Nostàlgia (REC de la Cadena Ser. VIII; 020)

A ningú no se li ocorrerà que només va voler volar, com abans de l'accident. Tampoc que sentia nostàlgia dels núvols i del cel blau, dels llampecs tan propers en plena tempesta ni dels canvis de pressió en variar l'altitud. A ningú no se li passarà pel cap preguntar les raons per les que va tornar a l'hangar amb un uniforme de l'època en actiu. La seva presència era tan perillosa, tan lligada a la matança de civils a l'Afganistan, que s'havia d'esborrar rotundament. D'un tret precís, per exemple, escampant pel paviment la seva matèria grisa, tan grisenca com l'entramat del que incumbeix als militars.

Bèsties de càrrega (o Demència)(RepteDLXXXVII)

Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones ni les nefastes.

Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.

Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.

A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.

Gàbies (o Càrrega genètica)[64a Crida de VullEscriure]

L'incendi s'inicia en plena nit, sense causes aparents. Al cap de breus instants, el recinte és una amalgama de brases i xiscles animals, excepte a la gàbia de l'últim ximpanzé arribat escasses setmanes enrere. Segueix mut, encadenat i ert. Les flames el lleparan aviat, li cremaran la pell i el deixaran en un estat crític, si és que algú arriba abans que l'estança sigui una massa incandescent. Tanmateix, sembla que l'únic final per al primat sigui el tràgic: perir, entre cadenes i barres d'acer, sense la llibertat perduda des que va néixer i que es va agreujar en ser atrapat pels humans que el mantenen captiu.

Distingeix el terra amb dificultat, degut al fum, que s'ha estès arreu. Es mareja, perd l'equilibri, es regira. Els seus ulls encara graven el que succeeix. I sent que el seu cervell es martiritza amb els fragments de frases dites entre aquelles quatre parets. Retalls de batusses dialèctiques que el dugueren a l'atzucac d'esdevenir peça clau d'un experiment. Des d'aparèixer milers de dubtes i ser desvetllats més tard a les paraules intel·ligibles per a ell quan discutien i dissertaven, en base als apunts d'un tal Darwin. Els primats eren el centre d'aquelles xerrades, peces clau pels gens, pels membres —mans i peus, palmells i plantes... i el reguitzell d'elements similars que es tractés— maneres de caminar i de menjar, de...

Tus, és l'única fressa que surt dels seus llavis. Ha après massa... Atura els pensaments i, amb apatia, ressegueix els espais que el circumden. Ha canviat res en tants segles? Estira el fil del que bull dins seu; idees massa elevades per preguntar-se sense fre el què i el quan i la manera. A pesar de l'incendi, sembla que se n'alegri. Si algú entrés endins del seu cap, pressentiria el que sent el ximpanzé ara mateix: alleujament, principalment. Ni pànic ni res. Se sent alleujat perquè s'alliberarà d'una vegada per sempre d'aquesta taca vital, que és esdevenir una baula en la cadena genètica dels humans, que el manté pres, tan similar als seus parents i familiars... I, ara, a més, dins d'una gàbia.

Mèdiums (o Dislèxia)(ARC a la ràdio)

No sé qui va posar de moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme. Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule. Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho, el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.

No teníem massa preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions, escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a manta, eren els més concorreguts.

Com avui, la primera calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat, sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al lavabo des de la seva absència.

Perímetres (o Sàtrapes)(Relats Conjunts)

Davant de Burj Khalifa, el xeic conclou l'entrevista, ufanós:

—Amb la inauguració d'avui, hem aconseguit ampliar el perímetre sota el nostre poder.
—Parlem de gratacels o de jous? —pregunta el periodista.


Relats Conjunts

Presències (o Verbigràcia)[Lliga de Microrelataires; J3]

Tenim molts amics perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu. Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts tindria... 

Els dos infermers entren a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.

Faràndula (o Ignorància)(REC de la Cadena Ser. VIII; 019)

S'adreça a la gàbia dels lleons per demostrar quant s'equivoca. Farà que s'empassi les seves pròpies paraules, perquè la ignorància és molt agosarada. Ell, que sap tant sobre el circ, els seus tripijocs i els seus trucs. Perquè fins i tot aquest món de faràndula té goigs i ombres. A més, aquest gamarús és un simple pallasso, en el sentit literal. Què opinarà ell sobre les dietes dels grans felins, si ni sap desmaquillar-se? Qui s'imagina un lleó sent vegetarià? Pobre infeliç, murmura ja dins de la gàbia. I somriu en ratificar que ell té raó: són carnívors!, crida als quatre vents mentre se li abalancen les lleones amb els ullals esmolats.

Descendència (o Cèlebres)(Relats Conjunts)

Fa goig veure la gatzara i les rialles de tothom, avui, 12 de febrer de 2015. Les copes alçades, brindis a dojo, inclús l'avi, que tot just surt d'una pneumònia força greu... Aquesta reunió no sembla la commemoració anual de l'aniversari del naixement del meu quadravi, entaulades tan avorrides que desesperen la quitxalla com jo. Però, diuen que cal recordar-lo, inclús després de 133 anys de la seva mort. Perquè ell va ser el cèlebre naturalista Charles Darwin. I a ell li devem tantes coses... i tantes comoditats. El pare m'ha explicat aventures i dificultats, viscudes per ell a bord d'un vaixell. Bangle, Beagle, Beatle... Batallo per recordar-ne el nom...

...Però els meus pensaments es veuen destorbats pel crit de l'avi, que reclama l'atenció de tothom. Fins i tot de la canalla, que juga, allunyada de la taula, al jardí. Ara, però, no fa alçar les copes sinó que demana que s'engegui el vídeo de nou. Sembla que aquest trasto sigui el motiu real d'enguany, i no pas un aniversari. Segons m'ha explicat el pare, han aparegut un nou indici que la teoria de l'evolució és irrefutable i correcta: com va dir el quadravi, l'home descendeix del simi. Això en un llenguatge que no entenc massa. Jo només observo les imatges en la pantalla de plasma i ric, com si entengués tant...

...I hipnotitzada pel que veig, bado boca davant de l'escena que ja em sé de memòria. Els quatre homes palplantats en un escenari de gala; un d'ells amb un trofeu a la mà; agraïments amb un accent pastós que em provoca angúnia, com el cabell ple de fixador i les celles depilades. La part que més entusiasma als adults és el crit d'orangutan, emès pel guapot del trofeu en forma de pilota daurada, com un energumen. Brindo amb aigua entre les abraçades dels grans i també esclafeixo a riure, per no ser menys. Algú m'hauria d'explicar l'acudit, que no he entès. L'oncle Peter ha dit que és un personatge cèlebre, també. Però esperaré a complir els deu i preguntaré de nou...

Relats Conjunts 

Pàmfila d'indecència (o Peripècies)(RepteDLXXXV)

He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...

Còmode (REC de la Cadena Ser. VIII; 018)

Li faltaran, almenys, un parell de centímetres per arribar a la barra. Del trapezi no voldrà saber ni el seu aspecte. Ni parlar de les cames, que li faran mal fins al límit del que és suportable. I tot el reguitzell de músculs i ossos que ni sap anomenar, però que demanarà protagonisme. El simple fet de pensar-ho li provoca prémer la mandíbula i cloure els ulls. Abans de començar a omplir el formulari, deixa el bolígraf damunt del taulell i s'acomiada amb un somriure forçat. Ho consultarà, novament, amb el coixí: no veu clar que l'halterofília sigui un assumpte que mereixi tan precipitada decisió, i el sofà de casa és tan còmode, confortable...

Càbales (o Sòmines)(RepteDLXXXIV)

No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

—Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!

Intempèrie (o Ímpetu d'adolescència)[63a Crida de VullEscriure]

Esbufega i prega perquè la canalla mengi ràpid i marxi lluny i la deixi tranquil·la. També perquè ell, que avui tampoc no li agrairà el dinar, s'arrepapi i faci una becaina d'allò més reparadora. Els observa, murris i afamats. Des de la seva perspectiva, veu que la parella ja no rutlla. Hi ha retrets i indirectes, mirades de menyspreu. Ha arribat el moment que no reconeix els seus propis fills, que emulen el gandul del pare. Ell, que no fa res més que exhibir-se i dropejar. I es troba a la intempèrie, desemparada inclús, del que creia que era el seu clan. Se sent entre desconeguts, aliens a ella mateixa, que no sap ben bé d'on han vingut.

Exhala novament, rosegada pel desassossec de qui s'impacienta, descol·locada. Encara li resta l'esperança de l'escapada quan tots s'han descuidat. Quan torna a ser ella i aquestes alenades d'aire fresc li eixamplen els pulmons i, per consegüent, li il·luminen la grisor de la rutina, que és la vida d'un temps ençà. Ho nota. Havia caigut en barrina i es trobava en un bucle que la xuclava. Uns ulls pregons van ajudar-la a sortir d'aquell pou fosc de moure's d'esma, com un arbre al bres del vent. Ell fou tan oportú que avui encara li sembla viure un somni. També li fa respecte anomenar-lo amant. Però és clandestí. Quin altre nom té aquest tipus d'amor? Perquè l'estima, s'estimen. No s'ha atrevit a confessar-ho però li ho transmet amb mirades furtives, de caçadora i de maula.

Suporta estoicament la cançoneria diària del dinar abundant, perquè el premi és enorme, i s'ho prenen com un repte: aconseguir veure's sense que siguin descoberts. Les males llengües i els orígens diferents, per molt que diguin que són cosins llunyans... La fressa dels més petits, jugant, quasi inaudible i els lleus roncs, que han començat, li indiquen que ja pot absentar-se sense cap perill. Corre, amb ímpetu d'adolescència, cap a la sabana, on l'espera el guepard. Almenys ell li té més sensibilitat i atencions que el rei de la selva, expert en espantar mosques amb la cua, mentre dorm.

Cabòries (o Penúries)[Lliga de Microrelataires; J2]

Rebràs el correu amb la nova proposta de la Lliga. Aquesta jornada t'imposaran escriure sobre progrés. Arran d'un reportatge, se t'acudirà la història d'un adolescent congolès que es guanya la vida en una mina de coltan. Plasmaràs al paper les penúries, els sacrificis d'aquell vailet, que anomenaràs Bene o Koffi, d'uns tretze anys. Reflectiràs en cada frase les cabòries d'un noi que, abans de descobrir la joia de viure, ja està cansat de lluitar i de guanyar una misèria a canvi d'aquest mineral. Li faràs picar entre els riscs de l'asfíxia i el límit de la claustrofòbia, en forats cavats a la muntanya, mentre pensa en un mòbil i en una tauleta, gràcies als primers guanys i a la cobdícia del progrés, vista en cartells publicitaris pels carrers de Lusamba. Et bullirà la idea dins del magí i l'entrellaçaràs amb allò que has copsat, bocabadat, davant del televisor. Gairebé desistiràs, per poc versemblant o per la ubicació tan llunyana, però encara falten dies per al final del termini. Reposaràs l'esbós mental i, a l'endemà, potser veuràs més clar l'argument. Només són dues-centes paraules, sense cap altra dificultat o handicap. Però no podràs adormir-te, que el temps també progressa i transcorre...

Règia hemorràgia (o Demència cromàtica)[Minicrida #030 - Et falta un cargol!]

— Et falta un cargol! —exclama amb totes les seves forces, encès de ràbia.

Jo me'l miro i una ganyota, que indica fàstic, menyspreu i cinisme, se'm dibuixa al rostre. Ja no em mereix respecte, aquest impostor. El canell se li ha tenyit d'un vermell intens, ferruginós, degut a l'hemorràgia. La fulla esmolada del punyal li ha provocat un tall profund, del què en brolla un doll de sang abundant que, mica en mica, s'escampa pel terra de la gran sala. La resta d'homes bada els ulls, sense immutar-se. L'atac també els ha agafat per sorpresa, i ningú no gosa moure ni un dit. Potser perquè la ferida oberta corrobora les meves sospites: a les venes del xitxarel·lo que han coronat nou rei, arran de l'abdicació del seu pare, no hi corre la sang blava de la casta reial. Per tant, no mereix el Regne.

— Et falta un bull, boig! — vocifera de nou, abans d'enfonsar-li el punyal a la gorja i que els guàrdies reials, finalment, m'aturin i em redueixin pel suposat regicidi.

Alfabètica lascívia (Niporepte136+RPV252)

Excèlsior I: Cúpula
I si retornen
Les dones de ma vida,
Tindré prou besos?

I. Àngela
Pitram que alleta
L'esperança que acabi
La fam a l'Àfrica.

II. Bàrbara
L'esguard observa
Les corbes sinuoses
De la nuesa.
No cal dir cap paraula...
Heus ací l'Harmonia.

III. Cecília
Gel i foguera.
La faldilla més curta,
La llengua perversa.

IV. Dànae
El cos més tendre
Sucumbeix per fi al setge.
Dents que el devoren.

V. Èrica
Tremolo, vesta
De fulles al vent: temo
Recórrer membres
Ignots amb dits maldestres,
Que han oblidat les dones.

VI. Fàtima
La nit despulla
Desig, caliu i segles
D'arts amoroses.

VII. Gràcia
Fingir que dormo
Quan el batec compassa
Pell i libido?

VIII. Hipòlita
Vine i fustiga'm
De nou. Fins a trenc d'alba,
Tria la forma
Del martiri que aferri
El meu cor als teus llavis.

IX. Ifigènia
Gaudeix com verge
Oferta a Déu en ànima
I cos. Jo et lloo...

X. Jèssica
Quin nom tindries
Al regne del Valhalla?
I al meu jaç, bella?

XI. Kàtia
Amor, desvetlla'm
Pe gaudir de la posta
I de l'albada.
Tenir la mel als llavis
És present de la vida.

XII. Lucrècia
Blau, verd, roig, porpra...
Has pintat els meus somnis
Amb ton somriure.

(...)

Excèlsior II: Mènsula
Per què recordo
El gust, la pell, l'aroma
De totes elles?

Paràboles (o Clarividència)(RepteDLXXXIII)

Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els enigmes foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.

Òlibes (o Vèrbola de Gènova)(Repte ClàssicDLXXXI)

Les òlibes ululen a l'exterior, quan la nit avança a marxes forçades. És un bon auguri, ho pressent. És gat vell i sap què signifiquen les bones vibracions; ell es guia pel cor. Lentament, abans que la mandra l'endormisqui, repeteix dins del seu cap els fets del dia d'avui, en arribar al luxós palau, on les zones enjardinades són extenses i els gossos i d'altres espècies domesticades s'hi arraïmen. Fora del recinte, cérvols, senglars i daines no són tan dòcils com els animals de companyia, inclòs ell mateix, i sols es deixen atrapar per les escopetes.

El primer contacte és afable, distès, a pesar del nerviosisme del començament. Trobar-se cara a cara amb l'amo sempre provoca respecte, però ho trampeja amb una abaixada d'ulls tan plena de seducció com de temor. Quan li indica que s'apropi més, sap que ha tingut l'efecte esperat: ja el té a la butxaca. La connexió visual és satisfactòria, i les seves paraules, carregades de complicitat, li vaticinen una relació extraordinària, carn i ungla diu ell. Cul i merda, apuntaran els envejosos.

Respira fondo, alleujat. Com si la nova llar li conferís el confort i les comoditats que durant tant de temps ha perseguit. Ara s'adona que la mà que l'amo li allarga no l'ha de mossegar, i es mantindrà fidel, mesell i llagoter fins a l'extenuació, perquè els rumors que li arriben sobre caceres d'elefants són certs. I ell, pessimista de mena, vol descartar aquesta fi per als seus ossos. És un gallina, ho reconeix, a banda de gos falder. Però, segons com es miri, també és una fura, malgrat que les males llengües el titllin de voltor, per l'aparent perícia i l'oportunisme que traspua. Seguirà endavant, ara que té el rei al seu favor; sols li resta ensabonar-lo convenientment amb l'assiduïtat que el caracteritza, i li demostrarà la submissió absoluta, com la primera de les seves mascotes.

S'ha adormit profundament, encara vestit, i somnia en l'endemà, quan comenci a greixar els engranatges del país, com ha promès, dies enrere, des del balcó del carrer Gènova, amb la vèrbola de parlar sense dir res.

Benevolència [Minicrida #027 - Atrapat!]

Si ho sé, això em passa per ruc. Tantes bromes i tantes frases tòpiques i, al final, de cap a l'atzucac. Que si sóc un bon jan, que si em deixo entabanar a la mínima, que si els amics s'ajuden entre ells... Ja ho veig. Sol, completament sol davant del perill. I com és que tot el món somriu si no hi ha motius? Se'n fumen de mi o què? Ho reconec, culpa meva per no saber dir que no... I ara el seu pare i ella que s'apropen, també somrients! I jo que suo i no sé com escapolir-me ja, desemparat i palplantat enmig de l'altar. Em sento atrapat!

Ímpetu (o Retrògrada)(REC de la Cadena Ser. VIII; 016)

Vostè és el primer que l'obre, em va dir d'amagat de tothom, protegit per la penombra i el murmuri. I és admirable tanta valentia, prosseguí el seu discurs, és agradable ser testimoni de la decisió de la joventut, del seu ímpetu. Reconèixer que, gràcies a vostè, hi ha més horitzons si alcem la vista i deixem de contemplar-nos el melic. Demostrar, sense enervar a ningú, que no existeixen límits excepte els d'una societat retrògrada, abstreta, tancada de mires com la nostra. Vostè és el primer que l'obre, va repetir i, estrenyent-me la mà, afegí, emocionat : i el seguirem com el cec ramat dòcil que som.

Idíl·lica (REC, de Cadena Ser Castelló)

Sense saber per què em vaig enamorar dels seus ulls. Les seves pupil·les penetrants i negres com la nit més abandonada em provocaven insomni, desassossec, i, alhora, em transportaven al racó més idíl·lic mai imaginat. Els volia observar per omplir-me l'ànima. I va arribar el dia en què no vaig voler respondre a aquesta pregunta; no m'importaven els motius, només gaudia dels seus iris maragdins, de la seva mirada capaç de provocar l'aleteig de mil papallones. Encara dormo malament, tot i tenir-los al meu costat, guardats en formol.