deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

9/1/14

Ínfules monòtones (o Línies extraordinàries)(Repte Clàssic DLVII)

Es lleva amb els ulls encara plens de son. Com pot, entreveu l'hora a través de la visió borrosa d'haver acabat d'obrir els ulls somnolents. Què fas despert tan aviat?, es diu tot imaginant la veu de la seva dona, càlida, tendra. És la nit, que li porta la nostàlgia de la seva presència, com sempre li ha ocorregut des que li manquen els seus llavis, la respiració pausada tan a frec de la seva pell que l'esborronava de plaer per posseir-la a qualsevol moment. Es treu la mandra de les parpelles, finalment, amb els punys closos i de forma matussera. Ha d'escriure, ha posposat tant aquesta tasca que se li acabarà el termini de lliurar el nou text. No li ronda cap idea brillant ni rodona, ni tan sols una de mediocre, que faci el pes a la mascota d'aquell qui llegeixi aquells paràgrafs malgirbats.

Es mira de reüll l'ampolla de brandy; massa aviat per començar a beure, que el sol encara no despunta. Però, si vol seguir les passes dels mestres, no seria millor un parell de copes per afuar-li les muses distretes? Invoca els esperits de Hans Fallada, de Francis Scott Fitzgerald o d'Ernest Hemingway per si hi ha sort i es troben vacants per donar-li un cop de mà. V. S. O. P. Només aquestes lletres li ressonen al cap, com si l'ampolla de licor fos l'única inspiració que es deixés estimar. La descarta, per ara. Mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, i menys quan es tracta de tan ambarina delícia, envellida en fusta de roure durant gairebé vint anys...

V. S. O. P. Vertez Sans Oublier Personne, es mofaven de joves, en intentar desxifrar aquestes sigles. Per si de cas algú quedava sense servir i es molestava en plena melopea, suscitada per una borratxera vaticinada abans de començar la nit. I diuen les males llengües que no era correcta aquella solució del jeroglífic. Very Superior Old Pale? Tan avorrida definició com els anglesos que la van inventar... Però no malparlarà d'ells, no vagi a distreure els esperits il·lustres amb avantpassats de terres britàniques i tota tàctica literària se'n vagi en orris i esdevingui intent àgraf. O per ser menys pedant, un pur bunyol. Però sap prou bé que això és el que ha parit darrerament la seva màquina d'escriure.

I això que es va comprar una Underwood Universal Portable de segona mà, quasi idèntica de la que feia servir William Faulkner, per emular qualsevol dels autors que té de capçalera. Però, si ha d'analitzar els resultats des de llavors, ja va creient que el seu predecessor era un funcionari d'un ajuntament de mala mort, tan gris com monòton. Perquè no hi ha hagut res que li hagi suscitat ni un somriure ni una ganyota d'aprovació. Però els terminis són els terminis, i cal respectar-los. Potser la polsa amb massa delicadesa o, tot el contrari, amb massa geni. Ho ha provat de diverses formes, des del paper que no sigui blanc fins a la tinta vermella únicament, des de planificar-se un horari cada dia fins a jugar al Candy Crush per si hi ha una musa ludòpata que li xiuxiuegi línies extraordinàries enmig de la distracció.

Res de tot això no dóna fruits. Se sent angoixat i, alhora, obsessionat per aquesta espina clavada d'esdevenir escriptor a qualsevol preu. Ja el va abandonar la Zelda... vol dir la Dúnia, la seva esposa, per menysprear-la en més d'una ocasió i, sobretot, entre la colla d'amistats. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la maleïda (per a ella) Underwood, que la privava del son reparador després d'una jornada laboral i l'afegitó de les extraescolars de la canalla.

Un matí, les maletes fetes al portal eren la mostra que tot s'havia acabat entre ella i ell. L'hauria escridassada amb la ira millor novel·lada però la clau no volia facilitar-li la feina tampoc. La molt... havia canviat el pany de la porta i aquelles eren les seves maletes, amb la nota just damunt de l'estoig de la Underwood Universal Portable inclosa, amb el nom exacte en esmentar-la per dir-li que se l'entaforés allà on el sol no hi arriba. Pura poesia, aquella metàfora! I ara, davant de les tecles immòbils, inertes, té el dilema de cada matinada: Vomitar un text carregat d'al·lusions a altres autors per si s'impregna en algun moment de genialitat o tornar a acceptar la derrota del full en blanc en el corró de la màquina d'escriure i donar mil voltes al llit fins que agafi el son gairebé a trenc d'alba...

Es mira de reüll l'ampolla de brandy, de nou. Aquelles quatre sigles el martiritzen des de fa estona. No mirarà el rellotge i així no li remordirà tant la consciència. El primer got, gairebé ple, el buida d'un sol glop, neguitós i voraç. El següent és més pausat, però amb el mateix neguit nerviüt. Brinda per cada alcohòlic que s'amaga entre els lloms de les lleixes de la seva llibreria personal. Se li apareix, entre genis narradors i volcans, l'espectre de Malcolm Lowry amb més ampolles, totes elles immenses. Somriu i murmura quatre paraules a Scott Fitzgerald, abans de desplomar-se de bocaterrosa, que podrien ser un bon començament per a una bona novel·la. Tendra... és... la... nit... i pica, paradoxalment, damunt de la duresa del gres de casa seva.

Cap comentari: