Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?
Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?
Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?
Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?
Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?
Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?
Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?
1 comentari:
Codicia y pericia (Supervivencia VII)
¿Por qué amarte hasta la inundación debe tener medida,
En medio de este silencio que adolece mientras desea
Acoplarse con la palabra, atarse a ella donde la calima
Y el rumor del murmullo del mar son el gozo de la Naturaleza?
¿Por qué Dios ha de tener imagen, si tus labios son el altar
Venerado en mis madrugadas, donde el césped ofrece
Lecho y descanso, manos y cuna, seno lleno y aliento de quien conoce
Todos los nombres del Cielo, y el calvario es anhelar todavía el faro?
¿Por qué el cruce despierta en el espíritu la duda y el abandono
Si los pies, llenos de pericia, dibujan sendas donde los caminos
Se han borrado y, sin brújula, inician el paso una vez más?
¿Por qué, di, la fuente sacra solamente abreva a quien se ahoga hasta
La saciedad, y es codicia con la boca sedienta, viento rebelde
Que apaga velas, y abre de par en par el santuario de la oscuridad?
d.
Publica un comentari a l'entrada