[Des]Aire (#escripturaperalconfinament; 17)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dissetè ha provocat aquest relat:

A la banyera, et submergeixes dins de l'agua i aguantes l'aire en els pulmons. T'agradava fer-ho per aclarir les idees i reflexionar de tot plegat, des des traüts fins als assoliments. A l'instant, les imatges et venen al cap com diapositives diverses de diferents episodis de la teva vida. Recuperes el primer petó recolzat en la porta metàl·lica d'un magatzem, just davant per davant del bar musical on es congregava tot l'institut, i els crits d'ànim de la colla mentre controlaves l'embat de la saliva i d'una boca aliena, que t'atacava amb la viscositat d'una llengua humida. Tot un miracle sortir-ne airós, d'aquest primer encontre, tant excitant com desconegut. Els petons posteriors ja no causen la marca de foc de l'inicial, i no regires el magí cercant-ne algun altre, excepte els deixats en l'altar i en la sala consistorial en sengles enllaços, d'idèntic resultat. Poques dates més són dignes d'ésser retingudes en la memòria. El naixement dels teus fills, els butlletins d'EGB (oposats als fracassos batxillers); o la jornada que iniciava la teva carrera laboral, la compra d'un cotxe o la signatura d'una hipoteca, tot gràcies als estalvis de tants estius treballant de sol a sol en una caseta de gelats, en un restaurant, en un obrador de pastisseria, en l'alumini, o arreplegant olives, ametlles, fruita a Lleida. El tràfec de tantes feines esporàdiques deixava poques energies per fer colzes i millorar la teva formació acadèmica i, ajudant la filosofia de “qui dies passa, anys empeny” a base d'ampolles i mandangues embolicades en falses cigarretes amanides, t'has plantat als quaranta anys amb fills, dos divorcis i deutes amb el banc, que t'asfixien. Tornes a aparèixer a la superfície i observes l'entorn, des de la banyera, i dibuixes un somriure entre resignat i satisfet. De mica en mica, t'embolcallarà Morfeu i esdevindràs lleuger i, finalment, tot quadrarà. Mentre et mires els canells oberts i l'aigua vermellosa, et convences que aviat se solucionaran els teus problemes.

Com en la infància (#escripturaperalconfinament; 16)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setzè ha provocat aquest relat:

He trobat el jersei de l'avi fent endreça d'armaris. L'he olorat i les pituïtàries s'han emplenat de la seva flaire, tan característica i, alhora, tan peculiar. No és simplement la típica olor de vell, sinó també d'herbes aromàtiques, la pols rica del tros, la flaire de la flor de l'ametller, la ceba arrencada per incloure-la en un dels guisats de l'àvia; totes les essències diverses de persona del camp. Les borratges i els espàrrecs em venen a la memòria. Són menges descobertes pel paladar gràcies a ell, en la meva infantesa. El vellut de les primeres, l'estranya textura esfilagarsada dels segons. I les hores estiuenques de mitja tarda mentre xarrupàvem i pellucàvem les arrels dolces de la regalèssia; em provocaven cucs intestinals però això no m'impedia demanar-n'hi més. Als marges dels camps, la munió de plantes feia avorrir qui en conreava aquells terrenys, i jo en fruïa prou, engrapant aquella mà sarmentosa, encara amb restes de terra fèrtil, la mateixa que cobria la fulla de l'aixada, recolzada a la seva espatlla dreta.

Inspiro de nou i l'aroma m'embriaga els sentits. Tanco les parpelles i el visualitzo amb un llibre entre les mans, al racó més il·luminat de la saleta de casa seva, allà on es veu el televisor i es fa petar la xerrada, o té lloc la batalla de les cartes o les riallades entre tirada i tirada de daus. L'estratègia i la complicitat, l'actualitat i la història. Tantes sensacions en tan poc espai... L'escolto quan em crida, i la seva veu, totalment distorsionada a l'altra banda del fil, és càlida i tranquil·la, la seva cadència em bressa i m'amanyaga. I l'esgarrifança de plaer i de sorpresa m'embolcalla, palplantat davant de les portes obertes de l'armari. El confinament provoca que els sentiments aflorin, i és fàcil que el plor arribi als ulls. Sobretot per la manca de contacte físic amb els éssers estimats. Si em veiés ara així, segurament riuria amb ganes del seu net. Els homes no ploren, ets un figaflor, hauries de passar una guerra i et faria fort i ben mascle! Les frases que m'esperonen a tirar endavant i a anhelar una abraçada ben ferma i prolongada.

Em poso el jersei i la llana m'envolta en un refugi de pau i d'experiències. Em mentalitzo per suportar aquests dies extres d'enclaustrament, per fomentar al màxim la comunicació amb les persones més vinculades a mi. I conduiré, quan ens permetin sortir al carrer, fins al poble dels avis. Sigui el dia que sigui, ho faré. I l'abraçada arribarà, en forma de ram de flors i de moltes paraules plenes d'amor. Davant de la seva tomba, ploraré com una magdalena mentre li dic que l'enyoro i que voldria un bon plat de borratges amb patata bullida i oli d'oliva verge. Com en la infància.

Mones (#escripturaperalconfinament; 15)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quinzè ha provocat aquest relat:


 

Després de dues hores de trajecte, em faig creus de la bona sort que arrepleguem, en plena operació sortida. La velocitat s'ha mantingut constant en el trajecte per autopista i, com que anem bé de temps, m'atreveixo a sortir per brancal cap a la carretera nacional. En pagar el peatge, la botzina del cotxe que em segueix és un presagi que la idea no és tan genial, però ja és massa tard per recular i continuar invertint diners en quilòmetres d'asfalt més que rendibles. Les males puces del conductor del darrere i el reguitzell de befes que vindria de part de la resta de família, si desfés el camí ja recorregut, seria llegendari.

—Si es pot gaudir del paisatge, per què cal la monotonia del traçat de l'AP7? —deixo anar a un receptor incògnit.

—Quant falta? —la pregunta més repetida de qualsevol dels nostres viatges apareix tan preciosa com els ulls de la gran, i tan oportuna com certs moviments intestinals.

—Encara una estoneta més —responc lapidàriament.

—I això què vol dir? —requereix ella sense treure el nas de la pantalla de la tauleta.

—Vols deixar de ser tan plom? —l'ajuda arriba de la meva dreta, personificada en la figura de la mare de les criatures.

—Mitja horeta, segons el GPS —afegeixo esquivant el rondineig preadolescent.

—Aquest trasto falla més que una escopeta de fira —el petit s'alia amb la seva germana, un vincle ja temut pel més eficaç dels exèrcits coneguts.

—Veuràs que aquesta vegada SÍ que funciona a la per-fec-ci-ó —recalco l'afirmació i cada síl·laba del substantiu, tot marcant terreny i autoritat.

—Llavors, arribarem a les set i tretze minuts? —pregunta la gran.

—A un quart de vuit, sí —i em penedeixo d'haver sumat dos minsos minuts al càlcul inicial.

L'esperada reacció de l'exactitud horària no tarda ni una mil·lèsima de segon i és fidel al guió que sol mantenir aquesta polèmica, entre la precisió helvètica i l'economia del llenguatge. I, enmig d'aquesta pugna dialèctica, l'aparició d'un miliard de vehicles m'astora, desimanta de les pantalles els nassos de les dues nenes i provoca un xiscle i un penjament de la santa de la meva senyora, encara que l'ordre dels factors no altera el producte, que és un embús del carall.

—Mitja què? —la cantarella burleta de la suïssa em cau com un gerro d'aigua freda.

—No miraves un coi de capítol d'aquesta rucada de sèrie japonesa?

—Lluís, et controles? —m'amonesta l'auxili maternal del duet menor d'edat de darrere.

—Almenys el sòmines de la pressa també s'ha hagut de fastiguejar.

—El del clàxon? —pregunta el petit, i ell mateixa afirma: —Ha tornat a l'autopista, el campió.

—Nou anys i pur cinisme —murmuro entre dents.

—La mala llet et va deixar créixer prou, eh? —escolto a la meva dreta.

—Coi, que no ho deia de veres... —em disculpo de forma quasi automàtica. Sé que el terreny per on camino és una era plena de pols.

—Les bromes també serveixen per expressar els pensaments reals —reconeix ella.

—Entesos... —abaixo els braços i la bel·ligerància. I, després d'uns instants de silenci incòmode, suggereixo al no-res: —Si pogués maniobrar i tornar a...

—És impossible ara. Els dos sentits van plens de gom a gom. Tu no sabies que és el pitjor dia de l'any per desplaçar-se?

—És clar que...

—Llavors, com se t'han enganxat tant els llençols, precisament avui?!

—Com que sempre es queda fins tard llegint... —hi fica cullerada el petit, que ara ja és un membre més del trio que m'ataca sense pietat.

—Ahir eren les 4:39h i encara hi havia llum al menjador —la delació arriba directament de la Confederació Helvètica, del cantó alemany, sens dubte.

—Tres quarts de cinc de la matinada? —s'escandalitza el sector copilot del cotxe.

—No... —em defenso de l'embat: —Dos quarts i deu gairebé...

—Ets un desastre, amb aquests llibrots sempre. I et preocupes pels ulls dels nens, tu que et cremes les celles llegint durant... Quantes hores t'hi passes?

—Dotze, catorze...

—Ara em vens amb sarcasme?

—Deixem-ho estar?

—És clar que sí, reietó —m'etziba —, si ara ja no hi ha solució.

—Tens un carregador, mami? el caganiu s'escola entre el foc creuat, eixamplant encara més l'obertura de la caixa dels trons.

—I un endoll aquí mateix també —respon sa mare mentre s'assenyala el nas.

—Perfecte. Final de trajecte amb cirereta inclosa. No tindrem ni andròmines electròniques per distreure la quitxalla.

—Jo encara tinc bateria —treu pit la gran —, i el mòbil també. El vols? —li ofereix el telèfon al seu germà.

—No la malgastis —remuga la mare: —Potser ens servirà per amenitzar la Mona.

—Si és Diumenge de Rams... —s'estranya el petit.

—Em referia a aquest —puntualitza, mentre m'assenyala, i continua: —Encara que, amb la caravana que hi ha, potser l'única opció que ens quedi serà menjar-nos-la aquí.

Ja fa estona que els he deixat xerrar i queixar-se de mi, i m'he centrat en els pedals d'embragatge i de fre, combinats amb el canvi de marxes, per avançar lentament i autofelicitar-me en posar la segona. Sobretot després d'encendre's el pilot de la reserva al quadre de control. He d'estalviar forces per a la carretada d'improperis que vaticino quan estossegui el motor.

Vèrbola (#escripturaperalconfinament; 14)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El catorzè ha provocat aquest relat {que forma el preludi del text que, al final del mateix, es carregarà, pacientment}:

—Benvingut a bord, senyor Eldritch —la veu metàl·lica el sobta en travessar la porta d'accés a la càpsula—. Asseieu-vos i acomodeu-vos, la travessia serà llarga, però breu alhora gràcies a la ultrahibernació programada. Arribarem a destinació en breus minuts, si fem cas a les vostres percepcions sensorials, i en un parell de cicles enters, si miréssim un calendari interestel·lar. El planeta blau (“Terra”, si l'anomenem en la llengua vehicular 3d5tg, subdialecte pàngic) és el paradigma dels errors que no hem de repetir en els mons conquerits i repoblats. Aquesta experiència us servirà per aprendre què cal mantenir i què cal eliminar en els vostres dissenys, que ens vàreu facilitar en el darrer lliurament, a l'hora de recrear les metròpolis de Theta-òmicron III. En el mòdul 1, us fixareu en la tònica generalitzada de les aglomeracions arbitràries al llarg de terrenys més o menys fèrtils; també sereu capaç d'adonar-vos de la ingent quantitat d'extensió deshabitada. No caldrà dir-vos que aquesta és la gran raó del declivi d'aquesta civilització. Gràcies al nostre dron indetectable, podreu endinsar-vos en la quotidianitat dels seus habitants sense immiscir-vos en els seus quefers o sense alterar les seves converses. Caldrà afegir que la tecnologia ha absorbit el potencial d'aquests espècimens autòctons i els ha privat d'aquesta socialització i sociabilitat innates. Com a desenvolupament final del mòdul 1, us presentarem, emperò, el model bBq, un model típic en què aquesta pràctica es duia a terme prou sovint, sobretot en temps de lleure. En l'actualitat, aquestes reserves informatives tan sols es fan servir per a reforç de la teoria apresa, i ja s'han extingit del tarannà dels nadius. Per això, també vàrem optar per extirpar-ne les reminiscències que, tard o d'hora, podrien interferir al llarg de l'existència de cada ésser, que ronda el cicle (15 dècades o 150 anys, si parléssim en termes terrestres, o “de la Terra”). Aquestes reserves són colonitzades per subsactors [o subo] i subsactrius [o suba](a partir d'ara, el plural abreviat com a “subs”), que despleguen tot el seu potencial perquè les escenes paradigmàtiques us siguin també versemblants. Us explico: veureu un nucli habitat i traçat amb certa harmonia, però desaprofitat al 67,54% del total de la seva extensió. El dron sobrevolarà un d'aquests focs (“llar” seria el mot terrestre; “habitatge” li funcionaria de sinònim i “xalet amb jardí” hauria de ser la nomenclatura per a l'exemple triat) i en sereu testimoni de les accions que s'hi desenvolupen. Al dossier adjunt, i ja inserit en el vostre hipocamp, trobareu el resum d'allò que experimentareu (veureu, oloreu, palpareu, tastareu i escoltareu, per a més especificació), que hem etiquetat com a “barbacoa”. Escampats al llarg de la zona enjardinada i també dins de l'habitatge, s'hi mouran els subs, realitzant cadascú una tasca ja predeterminada. El fil conductor serà el contacte visual i el verbal, i en ells s'hi afegiran secrets i enveges, ressentiments i aliances. Tots ells són ingredients necessaris per a l'aprenentatge. En el dossier també hi haurà la transcripció del guió perquè el memoritzeu i el recordeu després de la travessia. Podreu descobrir els entrellats fraudulents en qüestions econòmiques entre subo1 i subo4 a la vora de l'objecte que dona nom a l'esdeveniment, mentre suba2 (parella de subo1) faci una visita guiada a tota la casa (“xalet amb jardí” esmentat abans) a suba6 i aquestes siguin sorpreses per suba7 (aficionada a l'esport comú practicat per la branca femenina dels terrestres, també conegut amb el malnom de “safareig”); dins del lavabo, sub8 (parella de suba7, germana de suba2; i millor que us acostumeu a aquesta pràctica sexual del gènere coincident per suportar les condicions terrícoles) s'esquitllarà de les mirades per fomentar l'activitat subreptícia anomenada “secret”. Si us ve de gust descobrir-ne l'enigma, el dron us oferirà l'opció “zoom” per a tals efectes. Tanmateix, la distància mitjana és prou propera per tal de presentar la màxima eficiència i assolir el resultat òptim en el mètode. No us podreu distreure massa perquè, enmig d'aquesta incòmoda tranquil·litat (el contingut d'aquestes converses serà de tensió i de murmuris còmplices, a parts iguals), subo3 i subo5 (parelles respectives de subo4 i suba6) apareixeran en escena amb accessoris com gel i alcohol (ingredients indispensables en aquests afers socials) i desplegaran un reguitzell d'improperis i de desqualificacions que remouran l'ambient i la polèmica. Tot aquest daltabaix (també batejat com a “sidral” en infrallenguatge o argot) tindrà una falsa calma quan els dos darrers subs (subo9 i suba10) travessaran la porta d'accés a “xalet amb jardí” anterior. Per accelerar el procediment, enmig de l'entramat dialèctic d'aquesta desena de persones, que s'alternarà de forma concatenada i harmoniosa i que oscil·larà entre la summa bel·ligerància i l'esperit pacificador, hem inclòs un polsim un xic més exagerat del normal d'infidelitat i un descuit en forma de test d'embaràs positiu. Així, la garantia de reflectir de la millor manera possible un plàcid dia enmig d'éssers humans quedarà fidelment gravada en la vostra matèria grisa, junt amb el dossier inserit al començament d'aquest procediment. Després del mòdul 1, continuarem amb la planificació. Però no us avançaré res més, ara mateix. No patiu si us heu atabalat massa amb tanta vèrbola: en uns instants, escoltareu tota la paràfrasi compresa en el model bBq. Sols us cal esperar, mentre sentiu que us pesen les parpelles i us adormiu de mica en mica, el document que tot seguit es carrega...

Concissió (#escripturaperalconfinament; 13)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tretzè ha provocat aquest relat:

—Hola —fa en entrar a la cuina i el veu assegut amb un cafè a la seva dreta i el diari desplegat al seu davant. És de la vella escola i encara li agrada fullejar aquests paperots i olorar-ne la tinta recent.

—Bones —ell correspon a la salutació escurçada amb una fórmula igual de curta. Fa setmanes que els costums de desitjar bons dies, tardes i nits ha esdevingut un resum escuat i concís.

—Bé? —ella li pregunta amb una brevetat que astora, mentre engrapa el bric de beguda de soia, la mantega i la melmelada de maduixa.

—Sí —la resposta és una barreja d'incomoditat i de disgust en ésser destorbat de la lectura.

—Treballes? —demana ella alhora que se serveix una tassa que col·loca dins del microones i aprofita els segons de silenci per estirar el cafè soluble i l'edulcorant de la lleixa corresponent.

—Avui? —replica ell amb una nova pregunta, cosa que la treu de polleguera sempre.

—Després —respon ella; el to usat és l'adient per remarcar que no calia cap aclariment a la seva pregunta inicial.

—Evidentment —remarca de forma seca i tallant.

—Perdona —afegeix ella com si l'aclariment l'hagués ofès prou per molestar-lo d'alguna manera.

—Per? —inquireix ell amb un punt d'incredulitat, tot rumiant que la conversa no li suscita cap interès i a ella tampoc no sembla satisfer-li massa.

—Doncs... —rumia ella, sense intentar treure l'entrellat de res.

—Dubtes? —la increpa quasi violentant-la, després d'haver passat un àngel per la cuina.

—Gens —ella s'espolsa el mal tràngol pel broc gros i sense modificar la tàctica que ha endegat el dia: brevetat extrema, màxima eficàcia. A més a més, no serà ella qui baixi del burro.

—Entesos —afegeix ell tot solucionant el sudoku del nivell mitjà dels passatemps de les pàgines centrals del diari.

—Sí —rebla el clau d'aquest diàleg de besucs amb una intervenció tan supèrflua com innecessària, i aboca el contingut de la tassa dins d'un termos. Prefereix sortir d'aquell xalet el més ràpid possible. Ja se'l prendrà al cotxe, si cal, per no haver d'aguantar el sòmines del seu marit, que avui se supera en idiotesa i rebequeria. Sembla un nen mimat quan interpreta el paper d'immadur emprenyat.

—Perfecte —atorga ell després de resseguir un sis damunt del full, que ja comença a estripar-se.

—Marxo —s'acomiada sense més preàmbuls, veient que la conversa ha entrat en un punt mort.

—Roncaves... —etziba ell amb energia abans que ella travessi la porta principal.

—Com? —s'atura i pregunta, tot interrompent-lo, amb pretesa sorpresa.

—...novament —acaba la frase entre el desconsol i la fatiga.

—Qui? —l'interroga ella, fent uns ulls com taronges.

—Tu! —crida en escoltar aquesta segona pregunta seguida, com si la incredulitat li hagués segrestat el seny, a ella.

—Jo? —pregunta per tercera vegada, com si fes temps per cercar una excusa plausible i versemblant, com si no fos prou clar que ha estat enxampada en flagrant delicte.

—Segur —admet sense un bri de dubte.

—Exageres —s'escandalitza ella, reforçant-se amb una ganyota esbiaixada.

—Mai —murmura entre llavis ell, mastegant cada lletra del monosíl·lab.

—Sempre! —declama ella amb un to alt i ferm, perquè ell retiri l'acusació.

—Exagero? —li pregunta, en lloc de desdir-se'n, i es palplanta al seu davant i assenyala les bosses violàcies sota els ulls, la conseqüència d'una nit gairebé completa d'insomni i de donar voltes com un ventilador dins del llit, i amb ganes de tallar-li el cap, destral en mà, sense gens de clemència.

—Sí!! —borda ella.

—Coi! —xiscla ell un penjament eufemístic, mentre dramatitza la seva positura.

—Adeu —pronuncia ella, que ha quedat sense resposta després de la rotunditat de l'afirmació. I el cop de porta posterior ressona per tota la urbanització, traduint l'humor que se li ha quedat a ella després de l'acusació tan directa.

—'deu—diu desmenjadament a ningú, i agafa el mòbil; ha de posar punt i final a aquest conflicte, o les jornades se li posaran costa amunt si arrossegant cansament a la feina: el gegant de les trameses serà la solució més ràpida, perquè aquesta nit tingui uns taps per a les orelles.

Malastruga (#escripturaperalconfinament; 12)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dotzè ha provocat aquest relat:

—Quant demanes?

La pregunta et sobta. És mal dia per escoltar-la però. Avui que la caldera no ha volgut respondre en anar a prendre una simple dutxa d'aigua calenta de bon matí. Per acabar-ho d'adobar, i després d'haver suportat la gèlida temperatura d'una esbandida a corre-cuita, en què les restes de sabó i de condicionador prenien posicions al llarg dels replecs més recòndits de la teva anatomia, i d'haver-hi donat un cop d'ull a aquella andròmina del diable sense entendre ni un borrall de mecànica ni d'electrònica, el servei tècnic oficial t'ha mantingut durant mitja hora ben bona al telèfon, embolcallada per una exigua tovallola i passant encara més fred de forma gratuïta, a 1,21 EUR/minut, tan sols per informar de la incidència i quedar a l'espera d'un forat en l'agenda, ja de per sí atapeïda en aquestes dates hivernals, per poder enviar un operari al teu domicili. És a dir, que tocarà seguir suportant el suplici de les baixes temperatures sense calefacció ni aigua sanitària dins d'uns marges calòrics suportables.

Però, com que les desgràcies mai no arriben soles, la tensió experimentada des del moment de llevar-te i el temps esmerçat en qüestions burocràtiques han desembocat en una nul·la precisió a l'hora de maquillar-te, sobretot en veure un set al bell mig del camal esquerre dels pantalons que havies triat entre el maremàgnum de l'armari, herència de l'etern canvi de temporada que s'allarga gràcies a aquesta inconstància climàtica que impera en els darrers anys, i les restes de salsa de tomàquet damunt de la teva brusa preferida, taca que és gentilesa de la trapelleria del teu nebot que és aficionat al llançament de porcions de spaghetti alla bolognese quan la persona qui l'obliga a buidar el plat no és son pare. El resultat ha estat més proper al món circense que a la finalitat primera, que era l'harmonia de tot el conjunt, una vegada reelegida i recomposta la part tèxtil. Però ja no tens temps ni paciència per refer el desgavell i marxes cames ajudeu-me abans que la casa et caigui a sobre, perquè això sembla que et falti amb la malastrugança que arrossegues aquest matí.

No cal repetir com arriben les desgràcies, oi? Perquè, a banda de tot el reguitzell de dissorts anteriors, en engegar el motor del cotxe, el pilot de reserva s'ha encès al quadre de control, i has pronunciat una bona dotzena de penjaments a tota la inexistent parentela divina que, incansablement, sempre esmentes com un mantra relaxant i ja estipulat en un ordre preestablert que coneixes a la perfecció. Saps quants quilòmetres pots recórrer així, però t'atabala veure aquell llum ambarí encès al teu davant. I has conduït amb marxes llargues inclús en nucli urbà, tot evitant ofegar el motor enmig d'un estossec tartamut que espantava els vianants i la resta de conductors. La urgència d'arribar a la benzinera més propera era més important que el possible ridícul. Has seleccionat sense plom 95 i un import suficient perquè el dipòsit quedi gairebé ple. Els escassos noranta segons que ha durat l'operació, quan has efectuat el pagament amb targeta, han servit per captar l'atenció d'aquest Dom Joan que, com un borinot que voleia inútilment al voltant d'una flor càndida, t'ha atropellat entre compliments i mirades prou descarades, evidents i plenes d'atreviment cap al teu vestit arrapat i escotat, atrevides com la pregunta que, ara per ara, ha quedat en l'aire, per barroera i inesperada.

—Tres vegades més l'import que cobraria la teva mare per fer factible el teu avortament, però sempre que la humanitat s'hagués extingit i tu fossis un dels primers espècimens en caure fulminat —respons sense immutar-te ni perdre la poca calma que encara et queda.

Pressentiment (#escripturaperalconfinament; 11-b)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest segon relat:

Versió 1: Pressento la palpitació del plom dins del pit i gemego amb desesperada desesperació sense emetre sons a la recerca eixorca de l'oxigen en l'asfíxia al fons de la mar mentre lluito per reaparèixer a la superfície i les palmes d'un déu implacable i inexistent alhora em premen avall i em prenen la vida que ràpidament s'escola junt amb l'aire, per sempre.


Versió 2: El plom m'oprimeix els pulmons mentre perdo la vida ràpidament, al fons del mar.

Pensaments (#escripturaperalconfinament; 11-a)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. L'onzè [en dues parts, com a condició de l'enunciat], ha provocat aquest primer relat:

Dimarts qualsevol de tardor. La platja ja no acull milers i milers de banyistes en uns cent metres quadrats, ni se sent la cridòria de la quitxalla corrent rere d'una pilota o jugant a tocar i parar. En lloc d'això, els xiscles de les gavines i l'extensió de la sorra quasi deserta. Aprofito per cabussar-me i nedar una estona, fins que el cos queda balb i reclama l'escalfor de l'exterior. Una mica de crol i de braça per desentumir els membres i descarregar-los del sedentarisme diari a què es veuen sotmesos. Amb la natació, he aconseguit que els problemes de cervicals en particular, i d'esquena en general, desapareguin. Em despullo i deixo la roba dins de la bossa, al costat de la tovallola estesa, que em servirà per assecar-me en sortir. Sense pertinences de valor ni documentació, és fàcil seguir la dita fil per randa. Somric, amb aquesta ocurrència mig absurda.

Les ínfules del nedador professional que s'ha presentat a les Olimpíades per enèsima vegada fan que em llanci en planxa i em submergeixi dins de les aigües glaçades de setembre. El xipoll és considerable, però quasi imperceptible des del meu punt de vista. Bussejo durant un minut a frec del fons que, de mica en mica, s'inclina i augmenta la fondària. El cos en moviment, les braçades i les puntades dels peus remouen el pòsit de sorra i el converteixen en un núvol que dificulta la visibilitat. Allargo la sortida per inspirar de nou tot enfonsant-me encara més, avall, avall, avall: m'agrada la sensació que experimenten els pulmons mentre es buiden lentament i quasi del tot. Però, quan ja és clar que no faig peu, sento la punxada inesperada d'un objecte metàl·lic al mig del pit. Em palpo la zona i hi noto un filament just on la pell s'estira i la punta esmolada de la peça de metall. No hi ha dubte que és un ham. I de la forma que m'arrapa i m'arrossega cap avall quan intento nedar vers la superfície, queda clar que, en tallar-ne el fil, el graciós de torn hi ha deixat també el plom. Un pes irrisori però suficient per dificultar l'abast de l'oxigen necessari. Bracejo amb un esforç titànic, i em sembla cada cop més llunyà el meu propòsit. He de cavil·lar alguna estratègia, l'he de rumiar el més ràpid possible perquè ja noto l'escassedat de l'aire i la pressió augmenta dins de la caixa toràcica. Penso en la família, en els ulls verds i grans de la caganiu de casa, en les queixes de tossuda rebequeria de la preadolescent que ja té ganes de volar, en l'olor d'àloe i poma de la pell i dels cabells ondulats de la meva esposa.

Tinc la impressió que els besos d'avui, abans de marxar cap a la platja, siguin els darrers que pugui haver-los fet i el decaïment per culpa d'aquest pensament derrotista m'aclapara i colpejo el fons amb totes les meves forces i, aquest esforç allibera les últimes bombolles en una expiració a la desesperada, i noto en les temples el pols accelerat com un martell que torpedina un timbal de forma constant i monòtona i el dolor en la zona pectoral s'agreuja i la punta clavada de l'ham m'esqueixa la carn però no se'n desprèn ni un bri mentre el rastre vermellós i sense cap mena de dubte també amb un regust ferruginós si tingués l'opció de tastar-lo em passa davant dels narius i aquesta imatge em fa recordar la pel·lícula de Steven Spielberg on es descriuen els atacs d'un tauró enorme i ferotge i insaciable i somric perquè preferiria que fos una d'aquestes bèsties qui acabés amb mi i no pas un objecte descuidat per la mala praxis d'un aficionat a la pesca aquest esqual deixaria en bon lloc la meva mort que tindria un cert símbol heroic i inclús se l'hi infondria una lluita més valerosa i un calfred em recorre l'espinada i la temperatura de la mar m'endormisca les cames i els braços i em rendeixo quasi bé exànime tot reconeixent que ningú no podrà salvar-me a temps mentre m'ofego tan a prop de la costa que és ridícul pens

Pressa (#escripturaperalconfinament; 10)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El desè ha provocat aquest relat:


Em llevo d'un sobresalt. M'he adormit. El sol que entra per la finestra em fereix els ulls en aixecar la persiana. Gairebé són les onze del matí. Dono una volta per l'habitació tot rumiant una excusa pel retard. He de prendre una dutxa ràpida i, quan em passo la mà per la cara, m'adono que, també, hauré d'afaitar-me. La manca d'higiene o un aspecte descuidat poden ser motiu de comiat. Una ensabonada sota el doll d'aigua calenta, inclòs el rostre (així s'estova el pèl de la barba), mentre m'esbandeixo la bromera efímera. Aquesta mínima remullada, junt amb l'afaitat, ja farà el supòsit d'anar polit i endreçat. Després d'assecar-me a corre-cuita, tot deixant una pàtina humida damunt de la pell, regiro l'armari i arreplego uns mitjons, un bòxer, i l'uniforme totalment negre, com el meu futur, si no escullo una raó prou versemblant perquè una falta greu no taqui el meu expedient, fins ara impol·lut.

Esquivo els envans de camí cap a la cuina. Engego la cafetera i, en el temps que s'escalfa l'aparell i es prepara un cafè, em pentino els quatre cabells malgirbats en una cabellera que reclama una tallada. M'escaldo el paladar en engolir el cafè d'un sol glop i, enmig d'una ganyota de dolor, engrapo les claus de casa i del cotxe. Comprovo un cop més l'hora en el rellotge de polsera —passa un quart de les onze— i faig memòria d'on és el vehicle. M'estranya la poca activitat del veïnat. A aquesta hora seria una olla de grills en plena algidesa. Des dels balcons, la gent m'esguarda i fa cara de pomes agres. La brisa fa voleiar quatre pancartes en què es perfila un arc de Sant Martí. “Tot anirà bé”, resen totes elles. I aquí s'acaben la recerca del cotxe i les presses i em palplanto al bell mig del carrer, mentre escolto la veu de la meva mare dins del meu cervell. “Sempre baixes de la figuera”, com tantes vegades m'havia dit al llarg de la meva infantesa i adolescència. I amb aquest ressò giro cua i torno a casa. Encara dura el confinament per combatre la pandèmia que ens assola des de fa un mes llarg, i la meva feina no és essencial.

Articulacions (#escripturaperalconfinament; 9)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El novè, abans del cap de setmana de recés, ha provocat aquest relat:

D'haver sabut que aquest havia de ser el darrer sopar amb ella fora de casa, l'elecció del restaurant hauria estat més selecta. Però el punt romàntic —per haver estat el lloc de la nostra primera cita com a parella—, el grau de coneixement —ens sabíem fil per randa la carta que oferien—, la proximitat —a cinc minuts escassos del domicili comú— i la rendibilitat —l'estil de bufet lliure que, per a la gana superlativa que acostumàvem a tenir, superava amb escreix qualsevol d'aquells gastrobars de plats enormes i racions ínfimes que proliferen pertot arreu, sobretot en els nuclis urbans més concorreguts— acabaria per decantar la balança cap al restaurant japonès.

La beguda, en ocupar la taula indicada per un dels cambrers, havia d'escollir-se després de deixar-nos les cartes i abans d'aterrar les natges a la cadira. Així, mentre començàvem a treure'ns els abrics i a donar una ullada al nostre voltant per si detectàvem alguna cara coneguda, o un personatge peculiar —la primera opció sempre ens molesta força, perquè cal seguir uns mínims d'educació i una breu encaixada de mans i unes frases de cordialitat recíproca; l'altra, normalment fa néixer una complicitat i l'ambient esdevé més amè. Sobretot si hi ha alguna discòrdia recent, tan habituals darrerament—, la cervesa nacional per a ella i la japonesa per a mi ja començaven a escalfar-se davant nostre. El noi, que encara s'havia de desempallegar dels quatre pèls de la barba amb goma d'esborrar, restava palplantat com un estaquirot a la meva dreta. Esperava el reguitzell de plats que volíem. Els números ens els sabíem i vam bombardejar-lo en un tres i no res.

De la mateixa forma va ser l'ofensiva desplegada pel personal de la cuina. Els plats d'edamame amb un toc de sal excessiu però deliciós fumejaven tot seguit, com si una mà invisible els hi hagués deixats i no n'haguéssim parat esment. Les tavelles peludes guardaven dins seu les llavors verdes de la soja i calia devorar-les a corre-cuita. El vapor que desprenien a causa de la temperatura amb què eren servides esdevenia gèlida textura en un aclucar d'ulls. A més a més, les amanides de wakame, cogombre i un adob que mai no sabíem precisar ni endevinar, eren a punt d'aterrar. Si no ho havien fet ja mentre ho rumiàvem. Aquestes eren l'anunci de tot el tropell que, en uns segons, desfilaria sota els nostres nassos. Gyoza a dojo, Shao mai de carn —tant al vapor com a la planxa—, tempura de vegetals i de llagostins, un bol de ramen ben calent i picant —per a mi—, udon de pollastre i gambes —per a ella—, i el reguitzell de peces de sushi (que no cal inventariar per no avorrir més el personal) com a colofó del dinar.

Aquell anar i venir de gent i de vaixella, afegint la dificultat d'agafar destrament i en perfecte equilibri tot el menjar amb els bastons de bambú, enmig de la celeritat que demanava el ritme restaurador, estressava la nostra conversa, la dispersava i ens distrèiem més de l'habitual. L'encaramel·lament inicial, aquells petons furtius i aquelles carícies tendres i còmplices, havia evolucionat cap a un tantmefotisme estoic, de veure-les venir amb el mínim entusiasme. Les postres semblaven donar una certa treva però era una falsa calma. El cafè, portat massa aviat, es refredava, mentre s'escalfava el nostre ànim. De forma pejorativa, però. Una mirada cap a un espècimen del sexe contrari, o la prioritat del mòbil per damunt de la persona, o aquell petó de bona nit gairebé fugaç i en vol rasant per aterrar lleument a la galta. Tots els draps bruts començaren a aflorar, com una torrentada. Cada nova frase afegia bel·ligerància a la conversa, que esdevenia discussió. Sense entendre com ni per què, havíem pagat el compte a mitges i marxàvem del local.

Gesticulàvem i conferíem un to més alt a les nostres intervencions. Dins del cotxe, com per art d'encanteri en engegar-se la ràdio, vàrem callar. El motiu és difícil de concretar el motiu, perquè no n'hi havia cap. Tan sols volíem arribar a casa. A la nit, tard o d'hora, hauríem enterrat la destral de guerra, i ens hauríem allitat entrellaçats per les cames i les mans. Però l'anunci del confinament no ajudava a l'armistici. Ja són dues setmanes que dura aquesta clausura. El sofà hauria estat una bona alternativa, si el caràcter revés d'ella no hagués assolit cotes tan elevades. Però ni la incomoditat de la butaca no va semblar-li prou càstig per la gosadia de tirar-li la cavalleria sobre en públic. Ara, només em manté encuriosit el menú de cada àpat o la possibilitat que la quarantena arribi a la seva fi. Per això, se m'exciten les papil·les en escoltar les seves passes, mentre s'aproxima fins al dipòsit de l'aigua, on em va entaforar al dia següent del sidral. Em salva que haguéssim decidit buidar-lo un any enrere. Però la humitat ja ha començat a afectar-me les articulacions.

Palimpsest (#escripturaperalconfinament; 8)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vuitè ha provocat aquest relat:

Per enèsima vegada, poso ordre a casa. No hi ha massa més a fer, després d'un ERTO a la força, en què el paisatge és tan variat com el menú d'un coala o d'un panda. Trec i doblego de nou les peces de roba de l'armari, en canvio la disposició, les combino mitjançant degradació cromàtica. Tot per no desesperar-me més del compte. Al darrer calaix, després dels calçotets i dels mitjons, dels xandalls i dels vestits de bany, que és el dels mals endreços, hi ha la roba que havia utilitzat temps enrere per pintar l'apartament. Les taques pertot arreu, com una galàxia policroma, em duen a cada estança. El turquesa per a l'habitació de les nenes, el marró xocolata alternat amb el gris boira per a la de matrimoni, el blanc per a tots els sostres, el verd vintage per al despatx, el canyella per als passadissos... La gorra em rescata de l'abstracció. Negra, malgrat la mateixa disposició galàctica de la resta de peces, la recordo amb una certa melangia. L'oloro i les pituïtàries s'emplenen de l'aroma familiar del pare. Ell me l'havia oferta per a les tasques de pintor amateur; era vella i ell ja no la feia servir mai. Tot i les bugades sofertes, la seva olor l'ha impregnada tant que, a dia d'avui, encara s'hi troba un cert rastre.

Aquesta flaire m'ancora a la memòria, que em transporta a través del temps. A dies que he emmagatzemat dins del magí. Entre un caràcter massa ferreny i una rigidesa impermeable, el meu pare tenia una presència que imposava. Calia respondre tot fent servir certes fórmules i consignes, mai amb monosíl·labs o conjuncions soltes; encara menys —pecat mortal!— amb verbs deixats a mans d'una pregunta retòrica. La rigidesa dels àpats també era una llei inqüestionable. La preparació s'havia de començar amb prou marge perquè, a les vuit clavades, la taula i el sopar estiguessin parada i preparat, respectivament. Al seu favor diré que ell era el responsable del menú nocturn, i sols demanava una puntualitat britànica. Com l'afició al te que, avui en dia, encara conservo. Un te amb excés de llimona i de temps d'infusió i escadusser de sucre. Aquests elements li conferien un regust àcid i amarg que segueixo mantenint a les papil·les. Per molt que me'l prepari més a les meves preferències, un xic més eclèctiques i canviants (mel quasi sempre; un núvol de beguda de soia de tant en tant; un toc de llimona per a l'Earl Grey).

Acaricio la visera i hi tamborinejo. Com també ell feia, sobretot quan un pensament en referència a una actriu o a un director no li venia. Les dades cinematogràfiques, que sempre m'havien meravellat, eren infinites. Sobretot si eren pel·lícules de la seva època, o de quan col·laborava en un programa radiofònic de l'emissora comarcal. Era un magazín al voltant del setè art i, cada setmana, la pregunta que s'hi formulava premiava la persona més ràpida en telefonar al programa i respondre correctament. El premi era un parell d'entrades per a una tarda de diumenge, de sessió doble —aquelles coses que succeïen el segle passat, en l'absència, per inexistència, del mòbil i d'internet—. La feina d'empleat de banca (l'etiqueta de banquer sempre l'emprenyava força, perquè ni era real ni tenia un poder adquisitiu d'aquests peixos grossos, amb fam de tauró) li agrejava l'humor i suportava ben poc la ironia i el sarcasme que ja començava a germinar en el meu interior. Seria lleig dir que, gràcies a aquests tons i per culpa també d'ells, he sembrat tempestes i enemistats. Però és la veritat. També penso que aquesta és la primera herència rebuda per ell.

El gust per les pel·lícules el conservo. Inclús no em molesta que siguin en blanc i negre o subtitulades, o totes dues coses alhora. Com ell. Llegeixo TAG HEUER al frontal de la gorra. La marca alemanya i el llibre de la Gramática Sucinta del Alemán de l'Editorial Sopena arriben de la mà. L'exemplar era a casa dels pares, a les lleixes de la llibreria en fusta de roure del menjador, sempre atapeïdes amb les noves adquisicions que, mensualment, arribaven degut a la subscripció al Grup de Llibre per part del pare. M'agradava cercar paraules al diccionari, elements químics a l'Enciclopèdia. Els llibres cridaven llibres i creaven lectors. Aquesta dèria bibliòtafa i bibliòfila d'ara va engendrar-se en aquella llar, en què l'esperit maternopaternal dels pols oposats amalgamava tots elements que hi albergava. 

L'alerta d'un nou missatge de whatsapp em retorna a l'apartament i a l'habitació de matrimoni, davant per davant de l'armari obert de bat a bat i amb la gorra entre les mans. Em decideixo a pintar en breu. Sé on són les brotxes i els pinzells, el corró i els gibrells, el paper de vidre i la massilla. Serà fàcil trobar pintura blanca i així esborrar qualssevol resquícies del passat, eliminar la gamma de colors que emplena aquest habitatge que alimenta els fantasmes. El palimpsest ha d'esdevenir-se. Des del divorci, que mosseguen amb totes les seves forces. Abans, però, necessito telefonar als pares i dir-los que els enyoro i que m'agradaria estrènyer-los llargament i ben fort. El confinament, junt amb les troballes inesperades, augmenta els vincles; d'això no me'n queda cap dubte.

Rastres (#escripturaperalconfinament; 7)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setè ha provocat aquest relat:

Volo.

Volo.

Volo. I m'escolo per un finestral obert. Sento la calidesa de la llar. L'estridència del televisor em desorienta. Esquivo la canalla. Juguen a mastegots. Són germans, sens dubte. Flairo menges diverses. Travesso el llarg passadís. Ferums d'immundícia, de pixum. El lavabo és a prop. Em venç l'aroma alimentària. M'hi dirigeixo. És la cuina. Com passa amb la resta d'espècimens humans. Hi trobaré delícies. Aterro damunt del marbre. Cristalls de sucre. Els arreplego amb la trompa. Alhora buido els budells. Si no, és impossible ingerir res. Un corrent d'aire m'espanta. M'enlairo. Els meus ulls composts en detecten la font. La dona duu un davantal i un drap. Arrufa el nas. Li molesta la meva presència. Com de costum entre humans. La sobrevolo, la finto. En mil·lisegons. Clavo les sis potes al sostre. M'empolaino el cap amb el parell davanter. Les dues de darrere treuen llustre a les ales. Aprofito el recés. L'observo mentre feineja. Els vapors surten de dins del forn. M'exciten la gana. Detecto un rastre de sang. Suculent. So de trencadissa de vidres. M'enlairo discretament i veloç. M'hi ajuda l'escridassada maternofilial. El festí comença en la fusta de tallar. La baieta no l'ha eliminat prou bé. La saliva desfà fluids. Per deglutir-los millor. Per digerir-los després. Defeco al mateix temps. Com sempre. El tub digestiu és minúscul. Com jo. Inversament proporcional a la fam que arrossego. I que mai no minva. Crits al menjador. L'esbroncada continua. Les passes que s'aproximen em desquadren, però. Tanmateix, llepo cada mil·límetre de la superfície lígnia. Engoleixo sense pausa. L'embranzida talla l'aire. Pressento l'amenaça. Desplego les ales. M'enlairo per no acabar esclaf

Et sembla? (#escripturaperalconfinament; 6)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El sisè ha provocat aquest relat:

—Bones, m'ajudes?

—És clar, dona. Coi, quin carretó més atapeït, no?

—No et pensis... I el que m'ha costat tot plegat, ni t'ho imagines. La verdura i la fruita, prohibitives. I les lleixes gairebé buides. No hi havia res de res.

—No es nota pas, si sobreïx aquesta andròmina!

—Exagerat...

—No opino el mateix. De ben segur que hi trobaré productes prescindibles, com quasi sempre que vas tu a la compra. Veus? Deu paquets de crispetes per a microones!

—Per al sofà, mentre gaudim de Netflix i de Movistar Plus. A més a més, hi ha gent pitjor, que arramba amb el paper higiènic com si s'hi passés la vida, al lavabo, i no mengés.

—Nosaltres no som l'altra gent. I em referia a aquesta llar, no pas a la resta, per molt que sigui la majoria.

—Escolta, no cal que diguis res d'això, que ja costa prou sortir al carrer com si fos un delinqüent per refer aquest coi de frigorífic. Com que endrapes a tothora i, a sobre, et passes mitja nit llegint i llegint i et lleves a quarts de quinze...

—Mira qui parla, la qui actua com una gallina que, abans que es pongui el sol, ja acluca els ulls, i després no li toquis ni un pèl per si es desvetlla. La mala llet serà suprema i li durarà tot el dia.

—Ara reclames favors sexuals? Ha calgut una pandèmia per notar la meva presència? De veres?

—Doncs...

—Ah no, que aquest virus dels nassos ha vingut posteriorment de tot aquest reguitzell de llibres que tens amuntegats pertot arreu. Excepte al bany, per sort. Però dona-li temps a aquest sòmines, que entre el desodorant i l'escuma d'afaitar és capaç d'entaforar-hi un Tolstoi o la poesia completa de Neruda.

—Ja tenen el seu lloc. A la sala polivalent i al despatx, respectivament.

—“A la sala polivalent i al despatx, respectivament.” Que n'ets de fi, quan vols. Almenys es nota que et llegeixes algun llibre que altre...

—No com tu, oi? Que només et llegeixes el prospecte d'aquelles cremotes que entorpeixen tothom quan cal raspallar-se les dents o rentar-se les mans i la cara. I com que ara cal fer-ho mil vegades al dia...

—Sort hem tingut del virus, o aquestes grapes teves seguirien llardoses com sempre, que fot angúnia només de veure-les.

—També l'hi deu passa a en Raül, oi que sí?

—Eh, en... Raül?

—Sí, dona, no et facis la desmenjada ara. O com se deia aquell Dom Joan que t'enviava missatgets pujadets de to o alguna selfie de parts un xic púdiques? Per no esmentar els correus electrònics. En Biel, l'Isaías, en Gaby... Tots ells tan acaramel·lats i tots ben depilats i carn de gimnàs.

—Qui t'has pensat que ets per xafardejar en les meves coses?

—Jo no pas. Només una sessió no tancada o una conversa de whatsapp sense esborrar. Si eres tu mateixa que em deixaves les proves ben a l'abast! I aquest anell indica què soc per a tu. Te'n recordes, d'ell?

—I ara em vindràs amb culpes? Tu, expert del món cibernètic i virtual, que et passaves hores i hores en xats gastant a dojo amb quatre meuques que t'escalfaven i prou? Sort tens que siguis bufó i sàpigues cuinar més que jo; però si eres un mort de gana quan ens vàrem conèixer. No calia ser una vident per endevinar-ho; aquell petaner que passejaves, els mocadors de paper que feies servir per arreplegar les tifes d'aquell gos pollós...

—Així parles d'en Bongo? I les carantoines que l'hi feies?

—Per dissimular, perquè no el suportava gens. O encara estàs convençut que es va morir de vell?

—Com dius?

—El que has escoltat. O t'he de donar més detalls de com preparar un tiberi deliciós que segui la vida a un animaló tan esquifit?

—Ets una bèstia, Sònia!

—Ofès, carinyet?

—Saps què et dic? Pots confitar-te les crispetes fins que et caiguin els ulls a la catifa gràcies a tantes sèries i pel·lícules. I quan ens desconfinin, ja pots anar guillant a ca ta mare.

—Roger...

—...O alternar amb les cases d'en Raül, d'en Biel, de l'Isaías o d'en Gaby. O potser s'animaran a muntar una comuna. Tots cinc (o els que hagin estat) allà compartint fluids i temporades, del llit al sofà, i tiro perquè em toca. Et sembla?

Hipòcra(i)tes (#escripturaperalconfinament; 5)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El cinquè ha provocat aquest relat:

Imaginarem un virus capaç de transmetre's a una velocitat increïble i a infectar diversos individus en qüestió de segons. Imaginarem també que, arran d'aquest agent infecciós submicroscòpic, l'activitat humana s'alenteix i s'exigeix un confinament massiu per tal de mitigar-ne el contagi. Caldrà tenir presents l'activitat mèdica a partir d'aquesta crisi i les retallades que, al llarg de les legislatures, s'han anat efectuant; junt amb la privatització d'aquests serveis —l'aflorament de les mútues n'és una conseqüència gairebé directa—, ja tindrem l'escenari de l'acció que volem narrar. Com que som un país en què el contacte físic va de bracet amb el d'Itàlia, serà fàcil que l'augment de casos es multipliqui i creixi com l'escuma. A més a més, com que som sòmines i cafres de mena, ens hauran de prohibir, mitjançant multes i sancions (fins i tot, alguna que altra detenció), tota activitat innecessària, com el pàdel o la caça d'elefants o el blanqueig de capital en ciutats helvètiques.

Imaginarem ara una comtessa —per a qui li costi imaginar-ho, es tracta d'un espècimen d'aquells que ostenten un títol nobiliari que els va gran, per molt que l'adjectiu formi part d'aquesta suposada noblesa—, amb trets facials d'allò més normals, i gairebé fregant la xavacaneria, sobretot després d'un escó i d'una presidència. També haurem de fer un esforç imaginatiu per visualitzar un tal Fernando, que actuarà de cònjuge de l'anterior i gràcies al qual la primera va ser nomenada noble del país. També haurem de tenir en compte la memòria perquè, des de la maleïda hemeroteca, aflorin diferents opinions d'aquesta política xarona i força ordinària, tot elogiant la professionalitat del sistema sanitari de pagament. Com que el virus creat per la imaginació en la primera frase no entendrà d'estatus, ni de diners ni de propietats, serà fàcil pensar que aquests dos intocables del gènere humà podran caure en mans seves i hauran de ser ingressats en un hospital de la Sanitat Pública, perquè seran tan garrepes que no voldran gratar-se les butxaques i invertir aquesta despesa en ser tractats en una clínica privada. I no haurem menester d'esforçar-nos massa per imaginar uns sanitaris prou eficients per deixar de banda la llengua viperina de l'escòria i la medecina que es mereixeria i complir amb el seu deure, promès en el Jurament Hipocràtic, que és salvar el màxim de vides.

VIGILÀNCIA (Severe Area)[Dia Mundial de la Poesia i confinament]

Vigilància. Com si el món es dividís en superfícies
Que cal mantenir sota les pupil·les d'un gegant
Insomne i amb peus de fang per recórrer les planícies
De mil deserts en un sol instant.

I som hereus de l'arbre eixorc, ara sense primícies,
En l'arrelament perpetu d'uns temps que no canviaran,
I errarem nord enllà fins que trobem el país de les nícies
Solucions que sols serveixen per al lament.

Vigilància. Com si l'esguard que ens haurà de fendre
Demà fins al moll dels ossos es preparés per entendre
El galimaties de cent escriptures, mentre el salvatge vent
Se n'enduu els mots un cop pronunciats.                           

                                                                    I som la cendra
De mil fogueres que haurem de protegir i tornar a encendre
Quan s'apaguin, en la debilitat d'un déu fútil de tan absent.

[poema inspirat en: Severe Area, d'Apocalyptica]

Estampes (#escripturaperalconfinament; 4)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quart ha provocat aquest relat:

Apujo la persiana i la claror del matí m'ofèn els ulls, encara acostumats a la penombra. Comença un nou dia i cal posar-se les piles i esmorzar i endreçar la casa. A l'edifici del davant, també s'hi apugen les persianes. M'encauo darrere de les cortines i observo una estona la dona gran que surt al seu balcó i inspecciona cada test que hi té duu una bata de color violeta mig descolorit, apagat, i unes plantofes amb un blau elèctric llampant i hòrrid. No li arriba la pensió per comprar-se una de nova, més conjuntada amb les sabatilles? O no té família perquè li'n regali una altra? O és una moda, absurda com qualsevol altra, que dissenya peces de roba que semblen envellides? Imagino que sota hi deu portar un pijama. Podria assegurar que és un model típic del mercat o d'un fora estoc en què, per molt que remenis, mai no hi trobes un que destaqui; més aviat són estampats vulgars, teles d'incerta qualitat que, a la mínima, fan boletes o s'estripen. Mentre barrino i bado, ella té totes les plantes esporgades i regades, amb moviments precisos i experts.

Baixo a la cuina i escalfo una tassa de beguda de soia mentre trec el cafè soluble, el sucre morè i una cullereta. Me'l prendré al menjador, mentre fullejo una revista cultural. En apujar la persiana del finestral que dona a la terrassa exterior, el degoteig del balcó trenca la calma que regna a aquestes hores en el carrer. Just damunt seu, les cortines verd festuc del veí (o de la veïna) contrasten en la façana d'obra vista i n'acoloreixen les seves zones grises. Aquestes vistes mai no canvien, com si qui hi visqués allà dins no tingués massa cura de casa seva ni de la seva higiene personal. L'àloe que s'hi veu entre la barana tampoc no té un aspecte saludable. En fixar-me una mica més —per si està sec del tot o té una coloració pròpia d'aquesta estació—, una cortina es descorre i sorgeix un parell d'ulls que intenten devorar allò que apareix fora. Penso que m'ha vist perquè aquesta llambregada no dura més que tres segons. Tampoc aquesta vegada soc capaç de discernir el seu sexe. Entro de nou i enllesteixo el cafè, ja tebi, en dos glops.

Els quefers domèstics em distreuen durant una bona estona; entre pols i detergent, lleixiu i canvi de llençols, m'empesco un menú fàcil de preparar i que no aporti massa calories. Cal vigilar aquests quilets de més que s'agafen i s'acomoden entre els malucs i la panxa. El sol de migdia convida a dinar a la terrassa, i així ho faig: amb un llibre obert i una amanida complerta gaudeixo de l'aire lliure. I les instruccions de fitness que venen des de la finestra de la veïna divorciada em distreuen. S'està posant en forma? Deu ser que té alguna conquesta entre cella i cella? O és que ja li pesa el cul i no pot ni pujar per les escales de casa seva? Sempre acabava respirant fatigosament quan decidíem anar a caminar una mitja horeta justa, però d'ençà del seu divorci que no es fa amb segons qui de cara a la galeria i jo soc una mala influència, sobretot per a les enraonies. Realment, em rellisca quina opinió pugui tenir de mi. El que és evident és que el sol de finals d'hivern dura ben poc. S'hi estava bé fins fa una estona, que s'ha aixecat una brisa molesta.

Desparo la taula del dinar frugal i frego els quatre estris fets servir, i em preparo un te Earl Grey amb un xic de mel. Encara que sigui poc recomanable, intento llegir unes línies d'aquesta novel·la interminable recolzada a la vitroceràmica, però un miol intens i els esbufecs del veí del darrere em destorben. La primera impressió és la sexual, que no tinc una ment massa puritana i és el que acabaria amb més d'una rucada. Però les restes de sang de les mans i que la seva finestra també sigui la de la cuina m'esborra aquest pensament del cap. Prepara el dinar; de ben segur que un d'aquells arrossos per llepar-s'hi els dits —amb set gats rondant-te tot el dia deu ser complicat, tot i que darrerament sembla que s'hagin calmat força—. Hi té la mà trencada, ell que és valencià i caçador i jubilat. Alguna vegada me n'ha portat, una ració un pèl exigua, tot s'ha de dir. Però millor que no n'abusi. Els set gats que conviuen amb ell es noten en la reacció al·lèrgica que em causa la seva amabilitat altruista. Un arrosset seria deliciós —inclús després del tiberi de quatre fulles d'enciam i una pastanaga minúscula i tres grans de moresc amenitzats per una llauna de tonyina, per donar-li un toc alegre—. Conill i garrofons i pebrotet i el regust del safrà, junt amb el socarrat... Igual que el de fa una setmana, potser? Aquell dia, però, vaig haver de prendre'm doble ració d'antihistamínics. Com si s'hagués escolat un dels seus felins dins de casa. Però serà millor que deixi aquestes xafarderies: caldrà enllestir les tasques abans que s'acabi el dia, que s'escapa acceleradament.

L'harmònica (#escripturaperalconfinament; 3-b)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:

La dona de mitjana edat travessarà l'avinguda, amb pas apressat, en direcció a un conjunt d'edificis plurifamiliars. A causa d'aquest ritme accelerat, i sense adonar-se'n, la bossa de ràfia negra se li escorrerà del braç i caurà, de forma gairebé silenciosa, al bell mig del carrer. Gràcies a un vídeo que correrà en uns minuts per twitter, sabrem el seu contingut: un pot de cola blanca (d'un litre aproximadament), una minúscula atzavara i una harmònica. A partir del moment d'aquesta pèrdua, la imatge gairebé s'aturarà, com si el món marxés al ralentí. Ens fixarem en ella. Podrem calcular-ne l'edat que, d'indagar en la bossa de mà i arribar fins a la cartera, hi trobaríem la documentació i, per tant, la data exacta del seu naixement. 14 d'abril del 1970. Durà un vestit de seda rosa, unes sabates de tonalitats similars, i unes arracades conjuntades amb un penjoll i una polsera. La permanent de fa pocs dies i el maquillatge gens cridaner arrodoniran el seu aspecte. Llavors ja podrem recuperar la velocitat normal de la vida.

La dona de mitjana edat s'aturarà davant d'un majestuós portal típic de l'Eixample barceloní. Traurà un manyoc de claus de la butxaca dreta de l'abric i n'escollirà una gairebé sense fixar-s'hi. Aquest moviment mecànic ens donarà pistes que és una rutina que sol fer sovint. Abans que es tanqui el portal podrem escolar-nos-hi i seguir-la fins al tercer replà mentre ella triarà una nova clau per obrir la porta d'entrada de l'apartament. Enmig de la dubitació per haver-se copsat de l'absència de la bossa negra, aprofitarem per encauar-nos en l'habitatge, on hi haurà una àvia i una nena. Les edats, que no tindran importància, rondaran els 73 i els 11 anys, respectivament. Les dues juguen al parxís, amb el televisor encès com a música de fons.

Pensativa encara, la dona de mitjana edat tancarà la porta i les saludarà amb efusió. Després de la jornada laboral, agrairà una mostra d'estima i un amanyac dolç i tendre. El diàleg posterior quedarà en incògnita, per respectar la intimitat d'aquesta trinca, però direm que el contingut principal del mateix serà la disculpa de la dona de mitjana edat per haver tingut un descuit en portar-los uns presents. En part, no li sabria greu haver perdut la bossa de ràfia negra. La cola blanca es podrà comprar de nou, i així la petita continuarà amb les seves manualitats, que tant li agraden; l'atzavara també, i així la senyora Josepeta tindrà una alegria en el dia del seu sant. Però l'harmònica serà el regal més difícil de restituir. Perquè havia pertangut al marit de la senyora Josepeta, que era alhora l'avi de la nena i el pare de la dona de mitjana edat. Marxarem subreptíciament i sense estridències, tot esperant que la persona que ha gravat el vídeo i l'ha penjat al seu compte de twitter tingui el bon cor d'investigar qui és aquesta enigmàtica dona de mitjana edat.

Fragmentària (#escripturaperalconfinament; 3-a)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:

Escolto la veu interior que em parla i, amb quatre traços malgirbats, conjumino un retrat robot de la idea que m'ha inoculat dins del cap. En dibuixo els ulls, els llavis, i la resta de trets físics que el distingiran d'altres individus. L'imagino tot passejant pel carrer, creuant-se amb la gent i saludant-los, interactuant amb cada persona que vulgui dirigir-li la paraula. Li basteixo una identitat i una família, de pocs membres però amb l'opció d'augmentar-la a mitjà termini. També penso en les referències laborals —poques però fermament estables—, un currículum prou brillant per esborrar les traces d'un origen humil, gairebé immund.

Recordo les instruccions, en un tornaveu insistent que ressona a cada moment. M'he d'afanyar i aprofitar l'avinentesa. Entre tutorials d'anatomia i algunes nocions de costura ja apreses en observar durant tardes sempiternes la mare, que era cosidora en les hores mortes, trampejaré l'assumpte. El feix de bitllets m'ajudarà a aconseguir les parts triades; tot té un preu, sobretot en època de necessitats. Dos-cents anys després, Prometeu podrà ser novament desencadenat. Ara només cal saber on s'emmagatzemen els centenars de cadàvers que s'han generat arran d'aquesta pandèmia.

Òdena (#escripturaperalconfinament; 2)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El segon ha provocat aquest relat:

Escoltes el discurs del president i, en cada nova frase, notes que una angoixa creixent t'embarga. El sòmines ha decretat l'estat d'alarma per un ínfim virus amb menys mortaldat que el de la grip, per exemple. Per tant, no entens els motius reals d'aquest confinament. La pèrdua de drets, junt amb les econòmiques, és una de les raons que barrines dins del magí. Però no vols ser alarmista ni crear polèmiques. Ja en tens prou amb tota la caterva que piula pel twitter, borda per whatsapp sense cap tipus de filtre o penja bajanades al seu mur de facebook. No ets partidari a escampar més fal·làcies per les xarxes socials; així que et quedes tranquil, dins dels teus límits, i respires fondo. Seran dies d'enclaustrar-te de forma forçosa, just per fer les quatre compres necessàries i pertinentment justificades. Veuràs la llum del sol si, com a molt, no s'ennuvola el cel i des del balcó pots captar un ínfim raig des de la capital de l'Anoia.

Fas una llista mental de totes les coses que hauràs de deixar estar durant uns dies. Des de la partideta de dòmino amb els parroquians que coincideixen amb tu al bar del barri fins a deambular sense un rumb aparent per qualsevol racó de la comarca o de la província. No t'arriscaràs a agafar el cotxe i conduir: hi ha previstes multes per a qui surti de casa, a no ser que sigui amb una causa justificada. En aquests temps d'incertesa, és millor no haver de jugar-se-la amb imprevistos que buidin la guardiola. La cosa podrà allargar-se més que els quinze dies que ha estipulat. Sobretot ara que inclús s'ha mobilitzat l'exèrcit. Poca broma, penses. Obres la nevera i engrapes un iogurt i una poma, sense gana ni esma. Les paraules del Xanxes segueixen ressonant-te dins del cervell.

T'angoixes degut a les mesures preses per Govern. Si fossis agorafòbic, podries suportar aquesta restricció, o si tinguessis tot el necessari dins d'aquestes quatre parets. Però això no es dóna en el teu cas. El més important —o almenys el que és primordial en el teu cas específic— és a uns quants quilòmetres del teu domicili, fora del terme municipal que tens adscrit en el padró. Important i inconfessable, alhora. Perquè la condició humana de vegades té uns tints obscurs i enigmàtics que costen d'entendre. Ara et preguntes com recorreràs la distància que et separa de la Victòria tot esquivant els controls policials al llarg del trajecte, sobretot després d'haver aïllat la ciutat d'Igualada i el municipi d'Òdena, on ella es troba. No hi ha la possibilitat de telefonar-li, ni d'avisar el veïnat; és el que tenen les passions secretes. El traster on continua reclosa està insonoritzat, com un búnquer de maldat. I l'única clau que obre la seva porta la tens tu, que li duies els queviures diàriament i reclamaves la ració de sexe com a preu a pagar si volia tenir-los. Mentre en Xanxes continua advocant a la unitat i a la no existència de fronteres per a aquest virus.

Zumzeig (#escripturaperalconfinament; 1)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El primer ha provocat aquest relat:

Abans que escolti novament el zumzeig mecànic, sap que aquest és el seu darrer dia de vida. Ben mirat, no és que tingui clarividència, sinó que és un sisè sentit que l'acompanya des que va néixer. Contempla el carrer a través del gran finestral del menjador. De dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, contempla cada detall que li arriba des de fora. Els fanals s'han encès massa aviat, però prefereix que així sigui. Fins i tot la claror l'esparvera en aquests moments. Guaita el portal en semipenombra i li sembla entreveure una silueta enorme, una còrpora prou voluminosa per amenaçar-la des de la llunyania. Ha parpellejat diverses vegades per aclarir-se la vista i aquella còrpora continua allà dreta, palplantada. Imagina que l'està esguardant ella també, amb uns ulls diabòlics, mentre guarda dins de les butxaques de la gavardina unes urpes capaces d'esquarterar-la en un tres i no res. Ja fa massa temps que se sent assetjada pertot arreu —a l'institut, al supermercat—, però que inclús a casa seva no pugui estar tranquil·la... Kafkiana seria l'adjectiu per titllar aquesta situació ara mateix. La gola se li ha assecat i no engoliria ni tan sols la saliva que no té. Mira la pantalla del mòbil i s'astora de la poca bateria que li queda. Només un 12 per cent. Optaria per anar a buscar el carregador i endollar-lo a corre-cuita. Però aquesta és una idea absurda que deixaria sense vigilància el portal i, per tant, aquell individu. Quanta estona s'hi estarà, allà, abans que es cansi d'aquest joc maliciós? Recula unes passes i encara el segueix veient, com un espectre borrós gairebé difuminat.

Sent un calfred que li recorre l'espinada i, a l'instant, els pèls se li ericen per complet. Tem per la seva integritat perquè és poruga de mena i, per acabar-ho d'adobar, també pessimista: Una mitja merda, que diria el seu pare. Vol que aquesta història s'acabi aviat, que pugui sortir al balcó, i al carrer, i anar a visitar els seus pares, o comprar amb normalitat. What the fuck?, pensa i ho deixa anar com una adolescent d'avui en dia, mentre el gat del veí travessa com un esperitat d'una vorera a una altra. Xiuxiueja quatre malediccions especialment dirigides al felí que és un privilegiat que pot sortir de casa, i a ella, per ser un coi de gallina, i recita uns versos de Lope de Vega, que tan bé s'adiuen ara mateix:

“Y después de largo rato /de disputas y opiniones, /dijeron que acertarían /en ponerle un cascabel, /que andando el gato con él, /librarse mejor podrían.”

Zumzeja de nou la nevera, que gràcies a aquest confinament que ja li destarota el cap, es buida a marxes forçades.