deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

17/4/13

Tàcita dialèctica

Com qui s'avesa al solil·loqui,
Persegueixo ombres sense llum,
Allà on la vida és l'embalum
Que pesa malgrat que no toqui.

I ofego el crit, perdent el flum
Que s'escola, fins que em col·loqui
Enmig del desig pel perfum.

Desídia (Relats conjunts)

Arriba i gairebé no la mira. Està capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades. En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol, enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella, per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben. Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?

Agafa el llibre i el trombó. La seva indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot que no l'estimi més, com ella es pensa.


Primícies (Misèria IV)

El seu urc passa de mida,
i el pacífic capità,
pel prestigi de l'alt càrrec,
li tallava en rodó el cap


Salvador ESPRIU.



...I el Drac em mira
Amb el seu
Ull de cristall,
Creient-se candi,
Com caiman
Perdut en el call
De l'oblit.

Lluny, en la fosca,
Novament
Trobo el perfum,
Ferit pel mec
I pel monstre
Que ja es consum
En la nit.

I la barjaula,
Insistent,
No aprèn nous mots.
En el Drac
trobarà el premi,
Ninots de llots
Dejunant,

Perquè l'enveja
El corromp
Intensament.
Voltors de l'odi
Arribaven
Al cos morent
Del foscant.

Tindré primícies
De l'erm fred
Del gelós Drac,
Ans que fletxes
Fugaçment surtin
Del seu buirac,
Voraç corb

Que em devora?
El monstre buf
Fa el seu bruel
En el serrall
Que el rebutja
I, essent cruel,
Em torna orb.

La buida xicra
Serà xeflis
Per a sa fam;
Dono la baca
A sa queixa
De tenaç clam,
Xiribec

Del meu viure.
És patafi
Del pútrid llac
Del seu orgull.
No separa
Amb el patac
Del doblec
L'indivisible
Ramat. El llimac
És massa a frec.



 photo logo_any_zpsad1543ed.png

16/4/13

Fragància (o Dècades d'intempèrie)

Demano la miríada promesa de roses de Sant Jordi,
Uns ulls que morin de delit per esguardar-me demà,
En despertar, un amor immarcescible, que recordi
Un passeig viu, un bes sota la pluja, el goig d'alenar.

Reclamo el clar somrís lluny de dracs i esbarzers,
Uns llavis que portin la brisa i la mar, la matinada
I la llum en pau, a mitjanit, en la quietud de després
Del combat amorós de qui es cerca amb la mirada.

I seré poeta de la tardor o eremita de la primavera,
Si cal, per abastar els somnis sembrats en ple hivern,
Per vetllar les passes d'uns peus que obliden avançar.

O potser espera en l'estiu més càlid, si aquesta espera
És garantia de futur i de felicitat, el gaudi perenne, etern
Per als membres que sofreixen per anhelar la mel de demà.


 

Roses (Poets Of The Fall [2006, Carnival Of Rust])

Àmfora (RDQ)

aigua1 photo SAM_0151_zpsa402b62d.jpg


Aigua. I el curs de la vida recorre l'àmfora del teu ventre,
La pluja vinguda dels teus llavis incandescents que crema
En cada nova gota, arc de Sant Martí fet foscúria extrema
On traçar castells i circumferències amb tu com a centre.

I els fars duen a port, i el riu és frescor i oxigen, mentre
Les òrbites dels planetes saben camins invisibles on trémer,
Mil i una nits de faules i fraules per clavar-hi les dents.

Pluja. I el cabal d'aquestes mans cerca entre les paraules
El nom que l'empleni amb la llera primigènia, pedres llises
On llançar l'ham i la llinya, la verda vinya que espera brises
Anhelades que la bressolin com els teus materns braços paules.

I no hi ha cap nord que es perdi enmig d'esculls que avises
Amb aquest verí fet bes i llavi i carícia, mil i una nits de faules
Que vetllo mentre vull ser nàufrag dels teus pits humans, fervents.



aigua2 photo SAM_0152_zps81a4713f.jpg 


[les fotografies són de Jeremias Soler]

Supèrbia pútrida (Misèria III)

Els anys m'han entaforat
records de calaix de sastre
clepsa endins. Sento remors
de serpents de cascavell


Salvador ESPRIU.



...Però el temible
Verí del
Decrèpit turc
Em fa haveria
Per al güell
Rabiós, urc
Del plebeu.

De nou, de futris,
Eesdevé
Fals món on visc.
Com a xueta,
Serà nit
Que robi el fisc
De ma veu.

En sa obscura
Pell de Drac
Torna el ressò
De la venjança,
Xantre mut,
Que imito jo,
Sense rang.

Serà superba
I minvada
L'ombra del Drac,
Qui em persegueix
Amb la passa
De l'erm xerrac
En la sang,

Perquè el silenci
Hagi d'ésser
Refugi meu?
Retinc el temps
En la fosca
De la Mort greu,
Escorranc

De ma ànima.
El mandrós monstre
Dorm en el soll
On llençava
L'almoina sola
En el som toll
Del Drac ranc.

Sa ferum pútrida
Vol malmetre
El perfum pur
Que sempre guardo
Contra el seu
Conegut furt;
L'afalac

Serà l'arma,
Vers la ràbia,
Més eficaç.
Amb ell ensucro
El camí
Cap al meu jaç.
El parrac
Que serà xanxa
Del desenllaç,
Obac escac.



 photo logo_any_zpsad1543ed.png

15/4/13

Retòrica, diòptries (o Única trajectòria III)[Melorepte220, 3]

Qui jutja què és necessari i què és banal?
L'aire, que bufa nord enllà, el solc i la petja
De la pedra, que arrossega el feixuc mineral
Al lloc on hi havia un cor, fins i tot un fetge?

L'àliga que traça camins clars cap a la llibertat,
El crit que mor en la gola de qui no es queixa,
Que esdevé atzabeja per a la vida que perd esclat,
Com l'animal que mossega quan el vols péixer?

Qui jutja què és banal i què és necessari?
El tràfec de ser esclau en el miratge constant
D'una duna que s'aproxima i ofega, el calvari
De sentir-se morir i acatar aquesta agonia?

El forat que garanteix la salvació de l'estruç quan
No s'atura el cec torrent que l'engoleix nit i dia?

Ràbia (Misèria II)

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo


Salvador ESPRIU.


...I esdevinc ràbia
En la nit
Envers el Drac
Qui torna a encendre
El seu foc,
D'estèril pac,
Insistent.

Amb la barjaula
De l'orgull
Farà el pinyac,
Melanosi
En la pell
De l'atziac
Sofriment,

A la rabera.
La brivalla,
De classe absent,
Em deixa la ira,
També el cròtal,
Bord descendent
De l'eunuc.

Amb llur estèril
Veu, sóc ara
L'etern xemic
Del dejuni
Imposat pel
Cruel i inic
Truc del cuc.

Seré l'odi
De l'oblidat
Ós, fent son ball
Amb musica
D'orbs gitanos,
Metec mestall
En mos ulls,

Abans que l'ombra
Del passat
Acabi amb mi?
No desitjo
Sa claror morta,
Fals benjuí,
Sos rebulls.

El corb i el Drac
Es faran ali
En el burxanc
De llur enveja,
On fingeixen
Amb pas de cranc
Llur nyec-nyec.

En l'hivern
De llur cruesa,
Venc la Xelec
Que em donarà
La xavalla
Del periec,
Que no hec,
Lluny del silenci,
Perquè no crec
El Drac ni el mec.


Xelec=neu en hebreu.


 photo logo_any_zpsad1543ed.png
 

14/4/13

Càmfora (Minirepte72)

El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.

No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç. Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total naturalitat de geni.

Àlgebra, càrrega (o Única trajectòria II)[Melorepte220; 2]

He escoltat el ritme del cor que dins meu batega
Amb el traç d'un algoritme que se suma al càlcul
Elemental de voler emparellar l'oli i l'aigua, l'herba
I el desert, la llunyania i la carícia, mentre et parlo.

He endevinat trajectes curts per a la joia de viure
Amb paradoxes perfectes que, soles, s'amunteguen
Lentament per sentir-se lliures dins de gàbies de vidre
I l'únic indici de respir és l'ofec esquiu d'una conversa.

He despertat amb l'aigua glaçada al rostre i amb el jou
D'aquesta càrrega que engoleix el sol i la claror i l'oxigen,
Devorament famèlic de qui es rendeix quan el trepitgen.

I he experimentat la buidesa del mot quan ha mort el llavi,
I ja no hi haurà fre en l'arrossegament d'un naufragi tit(r)ànic (*).
En silenci callat, la pedra rodola fins al fons del fosc pou...
 
 
 (*): titànic, o bé, tirànic; indistintament, opcional per a qui llegeixi aquest intent de sonet.

Misèria (Relats conjunts)

[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]


Al prat de l'herba molla
hi ha verí d'escurçó:
s'emplenaran de sobte
aquests meus ulls de mort


Salvador ESPRIU.



...Però em defenso
De la fam
Del feroç Drac
Amb les paraules
Que ressonen
En l'atzucac
De la nit.

Deixo allunyats
Tant l'enveja
Com el verí,
Perquè, en el torb,
La seva ira
Pugui morir
Sens despit. 

Só la falena
Qui recapta
El brut argent
Del miserable
I de la meva
Ombra morent.
Sóc bufó

 D'humil, morta
Cort de reis orbs,
On el voraç
Drac la gana
No apaga mai?
Surto del jaç
D'escurçó

Per a caure
En les urpes
Del repulsiu
Monstre: remou
Mes entranyes
I encén, aspriu,
El seu foc,

Cremant vilment
La veu calma
De l'esvoranc,
El sord cadí
De la cruesa
Del crim de sang
Del badoc.

Fa rendir-me
La feixugor
De ses sentors,
Que m'envolten
I es tornen
Negres voltors
Del fals Drac,

Que lentament
Mengen, nafren
El fetge sa.
El meu turment
Serà odi,
Udol del ca
Més manyac,
Esdevingut
Llop per a atacar
L'home del sac.


13/4/13

Desídia, reticència (o Única trajectòria)[Melorepte220; 1]

Quan la pedra rodola muntanya avall,

Sols pot esperar-se una única trajectòria, Sísif,
Per molt que s'esforcin els membres a frenar-la
I a modificar-ne la natura descendent,

Però no vols caure en la desídia ni en el suplici
De no haver-ho intentat, sobretot quan
Has estat capaç de dur-la al cim de la muntanya.

Quan la fruita i l'aigua són tan reticents
A l'acollida i als llavis i als dits, sols resta, Tàntal,
Cloure els ulls i observar-ne el curs i la creixença,
Resseguir-ne els meandres i el brancam.

Però no vols renunciar, en començar un nou dia,
Al glop fresc ni al mossec reconstituent,
Si saps que gairebé tastaves la llum, sent a les fosques.

Providència (Repte Clàssic DXLII)

Deinde, ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.

Com de costum, amb aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva persona, que parla enmig de l'altar.

L'espia mentre resa, penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum, el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa, per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta del Pare.

Ell, com de costum, no dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es reuneixen en cada missa.

En acabar el dia, deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer. Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes, recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà, segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva dissort, estoicament. Com de costum.

12/4/13

Lingüística

Diràs avui i em retornarà la perfecció dels teus llavis als ulls,
I sabré com anomenes la pell quan l'acaricio amb la calidesa
Del món sencer, com la ploma que festeja la brisa i no pesa,
I xiuxiuejaré els mots que ens agermanen, lluny dels embulls.

Diré vida i bategarà en el paladar la frase que basteixo i reculls
Quan el silenci calla i deixa pas al reialme on seràs princesa
Per sempre, i ordenaré el meu dia i la teva nit amb la certesa
Exacta de qui coneix la mar i en detecta penya-segats i esculls.

Diràs camí i els peus seguiran endavant, a la recerca de dreceres
Que ens apropin més allò que mai no oblidem i que ens pertany,
Per respirar i viure, per guarir la memòria presa del record i del seu dany.

Diré aigua i assaboriré cada gram de pluja que ho xopi tot, les primeres
Gotes que tamborinegin al fons de l'esperit i et revelin què esperes:
En la immobilitat del cos, el cor batega i parla amb llengües d'antany.

11/4/13

Llàgrimes còmplices (o Magnificència)

Al bon amic Ferran d'Armengol, per descobrir-me Blaumut


Llàgrimes i rialles, i la conversa que em porta el balcó
Estès a la magnitud magnificent del teu nom, i onades
I bocins de la memòria que em vénen tant de gust tastar,
Junt amb l'olor de despertar al teu costat i de les bugades.

Frases desfetes i còmplices, el mal temps per al demà
Que té el rostre de la bondat, i aturar el temporal debades
Dins del pou de les pupil·les que m'esperen amb serenor,
I agrair al món i a la vida l'aigua fresca de les teves mirades.

Rialles i llàgrimes, i el somriure neix cada cop que badalles,
I sota els llençols explorar l'Univers bessó dels teus pits,
I saber que el futur es tenyeix amb el present i el passat.

Pluja i llampecs i música, i el temps s'escola entre els dits
Quan la penyora dels teus llavis m'obre portes a l'eternitat,
I desitjar núvols i sol, alhora, com qui plora i riu mentre balles.

9/4/13

Ales enigmàtiques (o Èxtasi)[RPV249]

Florirà la flor amb fermesa tan formosa
Com fràgil, foc de qui fingeix no conèixer la flama,
Blancor que fuig i fremeix amb el funambulisme
Extàtic del pètal deixat al sol i a la brisa.

Abrusarà el camp i la terra, fidel a l'origen,
I l'omplirà amb l'esplendor que l'engendra,
Amb l'esperit de núvol volàtil arrelat a la terra,
Mentre el temps de llum minvant es deixa enrere.

Conquerirà el més adust i aspriu dels paisatges,
Enmig del brancam curull de siluetes sinuoses
I d'ales enigmàtiques, properes al cel que s'allisa.

Florirà la flor i fecundarà la ferida oberta
Al centre del cel, colors càlids del capvespre,
I la blanca, blana, benèvola brisa esdevindrà cirera.

7/4/13

Veneració (catedralícia)

A Anna G. C.,
perquè el reflex no sempre és dolent...


Perquè el somriure és vida i llum i font, somriu.
I vindran mars plenes de tu en les despulles del dia,
On l'enyorança és paper de vidre que llima les hores,
I l'únic desig que em mou és saber de tu, lladre de mons.

I vindran mans i denes per al calvari d'esperar-te,
El rosari del teu ventre catedralici per als meus ateus
Ulls que són veneració cap a tu, desfici, bogeria dement.

Perquè reviure passa pel caliu de la teva pell fervent,
Mostra't, aixeca'm i fes que camini fins al lloc on les deus
Són el teu esguard, que m'escruta i m'abeura l'ànima farta
De passar set i fam quan la ment tenyeix de tu els segons.

Guia'm cap al teu jaç, esborra les nits viscudes als afores
Del teu recer, besa'm aquests meus llavis que saben que l'agonia
Acaba si t'abasto: el teu nom apareix en tot mot que s'escriu.

5/4/13

Mil·lèsimes pacífiques (Melorepte219)

Has inundat el meu esperit amb la pluja
O és l'aigua dels segles somniats al teu costat
Que m'impregna les mil·lèsimes de segon
De l'existència per ser-te veneració constant?

Has engolit els deserts de la soledat extrema
Amb els parpres quan em mires fins a la sacietat
O solament han estat oblidats per la pupil·la meva,
Que solca camins carnals pel teu cos exultant?

Has asfixiat la lassitud que em persegueix i m'uja
O m'has renovat els membres amb tendresa i amor
Per sentir-me capaç de tot, amb tu i en Pau amb el món?

Has tatuat en els núvols la lluita vers el que no vull témer
O has signat definitivament l'armistici entre els llavis i l'enyor
Per saber que demà despertaré amb tu, amb l'eterna treva?

3/4/13

Decadència (RPV248; 2)

 photo Laanciana1_zps56c418ef.jpg


Hi ha vida de nou després de la mort?
Es recupera el temps que s'esfilagarsa
I s'escola desguàs avall o és pèrdua
I desorientació, que desarrelen de tot?

Hi ha carícies quan les mans són el rastre
De la decadència de la carn i de l'amor?
Se saben els límits d'allò que no s'abasta?

Hi ha memòria sense experiència ni record?
Es plora amb el mateix sentiment la vida
Que el somni, si amb la vetlla els ulls no s'obren,
Si s'accepta el curs dels dies amb resignació?

Amb l'esfera del rellotge envoltada d'arrugues,
Hi ha vida novament després de la mort?
I oïdes que acceptin el dol de tantes preguntes?

Nostàlgia malencònica

A Anna G. C.


Nostàlgia de tu als llavis, com les albergínies endolcides
Amb la mel fosca, cruixents i per menjar-les a cremadent,
Com el salobre de la mar que torna a la llengua i pressent
La cala i el mirador i el comiat a contracor, pells humides.

Enyor de tu als dits, com la suavitat de la teva esquena
Que accepta la carícia i el bes, la tebior del cos aliè, tan serè
Com el respir després de l'apnea forçosa, la frescor de l'alè
Que omple els pulmons de nou i és consol contra la pena.

Melangia de tu als ulls, com la posta que recorda a l'horitzó
L'origen del món i de la vida, la rojor que embelleix la tarda,
Com veure el teu nom en el rastre dels núvols i pronunciar-lo.

Nostàlgia de tu al cor, com la llum quan desapareix la foscor,
Com contemplar-te el rostre mentre la teva pupil·la m'esguarda,
I percebre els moviments de la teva boca cada cop que et parlo.