A
través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:
Escolto la veu interior
que em parla i, amb quatre traços malgirbats, conjumino un retrat
robot de la idea que m'ha inoculat dins del cap. En dibuixo els ulls,
els llavis, i la resta de trets físics que el distingiran d'altres
individus. L'imagino tot passejant pel carrer, creuant-se amb la gent
i saludant-los, interactuant amb cada persona que vulgui dirigir-li
la paraula. Li basteixo una identitat i una família, de pocs membres
però amb l'opció d'augmentar-la a mitjà termini. També penso en
les referències laborals —poques però fermament estables—, un
currículum prou brillant per esborrar les traces d'un origen humil,
gairebé immund.
Recordo les instruccions,
en un tornaveu insistent que ressona a cada moment. M'he d'afanyar i
aprofitar l'avinentesa. Entre tutorials d'anatomia i algunes nocions
de costura ja apreses en observar durant tardes sempiternes la mare,
que era cosidora en les hores mortes, trampejaré l'assumpte. El feix
de bitllets m'ajudarà a aconseguir les parts triades; tot té un
preu, sobretot en època de necessitats. Dos-cents anys després,
Prometeu podrà ser novament desencadenat. Ara només cal saber on
s'emmagatzemen els centenars de cadàvers que s'han generat arran
d'aquesta pandèmia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada