deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

20/3/20

Estampes (#escripturaperalconfinament; 4)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quart ha provocat aquest relat:


Apujo la persiana i la claror del matí m'ofèn els ulls, encara acostumats a la penombra. Comença un nou dia i cal posar-se les piles i esmorzar i endreçar la casa. A l'edifici del davant, també s'hi apugen les persianes. M'encauo darrere de les cortines i observo una estona la dona gran que surt al seu balcó i inspecciona cada test que hi té duu una bata de color violeta mig descolorit, apagat, i unes plantofes amb un blau elèctric llampant i hòrrid. No li arriba la pensió per comprar-se una de nova, més conjuntada amb les sabatilles? O no té família perquè li'n regali una altra? O és una moda, absurda com qualsevol altra, que dissenya peces de roba que semblen envellides? Imagino que sota hi deu portar un pijama. Podria assegurar que és un model típic del mercat o d'un fora estoc en què, per molt que remenis, mai no hi trobes un que destaqui; més aviat són estampats vulgars, teles d'incerta qualitat que, a la mínima, fan boletes o s'estripen. Mentre barrino i bado, ella té totes les plantes esporgades i regades, amb moviments precisos i experts.

Baixo a la cuina i escalfo una tassa de beguda de soia mentre trec el cafè soluble, el sucre morè i una cullereta. Me'l prendré al menjador, mentre fullejo una revista cultural. En apujar la persiana del finestral que dona a la terrassa exterior, el degoteig del balcó trenca la calma que regna a aquestes hores en el carrer. Just damunt seu, les cortines verd festuc del veí (o de la veïna) contrasten en la façana d'obra vista i n'acoloreixen les seves zones grises. Aquestes vistes mai no canvien, com si qui hi visqués allà dins no tingués massa cura de casa seva ni de la seva higiene personal. L'àloe que s'hi veu entre la barana tampoc no té un aspecte saludable. En fixar-me una mica més —per si està sec del tot o té una coloració pròpia d'aquesta estació—, una cortina es descorre i sorgeix un parell d'ulls que intenten devorar allò que apareix fora. Penso que m'ha vist perquè aquesta llambregada no dura més que tres segons. Tampoc aquesta vegada soc capaç de discernir el seu sexe. Entro de nou i enllesteixo el cafè, ja tebi, en dos glops.

Els quefers domèstics em distreuen durant una bona estona; entre pols i detergent, lleixiu i canvi de llençols, m'empesco un menú fàcil de preparar i que no aporti massa calories. Cal vigilar aquests quilets de més que s'agafen i s'acomoden entre els malucs i la panxa. El sol de migdia convida a dinar a la terrassa, i així ho faig: amb un llibre obert i una amanida complerta gaudeixo de l'aire lliure. I les instruccions de fitness que venen des de la finestra de la veïna divorciada em distreuen. S'està posant en forma? Deu ser que té alguna conquesta entre cella i cella? O és que ja li pesa el cul i no pot ni pujar per les escales de casa seva? Sempre acabava respirant fatigosament quan decidíem anar a caminar una mitja horeta justa, però d'ençà del seu divorci que no es fa amb segons qui de cara a la galeria i jo soc una mala influència, sobretot per a les enraonies. Realment, em rellisca quina opinió pugui tenir de mi. El que és evident és que el sol de finals d'hivern dura ben poc. S'hi estava bé fins fa una estona, que s'ha aixecat una brisa molesta.

Desparo la taula del dinar frugal i frego els quatre estris fets servir, i em preparo un te Earl Grey amb un xic de mel. Encara que sigui poc recomanable, intento llegir unes línies d'aquesta novel·la interminable recolzada a la vitroceràmica, però un miol intens i els esbufecs del veí del darrere em destorben. La primera impressió és la sexual, que no tinc una ment massa puritana i és el que acabaria amb més d'una rucada. Però les restes de sang de les mans i que la seva finestra també sigui la de la cuina m'esborra aquest pensament del cap. Prepara el dinar; de ben segur que un d'aquells arrossos per llepar-s'hi els dits —amb set gats rondant-te tot el dia deu ser complicat, tot i que darrerament sembla que s'hagin calmat força—. Hi té la mà trencada, ell que és valencià i caçador i jubilat. Alguna vegada me n'ha portat, una ració un pèl exigua, tot s'ha de dir. Però millor que no n'abusi. Els set gats que conviuen amb ell es noten en la reacció al·lèrgica que em causa la seva amabilitat altruista. Un arrosset seria deliciós —inclús després del tiberi de quatre fulles d'enciam i una pastanaga minúscula i tres grans de moresc amenitzats per una llauna de tonyina, per donar-li un toc alegre—. Conill i garrofons i pebrotet i el regust del safrà, junt amb el socarrat... Igual que el de fa una setmana, potser? Aquell dia, però, vaig haver de prendre'm doble ració d'antihistamínics. Com si s'hagués escolat un dels seus felins dins de casa. Però serà millor que deixi aquestes xafarderies: caldrà enllestir les tasques abans que s'acabi el dia, que s'escapa acceleradament.