De la meva ànima indòmita, barallada
Amb el món sencer perquè s'alleujaria
Només entre tres paraules plenes d'enyor.
I xiuxiuejar-te-les a cau d'orella, àvia,
Abans que el ruixat aclareixi el teu camí,
Definitiu, solitari, però sóc tan lluny ara
Com aquests estels que titil·len, muts mots.
La calma ha arribat; el consol i el plor també.
I res no atura les ganes de batussa d'aquesta
Boca meva tan plena de ràbia i d'impotència.
I els trons i els llampecs escampats pertot arreu
Són el mobiliari desordenat d'aquesta llar òrfena
Quan cal tancar la porta, gola de llop, per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada