deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

8/5/20

Angúnia (#escripturaperalconfinament; 33)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-tresè ha provocat aquest relat:



És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Amb l'angúnia que, des de l'inici de la teva existència, t'aclapara, te'l mires. L'observes i el fites, l'albires al capdamunt del sofà amb la còrpora pudent i amb els membres encara llardosos de la darrera menja que ha endrapat sense miraments ni delicadesa. Potser és per això que aquestes ganes de vomitar et visitin cada vegada que el sents a recer, que les nàusees siguin inevitables i les basques t'ajudin a odiar-lo irremeiablement. Has deixat tota activitat en el precís moment de veure'l aparèixer en el teu entorn, com un intrús que arrabassa i no respecta la llei no escrita de les possessions territorials i dels hàbitats diversos. Qui ha xafat el terròs és qui es queda el tros. Ja ho deien els teus ancestres, i és una llei d'or que apliques en la teva quotidianitat, en el modus vivendi que et regeix a diari. Enmig d'aquesta reflexió, acluques els ulls durant uns segons per esborrar la imatge de l'ésser estrany, que saps que mai no t'acostumaràs a tenir-lo a prop.

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. El record de la mosca de fa unes hores t'evita l'acció de regurgitar, sobretot la facilitat amb què l'has caçada i les ganes que hi has posat. Ni el sastre aquell del conte escoltat en tantes ocasions i visionat en un rònec capítol de les Tres Bessones. Inclús les berrugues de la Bruixa Avorrida et feien recular, per insuportables, menys que aquest espècimen. T'hi abraonaries sense dubtar-ho ni un bri, li clavaries els teus ullals, el mossegaries amb tota la potència de les mandíbules i acabaries amb ell, esclafant-lo amb el pes del teu cos, si les circumstàncies et fossin més favorables. A més a més, després de tants dies de confinament, sembles apàtica i acostumada a la seva presència més present (valgui la redundància).

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. I sents la dèria de caçar-lo, l'obsessiu encalçament per fulminar-lo en un tres i no res, amb aquelles suposades armes de destrucció massiva que tanta afició tenen certs dirigents polítics, com aquell grassonet d'ulls orientals, de rastret, que també et causa la mateixa sensació de repulsa i de rebuig, però se t'acumularia la feina si haguessis d'acabar amb tots els sòmines d'aquest bast món. Ara, és millor centrar-te en aquí i en ara, abans que l'aliè arrambi amb més terreny. D'unes setmanes ençà que tens la impressió que alguna cosa ha canviat, perquè hi ha una inusitada proliferació i una activitat inusual en aquestes quatre parets teves, en el teu racó preferit, i això ja et toca el voraviu.

És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Però el batec familiar et distreu del teu desig homicida i misantrop, i les set lletres vermelles tot imitant l'art de la papiroflèxia es reflecteixen en els teus ulls. T'embadaleixes amb el televisor, com cada cop que s'engega, i se't passen les nàusees sobtadament. Aparques l'instint assassí i et disposes a visionar un nou episodi de Dark. Després, amb sort, un nou exemplar de dípter a punt d'embolicar i xarrupar haurà caigut en el parany de la teva teranyina de fils infal·libles, fent companyia a la mosca momificada i mig ingerida. Almenys té bon gust en qüestions televisives, aquest humà gran i fastigós.

Cap comentari: