deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

6/4/20

Mones (#escripturaperalconfinament; 15)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quinzè ha provocat aquest relat:


 
Després de dues hores de trajecte, em faig creus de la bona sort que arrepleguem, en plena operació sortida. La velocitat s'ha mantingut constant en el trajecte per autopista i, com que anem bé de temps, m'atreveixo a sortir per brancal cap a la carretera nacional. En pagar el peatge, la botzina del cotxe que em segueix és un presagi que la idea no és tan genial, però ja és massa tard per recular i continuar invertint diners en quilòmetres d'asfalt més que rendibles. Les males puces del conductor del darrere i el reguitzell de befes que vindria de part de la resta de família, si desfés el camí ja recorregut, seria llegendari.

—Si es pot gaudir del paisatge, per què cal la monotonia del traçat de l'AP7? —deixo anar a un receptor incògnit.
—Quant falta? —la pregunta més repetida de qualsevol dels nostres viatges apareix tan preciosa com els ulls de la gran, i tan oportuna com certs moviments intestinals.
—Encara una estoneta més —responc lapidàriament.
—I això què vol dir? —requereix ella sense treure el nas de la pantalla de la tauleta.
—Vols deixar de ser tan plom? —l'ajuda arriba de la meva dreta, personificada en la figura de la mare de les criatures.
—Mitja horeta, segons el GPS —afegeixo esquivant el rondineig preadolescent.
—Aquest trasto falla més que una escopeta de fira —el petit s'alia amb la seva germana, un vincle ja temut pel més eficaç dels exèrcits coneguts.
—Veuràs que aquesta vegada SÍ que funciona a la per-fec-ci-ó —recalco l'afirmació i cada síl·laba del substantiu, tot marcant terreny i autoritat.
—Llavors, arribarem a les set i tretze minuts? —pregunta la gran.
—A un quart de vuit, sí —i em penedeixo d'haver sumat dos minsos minuts al càlcul inicial.

L'esperada reacció de l'exactitud horària no tarda ni una mil·lèsima de segon i és fidel al guió que sol mantenir aquesta polèmica, entre la precisió helvètica i l'economia del llenguatge. I, enmig d'aquesta pugna dialèctica, l'aparició d'un miliard de vehicles m'astora, desimanta de les pantalles els nassos de les dues nenes i provoca un xiscle i un penjament de la santa de la meva senyora, encara que l'ordre dels factors no altera el producte, que és un embús del carall.

—Mitja què? —la cantarella burleta de la suïssa em cau com un gerro d'aigua freda.
—No miraves un coi de capítol d'aquesta rucada de sèrie japonesa?
—Lluís, et controles? —m'amonesta l'auxili maternal del duet menor d'edat de darrere.
—Almenys el sòmines de la pressa també s'ha hagut de fastiguejar.
—El del clàxon? —pregunta el petit, i ell mateixa afirma: —Ha tornat a l'autopista, el campió.
—Nou anys i pur cinisme —murmuro entre dents.
—La mala llet et va deixar créixer prou, eh? —escolto a la meva dreta.
—Coi, que no ho deia de veres... —em disculpo de forma quasi automàtica. Sé que el terreny per on camino és una era plena de pols.
—Les bromes també serveixen per expressar els pensaments reals —reconeix ella.
—Entesos... —abaixo els braços i la bel·ligerància. I, després d'uns instants de silenci incòmode, suggereixo al no-res: —Si pogués maniobrar i tornar a...
—És impossible ara. Els dos sentits van plens de gom a gom. Tu no sabies que és el pitjor dia de l'any per desplaçar-se?
—És clar que...
—Llavors, com se t'han enganxat tant els llençols, precisament avui?!
—Com que sempre es queda fins tard llegint... —hi fica cullerada el petit, que ara ja és un membre més del trio que m'ataca sense pietat.
—Ahir eren les 4:39h i encara hi havia llum al menjador —la delació arriba directament de la Confederació Helvètica, del cantó alemany, sens dubte.
—Tres quarts de cinc de la matinada? —s'escandalitza el sector copilot del cotxe.
—No... —em defenso de l'embat: —Dos quarts i deu gairebé...
—Ets un desastre, amb aquests llibrots sempre. I et preocupes pels ulls dels nens, tu que et cremes les celles llegint durant... Quantes hores t'hi passes?
—Dotze, catorze...
—Ara em vens amb sarcasme?
—Deixem-ho estar?
—És clar que sí, reietó —m'etziba —, si ara ja no hi ha solució.
—Tens un carregador, mami? el caganiu s'escola entre el foc creuat, eixamplant encara més l'obertura de la caixa dels trons.
—I un endoll aquí mateix també —respon sa mare mentre s'assenyala el nas.
—Perfecte. Final de trajecte amb cirereta inclosa. No tindrem ni andròmines electròniques per distreure la quitxalla.
—Jo encara tinc bateria —treu pit la gran —, i el mòbil també. El vols? —li ofereix el telèfon al seu germà.
—No la malgastis —remuga la mare: —Potser ens servirà per amenitzar la Mona.
—Si és Diumenge de Rams... —s'estranya el petit.
—Em referia a aquest —puntualitza, mentre m'assenyala, i continua: —Encara que, amb la caravana que hi ha, potser l'única opció que ens quedi serà menjar-nos-la aquí.

Ja fa estona que els he deixat xerrar i queixar-se de mi, i m'he centrat en els pedals d'embragatge i de fre, combinats amb el canvi de marxes, per avançar lentament i autofelicitar-me en posar la segona. Sobretot després d'encendre's el pilot de la reserva al quadre de control. He d'estalviar forces per a la carretada d'improperis que vaticino quan estossegui el motor.

Cap comentari: