deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

4/2/15

Càbales (o Sòmines)(RepteDLXXXIV)

No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

—Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!

1 comentari:

deomises ha dit...

Cábalas (o Papanatas)


No lo habría dicho nunca pero, al darme cuenta de la presencia de sus ojos al volante de un Hyundai Santa Fe, sé que mi hora es llegada. Los faros me iluminan, casi cegándome, y la matrícula desaparece debido al deslumbramiento; no servirá para dar verosimilitud a mi relato, si queda alguien para escucharme después. Me registro los bolsillos, sé que encontraré alguna moneda, como cuando preparo la colada. Sonrío al extraer una pieza de dos céntimos, como si mi cerebro procesara el coste del viaje. Deberá tener compasión, misericordia, si no quiere irse de vacío.

El todoterreno se aproxima y pido que no sea doloroso el atropello. Por la velocidad que lleva y la nula agilidad de mis miembros, de esta forma dejaré el mundo. Me angustia cómo me encuentren los del servicio sanitario, la guardia urbana, el maquillador de la funeraria... Pero, en definitiva , ellos son desconocidos; sufro más por los hijos, nietos y toda la parentela que se pueda presentar. Mejores épocas ha tenido este cuerpo de vejestorio.

El impacto es inocuo, indoloro. Pero mortal. Siento cómo se me siega la vida y desaparece pisada por los neumáticos. El frenazo es preciso, inmediato. Me asombra este trasto en tan buen estado. Mientras me levanto, con elasticidad inaudita y dejando atrás décadas de existencia, la puerta del copiloto se abre. He de subir, también lo sé. Observo, por última vez, el cadáver de lo que he sido hasta este momento. Y reparo que la moneda sigue en mi palma. Se la alargaré antes de que me la reclame. A pesar de que se le vea con cara de buena persona, hay límites que mejor no rebasar.

Lo saludo y me corresponde con una sonrisa, cuando me doy cuenta que no estamos solos. El gesto de ofrecerle el óbolo queda a medias. Me parece que seis figuras más ocupan los asientos de atrás. O quizás dos. Al ver que no me acepta el pago, por ínfimo que sea, hago cábalas y le pregunto.

-¿Caronte? -se extraña él. Y, con ojos de mofa, añade: -¡Y tanto!, y ellos unas Musas, ¿verdad? ¡Venga, pasa, infiel! ¡Incluso en el último suspiro ha de atufar tu enfermizo ateísmo! ¡Yo soy Gabriel, papanatas! -. Ya tendrá tiempo para explicarme la doctrina, la longitud de la eternidad y otros detalles hasta que lleguemos a destino. El Cielo le dicen ellos, y el Altísimo me espera, añade con sorna uno de los otros, que siguen pareciendo dos o seis, será la consecuencia de los nervios. ¡Dios mío!


d.