deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/4/20

Cuca (#escripturaperalconfinament; 19)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dinovè ha provocat aquest relat que homenatja Shirley Jackson, Stephen King i Paul Auster (amb tota l'admiració):



“Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se?” Després d'escriure aquesta primera frase, sense haver-te empescat una trama ben definida ni uns personatges prou perfilats en els aspectes bàsics, el cursor batega en la pantalla. És la maledicció del full en blanc o serà que la dama del terror ja s'ha estovat i no aconsegueix crear una història en què el lector s'arrapi a la butaca mentre llegeix un paràgraf, una pàgina, un capítol? T'agradaria descobrir-ho, igual que també ho desitja el teu representant, editor i amic. L'anècdota que li agrada explicar, a ell, és que l'aspecte de madur canut i interessant és gràcies a haver llegit en primícia les teves històries d'enjòlit i vísceres, la seva autora predilecta. Ara, però, mires aquesta ratlla intermitent davant teu, com si se te'n burlés. És l'horror vacui a la inversa. Tanta blancor et terroritza. I, enmig de les teves cabòries, un brutal esgarip a l'exterior ressona per tota l'avinguda. No en tens cap, de dubte: és el xiscle d'una dona indefensa, desesperada i en perill. Abandones el portàtil i t'atures en l'enorme finestral que presideix gran part de la façana.

Des de darrere de les cortines, entreveus la silueta d'un individu. Es protegeix amb un barret d'ala ampla. La foscor del carrer, ajudada per un fanal fos, s'alia amb l'estrany que, palplantat davant del teu xalet, fita en direcció al punt exacte on et trobes. T'espantes en pressentir les seves penetrants pupil·les que semblen capaces de detectar la teva còrpora, inclús oculta per l'espessa tela, i t'enretires un xic. Sents el calfred que et recorre l'espinada, i el desempar en què et trobes ara mateix. No t'agraden els destorbs ni les distraccions i no tens cap telèfon a l'abast per fer una trucada d'emergència. El veïnat escàs entre setmana tampoc no és un factor a tenir en compte: és l'inconvenient d'haver-te instal·lat en un llogarret de tres cases i vuit-centes vaques i dos mil garrins, lluny de la metròpoli, al bell mig del no-res. Però aquesta reflexió et distreu del que ara mateix et té en alerta. I l'ensurt és majúscul en adonar-te que no hi ha ni rastre de l'estrany.

El tabal del cor és eixordador. A un ritme accelerat, batega amb força mentre respires de forma descontrolada. Intentes no atabalar-te. Però no és fàcil reprimir les ganes de fugir a corre-cuita d'aquí i conduir fins al primer lloc més habitat que aquesta contrada. L'única cosa dolenta és que tens el cotxe ben guardat al garatge i no és bona idea moure's sense tenir constància de la ubicació de l'home. Mentre escrutes a dreta i esquerra del carrer, dins de les limitacions de l'escassa visibilitat que tens, el grinyol d'un pany essent forçat et provoca un atac de pànic, que reprimeixes al fons de la gola. Tot i que no evites frenar unes gotes d'orina, que et mullen les calces. Pura ironia, o justícia divina? Tu, que has atordit tota persona lectora amb sang i fetge i escenes truculentes, ara sofreixes el correctiu de la pròpia medecina. Per això, corres cap a la cuina i engrapes el ganivet més llarg i més esmolat que hi ha. Perquè ja és urgent: unes passes, arrossegades i matusseres, sonen al soterrani, ple d'andròmines que t'allarguen una mà en aquesta batalla contra l'assaltant. Seran un radar per a les oïdes, ja que els ulls et són inútils amb tan poca certesa de res.

“Qui hi ha, aquí?”, crides, en obrir la porta d'accés cap al soterrani i sense encendre el llum. Però el tap-tap d'aquests peus intrusos no s'atura. I la següent frase amenaçadora, des del capdamunt de l'escala, no es fa esperar: “Tinc un ganivet i una arma, i molt bona punteria. Així que no jugui amb mi, sigui qui sigui!”. Gairebé te l'has cregut, l'envit en fals; has sonat convincent i decidida. I el rítmic so podal és una concatenació amb la teva maquinària cardíaca. Tens la sensació que algú t'està aixecant la camisa —un adolescent ociós o un borratxo que ha de dormir la mona per ser persona de nou— i no en té prou amb l'oferta de les plataformes de televisió en streaming. Et promets que la broma li sortirà cara, al capsigrany que ha entrat a la teva propietat. T'esperes uns segons perquè els ulls se t'habituïn a la foscor. Aquest és el teu terreny i el coneixes millor que ningú altre. Però no tens presents els grans d'arròs que t'han caigut a l'hora de dinar i el sidral que s'ha muntat per tota la cuina i voltants. I arreplegar-ho el millor possible t'ha costat Déu i ajuda i qui sap què més.

És quan et falla el peu esquerre que hi penses. I mentre rellisques i t'abalances endavant, cap al buit, on l'escala descendeix, i mentre aferres bé el ganivet i calcules la postura almenys per no clavar-te'l en aterrar, tens clara la trama que vols explicar en la teva propera novel·la. L'únic que queda clar és que podries respondre perfectament la pregunta inicial, si t'aixequessis després de trencar-te les vèrtebres cervicals. Però és poc probable. Afegiré, com a cloenda i explicació alhora, que el soroll i el xiscle escoltats per tu han estat emesos per personatges venjatius com una amalgama d'artificis literaris, concretament aquells que més has fet patir en les teves novel·les negres. Morta la cuca, mort el verí, oi? Premeré la tecla de suprimir fins que els quaranta-cinc caràcters desapareguin de la pantalla del teu portàtil, abans de tornar a la lleixa que em correspon, amb un somriure de satisfacció, malgrat que la teva mort no em recompongui el cos esquarterat i escampat per la cuneta d'una carretera secundària d'un poble sense concretar, a la pàgina 37 de la teva tercera novel·la, just abans que s'endegui la investigació del meu crim tan mal resolt i agafat amb pinces, sincerament.

Cap comentari: