deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

13/2/15

Presències (o Verbigràcia)[Lliga de Microrelataires; J3]

Tenim molts amics perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu. Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts tindria... 
Els dos infermers entren a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.

1 comentari:

deomises ha dit...

Verbigracia (o Presencias)


Tenemos muchos amigos porque serán necesarios las amistades. Juegas y salvaban el mundo y soy imprescindible para que ellos estuvieran alegres y agradecidas con ustedes. Existen secretos, que sólo sabré ellas y tú, porque así es las reglas que habría ideado bien consensuados. Tiene muchas amigas para que hubiera la necesidades de no sentir la soledad. En la inmensidad ilimitada de esta ínfima habitación, cada individuo obtenemos reverencias mis y pronunciábamos discursos con verbigracia, y el tiempo transcurren rápido. Sólo me saque de quicio que nos contradigan y esta persona deje de ser amigos y pasara a ser enemigo. Emplearía la hostilidad para luchar contra la desunión, la amistad son un tesoro. Lo protege con uñas y dientes y con valor, antes de que el vínculo desaparezcan. No quiero escuchar más voces que te inculca formas de vivir tan diferentes a como pensaseis. Tienen amigos, tan necesarias... y me hablan sin parar, para no presentir nueva presencias. Tesoros sois. Para ellos también. Muchos tendría...

Los dos enfermeros entran en la habitación incomunicada, en medio del delirio del paciente. Después del aislamiento, tal vez los ánimos y las alucinaciones hayan disminuido. Al menos habrán calmado tanta rabia contenida, tanta violencia. Lo dudan, sin embargo, porque tiene cara de pocos amigos.


d.