Per
què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?
Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?
Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?
Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?
Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?
Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?
Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?
2 comentaris:
¿Por qué tengo que vivir entre el vértigo y la duda del despeñadero,
En el silencio que corta palabras, verbos, miradas incluso, si sé
Que cada nuevo amanecer quiero despertar a tu lado, María, al abrigo
De lo que me diga que estoy vivo, lejos de la pesadilla y del bostezo?
¿Por qué he de curar las heridas del vacío y del acantilado
Con pedazos de vida y de deseo, con el aliento que me falla si eres
Agonía que me permite vivir, luz que anhelo en la oscuridad?
¿Por qué tengo que pensar en ti como el camino dificultoso que se extiende
Donde no hay trayectoria para la breve idea de que no se extingue nunca,
Que queda en el fondo del cerebro para martirizarme la cordura y el ocio,
La tranquilidad que, hasta el horizonte, causa desasosiego y tormento?
¿Por qué he de habitar donde el precipicio hambriento es el pan de cada día,
El olvido y el descuido de saberte beso y deleite inexplicables, si los reproches
Desaparecen cuando te recuerdo, bella y fugaz, donde el puente es melancolía?
d.
Preciós ...
Però potser, hagis de canviar el lloc on habites.
Abraçada!
Publica un comentari a l'entrada