Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha
esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats
als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les
ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de
seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat
d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el
caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en
soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot
recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta
contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones
ni les nefastes.
Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.
Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.
A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.
Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.
Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.
A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.
1 comentari:
Bestias de carga (o Demencia)
Cuando cae la noche respira aliviado. Tanto trabajo con la azada lo ha herniado y desea que todos se metan en casa, ahora que los animales están encerrados en los lugares respectivos. Después de una semana en aquel valle, bajo las órdenes del casero, alojarse en el caserío aún no le está permitido, y debe seguir durmiendo en el redil, como una bestia de carga más, rodeado de olor de heno, paja, estiércol... No ha perdido la rabia ni el odio que lo caracteriza y que tanto le cuesta disimular delante de la gente. Ahora, en soledad, no hay que interpretar ningún papel y cierra los puños con fuerza, recordando episodios del pasado, que lo han hecho huir siempre. En esta región, sin embargo, las noticias no llegan con demasiada rapidez. Ni las buenas ni las nefastas.
Con la navaja en la mano, se entretiene con una rama de haya. La adelgaza y la afila, como si fuera una estaca. Esta noche, la luna llena ilumina los campos recién sembrados y el hayedo se llena de siluetas fantasmagóricas, pero a él no le asustan. El perro pastor se le acerca moviendo la cola. Lo aparta con una patada después de escupirle. Sin ninguna razón. Igualmente, de forma irracional empieza a clavarle la estaca entre las costillas. Los chillidos lastimosos del can son amortiguados por los muros de redil. Los animales, sin embargo, se agitan con nerviosismo. Cuando para de hundir el arma improvisada, el charco de sangre es evidente.
Huele el olor ferruginoso, y se excita. Se dirige a cualquier punto donde hay animales y, uno a uno, los sacrifica, en silencio, con un leve gruñido que acompaña cada nueva estocada. Ha cambiado la rama por la navaja afiladísima. A sus pies caen ovejas, terneros, cabras, potros... La demencia homicida no se detiene ni se sacia. Reconoce que necesita más cadáveres, como mínimo, antes de que claree el cielo. Piensa en el corral, repleto de conejos y gallinas, y una cerda que casi cumple, con un vientre descomunal. Sale al exterior; el aire fresco lo despeja.
En el bebedero se lava las manos, teñidas de rojo y doloridas. Se las seca en la zamarra, heredada del primer pastor que degolló años atrás. Mira a la casa y ve la luz de una vela en una ventana. Imagina que es el cuarto de la hija del casero, de piel blanca y pechos pequeños, perceptibles bajo la ropa. Esta imagen lo excita más todavía. Tras el corral, sólo le quedará el matrimonio, antes de amordazarla y desflorarla.
d.
Publica un comentari a l'entrada