Fórmules [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dilluns-tarot-badalot-furt-bruixa-bedoll-mandràgora

Algú molt savi va dir que els dilluns eren dolents. Però això ja ho corrobora ella després de la tercera mà de cartes del tarot que dóna idèntic resultat que les anteriors vegades. Ja ho ha intuït en ser-li tan difícil trobar una escorça de bedoll blanc prou adient i en bon estat per polvoritzar-la sense cap entrebanc. Unes són massa humides, les altres tenen clapes senceres de fongs que les han fetes malbé. Abans d'això, però, ja s'olorava l'etapa de malastrugança en anar a comprovar quantes làmines d'arrel de mandràgora tenia i veure que inclús el pot no era al seu lloc. No ha volgut pensar en cap moment en un possible furt. Segurament l'Azazel, amb la cua, l'ha fet caure a terra però es fa creus de com l'ha fet desaparèixer de l'antre dels maleficis.

Regirarà el bosc si cal per trobar la resta d'ingredients de la fórmula que li interessa. Ha localitzat les quatre ungles de salamandra, les tres pestanyes de drac mort per Sant Jordi i la dotzena de gotes d'orina de verge. Junt amb l'escorça i l'arrel, i la flama encesa a la falda de l'Olimp, deixarà que tota la poció bulli i es condensi en l'alambí utilitzat només per als afers del cor. La bruixa comença a estar cansada de la seva solitud i desitja una companyia masculina que no s'espanti de les berrugues ni de les arrugues, ni que tingui vertigen per suportar els vols amb escombra o senti al·lèrgia per la pols centenària del seu rònec casalot perdut en les muntanyes.

Alça la vista cap al badalot del sostre i conjura als seus esperits invisibles, que ho regeixen tot. Necessita llur ajuda, i ho sap. Si aquest encanteri no funciona amb el bruixot que viu a les planúries més properes, haurà de cercar una solució dràstica. Ja sigui afegint-hi a la recepta un pèl de la seva barba, arrencat en el proper pleniluni. O inclús se li passa pel cap segrestar-lo... Fins a tal punt arriba la seva desesperació i el seu zel...

(des)memòria (Repte ClàssicDLXVI)

Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempciói deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...

Termòmetres [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: geni-estiu-màgia-amagar-amarg/a-llàntia-llanta

Ho té clar. A l'estiu no hi ha màgia que valgui per fer desaparèixer la xafogor. Ni que sigui un geni o un mag il·lustre. Ni la bruixa de la sogra fa abaixar un grau centígrad la temperatura del termòmetre. I ja no sap en quin racó ombrívol de la casa amagar-se, que ja li arriben totes les xacres, com una amarga mossegada de mal humor que li dura tot el sant dia.

Sigui on sigui, la calor l'assetja. És quelcom del tot indefugible, talment com l'acció de girar per una llanta d'un cotxe. Aleshores, remenant per entre les golfes, que és la part més fresca de l'habitatge, la llàntia màgica se li apareix enmig del desordre. La seva sort sembla haver canviat. Amb un sol desig, aconseguirà defugir d'una vegada per totes d’aquesta hòrrida calitja. Quan la frega, però, no passa res de res. I és que fora de la llàntia no hi ha aire condicionat.

[relat escrit a quatre mans junt amb l'Edgar Cotes Argelich]

Niàgara (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: garjola-ominós/osa-Toronto-cascada-obús-hivern-pervers/a

Potser la primera opció de les vacances no havia d'haver estat les cascades del Niàgara, però no vol cometre un nou error ominós com mesos enrere. I és que tot comença així, emmarcat en un hivern tranquil, a la vora de la llar de foc, després d'un sopar frugal però gustós, que l'edat no perdona. I, entre l'endormiscament i la graella televisiva tan suculentament insípida, una pregunta de la dona, que és inesperada i contundent com un obús. I aquest agost, on tens pensat que anem de vacances, reiet? Amb la IMSERSO de nou no, oi? Que tot el que és barat ja saps com acaba... El to ja es pressent hostil, amb l'alçament del volum, perquè ell sordeja. Aquest to, però, queda maquillat amb un pervers somriure tan dolç com la fel. L'home, dòcil i calçasses, tot cal dir-ho, esprem en dècimes de segon la neurona per cercar una resposta diplomàtica, retingut en la gàbia que és el sofà, amb la presència titànica dels malucs d'ella i la mirada inquisidora, que s'impacienta per rebre una veloç i concisa paraula que endegui la rèplica al seu interrogant explicatiu. On tu vulguis, caramelet, tu decideixes. I com si ja sabés que aquesta seria la frase, ella, amb un lleu xiuxiueig quasi inaudible, li etziba: Toronto.

Cal dir que la ciutat canadenca és l'inici d'una discussió d'allò més animada, entre crits i insults i paraules grolleres i gruixudes? Només afegirem que diverses trucades del veïnat fan aparèixer una patrulla de la guàrdia urbana i que, gràcies a l'impol·lut civisme del matrimoni al llarg dels anys i l'excusa que el senyor veí cridaner no duu l'audiòfon col·locat en el moment de la batussa, es lliuren d'una nit a la garjola. I a l'agost ell ja es veu embolicat en una nova ruta programada amb els vellards que repapiegen. Per això, dies més tard, amb la calma després de la tempesta i abans que no hi hagi més malentesos, el reiet s'espavila per tenir a les mans i, posteriorment, allargar-li, al caramelet, el prospecte amb la propera destinació. No sigui cas que aquest cop ell proposi Canberra i ja es destapi la capsa dels trons de nou... Perquè ella també comença a sordejar, per molt que no ho admeti...

Coherència i lògica (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: dinosaure-barjaula-paraula-gronxar-llibreta-França-saule

(En homenatge al miniconte “El dinosaurio”, d'Augusto Monterroso)

En despertar el dinosaure, la libido creixent d'haver tingut tota la nit somnis humits no ha desaparegut. No pensa en l'esmorzar. Encara no, almenys fins que aquesta xardor seva no arribi a nivells acceptables. S'alça i, sense emetre ni un gruny ni el que podria ser una paraula d'afecte en el seu idioma primigeni, albira cap al mar de falgueres i saules i d'altres espècies arbòries i herbàcies que no sabria anomenar. Hi deu haver alguna velociraptora desperta ja, i tan calenta com ell. Ho suposa per la forma de gronxar-se aquella part de vegetació, i per la flaire carregada de feromones que li arriba amb el ventijol càlid d'aquest començament de dia.

Corre cap al punt on suposa la presència d'aquesta barjaula moguda. I si el seu instint l'enganya, pot tirar pel dret i acabar l'aventura amb una decapitació neta i ràpida, com si es tractés d'un rei de França. O algun president papissot d'algun país decadent i peninsular...

S'atura. Tot el que rellegeix no té cap sentit. Dinosaures excitats, països moderns en ple Juràssic... Tanca, enfurismat, la llibreta i apaga el flexo. Per avui no seguirà escrivint. Massa porros i massa cerveses en el seu cos per pensar amb lògica i coherència. S'allitarà i demà, segurament, quan desperti, el dinosaure encara serà allà...

Demència famèlica (Supervivència VIII)[Melorepte249]

Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?

Júlia (o Parafernàlies)[Relats Conjunts]

La tieta quasi l'obliga a acompanyar-la a la platja, dia rere dia. A la seva preferida, no la més propera de casa. Perquè és la més atractiva i sovintejada per les seves amigues. Així, la visita té una doble funció. Prendre el sol, que sempre beneficia els ossos i el bon color de la pell, i el bany social, entre safareigs i mirades més o menys discretes, segons convingui. En Chris se la mira amb ulls de besuc, cada cop que es veu arrossegat cap a la sorra, amb l'ombrel·la, les tovalloles, la carmanyola amb el dinar llest, la pamela, les xancles, i gairebé mitja casa, amb una parafernàlia insòlita... Tot aquest embalum s'encabeix miraculosament dins del turisme atrotinat de la tieta. Per no avorrir-se, s'enduria la guitarra, però només hi ha espai per a les coses d'ella. Cosa estranya també...

No vol començar el juliol amb un reguitzell de discussions i acata tots els capricis de la tieta. És conca i ja se sap que no haver tastat carn també pot ser contraproduent. Inclús per a la forma de pensar. Sota els pantalons curts i la samarreta porta el vestit de bany, perquè no vol repetir episodis vergonyants dins de la caseta del canviador. Arribar a la platja canviat és garantia contra qualsevol pestell defectuós. Això tampoc no se li oblidarà mai. Sobretot si torna a veure els ulls de la Júlia, que és l'únic avantatge que hi ha trobat, en les excursions a la platja. Si la torna a veure avui, és capaç de taral·larejar-li la melodia que li ha inspirat la profunditat blava dels seus iris. O de recitar-li unes paraules que hi ha encabit entre quatre acords gargotejats en una partitura secreta, guardada sota el matalàs. També sent vergonya encara que no el mirin els ulls de la noia que li agrada...

I com si els déus i els fats i tota la patuleia possible, que té potestat per girar la roda de la Fortuna, es mofessin del seu tarannà més introvertit, en arribar a Whitby, no hi ha més temps per col·locar la nimfa de la Júlia en el camí d'en Chris. Radiant, amb la silueta perfecta per somniar-la en qualsevol indret, fins i tot en un racó ben solitari de South Beach, lluny del rigor exacte dels pinzells de John Sloan. Perquè ell té la culpa, junt amb la tieta, que odiï tant les platges, amb bruixes i espantaocells tapats fins a les celles. Ara, però, només té els pensaments centrats en la Júlia, i en l'acceleració del seu batec. I la melodia que li retorna a la gola, a la platja, mentre li canta en sospirs mentals que entre els ulls de l'amor crida el seu nom, darrere d'aquells murs vigilats que sol anar... (*) Mentrestant, el lloro de la seva tieta ja xafardeja amb les quatre amigues trobades. Però això ja és una altra història, que no li incumbeix gens ni mica.

(*) Adaptant al text la lletra d'”On The Beach”, de Chris Rea (Between the eyes of love I call your name/Behind those guarded walls I used to go)


Relats Conjunts 

Màxima crònica minúscula (54a Crida [Gran Final])

Alça la vista i veu l'estructura ben ferma. Hi veu tanta història en ella, tantes generacions que sent un calfred d'emoció. Barrejat amb l'adrenalina, provoca que se li acceleri el pols. Li costa ben poc grimpar els metres que la separen d'observar el panorama des de les altures, després d'haver-se eixugat la suor de les mans matusserament damunt del pantaló. El fil dels seus pensaments apaivaga els sons del seu voltant. Les veus i la música semblen tan llunyanes que no hi para esment. Només hi veu colors de gala, xerinola festiva i la il·lusió d'avançar, a pesar que el camí sigui feixuc i difícil, ple d'entrebancs i amb moments de defalliment.

No evita que els ulls se li humitegin. Pensa en els avis, sobretot, i en aquells que han lluitat amb la sensació que tot era en va. Per això, no s'atura ara. Ans al contrari. Els braços i les cames no perden tensió muscular, i cada passa ascendent és un cúmul d'expectació on el cansament desapareix per art de màgia. El seu cos es fa ingent, enorme, i la nena que era ja ha deixat pas a un cos sense edat que és capaç d'assolir qualsevol repte, inclús el que ara experimenta. I el món s'eixampla davant dels seus ulls quan es veu encimbellada, a força metres del terra.

L'esclat de joia interior coincideix amb l'explosió d'aplaudiments i crits. La gernació multiplica l'entusiasme quan, des de dalt, ella desplega la senyera amb el lema Els catalans volem votar. I no es veu com una minúscula enxaneta coronant un castell preciós, sinó com una peça que ajuda a construir el present de lluita del seu poble, i el símbol del futur que s'obre pas en pau i amb decisió. Això és el que imagina, des d'allà dalt, en abaixar la vista.

Eufòria (279è Joc Literari)

Arran d'una imatge proposada per en Jesús M. Tibau

La seva vida és el futbol. I enguany, amb la Copa del Món, se sent ple d'eufòria. Així, el seu esperit fatxenda i ploramiques fet a la portuguesa i el rosari tranquil i xino-xano del seu tarannà pugnen amb les ganes de gresca i de flirteig que té cada nou cap de setmana. Ha triat les tres noies que més sospiren pel seu aire de cràpula; no és gens primmirat, tot s'ha de dir, igual que amb l'ortografia, que prefereix que sigui anàrquica. Aquesta és la tàctica a seguir, amb una tècnica acurada i una estratègia d'allò més sorprenent. Escriu els aparellaments, en un lloc ben visible, poc discret, enorgullit i confiat que les tres cauran a les seves xarxes, per golejada. Com si fos el cap de llista del Grup A, d'Amor, prefereix ser el visitant en les tres ocasions. La Susanna, l'Àngels i la Vanessa. I els nou punts al sac. I ben lligat. El que no preveu que també podrien ser de sutura, per pocavergonya... Però l'eufòria mundialista l'encega tant... perquè el futbol és la seva vida.

Paràmetres (o Clavícules)[Melorepte248]

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
Mario BENEDETTI.

Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?

Sàpigues l'èxode (o Notícies nàufragues)[Niporepte117+RPV233]

Tanmateix, entre els taulons escampats a la platja,
En el desordre capriciós engendrat per les onades,
Crèiem sentir la flaire familiar de la llar, endebades,
La seva confortable calma, barrejada amb el paisatge.

Sèiem, emmudits, amb el silenci hermètic, necessari,
Desprès arran dels plors i dels crits i del rebombori
I del torb, després de l'èxode, com orfes en el desori
De cercar unes mans maternes allà on regna el desvari.

I solament esperàvem, com qui reconeix l'esperança,
La clara silueta tènue d'una vela en l'horitzó, dibuixada
Amb traços tan clars com imperfectes al fons de la mirada
Del guaita, en anunciar la notícia, inclús abans del drama.

Tot i així, els nostres ànims eren dèbils com una flama
Encesa al bell mig de l'huracà, rebecs de tanta recança.

Brasília (53a Crida de VullEscriure -Final de Primavera-)

Benvolguts Teresa i companys cridaners,

ja ho sé, tinc tres estrelles de primavera i hauria de participar a la Final d'aquesta estació. Ho sé i, des del primer moment, ja em disculpo, no tinc perdó. Sobretot perquè la raó de la meva absència es degui al Mundial de Futbol d'enguany. I, en un rampell, vaig cercar bitllets cap a Brasil; l'entusiasme es va apoderar de mi arran de la victòria aclaparadora d'Holanda sobre Espanya. En part, com Robben, jo també em vaig treure l'espina del dolorós desenllaç de la final del 2010; en part, perquè el meu cor és més oranje que espanyol. També és cert que la literatura no està renyida amb els esports de pilota, però no queda massa bé anteposar-los. Les passions ho tenen, això de les paradoxes.

Ara, mentre espero facturar i comprovo que siguin correctes totes les dades dels bitllets d'avió perquè no hi hagi imprevistos (les presses no són bones conselleres...), us gargotejo quatre línies per ètica i perquè la meva consciència quedi tranquil·la. Almenys que la meva absència no estranyi massa, si és que es detectava... Si us consola, abans de marxar de casa, he carregat el reproductor mp3 amb música clàssica ben variada, des de l'omnipresent Beethoven a l'entusiasta Dvořák. I ja em veig aterrant a Brasília i dirigint-nos cap a Porto Alegre per arribar abans del començament de l'Austràlia-Holanda de demà dimecres, somrient pels tractes tancats a corre-cuita però favorablement, i taral·larejant fragments de la Cavalleria rusticana, de Mascagni, que ara sona als meus auriculars. Sempre és més culta la lírica que un himne nacional.

Gràcies a la Teresa, per oferir-nos l'oportunitat d'aquestes Crides i a l'esperó de tenir en David Salsas com a company de Crides, que m'alimenta aquest esperit maratonià, com ell l'anomena (no sé exactament per què). M'acomiado, fins a la tornada, i a veure si aquest viatge em porta la satisfacció esperada, la de la Copa del Món per a la selecció holandesa. Per treure'ns l'espina de les tres finals perdudes, sobretot. A la tornada us explico. Encara que no siguem campions mundials...

Sent from my BlackBerry

Psicodèlia (dibuixet)

Regna en l'harem la psicodèlia d'haver sabut

Que, més enllà dels besos, hi ha, a cremadent,

El gust propici del precipici fet rostre i pit,

Camaleònica bellesa femenina que em desperta.

I saber que la preferida és la vida, amb l'ajut

D'un dia rere l'altre, a pesar que el pendent,

De vegades sigui desfavorable, de negra nit,

Pot deixar en el cos d'oasi la mirada deserta.

Regna en l'harem el silenci eixordador del temps

Quan xiuxiueja la boca goluda mots de misteri

Com una sínia que elogia el doll, la llera, el riu.

I saber que l'escollida és la llum, que alena i viu
Al fons del cor que estima, gràcies al pas eteri
De les hores, farà que els llavis es devorin ensems.

Bàscules (Niporepte115)

En la disbauxa
Del jou i dels contrastos,
Quin pes tindria
L'ànima d'un sol home
En la tardor dels Règims?

Cèl·lules (o Memòria i matèria)(RPV231)

Regiraré els espais de la memòria fins que trobi
El bri de matèria grisa que no et recordi: en l'ofici
D'oblidar-te hi ha tanta feina, que esdevinc gandul
I enllustro hores amb el teu rostre, nobles sabates

Que han recorregut carrers i avingudes, ciutats
Pronunciades pels teus llavis, com si anunciessin
La fi del món entre el teu coll i el teu ventre, tota tu.

Reclutaré les cèl·lules del meu cos que hagin gaudit
Del teu somrís i les nits de saliva i goig, amb la pena
De renovar la nostàlgia d'enyorar-te, i rememoraré
La infància, la innocència plena, capaç d'entendrir-me

La negror d'un futur sense tu, amb la fam a les portes
De tocar la glòria amb dits inexperts, mentre s'ha fet tard
Per engolir tota la mar de la passió d'un sol glop solitari.

Fragància (o Vítrica cadència)(dibuixet)

Despertaré per saber-te dona i brisa,

Aljub on abandonar la set i la fragància

De totes les flors collides en el teu pit.

Despertaré, enmig de l'obscura nit,

Per sembrar-me de llum teva i d'ànsia,

Per descobrir en tu el Cel que s'allisa.

Deixa'm el tacte de la vítrica cadència

De desitjar la nuesa que em calma la carn,

Que esbatana les portes de la tempesta,

I sabré cercar el rumb i el deliri del naufragi.

Deixa'm el pleniluni etern, allà per on vagi,

La lluïssor ancestral de la flor de la ginesta,

I construiré els teus somnis amb fusta d'arn,

Lleus com la vida que t'emplena de presència.

Cadència rítmica (52a Crida de VullEscriure; 2)

Recordar amb agraïment. Aquesta és l'alternativa i el consol, com si resignar-se fos l'única solució als nou-cents trenta-tres quilòmetres que el separen del far i dels llavis, de la mar i del temporal. D'ella. I l'abraçada en el pont de fusta com un penjoll que s'entortolliga dins del seu cervell malalt de tantes anècdotes perdudes. I cada matinada el visiten aquests flaixos intermitents, amb una cadència rítmica que se sap de memòria, la veu del far enmig del deliri de somniar-se al recer de la seva cabellera escandinava i de la seva boca dolça i fràgil. Però és tan conscient que no tornarà, que saber-ho és dolorós com un comiat, com un engany...

Agrair amb records. I al llarg d'aquesta distància, que augmenta cada cop que ella decideix fugir una mica més, una il·lusòria catifa d'herba apareix i també s'espesseix. Com si la verdor hagués d'ajudar a martiritzar-lo encara més, duent-li les contrades gerdes on varen trobar-se els seus cossos delitosos però tan porucs i fugissers...

En aquesta extensió herbàcia hi ha somniat les quatre fulles d'un trèvol únic. Tan clarament que l'astora aquesta visió. Està decidit, un cop més, a desfer el camí recorregut, a recompondre les paraules que l'apropin a ella, que és la dona que estima i que el desvetlla, perquè aquest trèvol -ho sap- és la metàfora del seu amor, perfecte, únic, quasi sense esperança, el rosec que, nit i dia, l'embogeix. Encara que sigui el darrer que faci en aquesta vida, que és agonia ara...

Cobdícia i perícia (Supervivència VII)[Melorepte246]

Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?

Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?

Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?

Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?

Parèntesis (52a Crida de VullEscriure)

Ja se sap de memòria la ubicació dels parcs de la gran ciutat. Escassos però tots amb major o menor extensió de zona verda. La gespa i el gram vesteixen aquests espais que, de tant en tant, i gràcies a la generositat del veïnat que en defensa la propagació, s'inunden de coloms cobdiciosos a la recerca de grans d'arròs o de molles de pa. També hi apareixen pardals, que han de ser agosarats i destres per aconseguir engrunes d'aliment. Abans que hi bati el sol del migdia i faci insuportable romandre al ras, regirarà l'herbam. Si cal, traurà de la seva vista aquells ocellots insulsos i inútils a puntades de peu. Davant de les amenaces, però, no mouran ni una sola ala. Llur insolència el crispa. Sols serveixen per cagar i fer malbé l'herba acabada de sembrar. I, per tant, que claregin els espais verds i minvin els trèvols, que arbitràriament hi creixen. I els que hi ha són de tres fulles, cap de quatre. Aquests darrers el duen de corcoll de fa setmanes, i li han retornat aquella dèria d'infant de remoure cel i terra per trobar-ne un. Llavors deien que un trèvol de quatre fulles portava bona fortuna. Ara, quan la necessitat constreny, seria una solució per a la malastrugança que li toca viure. Almenys pot rosegar les arrels de les altres plantes, mentre no apareix aquest trèvol cobejat. Li trauen el rau-rau de l'estómac, i són un parèntesi en l'exercici vexatori de visitar, a diari, els contenidors.

Vèrtebres (reloaded)[Relats Conjunts]

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

La Virgínia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

A pesar d'això, deixa el paper al tambor de la Underwood. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

Relats Conjunts