Ho reconec, no és fàcil acceptar que
ens fem grans. Ningú no se n'escapa, però, de complir anys i de
cremar etapes per endegar-ne de noves. Siguin millors o pitjors. I
s'agreuja en el cas de les dones. Jo no en sóc l'excepció,
evidentment. Encara que podria relliscar-me prou, tot per dur la
contrària i pel fet de burxar. Tot just fa un parell de dies que ha
estat el meu aniversari. N'han caigut cinquanta. I ja és una xifra
per tenir en compte. Sobretot amb amics que gasten un humor àcid i
corrosiu com una servidora. Des dels primers missatges i trucades per
felicitar-me que hi havia una gamma ben variada de tons. L'optimista
i el taciturn, el confident i el burleta. I d'aquests darrers
n'apareixen en excés en moments delicats. Malgrat que la floreta de
la figura envejable m'ha fet somriure, ha tardat ben poc el
reguitzell de comentaris amb poca gràcia. Posar el cinquanta
t'apropa als seixanta. Aquesta frase ha destapat la capsa dels trons
i s'han encadenat les bromes referides a l'envelliment i la
decadència del cos. I ràpidament han apareguts alzheimers i càncers
diversos, divorcis i noves sogres... L'adició de dramatisme i
d'obscuritat ha portat el tema a una degeneració força accentuada,
amb juguesques incloses. No em pregunteu ara com ha estat la cosa per
arribar a aquest punt. L'únic que sé és que, en breus instants,
ocuparé el nínxol que reservàvem per a l'àvia, encara fresca com
una rosa, mentre s'apropa a la centena.
27/4/14
Deferència (o Confidències)(Minirepte95)
Ho reconec, sento enveja d'un
cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del
poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després
d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al
llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en
servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència,
suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's.
Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena
de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà
entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis
personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria
crucificat.
L'inesperat contacte dels seus
capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en
entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre
palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles
van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la
part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques,
delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre
mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els
turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i,
amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita,
vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va
acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en
silenci.
Fins que avui, Diumenge de Glòria, he
tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja,
de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest
imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja
no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en
retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.
20/4/14
Dòmino (o Gènesis apocalíptica)
Insomni, i les fitxes del
meu cervell no s'aturen,
Entre l'onatge, que
vaticina el naufragi i l'illa,
I la capacitat de
comprendre la sang als polsos,
Perquè la vida clama i
reclama espais lliures.
Amb l'exactitud dolorosa
d'escoltar el rebombori
Del sonall fet de bocins
de promeses trencades,
Segueixo la sofrença amb
passes tímides, vagues.
Insomni, i la pluja encara
cau damunt de les restes
Del somriure esbossat, en
un rostre orfe, de tristesa
Manllevada, que és meu i
continuo sense reconèixer.
Amb el retrobament, vull
desaparèixer on l'alenada
No sigui ofec ni fugida,
perquè les vetlles esdevinguin
Mel vellutada i bes als
llavis i abraçada corresposta,
On la soledat se senti
estrangera com una germana.
Pel·lícula ( o Seqüències vívides)(RPV288)
Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.
I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,
Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.
I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.
I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,
Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.
I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.
15/4/14
Perímetres i intempèrie (Supervivència V)(Melorepte244)
Per què les veus del passat no
emmudeixen i pedalen
On no hi ha asfalt per transitar, dins
de la memòria,
Aquests bocins de llum que construeixen
una història
Del no-res, entre rialles i llàgrimes,
amb l'aire que exhalen?
Per què no és volàtil l'espectre que
deixen de la infantesa,
Les siluetes que, perfectes, juguen amb
ombres i llum,
I carreguen traülls i tristeses i
alegria sense més embalum
Que aquesta àncora que no es deslliga
però que tampoc pesa?
Per què, per avançar, cal trencar
murs o inclús oblidar mars
Insondables, horitzons que he traçat,
per reptar-me sempre,
En l'ingent món que forma el minúscul
perímetre del teu melic?
Per què, digues, aquestes veus que em
parlen eixorden l'espars
Silenci que anhelo, esborren la quieta
calma que sols s'empra
Quan l'ànima es troba enmig de la
intempèrie i no cerca abric?
12/4/14
Bèsties bípedes (o Obsolescència instantània)(48a Crida de VullEscriure)
Segons els pares,
l'any 2000 havia d'obrir noves portes a l'avenç tecnològic. I la
Virgínia ho experimenta amb tota la seva plenitud en prémer el botó.
Embadalida comprova que és immediat l'efecte. Ni la velocitat de la llum
pot superar aquesta acceleració. Davant seu, reminiscències d'un
panorama que li és conegut però tan evident que es troba en ple
transcurs del passat que no li cal pessigar-se per saber que no somnia.
És real allò que veu, allò que escolta. Se sent privilegiada, malgrat un
cert malestar, barreja de vertigen i perplexitat: s'adona que els seus
rebesavis mai no haurien pogut ser testimonis com ella d'aquests
teletransports quasi instantanis, però potser sentirien el privilegi de
ser més feliços. Inclús lliures d'un sistema d'esclavatge silenciós,
quasi innocu, invisible a simple vista.
La Virgínia dubta abans de prémer de nou el botó, que la retornarà al seu present, perquè ha quedat paralitzada durant uns segons que li han semblat segles. Ara ja no es burlarà de les narracions de ciència-ficció tan escampades entre les seves generacions anteriors. Recorda l'entusiasme del seu pare en parlar-li de Philip K. Dick, d'Aldous Huxley o de la sèrie Star Trek. Bèsties bípedes d'altres planetes, individus de mons paral·lels que no entenen la societat, foscor... Tots tres elements s'amalgamen davant dels seus ulls avui, en la que és la data vigent: 8 d'abril de 2014. La màquina del temps s'amaga en el comandament a distància del seu televisor, mentre Rosa Díez vomita paraules en l'estrada del Congrés.
La Virgínia dubta abans de prémer de nou el botó, que la retornarà al seu present, perquè ha quedat paralitzada durant uns segons que li han semblat segles. Ara ja no es burlarà de les narracions de ciència-ficció tan escampades entre les seves generacions anteriors. Recorda l'entusiasme del seu pare en parlar-li de Philip K. Dick, d'Aldous Huxley o de la sèrie Star Trek. Bèsties bípedes d'altres planetes, individus de mons paral·lels que no entenen la societat, foscor... Tots tres elements s'amalgamen davant dels seus ulls avui, en la que és la data vigent: 8 d'abril de 2014. La màquina del temps s'amaga en el comandament a distància del seu televisor, mentre Rosa Díez vomita paraules en l'estrada del Congrés.
9/4/14
Antípodes (Supervivència IV)(Melorepte243)
Per què deixar-te anar, amb tot el llast que suposa,
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?
Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?
Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?
Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?
Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?
Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?
Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?
25/3/14
Galàxies (Melorepte242)
Vola, arrossega'm amb tu, cap al camp
D'estrelles que erigeixes en el meu món
Cada matí que et respiro, present pregon,
Somni despert del desert de voler besar
Els silencis que engendra el teu reclam,
I m'adonaré que sóc ploma que s'enduu
El vent, també pol oposat per atraure'm a tu,
Gota ínfima enmig de la mar a punt de vessar.
Vola, galàxies enllà, quan el camí és llum,
Claror dels teus pits de meravella, foc i rou,
Joia que resta després del rastre del somrís
Com el bressol suau que em bressa el flum
Que esdevé dins de l'ànima quan et sé jou,
Cadena lleu que em lliga al teu esguard precís.
D'estrelles que erigeixes en el meu món
Cada matí que et respiro, present pregon,
Somni despert del desert de voler besar
Els silencis que engendra el teu reclam,
I m'adonaré que sóc ploma que s'enduu
El vent, també pol oposat per atraure'm a tu,
Gota ínfima enmig de la mar a punt de vessar.
Vola, galàxies enllà, quan el camí és llum,
Claror dels teus pits de meravella, foc i rou,
Joia que resta després del rastre del somrís
Com el bressol suau que em bressa el flum
Que esdevé dins de l'ànima quan et sé jou,
Cadena lleu que em lliga al teu esguard precís.
24/3/14
Efímera trajectòria perpètua (Supervivència III)[RPV276]
Per
què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?
Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?
Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?
Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?
Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?
Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?
Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?
22/3/14
Vigílies [FINAL D'HIVERN de VullEscriure]
Respiro fondo i em bec
les llàgrimes. També l'orgull. Accepto els errors, finalment. A
aquestes alçades, ja em sento cansada d'haver de discutir i de lluitar
contra tothom, inclús la família. Em sento tranquil·la ara, m'ha costat
decidir-me però és la millor elecció que podia prendre. Almenys restar
en pau amb qui m'ha ofert l'oportunitat de néixer i de gaudir de la
vida. Potser amb imperfeccions o amb moments millors i altres de
pitjors. Potser inclús he sentit odi per ell, que s'ha esfumat gràcies a
l'amor que, dia rere dia, em demostrava i jo li he estat recíproca.
Encara que em costi baixar del ruc...
Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...
Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...
21/3/14
Memòria funàmbula (Supervivència II)[RPV275]
Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?
Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?
Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?
Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?
Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?
Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?
Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?
17/3/14
Supervivència (Melorepte241)
Per què he de perdre els somnis on el
pont
És pronunciat pels teus llavis amb
síl·labes
De tornaveu i d'oneig silvestre, on el
batec
És una forma de viure tan semblant a
besar-te?
Per què he de fingir ser ombra quan
esdevens
Absència i promptitud, gest del vent
gèlid,
En cada racó on la llum és pell que
et cobreix?
Per què el vers ha de ser la sang que
recorri
Aquest cos mortal, que agonitza enmig
del mut
Silenci de voler raure en braços de la
fal·làcia
Si cal oferir la vida per abastar-te en
el far?
Per què, digues, si em lligues les
mans al rumb
Dels teus ulls de brúixola, i el nord
és perdre,
Un cop més, en constància, el seny i
la demència?
4/3/14
Tristíssima pèrdua (o Perpètua memòria)
Quando alguém morre ou desaparece, a palavra escrita é a única respiração
[Quan algú mor o desapareix, la paraula escrita és l'únic alè]
Milton HATOUM (Órfãos do Eldorado)
Tristíssima, com la bellesa de l'àngel
Que encara bat les seves ales,
feixuguesa
Endins del meu cor, que són ploma i
brisa,
Retalls de records que remouen
entranyes.
I hi ha frases tan tenyides de tu que
pinto
Racons de l'ànima amb les lletres del
nostre
Teu món de ponts de colors i de
guspira,
Una esperança efímera i perpètua,
Maria.
Delicada, com el destí que hem
d'escriure
I que no gosa deslligar els llavis que
tatuo
Amb aquesta meva memòria tan
capriciosa.
I sé que tot xiuxiueig clama fins on
la fusta
Erigeix passarel·les per minvar la
sofrença
I la pèrdua i, als nostres peus, la
mar brama.
27/2/14
Pecúnia, Diàfana Letícia
d. e. p.
Viure amb la celeritat del funambulista,
Dirigir-se cap al sud, on el sol escampa
El seu reialme amb l'escalfor dels braços
De la mare més tendra, el bressol únic.
Riure amb la tristesa i la joia de melodies
Fetes penjoll d'albada, rou begut del calze
De jaç d'herba fresc deixat enmig de la via
Dels homes, freda trajectòria de la dalla.
Viure amb la pecúnia del tràfec, diàfana
Letícia de raure on els déus no sol·liciten
Ni escolten arguments ni clemència, sempre.
Riure en l'entrellat d'unes giragonses, oxímoron
del plor i el somrís, mentre la pèrdua abandona
Al fons de l'ànima arestes de la màgia del músic.
Dirigir-se cap al sud, on el sol escampa
El seu reialme amb l'escalfor dels braços
De la mare més tendra, el bressol únic.
Riure amb la tristesa i la joia de melodies
Fetes penjoll d'albada, rou begut del calze
De jaç d'herba fresc deixat enmig de la via
Dels homes, freda trajectòria de la dalla.
Viure amb la pecúnia del tràfec, diàfana
Letícia de raure on els déus no sol·liciten
Ni escolten arguments ni clemència, sempre.
Riure en l'entrellat d'unes giragonses, oxímoron
del plor i el somrís, mentre la pèrdua abandona
Al fons de l'ànima arestes de la màgia del músic.
26/2/14
Brúixola (o Nímfules)[dibuixet]
Com seguir l'imant de la demència
Pell feta ardència,
Allau de nits
On les llunes no tenen clemència
Quan s'és feble, i els pits
Són cau i essència,
I bell laberint.
Com esdevenir humà i beure
A llargs glops àvids la vida,
Plaer succint,
Fins que la febre fa entreveure
La porta escàpola, l'eixida
Que es va diluint.
Sàlvia (o L'Arcàdia idíl·lica)(Melorepte240)
Com perdre's en un bocí de mar
entrellaçat a la porcellana
Fràgil de viure en l'abisme del record
del perfecte dilema
D'esdevenir humà i petri, passeig
damunt de les aigües
Turbulentes del teu nom, i saber que,
enmig de l'ofec, és oxigen.
Com regirar el reflex del mirall i
trobar-t'hi, bella com un poema
Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de
desitjar-te en la nit blana
On el gemec i el malson són un,
l'asfíxia dels teus dits, farga
Per modelar-hi el ferro del llast que
ha d'enfonsar-me a l'origen.
Com predir que, a l'alba, retornaràs
tan efímera com necessària
Al meu seny, dement des del comiat,
igual que el viatge a l'Arcàdia
Que vàrem crear amb els teus llavis i
les meves mirades de vertigen.
Com reconèixer que visc en l'embalum
fet d'ombra i lluminària
D'uns dies idíl·lics que no marxaran,
i respirar aromes de sàlvia
Mentre et xiuxiuejo els versos escrits
en el cor, l'enyorança amarga.
30/1/14
Àvia (o Ànima indòmita)
De la meva ànima indòmita, barallada
Amb el món sencer perquè s'alleujaria
Només entre tres paraules plenes d'enyor.
I xiuxiuejar-te-les a cau d'orella, àvia,
Abans que el ruixat aclareixi el teu camí,
Definitiu, solitari, però sóc tan lluny ara
Com aquests estels que titil·len, muts mots.
La calma ha arribat; el consol i el plor també.
I res no atura les ganes de batussa d'aquesta
Boca meva tan plena de ràbia i d'impotència.
I els trons i els llampecs escampats pertot arreu
Són el mobiliari desordenat d'aquesta llar òrfena
Quan cal tancar la porta, gola de llop, per sempre.
14/1/14
Eulàlia (o Metàfores al·legòriques)(Relats Conjunts)
— Doncs a mi que em perdonin, però
no hi veig cap nexe d'unió entre aquesta pintura i el vint-i-cinquè
aniversari del nostre casament, Eulàlia. Una al·legoria, una
metàfora clara, t'escriu en la carta adjunta, amoret. Quines
paraules, que no entenc! Penja'l al menjador, si tu vols, que seguiré
pensant que els teus amics són un xic rarets, sobretot aquest rus,
que s'enduu la palma... Serguei Ivanov dius que és el seu nom,
caramelet meu...?
11/1/14
Desídia (o Camàndules)(42a Crida de VullEscriure)
—
Ja t'has vist? Menjat per la malaltia, pel cúmul de refredats mal
guarits i per la dèria de no voler anar al metge mai... Jo sóc fort com
un roure, em parafrasejo... Perquè, per molt que em pesi i
m'avergonyeixi, aquest espantaocells fet de pell i ossos seré jo d'aquí a
quaranta anys. I quin balanç fas de la teva vida, Lluís?
— ...
— No cal que responguis, no t'hi esforcis, que jo el sé bé. Sóc un ganàpia, ja ho sé, això em replicaràs i no m'ofendries si tinguessis la capacitat de rèplica. Però no ho facis, no, que encara et cauria la cara de vergonya. I tantes ínfules d'escriptoràs? Un pixatinters has estat sempre.
— ...
— Sí, també en la meva edat ho eres, i potser jo en tingui part de culpa, per ser el germen d'aquesta desídia vital. Inconstant, voleiant de flor en flor, i volies formar una família, tenir fills, criar-los, que et diguessin pare, educar-los... Però si no has sabut educar-te a tu mateix... Què pretenies amb aquests castells en l'aire?
— ...
— De nou calles, i el silenci és la mostra que tinc raó... No et retrec res: realment, cap dels dos no ha sabut ser un bon jo. Ni com a persona ni pel el físic, que vam néixer lleigs i mai no vam millorar. Tampoc no t'han pogut arranjar ni els maquilladors de la funerària, per ser-me sincer, ara que em veig davant meu, amb el taüt obert...
— ...
— No cal que responguis, no t'hi esforcis, que jo el sé bé. Sóc un ganàpia, ja ho sé, això em replicaràs i no m'ofendries si tinguessis la capacitat de rèplica. Però no ho facis, no, que encara et cauria la cara de vergonya. I tantes ínfules d'escriptoràs? Un pixatinters has estat sempre.
— ...
— Sí, també en la meva edat ho eres, i potser jo en tingui part de culpa, per ser el germen d'aquesta desídia vital. Inconstant, voleiant de flor en flor, i volies formar una família, tenir fills, criar-los, que et diguessin pare, educar-los... Però si no has sabut educar-te a tu mateix... Què pretenies amb aquests castells en l'aire?
— ...
— De nou calles, i el silenci és la mostra que tinc raó... No et retrec res: realment, cap dels dos no ha sabut ser un bon jo. Ni com a persona ni pel el físic, que vam néixer lleigs i mai no vam millorar. Tampoc no t'han pogut arranjar ni els maquilladors de la funerària, per ser-me sincer, ara que em veig davant meu, amb el taüt obert...
9/1/14
Ínfules monòtones (o Línies extraordinàries)(Repte Clàssic DLVII)
Es lleva amb els ulls encara plens de son. Com pot, entreveu l'hora a
través de la visió borrosa d'haver acabat d'obrir els ulls somnolents.
Què fas despert tan aviat?, es diu tot imaginant la veu de la seva dona,
càlida, tendra. És la nit, que li porta la nostàlgia
de la seva presència, com sempre li ha ocorregut des que li manquen els
seus llavis, la respiració pausada tan a frec de la seva pell que
l'esborronava de plaer per posseir-la a qualsevol moment. Es treu la
mandra de les parpelles, finalment, amb els punys closos i de forma
matussera. Ha d'escriure, ha posposat tant aquesta tasca que se li
acabarà el termini de lliurar el nou text. No li ronda cap idea brillant
ni rodona, ni tan sols una de mediocre, que faci el pes a la mascota
d'aquell qui llegeixi aquells paràgrafs malgirbats.
Es mira de reüll l'ampolla de brandy; massa aviat per començar a beure, que el sol encara no despunta. Però, si vol seguir les passes dels mestres, no seria millor un parell de copes per afuar-li les muses distretes? Invoca els esperits de Hans Fallada, de Francis Scott Fitzgerald o d'Ernest Hemingway per si hi ha sort i es troben vacants per donar-li un cop de mà. V. S. O. P. Només aquestes lletres li ressonen al cap, com si l'ampolla de licor fos l'única inspiració que es deixés estimar. La descarta, per ara. Mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, i menys quan es tracta de tan ambarina delícia, envellida en fusta de roure durant gairebé vint anys...
V. S. O. P. Vertez Sans Oublier Personne, es mofaven de joves, en intentar desxifrar aquestes sigles. Per si de cas algú quedava sense servir i es molestava en plena melopea, suscitada per una borratxera vaticinada abans de començar la nit. I diuen les males llengües que no era correcta aquella solució del jeroglífic. Very Superior Old Pale? Tan avorrida definició com els anglesos que la van inventar... Però no malparlarà d'ells, no vagi a distreure els esperits il·lustres amb avantpassats de terres britàniques i tota tàctica literària se'n vagi en orris i esdevingui intent àgraf. O per ser menys pedant, un pur bunyol. Però sap prou bé que això és el que ha parit darrerament la seva màquina d'escriure.
I això que es va comprar una Underwood Universal Portable de segona mà, quasi idèntica de la que feia servir William Faulkner, per emular qualsevol dels autors que té de capçalera. Però, si ha d'analitzar els resultats des de llavors, ja va creient que el seu predecessor era un funcionari d'un ajuntament de mala mort, tan gris com monòton. Perquè no hi ha hagut res que li hagi suscitat ni un somriure ni una ganyota d'aprovació. Però els terminis són els terminis, i cal respectar-los. Potser la polsa amb massa delicadesa o, tot el contrari, amb massa geni. Ho ha provat de diverses formes, des del paper que no sigui blanc fins a la tinta vermella únicament, des de planificar-se un horari cada dia fins a jugar al Candy Crush per si hi ha una musa ludòpata que li xiuxiuegi línies extraordinàries enmig de la distracció.
Res de tot això no dóna fruits. Se sent angoixat i, alhora, obsessionat per aquesta espina clavada d'esdevenir escriptor a qualsevol preu. Ja el va abandonar la Zelda... vol dir la Dúnia, la seva esposa, per menysprear-la en més d'una ocasió i, sobretot, entre la colla d'amistats. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la maleïda (per a ella) Underwood, que la privava del son reparador després d'una jornada laboral i l'afegitó de les extraescolars de la canalla.
Un matí, les maletes fetes al portal eren la mostra que tot s'havia acabat entre ella i ell. L'hauria escridassada amb la ira millor novel·lada però la clau no volia facilitar-li la feina tampoc. La molt... havia canviat el pany de la porta i aquelles eren les seves maletes, amb la nota just damunt de l'estoig de la Underwood Universal Portable inclosa, amb el nom exacte en esmentar-la per dir-li que se l'entaforés allà on el sol no hi arriba. Pura poesia, aquella metàfora! I ara, davant de les tecles immòbils, inertes, té el dilema de cada matinada: Vomitar un text carregat d'al·lusions a altres autors per si s'impregna en algun moment de genialitat o tornar a acceptar la derrota del full en blanc en el corró de la màquina d'escriure i donar mil voltes al llit fins que agafi el son gairebé a trenc d'alba...
Es mira de reüll l'ampolla de brandy, de nou. Aquelles quatre sigles el martiritzen des de fa estona. No mirarà el rellotge i així no li remordirà tant la consciència. El primer got, gairebé ple, el buida d'un sol glop, neguitós i voraç. El següent és més pausat, però amb el mateix neguit nerviüt. Brinda per cada alcohòlic que s'amaga entre els lloms de les lleixes de la seva llibreria personal. Se li apareix, entre genis narradors i volcans, l'espectre de Malcolm Lowry amb més ampolles, totes elles immenses. Somriu i murmura quatre paraules a Scott Fitzgerald, abans de desplomar-se de bocaterrosa, que podrien ser un bon començament per a una bona novel·la. Tendra... és... la... nit... i pica, paradoxalment, damunt de la duresa del gres de casa seva.
Es mira de reüll l'ampolla de brandy; massa aviat per començar a beure, que el sol encara no despunta. Però, si vol seguir les passes dels mestres, no seria millor un parell de copes per afuar-li les muses distretes? Invoca els esperits de Hans Fallada, de Francis Scott Fitzgerald o d'Ernest Hemingway per si hi ha sort i es troben vacants per donar-li un cop de mà. V. S. O. P. Només aquestes lletres li ressonen al cap, com si l'ampolla de licor fos l'única inspiració que es deixés estimar. La descarta, per ara. Mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, i menys quan es tracta de tan ambarina delícia, envellida en fusta de roure durant gairebé vint anys...
V. S. O. P. Vertez Sans Oublier Personne, es mofaven de joves, en intentar desxifrar aquestes sigles. Per si de cas algú quedava sense servir i es molestava en plena melopea, suscitada per una borratxera vaticinada abans de començar la nit. I diuen les males llengües que no era correcta aquella solució del jeroglífic. Very Superior Old Pale? Tan avorrida definició com els anglesos que la van inventar... Però no malparlarà d'ells, no vagi a distreure els esperits il·lustres amb avantpassats de terres britàniques i tota tàctica literària se'n vagi en orris i esdevingui intent àgraf. O per ser menys pedant, un pur bunyol. Però sap prou bé que això és el que ha parit darrerament la seva màquina d'escriure.
I això que es va comprar una Underwood Universal Portable de segona mà, quasi idèntica de la que feia servir William Faulkner, per emular qualsevol dels autors que té de capçalera. Però, si ha d'analitzar els resultats des de llavors, ja va creient que el seu predecessor era un funcionari d'un ajuntament de mala mort, tan gris com monòton. Perquè no hi ha hagut res que li hagi suscitat ni un somriure ni una ganyota d'aprovació. Però els terminis són els terminis, i cal respectar-los. Potser la polsa amb massa delicadesa o, tot el contrari, amb massa geni. Ho ha provat de diverses formes, des del paper que no sigui blanc fins a la tinta vermella únicament, des de planificar-se un horari cada dia fins a jugar al Candy Crush per si hi ha una musa ludòpata que li xiuxiuegi línies extraordinàries enmig de la distracció.
Res de tot això no dóna fruits. Se sent angoixat i, alhora, obsessionat per aquesta espina clavada d'esdevenir escriptor a qualsevol preu. Ja el va abandonar la Zelda... vol dir la Dúnia, la seva esposa, per menysprear-la en més d'una ocasió i, sobretot, entre la colla d'amistats. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la maleïda (per a ella) Underwood, que la privava del son reparador després d'una jornada laboral i l'afegitó de les extraescolars de la canalla.
Un matí, les maletes fetes al portal eren la mostra que tot s'havia acabat entre ella i ell. L'hauria escridassada amb la ira millor novel·lada però la clau no volia facilitar-li la feina tampoc. La molt... havia canviat el pany de la porta i aquelles eren les seves maletes, amb la nota just damunt de l'estoig de la Underwood Universal Portable inclosa, amb el nom exacte en esmentar-la per dir-li que se l'entaforés allà on el sol no hi arriba. Pura poesia, aquella metàfora! I ara, davant de les tecles immòbils, inertes, té el dilema de cada matinada: Vomitar un text carregat d'al·lusions a altres autors per si s'impregna en algun moment de genialitat o tornar a acceptar la derrota del full en blanc en el corró de la màquina d'escriure i donar mil voltes al llit fins que agafi el son gairebé a trenc d'alba...
Es mira de reüll l'ampolla de brandy, de nou. Aquelles quatre sigles el martiritzen des de fa estona. No mirarà el rellotge i així no li remordirà tant la consciència. El primer got, gairebé ple, el buida d'un sol glop, neguitós i voraç. El següent és més pausat, però amb el mateix neguit nerviüt. Brinda per cada alcohòlic que s'amaga entre els lloms de les lleixes de la seva llibreria personal. Se li apareix, entre genis narradors i volcans, l'espectre de Malcolm Lowry amb més ampolles, totes elles immenses. Somriu i murmura quatre paraules a Scott Fitzgerald, abans de desplomar-se de bocaterrosa, que podrien ser un bon començament per a una bona novel·la. Tendra... és... la... nit... i pica, paradoxalment, damunt de la duresa del gres de casa seva.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)