—Deinde,
ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et
Spiritus Sancti. Amen.
Com de costum, amb
aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en
qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per
acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en
els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima
càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví
tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus
sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i
la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que
s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin
arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva
persona, que parla enmig de l'altar.
L'espia mentre resa,
penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els
encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió
setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum,
el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa,
per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de
repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a
l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per
salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí
ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta
del Pare.
Ell, com de costum, no
dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta
per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una
resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que
mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa
tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del
ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà
dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És
un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós
de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es
reuneixen en cada missa.
En acabar el dia,
deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer.
Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat
constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà
fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de
la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris
on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els
diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes,
recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per
assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella
barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del
Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir
després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà,
segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia
d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries
per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva
dissort, estoicament. Com de costum.
