deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/4/20

Hala(r) (#escripturaperalconfinament; 27)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El vint-i-setè ha provocat aquest relat amb antagonista:


Imagineu-vos un veí d'himne fàcil i amant del joc de vint-i-dos energúmens darrere d'una pilota. Feu un esforç extra i afegiu-hi una indumentària blanca i la fanfarroneria com a estendard d'aquest club més monàrquic que la Sarsuela. Si a la recepta hi escampeu un polsim de volum alt junt amb uns grams de nul·la capacitat per a la diversitat, millor que millor. Però si, per acabar-ho d'adobar, ubiqueu aquest sòmines just sota de casa meva, ja teniu l'home en qüestió. La imaginació us ajudarà a perfilar un estat de confinament extraordinari, com el d'aquests dos darrers mesos, per exemple. Per tant, la forçosa condició de ser al domicili més hores de les previstes en condicions normals, i sense cap torneig tennista per fer-lo passar bé. Encara sort de Netflix i de la televisió convencional, i de la música amb cara i ulls, un pèl eclipsada per certa xavacaneria sonora vinguda d'uns metres més avall.

Si, amb aquesta extensa introducció cap al conflicte, els ploms neuronals encara no us han saltat, us compadeixo. Perquè, creieu-me, la cosa sempre pot anar a pitjor i allargar-se més. I sobretot si es tracta de dilluns. Aquest tòpic no canvia ni tan sols en època d'alarma nacional i l'estat d'ànim i el cos ho saben. I un “Historia que tú hiciste/historia por hacer” a tot drap és una demència, inclús abans de l'”Hala Madrid y nada más” a uns decibels que no hi ha déu que pugui suportar, per si no n'havia tingut prou de merenga després de les retransmissions de les finals de Champions de la “Séptima” fins a la “Décima”. Seria fàcil amb uns taps de cera o uns auriculars, però les tasques escolars a distància d'un parell de marrecs de menys de dotze anys em converteixen en professor esporàdic i en un constant reclam per a dubtes que es multipliquen més de l'imaginable.

En resum, dilluns confinat i bombardejat per un madridisme elevat a la màxima potència. És a dir, en dies com avui és més fàcil que la paciència t'abandoni com l'amor si la pobresa entra per la porta. I en la tercera ració d'himne blanc i, amb la corresponent propina del de la rojigualda —potser animat per la Feria de Abril, o pel Ramadan, chi lo sa?—, he signat una treva amb els deures i he deixat la canalla asseguda davant del televisor per plantar-me davant de la porta de l'espècimen incívic i de mal gust. La diplomàcia tàcita ja no és una opció a seguir, i cal un atac frontal i directe. El truc amb energia i contundència ha estat un missatge sense embuts, que ha tingut el seu efecte immediat en provocar un silenci absolut, que m'ajuda a sentir unes passes que s'aproximen. M'empasso la saliva, perquè tampoc no soc home de conflictes. Però quan el got ja vessa...

El somriure i la flaire que m'arriben als ulls i al nas em deixen sense paraules. I em desarmen per complet, i els arguments que mastegava tot baixant els graons que em separaven del seu replà em fugen d'immediat. —Són llenties el que oloro des de casa? —dic amb una lluïssor de nostàlgia al fons de les pupil·les. I soc conscient que ja he begut oli. I que seré incapaç de queixar-me a la babalà després de tornar a casa amb tres racions d'aquella menja divina en un tàper improvisat. M'armaré de paciència dia rere dia i aguditzaré l'olfacte, en detriment de l'oïda. Guanyaré en temes gastronòmics malgrat la urticària que em provoca el mal gust esportiu i mesetari d'un veí tan a tocar. A més a més, els meus fills ho agrairan, sens dubte.

Cap comentari: