S'ha aturat enmig del camí, en un punt
sense concreció on descansar uns instants del trajecte recorregut.
S'asseu i sent com li pesen els quilòmetres a les cames, però molt
més a l'ànima. Ara és quan sent la llosa de la nostàlgia per la
llar i per la família. Aquest paisatge àrid tampoc no ajuda a
deixar-la enrere; ni l'eixelebrada idea d'encendre una foguera amb
l'escassa fusta que troba a prop. No li ve de gust ni hi ha
necessitat de tant d'esforç. L'abric ja l'arrecerarà si el fet de
dormir al ras li afecta massa. Hi ha una altra intempèrie que li ha
gelat més el cor.
Observa la llum de mitja tarda. En unes
hores, tot serà envoltat pels tons ataronjats i malves de la posta.
Ara, però, els núvols semblen dibuixats damunt d'un llenç
impol·lut, i així s'imagina la seva vida, però al contrari. Les
taques d'una existència erràtica i capriciosa han esdevingut el
tarannà adquirit. Potser per això, a la fi, es troba en un terreny
hostil, ignot, a la recerca d'unes petjades que tracin un itinerari
quasi indesxifrable, com qui entreveu paraules enmig d'un palimpsest.
S'imagina el rostre de la seva dona, tranquil i bell, amb la serenor
d'una xemeneia que crepita ben a la vora. Aquesta classe de foc
imagina, i en no ser possible, sent la impotència de qui viatja
sempre contra corrent.
Taciturn en ple record, s'enfada amb
ell mateix. No hi ha ningú per descarregar aquesta ira traginada des
que ha travessat el llindar de la seva llar. L'enyorança ha pogut
més que la crueltat dels rumors. L'enyorança i l'amor de l'home
acomodat en una rutina matrimonial inamovible. Per això s'ha aturat,
realment. Se sent inútil i absurd. Com aquesta recerca d'ombres que
no es deixen atrapar. Perquè el rampell de la persecució no li ha
deixat un marge per a la reflexió i cal preguntar-se de què servirà
retenir amb ell aquesta dona, que creia seva, si ja ha decidit fugir
amb algú altre. La fadiga li cobreix de plom els membres. Potser
necessita dormir, acceptar, alliberar. I deixar viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada