deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/4/20

Fenilalanina (#escripturaperalconfinament; 21)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-unè ha provocat aquest relat amb aires de Western:


Per a la propera vegada, cal tenir en compte que no és bona idea deixar de fumar enmig d'un confinament. L'ansietat que s'experimenta és augmentada i les solucions podrien ser diverses; els xiclets eviten al màxim la nevera. Sense sucre, preferiblement perquè hi hagi un benefici a l'hora de fomentar les càries. Així ho he fet jo aquesta vegada. És fàcil trobar-los en les lleixes dels establiments perquè el lloc de l'etiqueta on s'especifica que es tracta d'un producte edulcorat queda prou visible. El que no es veu tant són les dues frases més importants: “Conté una font de fenilalanina. Un consum excessiu pot produir efectes laxants”. Algú dirà que aquest no és un problema. Però la síndrome d'abstinència és fumuda. Per tant, l'únic que et salva de no caure en la temptació, quan l'estat d'alarma deixa oberts estancs i benzineres, són aquestes petites dragees. Les endrapo de dues en dues, i inclús n'afegeixo una més per intensificar el gust d'aquesta goma de mastegar. És fàcil arribar a la conclusió lògica que, a partir d'un punt d'ingesta considerable, les visites al senyor Roca siguin menys espaiades.

Després d'aquesta breu introducció per justificar la meva nova anada al supermercat —amb la corresponent cua i la indumentària adient (mascareta i guants)—, em dirigeixo gairebé sense alçar la mirada, cap al meu objectiu. En sé les característiques, almenys el que m'interessa ara mateix. La quantitat de femta i la seva consistència més líquida que sòlida han de ser contrarestades amb la millor de les defenses de contenció: rotlles de triple capa en paquets de dotze unitats. No em cal res més, ni llet ni llegums, ni iogurts ni cervesa. Tan sols la cel·lulosa enrotllada per no encetar-me més la zona afectada per tan assídua dejecció. A rodolons sense empentes, gràcies als dos metres de distància entre compradors, deixo enrere passadissos de queviures diverses i m'apropo, sigil·losament, a les lleixes d'higiene personal. Són desertes com un saloon després de l'hora de tancament: deu paquets de compreses sense ales, dues capses de tampons rebregades, un centenar trist de tovalloletes de nadó són el resultat d'una batalla sense quarter; al bell mig d'aquest maremàgnum innecessari per a mi ara mateix, quatre minsos rotlles de paper higiènic sobreviuen al costat d'un embolcall estripat i llençat de mala manera. Me'ls miro amb una cobejança extrema.

Un estrany corrent d'aire fa voleiar de dreta a esquerra un plàstic voluminós i és quan percebo la presència de la dona de mitjana edat davant per davant meu. La seva mirada és tan plena de desig com la que pugui tenir la meva. Alhora, en un prodigi de sincronia insòlit, flexionem lleument els genolls i avancem el tronc. La tensió es percep, entre la postura adquirida i les gotes de suor que perlegen els nostres fronts. El fil musical eleva la tensió del moment i soc conscient que aquest assumpte l'he de solucionar tota sola, sense haver de cridar l'encarregada ni cap dels seus sequaços. Dibuixo una ganyota de dona dura i acostumada als embats de la vida, amb què m'he fet la pell dura i he sabut criar quatre fills sobretot després d'enviudar. Tinc clar que serà un duel a vida o mort, amb esgarrapades i insults, i llançament d'objectes arreplegats de qualsevol banda. En aquest cas, la zona de les conserves seria un millor emplaçament. Faig una passa endavant, al precís moment en què ella també s'avança. Coneixem les intencions de l'altra persona a la perfecció, amb aquest mínim moviment, i la trajectòria dels ulls. Em balancejo en un vaivé rítmic perquè qualsevol acció sigui contrarestada i anul·lada en mil·lèsimes de segon.

“Penso que aquest supermercat és massa petit per a totes dues...”, dic i faig veure que arreplego la saliva dins de la boca i, amb un sorollós histrionisme, llanço una escopinada inexistent als meus peus, tot marcant terreny. El silenci que segueix es talla amb un ganivet, o amb qualsevol fitada que ens brindem. Llavors, la dona de mitjana edat davant per davant meu obre la boca i endevino que es prepara una rèplica a la meva frase lapidària. I és quan, amb una agilitat insòlita, una figura es creua davant nostre i ens arrabassa els rotlles de la discòrdia. Sense marge de reacció, esguardem la pispa bocabadades mentre fuig corrents. Potser ja és hora que demanem ajuda en aquest infern sense llei ni ètica.

Cap comentari: