Cutícules (o Nàdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 031)

Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...

Intempèrie (o Nostàlgia i família)(Relats conjunts)

S'ha aturat enmig del camí, en un punt sense concreció on descansar uns instants del trajecte recorregut. S'asseu i sent com li pesen els quilòmetres a les cames, però molt més a l'ànima. Ara és quan sent la llosa de la nostàlgia per la llar i per la família. Aquest paisatge àrid tampoc no ajuda a deixar-la enrere; ni l'eixelebrada idea d'encendre una foguera amb l'escassa fusta que troba a prop. No li ve de gust ni hi ha necessitat de tant d'esforç. L'abric ja l'arrecerarà si el fet de dormir al ras li afecta massa. Hi ha una altra intempèrie que li ha gelat més el cor.

Observa la llum de mitja tarda. En unes hores, tot serà envoltat pels tons ataronjats i malves de la posta. Ara, però, els núvols semblen dibuixats damunt d'un llenç impol·lut, i així s'imagina la seva vida, però al contrari. Les taques d'una existència erràtica i capriciosa han esdevingut el tarannà adquirit. Potser per això, a la fi, es troba en un terreny hostil, ignot, a la recerca d'unes petjades que tracin un itinerari quasi indesxifrable, com qui entreveu paraules enmig d'un palimpsest. S'imagina el rostre de la seva dona, tranquil i bell, amb la serenor d'una xemeneia que crepita ben a la vora. Aquesta classe de foc imagina, i en no ser possible, sent la impotència de qui viatja sempre contra corrent.

Taciturn en ple record, s'enfada amb ell mateix. No hi ha ningú per descarregar aquesta ira traginada des que ha travessat el llindar de la seva llar. L'enyorança ha pogut més que la crueltat dels rumors. L'enyorança i l'amor de l'home acomodat en una rutina matrimonial inamovible. Per això s'ha aturat, realment. Se sent inútil i absurd. Com aquesta recerca d'ombres que no es deixen atrapar. Perquè el rampell de la persecució no li ha deixat un marge per a la reflexió i cal preguntar-se de què servirà retenir amb ell aquesta dona, que creia seva, si ja ha decidit fugir amb algú altre. La fadiga li cobreix de plom els membres. Potser necessita dormir, acceptar, alliberar. I deixar viure... 

Relats conjunts 

Acuradíssima tècnica (o Enèsima existència)[#viernescreativo]

 @Erik Johansson 

Pintar és la seva vida. El nou traç li ofereix un motiu per seguir endavant i reinventar-se en cada llenç que endega. L'aprenentatge i la tècnica, acuradíssima, són la clau per no fracassar i tornar a casa amb un trencaclosques inacabat i un maldecap. També depèn de controlar la mà dubitativa per esdevenir millor artista i un home excel·lent, renovat. I un cop més es meravella quan apareix enmig del paisatge, entre el llac i l'escorça de l'arbre solitari que, per enèsima vegada i concentrat en cos i ànima, intenta plasmar amb el realisme més tangible, perquè, ho sap, li va la vida. L'existència.

#viernescreativo

Pulverulència (o Decadència)[Repte DXCVI]

Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa, envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués. Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta, el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert. Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell, capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...

Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.

Penitència (o Fragàcia de colònia)[70a Crida de VullEscriure]

Sempre que ha de revelar els pecats comesos des del darrer cop, la tenalla un nus a l'estómac, que no la deixa fins que no s'agenolla davant del confessionari i vomita, fil per randa, el reguitzell de faltes comeses. Sempre, mentre se senya i respon, amb fórmules apreses i repetides, a la silueta del capellà darrere l'espiell, demana que la penitència no sigui massa dura i que s'estigui el mínim temps possible als bancs més apartats, capcota i xiuxiuejant la lletania d'oracions imposades per purgar la culpa i netejar la taca en l'ànima. Sempre, envoltada per l'olor de la fusta rònega i corcada i del fum dels ciris, es mossega els llavis perquè s'adona que, una vegada més, els ulls inquisitius del prevere, que endevina clarament entre els llistons, l'han obligada a no mentir i a recordar les homilies i els sermons escoltats, on el poder de Déu és tan superior com omniscient, omnipresent i omnipotent. Potser si sabés com esquivar aquell esguard, la veritat no sortiria tan a doll i els parenostres i els avemaries no es multiplicarien en un tres i no res. A pesar que sigui la paraula del Senyor...

Sempre que respira alleujada en començar l'última pregària, la fragància de colònia barata l'assetja i li violenta les pituïtàries, com ja ho feia minuts enrere, en plena confessió, talment un cronòmetre que compta dècimes de segon amb extrema exactitud. I sempre que se sent desvalguda i desprotegida, l'ombra allargada i coneguda apareix tot just abans de les sabates lluentes, de la negror de la sotana i de l'alçacoll immaculat, i sap quin somriure es dibuixarà en el rostre del pare Manuel, que se li aproxima calmosament i amistosa, amb l'excusa de parlar de qualsevol minúcia, pura comèdia, o d'haver de canviar d'hàbits vitals per ser una bona feligresa. I, com sempre, es meravella amb l'ametista que llueix en l'anell del sacerdot, que li confereix dignitat i distinció, respecte i autoritat. I només demana que, durant la conversa mantinguda, breu i alhora llarguíssima, aquella pedra preciosa no desaparegui sota els plecs de la seva faldilla, com de costum.

Herència (o Rapsòdia amb còmoda i pólvores)(RepteDXCV)

Respira fondo. L'olor de resclosit i de naftalina, junt amb el rastre de la pols omnipresent per qualsevol racó de la casa, li omple els pulmons i li provoca una tos seca, nerviosa, subjugada. Ara, després del divorci, se sent observada per tot el que ha heretat de la convivència amb el seu marit; les parets i els mobles, inclús el gat que la ronda dia i nit amb ulls blaus, penetrants, maliciosos. No troba la forma de desempallegar-se'n. Tampoc com descansar sense saber-se víctima d'un ofec constant que l'asfixia. Enmig de la llum del dia, la tenebra d'un record li enfosqueix una ganyota, que és el que resulta del seu somriure desdibuixat mica en mica. Ja s'ha avesat a silenciar la veu, que, com sempre, no té interlocutor per a conversar-hi i, mentre observa l'estranya que apareix al seu davant, obre el calaix de la còmoda, on hi guarda el maquillatge, la roba interior, els mocadors de paper. A pesar de trobar-se envoltada i vivint en una apnea constant per superar tantes anècdotes pèssimes, amargues, quotidianes, encara l'alleuja el fil d'oxigen que respira en saber que no li caldrà emprar mai més aquestes pólvores per dissimular les conseqüències de l'enèsima discussió matrimonial.

Desgràcia (o Maledicència)[#viernescreativo]

Eyes shut tight ©Josephine Cardin 

La desgràcia arriba quan ja li ha arrencat el cor, empesa per la gelosia i per la maledicència del veïnat. Callava tota la fel que sortia d'aquelles boques de barjaula fins avui. Perquè, mica en mica, l'amargor s'embaluma al fons de l'ànima i pesa tant... Ha estat fàcil adormir-lo a mitges tot desfent un parell de somnífers a la crema de pèsols. El punt astringent deu ser de la carxofa, ha dissimulat ella. En veure que ja no responia a una simple pregunta quotidiana, ha agafat el ganivet d'escorxar els conills i les gallines i li ha clavat entre les costelles, allà on encara hi podia guardar resquícies de passió, apaivagada en el seu cas, la més fervent si es tractava de l'amant que, segons els rumors, ell tenia i visitava assíduament. La sang, espessa i calenta, no l'ha aturada ni l'ha feta dubtar. Per no caure en la temptació de deixar-ho córrer, ha pensat en els ulls zíngars de qui diuen que li ha pres l'home, en la sinuositat de les seves formes.

Ara, però, es penedeix d'haver mort l'ésser que més estimava en el món, a qui no li ha sabut oferir la llavor del seu ventre, l'únic per qui hauria lluitat contra cel i terra. Acota el cap, mentre l'òrgan sanguinolent i tebi encara segueix bombant. És tard per retornar la vida a aquell cos exànime, a l'home que, amb l'esguard més innocent, li demanava clemència fa escassos minuts. La mateixa mirada que l'havia captivada anys enrere, al ball de la Festa Major, on va sentir la tremolor dels nervis a les cames, la lleu suor a les mans, el pit d'ell ple del batec més sincer que li parlava d'un amor perpetu, immutable, perenne. El glapit que té entre els dits, la sístole i la diàstole que la martiritzaran a partir d'ara que la sang li impregna el vestit de gasa i la consciència i el descans...

Consciència (REC de la Cadena Ser VIII; 030)

La Inquisició no trigarà a arribar. Fa un cop d'ull al rellotge i murmura una maledicció. Ha de córrer per amagar les proves del delicte: els rastres de cendra dels papers cremats, l'olor delatora que ha impregnat l'habitació, mentre esborra de la seva mirada la càrrega de consciència de saber-se culpable. Abans que hagi tingut temps a obrir la finestra perquè el fum desaparegui totalment, escolta els passos i la veu que tant tem:

—Jaimito, què has fet amb el butlletí de les teves notes? —pregunta darrere de la porta la seva mare, inquisitiva .

Rúbrica (o Dolcíssima angúnia)[Lliga de Microrelataires; J10]

L'encaixada de mans dels dos homes és la rúbrica al tracte que negociaven. El glop de te amb menta, dolcíssim, contrasta amb l'amargor de la noia callada al fons de la sala. L'angúnia que sent li provoca nàusees. Els observa sota el vel, i s'adona que, al damunt de la taula, el rastre dels gots forma cercles, baules de la nova cadena que la lliga a un futur al costat d'un desconegut a qui haurà d'obeir i satisfer, com a marit i home.

Rèquiem (o Cràpules)(ARC a la ràdio)

Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables. 

Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.

Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.

Congèneres (o Fal·làcia metafòrica)[#viernescreativo]

 Ants ©Pejac

Potser sigui així la vida. Néixer a l'ombra del formiguer i créixer fins a l'edat en què els somnis s'han esvaït com sucre en l'aigua i sols resta la grisor d'empènyer els dies amb l'esforç i la suor, esclaus d'una feina que, a la llarga, no omple. Trescar per camins desconeguts i aprendre a evitar els perills. Aventurar-se, junt amb els congèneres, a la recerca de menjar i tornar a encauar-se abans que els capricis incendiaris de quatre polítics ens cremin la llibertat amb el foc i el pes de la llei feta trampa. O potser ens hagin venut la fal·làcia metafòrica de la filera de formigues assetjades per un parell de marrecs per obligar-nos a viure d'aquesta manera esclava. Sense queixes, dins de la gàbia, i muts.

Ràbia (o Anècdotes)[69a Crida de VullEscriure]

Calla però veu absurd fer-ho. Inútil. Com si les paraules ja s'haguessin escapat de la seva gola perquè les opcions de xiuxiuejar, murmurar, parlar o xisclar s'anul·lessin de bon principi i li facilitessin la tasca. La penombra li indica que encara segueix amb vida. I se sent en la cruïlla dubitativa de desitjar la mort o anhelar seguir descobrint la màgia d'un dia més, l'alternança del sofriment i de l'alegria. Això és viure...

Respira però sent que ha d'administrar l'oxigen que li sembla més escadusser en cada nova inspiració. Una claustrofòbica angoixa no l'ha abandonat des de fa hores, que sols ha desaparegut en endormiscar-se. No descansa bé, la feixuguesa d'uns membres quasi immòbils per força li pesa en l'esperit i li llasta l'ànim, tan desinflat com feble. Envoltat per tant de silenci, li costa recordar la fesomia de la seva dona. En canvi, el rostre infantil de la seva filla li torna vívid un cop rere l'altre. Com si li haguessin esborrat capriciosament la memòria i, per martiritzar-lo encara més, li haguessin aguditzat la intensitat dels records de la seva petita.

Intenta no esfondrar-se però les llàgrimes que comencen a aparèixer quan pensa en l'esguard clar i tendre, innocent, d'ella no ajuden massa. Són flaixos d'anècdotes viscudes pels dos, senzilles i personals, per al perllongat gaudi momentani. Una rialla enmig del parc mentre la gronxa i cada nou impuls la sorprèn, un bri de nata que empastifa un nasset graciós i imperfecte, ple de pigues i d'entremaliadures, una becaina amb cames que s'acomoden damunt d'ell, que no aconsegueix descansar però el satisfà tanta pau i tranquil·litat amb no res...

Prem els llavis però no aconsegueix calmar la ràbia creixent. Escolta i discerneix unes veus que, apaivagades, discuteixen. Ja no sent por. No hi ha res que, ara per ara, l'espanti. Només pateix per l'àngel de casa seva perquè ella sofreixi si li ocorre alguna cosa dolenta al seu pare. Dins de l'amagatall on el retenen uns estranys, l'explosió violenta trenca el silenci regnant, amb cops de puny i puntades de peu contra el que sembla una porta, i insults.

Idòlatra (o Tènue làmpada)[#viernescreativo]

 

The space between words ©Rob Gonsalves 

Saps? Avui he tornat a somniar que t'esperava, que rellegia els volums de poemes d'aprenentatge que havies enquadernat amb cobertes de color granat, símil pell. Hi ha la força de la rebel·lia adolescent en aquells poemes, i t'hi identifico. T'he esperat amb la túnica blau marí, la que calia vestir per ubicar millor els hexàmetres que t'entestaves a escriure en ple segle XX. Però qualsevol et deia que els temps havien canviat...

Saps? Avui he encès novament la làmpada tènue al capdamunt de la volta, construïda amb perícia medieval i roques ancestrals, igual que la Biblioteca que empara aquells llibres més mutables. Els que llegies en l'hermetisme més extrem, en el silenci més sepulcral possible. Com si la quiromància i la literatura s'haguessin agermanat, arraïmat amb la teva ànima feblement resistent. I, tot i saber la teva absència, les passes ressonaven en llurs pàgines.

Saps? Avui he comptat un a un els exemplars obtinguts en la recerca malaltissa del Llibre Únic, el més perfecte que s'hagi pogut idear i imprimir, aquesta perquisició que et llastava l'existència mentre les lleixes esdevenien murs, els llibres es metamorfosaven en graons per apropar-te al vertigen de l'abisme, el mateix precipici que va saber embruixar-te i engolir-te, mentre jo m'acontento a haver-me convertit en idòlatra teva, germà, amic, Poeta, en espectre.

Misèria (o Vísceres)(68a Crida de VullEscriure)

La misèria l'envolta. La misèria i la decadència. Li costa reconèixer que és així perquè encara no ho percep. La bena als ulls li impedeix veure aquesta deixadesa o detectar la desgana que embolcalla tot moviment realitzat amb una autosuficiència irreal. La blanca habitació desconeguda ha aparegut al seu davant sense demanar-ho ni moure's del seu carreró. El fred, allà, era prou intens per saber-se viu encara, agonitzant per l'oxigen respirat. El vent gèlid i la ferum pútrida que porten nàusees i indicis d'aquesta vida que s'entossudeix a arrapar-se-li a l'ànima.

Cada racó que fita és un punt impol·lut de netedat, tot i que pressent en els seus ossos la fadiga i la humitat que se li han escolat endins, entre la darrera gota d'alcohol i la primera llum de l'alba. Mormola un nom. Virgínia. Però, tanmateix, no recorda el seu, ni cap mot que hagi escrit per esborrar la immaculada impassibilitat del full en blanc. Es mira les mans. Restes de brutícia sota les ungles són la mostra que encara li pertanyen, tan tremoloses com alienes. Les vol palpar però li falten dits per fer-ho. Prefereix aixafar l'escarabat daurat que li puja per la cuixa, mentre el pessigolleig es multiplica pertot del seu cos, esquifit i pàl·lid. Xisclaria però les formigues no li ho permeten. Li han sorgit dels narius i de la boca, alhora que les rates han aparegut pel racó més allunyat del seu llit.

El fàstic i la repulsió augmenten però no hi ha res més al seu interior que pugui expulsar. Només formigues. Són increïblement verdes i blaves i liles. Els colors que odia i que voldria fer desaparèixer de la seva retina. Acluca els ulls però l'espectacle animalístic no cessa. Avancen cap a ell els rosegadors i els insectes, que s'han sumat al delirant reguitzell fòrmic i s'entrellacen en una orgia invertebrada, i una ganyota, que desdibuixa un somriure carregat de dolor, li envaeix els llavis. L'escena bé podria ser l'inici d'un dels seus relats gòtics. Pensa això mentre el corb del seu poema més cèlebre esdevé voltor, que li devora lentament les vísceres.

Iridescència (o Enigmàtica)[Lliga de Microrelataires; J9]

M'ofereixes cent paraules per dir-te què desitjo més en aquesta vida i, sense menystenir-te, penso que me'n sobren noranta-nou. Observo la mirada més iridescent que t'he vist mai i faig veure que rumio, perquè sé prou bé la resposta. Però confereixo una aura enigmàtica al silenci després d'aquesta frase, que amaga qualsevol indici previsible. I la lluïssor dels teus ulls augmenta lentament mentre es fixen en els lleus moviments dels músculs del meu rostre. Vaticino l'eclipsi total de l'entusiasme que desprens inclús abans que et xiuxiuegi, a cau d'orella, el que més cobejo:

—Morir... —dic amb el convenciment més extrem.

Desídia (o [In]Clemència)(RepteDXCIII)

Rodola pel suau pendent que és cada cop més pronunciat fins que, de sobte, apareix el precipici amb la fam més voraç que es pugui imaginar. Quan s'adona que tot el que experimenta és un malson, la imminent caiguda esdevé trontoll i és conscient que no és efecte del somni. Per això, s'agafa ben fort als llençols mentre l'edifici és una amalgama caòtica amb els fonaments assentats en arenes movedisses. Amb un esforç sobrehumà es lleva del llit, damunt d'una superfície que és dura i blana alhora, com si despertés d'una intoxicació etílica que el mareja. La llum del migdia li fereix els ulls, acabats de deixondir, i l'espectacle que descobreix a través de la finestra és apocalíptic. On hi hauria d'haver un carrer míser però ple de persones que traginen paquets a l'esquena, que condueixen vehicles de qualsevol tracció i edat, ara hi ha una munió de runa i de xiscles, corredisses i esparveraments.

L'Hari encara no comprèn per què la seva llar no ha seguit la mateixa sort que les construccions circumdants, però no s'atura a pensar. Es vesteix amb el primer que troba i es calça les sandàlies rònegues que sumen pols i brutícia incalculable amb l'ús més que amortitzat. Vol sortir al carrer abans que les parets que l'emparen s'ensorrin, abans que el sostre es desplomi damunt del seu cap. S'aboca al pom de la porta com si fos un tauló trobat enmig de la mar després del naufragi i obre la porta. Estossega a causa de la barreja de pols i fum que emplena l'atmosfera quasi irrespirable. Els incendis s'alternen amb fuites d'aigua del subsòl, com si la terra volgués empassar-se tot allò que ha construït l'home al damunt de la seva escorça.

En veure tanta destrucció al seu davant i, un cop que se sent sa i estalvi, lluny del ventre d'un habitatge tan precari com insegur, cau de genollons i acluca els ulls amb força. Comença una pregària a un Déu que ara sembla mut, cec, sord, ple de desídia, que ha perdut l'hàbit de tenir clemència per qui encara creu en Ell.

Èxtasi i audiència (o Delícies i misèries)[#viernescreativo]

 @Pornceptual

Em llevo i tot el Jardí de les delícies és per a mi. També per a l'Eva, és clar, perquè som éssers inseparables, ella nascuda de la meva costella, segons l'Altíssim. Vull despertar-la però m'encisa quan resta callada, amb la seva nuesa excepcional, perquè sembla com absent. Colliré els fruits més saborosos per a menjar-los junt amb ella, a allò que anomenem esmorzar. Hauria de trobar una bèstia per munyir-la, però les cabres són inexistents en l'Edèn, o almenys jo no n'hi he sabut trobar. Faig un apunt mental per demanar-Li-les, a Jahvè. Així potser millorarem aquests àpats massa frugals...

Quedo bocabadat una estona més, em fixo en les corbes sinuoses i insinuants de l'Eva. A la llum del dia, a pesar que el foc segueixi encès, és més bella encara. M'excita fixar-me en cada centímetre del seu cos, engendrat per una part tan ínfima i quasi inútil del meu. Els ulls queden hipnotitzats en la rugositat més fosca dels mugrons que, a l'aire, s'han endurit i són més desitjables que de costum. M'atreviria a llepar-los, però té tan mal despertar que això em frena. Amb la visió del borrissol púbic, que retalla tan assíduament com pot perquè li fa angúnia qualsevol pèl, l'excitació és palpable en mi.

No m'adono quan l'Eva obre els ulls perquè m'estic masturbant degut a aquestes calors tan matinals. El plaer que sento m'ha fet posar els ulls en blanc i perdre el món de vista per uns segons. Però la plantofada de les paraules de l'Eva dels meus ensomnis, que és una Suhaila terrenal i emprenyada, m'estronca l'èxtasi i l'erecció i em retorna a les misèries de l'illa:

— Nacho! Creus que aquestes són maneres de rebre l'audiència de Supervivientes?

Trajectòria (o Còrpora d'adolescència)[#viernescreativo]

 Glowing Sun ©Elicia Edijanto

En complir els trenta-cinc, ens adonàrem, ell el primer i el més perplex, que els anys no només transcorrien, sinó que se sumaven a aquella còrpora adulta tot embolcallant un cervell negat a créixer. Llavors, ja no dubtàvem d'anomenar pel seu nom aquell tarannà irresponsable i narcisista, rebel i colèric. Ell, per la seva banda, continuava vestint roba d'adolescent, amb les sabatilles esportives de colors llampants i elèctrics o les malles d'elastà, mentre es tenyia els cabells blancs, que delataven el pas del temps per a ell.

Patíem en silenci durant cada nou aplec, perquè aquella dèria malaltissa de no voler reconèixer que la joventut marxava dels seus membres ens semblava tan antinatural com dolorosa. I l'entabanàvem amb afalacs i floretes perquè no s'adonés de la nova arruga al rostre o les bosses blavenques que se li perfilaven sota els ulls. Fins que ens va proposar viatjar a Dover en unes vacances conjuntes; així ens ajuntàvem tots els antics alumnes de la Universitat i repetíem el viatge de final de carrera de tretze anys enrere i retíem homenatge al grup musical que ens acompanyava en les llargues hores d'estudi i de preparació de les tesis corresponents.

Contemplàvem l'espectacularitat dels penya-segats i l'extensió ingent de mar, en ple Canal de la Mànega, i ningú no va parar esment en els seus moviments. Subreptíciament, s'havia anat acostant a la vora del precipici i, quan el separaven d'ella una desena escassa de metres, començà a córrer com un esperitat i obrí els braços. La trajectòria descendent ens agafà desprevinguts a tots, també a ell mateix, per la ganyota d'astorament que se li dibuixà a la cara. Aquell dia atziac vestia completament de verd, a excepció de les botes de color marró. Talment com Peter Pan, o com aquella síndrome que se l'havia apoderat del tot.

#viernescreativo

Linòleum (o Històries)[RepteDXCII]

Fins quan haurem de conviure amuntegats en aquest espai tan reduït i impregnat per terres de linòleum i pel vernís, que fa irrespirable l'aire que ens és necessari també a nosaltres? Enxubat, miro al meu voltant i, tot i que em sembli insuportable algun que altre veí, no em queixo massa perquè, entre aquesta diversitat, hi ha l'enriquiment de l'esperit i això també és mèrit de tots, inclús aquell que no hauria de perllongar la seva existència, ni tan sols l'hauria hagut de començar. Cadascú té el seu periple i les seves raons per ser al món. Des del cabdill que es creu guia i explica les seves idees amb una barreja de deliri i de demència, fins a l'oficinista que, de la nit al dia, ha optat per la desídia i la deixadesa, la rebel·lia extrema que el farà morir d'inanició perquè prefereix no fer-ho.

Murmuro noms i títols, recordo els absents i els que sempre resten al seu lloc, quasi inamovible. I estic atent, des que els llums s'encenen, per si sento el contacte encuriosit d'uns capcirons estranys. I, quan això passa, l'encontre fortuït, inesperat malgrat l'atenció invertida, demano a l'esperit de la lleixa, tan proper al meu origen, que també és el de la resta, que jo sigui útil i realitzi la meva tasca el millor que he après en el silenci i en la foscor de la biblioteca, en el tràfec de la impremta, en el bosc que em va veure néixer abans que tot canviés amb la fulla de la serra. Prego que el nou company de trajecte sigui curós amb mi o amb el company que triï, si no sóc jo aquest cop, i que sàpiga admirar el meu interior, no només l'aparença.

I, en l'amalgama del paper i de la tinta, del cuir i de la cola, duré el meu missatge fins als confins del món, si cal, mentre ulls i mans i llars ignots m'acullin lluny de la prestatgeria que m'alberga, mentre lluitem, els meus parents i jo, per no semblar simplement un llibre avorrit, sense estridències de cap mena ni història.

Buguenvíl·lees (o Delícia[es])[#viernescreativo]

 @Cartier-Bresson

Bona tarda, delícia,

Ho sé, no et trec del meu cap, i tampoc no ho intento. És un esforç més gran aquest oblit que anar amuntegant souvenirs i imatges del nostre París. La Tour Eiffel sempiterna i omnipresent, les Champs-Élysées traçats amb tiralínies infal·libles i perfectes, i tu i jo, amb la fam de mil amants als llavis i als ulls, que no ens adonàvem de res ni de ningú. Qualsevol racó era bo per aturar-te el pas i invadir-te. Sempre ens quedarà París, deies amb un to fúnebre i malenconiós, quan els diners i l'entusiasme escassejaven, degut a aquest parell de maleïdes crisis. L'econòmica i mundial, i la sentimental i particular. Per uns instants, vaig oblidar el Pont Neuf, les llambordes i el Seine, l'Opéra, el Sacré Coeur, inclús els jardins de Versailles. En veure't amb les maletes a les mans i els armaris buidats de les teves pertinences, la demència es va apoderar de mi.

Han passat tres mesos d'aquesta darrera escena i continuo pensant-te, malgrat els maldecaps que m'ha provocat la teva fugida. La policia encara troba massa punts foscos en les teves raons, tampoc no sé amb qui havies xerrat de les nostres diferències. Tot i així, encara guardo tot allò que ens lliga amb la capital francesa. I t'escric cada setmana. Com si fossis lluny però propera. A la llibreta i amb el bolígraf que vas regalar-me, on s'hi perfila la piràmide del Louvre. I, nit rere nit, rego les buguenvíl·lees mentre reso per la teva ànima. En aquell racó de jardí que ningú no ha pensat d'escorcollar.

Teu sempre, i per sempre.

#viernescreativo