M'ofereixes
cent paraules per dir-te què desitjo més en aquesta vida i, sense
menystenir-te, penso que me'n sobren noranta-nou. Observo la mirada més
iridescent que t'he vist mai i faig veure que rumio, perquè sé prou bé
la resposta. Però confereixo una aura enigmàtica al silenci després
d'aquesta frase, que amaga qualsevol indici previsible. I la lluïssor
dels teus ulls augmenta lentament mentre es fixen en els lleus moviments
dels músculs del meu rostre. Vaticino l'eclipsi total de l'entusiasme que desprens inclús abans que et xiuxiuegi, a cau d'orella, el que més cobejo:
—Morir... —dic amb el convenciment més extrem.
—Morir... —dic amb el convenciment més extrem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada