deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

5/5/20

F. (#escripturaperalconfinament; 30)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trentè ha provocat aquest relat amb un xic de retard: 


Els dos-cents euros que ha rebut de mi i que ràpidament ha entaforat dins de la bossa de mà no li permeten tenir la debilitat d'una ganyota de fàstic en veure'm la cicatriu que em travessa en diagonal el tòrax. És exagerada, sorprenent, gairebé barroca de tan recarregada de punts de sutura. Les marques del rostre encara han estat fàcils de dissimular, sobretot després del transcurs del temps. Si no hi hagués hagut diners pel mig, ara seria una habitació plena de xiscles i de penjaments, i no la'n culparia pas: és una línia rogenca que fa més angúnia que una altra cosa. Però el meu destí prové, en part, d'ella. És tot un recordatori de qui n'és el culpable, de la meva dissort i del rebuig sofert per part de la humanitat. No soc perfecte; més aviat semblo una perfecta imperfecció, una amalgama de carn sense un propòsit preestablert, com un penell que gira i gira segons com bufa el vent.

La ressegueix amb els capcirons de l'índex i del cor, com si no li causés repulsió. La superfície rugosa i irregular no és agradable al tacte. Continua cap a la zona del melic, on un gran trau el regenta: el mossec de l'anguila i de la descàrrega elèctrica ben planejada hi tenen una reminiscència prou tangible per haver substituït la petja del cordó umbilical de rigor. Però sembla que no hi para més esment que el d'una fúlgida mil·lèsima de segon; veig clarament quin és el seu objectiu en notar com la seva mà s'escola dins de la banda elàstica dels calçotets i m'engrapa el penis. En aquest no tinc cap queixa en el meu progenitor, tot i que hauria agraït un to menys fosc en la pell que l'envolta. El pèl púbic dissimula una nova marca en el recorregut que ha seguit la barjaula.

Mentre em remou el membre amb fermesa i contundència lasciva, li agafo la trena pèl-roja i l'estiro fortament cap endarrere. Aquest moviment i el xiscle emès m'exciten sense saber per quin motiu exactament. No tinc constància de cap estímul anterior, sols és un instint que deixo que aflori, com tants d'altres. Abans que em despulli del tot i que em munti per cavalcar-me de forma salvatge li allargo un bitllet més. La visió d'uns cinquanta extres eclipsarà el dantesc espectacle de les cames, aquest trencaclosques que suscitaria conjectures d'un suposat accident, sense la mínima sospita d'una desgràcia com la que em persegueix. Em deixa magrejar-li els pits generosos i plens, de dona acabada de parir o de dida, amb l'única prohibició dels petons. Però ja m'està bé: no sabria com evitar i dissimular l'alè repulsiu.

Quatre embats de malucs més enèrgics de les batzegades que fins ara s'esdevenien em causen l'ejaculació abundant i dolorosa, d'haver-se retingut des del meu despertar. I m'abandono als braços de la somnolència de la petite mort mentre ella s'esquitlla cap al lavabo per rentar-se les restes seminals que li he ofert. En tornar a l'estança i, mentre arreplega les seves peces de roba, li murmuro un nom i un cognom, que la fan aturar-se i demanar-me que repeteixi què he dit. L'astorament, però, m'indica que aquell individu —el mateix que m'ha encolomat aquesta agònica existència— li és conegut, i que inclús forma part de la seva clientela. Sense desvelar un bri del desig de veure'l mort que em mou des de fa mesos hi torno, tot remarcant-ne les síl·labes: Viktor Frankenstein.

Cap comentari: