deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/5/20

Hipocamp (#escripturaperalconfinament; 34)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-quatrè ha provocat aquest relat:


La situació durant dos mesos ha estat terrible. I només faltava un afegitó com el d'avui en haver de sortir a comprar una setmana més amb tota la parafernàlia higiènica i preventiva. Com de costum, la mascareta m'asfixia i m'atabala, entre la llista, degudament omplerta perquè no hi hagi cap descuit, i les lleixes en una ambivalència de buidor i d'excés. L'apocalíptica imatge dels carrers es contraposa amb la munió d'espècimens humans que emplena el supermercat, una mostra que la situació s'està relaxant. Ressegueixo els passadissos a la recerca del producte cobejat, tot esquivant persones en mode slalom, i la bafarada d'una exagerada quantitat de perfum em bufeteja les pituïtàries i l'hipocamp amb la mateixa contundència.

Aquesta fragància m'esborra l'entorn i em fa perdre l'equilibri en un estrany estadi que em deixa de bocaterrosa al bell mig d'una habitació massa familiar. Quan m'alço de terra, reconec el llit de matrimoni dels pares, i l'olor de resclosit provinent de l'armari on es guardaven els llençols de l'aixovar entre pastilles de naftalina i sense ni un sol ús. A cada banda, les tauletes de nit —a la dreta, la del pare; a l'esquerra, la de la mare— i el capçal dels anys setanta, a joc amb la banqueta, el balancí i la còmoda, i tot regentat pel tapís d'un Romeu i d'una Julieta ben enamorats i sense mantenir la distància social ni les mesures més bàsiques. La parella brodada també es pot veure en el centre dels agafadors, com un medalló nacrat i policrom. Les cortines mig corregudes permeten entrar un fil de claror de l'exterior i, abans de veure'm reflectit al mirall de damunt de la còmoda, veig la Verònica palplantada al llindar de la porta, només amb un conjunt d'encaix blanc. El meu amor platònic esdevingut real i tangible, finalment, després de plors i esforços.

És fàcil endevinar-li el cos, inclús sota les dues minses peces de roba. Els seus pits plens de divuit anys sobreixen de la presó del sostenidor; la silueta del seu sexe s'intueix massa, atapeït dins del límit de la calceta. La flairo en apropar-se'm i en destrio les roses i la canyella, la llimona i la regalèssia; aquest poti-poti d'olors em transporta al poble dels avis i em deixa agafat de la mà aspra del pare de la meva mare mentre retornem del tros, uns pams de terreny de secà on creixen quatre enciams, dues tomaqueres i unes pebroteres. Les aromes que m'acompanyen són novíssimes, de tan naturals i de tan intenses. La tarongina sura per l'ambient, les abelles dansen al voltant de les flors, sense pausa i amb una pacient parsimònia que m'astora i em meravella. Tornem cap a casa sense fer marrada, més aviat allargant-ne el camí i aturant-nos en una taverna per fer un most i una cervesa petita, l'excusa per presumir de net i d'avi, respectivament.

Els gots perlats per la xafogor de juliol i el glop dolcíssim, alhora astringent i refrescant, del suc de raïm negre que segueix al fons del meu paladar, són els aspectes que recordo d'aquelles visites de dos mesos que feia per terres navarreses, i l'abraçada respirada que en tot moment prodigava entre els dos ancians enyorats la desena de mesos restants. Restes de suor i de pols agrícola, partícules d'allò cuinat impregnades a la roba o a l'atmosfera de casa, brins de sabó casolà i de farigola, de romaní i de sàlvia presents en el suavitzant natural de l'àvia, inclús del cafè i de la llet de l'esmorzar. I la reminiscència làctia em tornava als dies d'incubadora i a l'escalfor artificial d'un refugi per al nadó nascut abans de l'hora establerta.

La textura gomosa del biberó enmig d'un caliu blanquíssim, que s'escolava a través dels parpres closos, en la frontera del plor i del son, del cansament per l'esforç de la naixença i de la desorientació inicial, junt amb la calidesa d'uns braços i la dolça veu xiuxiuejant, familiars, em bressaven en el vertigen desconegut i els perfums diversos d'un ram proper mai no vist, entesos a posteriori, em calmaven sense saber per quin motiu. I aquesta amalgama fragant ha restat dins del meu cervell, a prop de les abraçades camperoles dels avis i del record del primer cop que vaig tastar el cos d'una dona de forma més íntima possible al llit dels meus pares. I aterro davant de les llaunes de moresc amb els ulls plorosos, mentre algú m'esquiva de forma automàtica, com si tingués un ressort d'alarma i jo fos un afectat per una malaltia infecciosa com la nostàlgia.

Cap comentari: