deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

5/5/20

58 (#escripturaperalconfinament; 31)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-unè ha provocat aquest relat:


Després de cinquanta-vuit dies sense poder anar a treballar i només sortint el just per la compra i per passejar durant una hora les dues darreres setmanes, finalment avui canvio l'escenari de la quotidianitat. Em dutxo i m'afaito, em vesteixo i esmorzo en una esgarrapada. He de pensar en el parell de guants i en la mascareta, el mínim per poder començar bé la primera jornada postcrisi sanitària. Un cop allà, les instruccions seran més específiques. En tinc ganes des de fa setmanes. Els dies tan rutinaris i en un ambient tens i amb uns horaris força laxos ajuden a aquest desig. Tantes limitacions també minen la paciència del personal, i les dèries de cadascú al final molesten i se'n fa un gra massa.

Agafo el manyoc de claus i el deixo caure dins de la bossa de tela on hi ha el mòbil i un parell de llibres per anar llegint durant el trajecte de deu minuts a peu fins a la feina. El camí és recte i no cal prestar-li massa atenció. Se'm fa estrany encara quan em creuo amb persones emmascarades i apartant-se de forma exagerada en arribar a prop d'un altre espècimen humà. Però això també caldrà anar-ho mitigant, o polint aquesta distància social que tantes vegades hem escoltat darrerament. També em costa imaginar les platges, d'aquí a quatre dies, si hem de seguir certes mesures preventives. Serem una colla de maniàtics i fòbics, i cinquanta adjectius més per etiquetar-nos a la perfecció.

Però trec aquest emboirament momentani i em centro en la resta de la plantilla. No els podré abraçar ni petonejar-los, ni tan sols cruixir-li l'espinada al galifardeu que m'ajuda en les tasques, com a mostra que els he trobat a faltar. Sols una salutació a més d'un metre de distància i a treballar com autòmats al llarg de vuit hores amb escasses aturades. Les converses se centraran en aquest període convuls i rar, extraordinari, típic de les distòpies d'alguna novel·la de ciència-ficció que solc devorar, i refregirem anècdotes i totes les trameses d'acudits i d'ocurrències absurdes però que ens han fet dibuixar un somriure a la cara de tant en tant, entre aplaudiments a tota la gent que ens cuida i espremudes de cervell per intentar dur una dieta sana, equilibrada i hipocalòrica.

I sé que, enmig d'aquest guirigall ampli, apareixerà el sòmines de l'encarregat amb la seva típica cara de pomes agres, que aquesta no canvia ni havent passat mil pandèmies seguides, tot passant l'adreçador a tota la plantilla, com si haguéssim de recuperar les hores perdudes dels darrers dos mesos. I soc conscient que m'apropo perillosament al límit de la vorera i visualitzo la relliscada que em torçarà el turmell de mantega i acabaré estès a terra amb els lligaments esquinçats, mentre udolo de dolor i em salten quatre llàgrimes de rigor. Vindrà la telefonada a casa i les corredisses per arribar a urgències abans que la cama se'm refredi i se m'inflami, per tenir un diagnòstic de la situació. I tot plegat, mossegant-me els llavis per no deixar veure un lleu somriure de gratitud a l'inventor dels carrers i tots els seus complements.

Les ganes de reincorporar-me a la feina se m'han volatilitzat en pensar en aquell tros de quòniam. Encara no estic mentalitzat de veure'l amb les seves ínfules de treballador esplèndid però amb un caràcter d'allò més denigrant, que costa tant d'empassar. Ni després de cinquanta-vuit dies.

Cap comentari: