Llépoles llicències poètiques (Itineràncies poètiques III, 31)

Llueix amb la lluïssor de la llepolia
I llauraré per a tu llegües de camps
Erms i llòbrecs, que esdevindran llicències
Poètiques per parlar-te del pleniluni.

Allibera'm del llast i del llot, del llençol
Plumbi de la lletania de sobreviure i lluu
Com mai: sabré que ets la lluerna que segueixo.

Acàcia/delícia (Itineràncies poètiques III, 30)

(Aturo l'espina dels jorns
Amb la melmelada de l'amor,
Amb la delícia dels besos.)

Donzella en el reialme
Del mot mut i de la mirada
Furtiva, poncella sempre viva
De sempreviva, mostra't expectant

I beu de la deu de la poesia
Els versos perversos d'un bard
Que jugui amb l'atzar de la màgia
Del capaltard més perenne, immutable.

(Em llevo la pell; l'acàcia
Segueix creixent-hi sota, perfum
I sofrença ensems en el pas del temps.)

Líquida còrnia (Itineràncies poètiques III, 29)

Averanys i viaranys,
Líquida còrnia que albira
El pas del temps amb voracitat.

Tinc la set dels segles,
La fam de la pèrdua en recerca
Constant, la veracitat extrema.

I demà esdevindré pelegrí
Contra la sort i els quilòmetres,
Envers la torre d'ivori d'un amor
Que no necessita cap plany, cap mot.

I retindré a les butxaques
Els segons esmerçats en la lluita,
A la pell, l'experiència feta insídia,
Al cor, el batec de fadiga de l'esbarzer.

Ímpetu i carícia (Itineràncies poètiques III, 28)

I el desig d'una profunditat sense guspires
Fa que lluiti per allò que ha de venir demà
Amb la força del terratrèmol i l'ímpetu infinit.

La flor no es marceix si se la cuida a diari.

I el plaer d'un despertar serè mentre em mires
Fa que em lligui al repòs i al descans, al llit
De roses mudes que t'han d'acollir i perfumar.

L'amor encén els llavis quan el cor esdevé gregari,
Quan la necessitat d'una carícia provoca el desvari.

Adolescència (Itineràncies poètiques II, 27)

Amaga't rere
L'ombra d'unes ulleres
I dissimula
Juganeres mirades
Plenes d'adolescència,

Mentre et vigilo
I, en silenci, em vigiles,
Paranys dels iris.

Paral·lelepípedes (Itineràncies poètiques III, 26)

[seguiment extraoficial del poema Mirallets, de la Isabel]


Jugo amb formes del teu cos
I seré geòmetra en les nits
De vetlla que m'ofereixis.

Malmet-me l'ànima amb besos
Oblics, amb melics romboides,
Amb carícies que no sàpiga
Classificar en ordres establerts.

Traçaré els límits de l'amor
A flor de la teva pell, línia
Que guanyarà longitud dia rere dia.

Envolta'm amb circumferències
Aquàtiques perfectes, goluda boca
Que em faci de mirall quan sigui reflex
Perdut en l'espill dels teus iris bells.

Dèficit (Itineràncies poètiques III, 25)

Aprenentatge tatuat en tot el cos
Per saber quan l'esguard em fita
Amb la necessitat de qui necessita
L'oxigen per subsistir als plors;

Miratge après en el desert desclòs
Davant meu com un desig que suscita
Temença per l'existència, que invita
A deixar l'hivern en el cor de les flors;

Bagatge que em segueix pertot arreu
Perquè sàpiga que he de pagar un alt preu
Per avançar a pesar de no conèixer el camí;

Paratge on l'iris s'omple de vida, de set
Per beure rius sencers, per cercar l'indret
Més plàcid per restar-hi demà, sense ahir.

Tetraèdrica memòria (Itineràncies poètiques III, 24

Quatre cares per recordar, per remembrar
Els instants i les hores, els dies plens de tu
I les nits noves on el pleniluni és llunyà.

Quatre cares (o més potser) per dibuixar-te
L'oblit asomàtic, l'amnèsia inexistent en el furt
Diari d'un matí que recomença, tabula rasa
perquè l'experiència sembli un primerenc nounat.

I el teu rostre per abastar els límits d'un univers
Només per a nosaltres, i la faç de tendresa
De la teva esquena que m'alberga els dits, la saliva.

I el teu esguard, pou d'iris pregons que m'engoleix
Endins, fins a la teva ànima, tetraèdrica memòria
Que em flaira i em reconeix, racons immaculats que creixen
En cada mossec nou. I em mires i no oblido l'amor, la vida.

Perímetres (Itineràncies poètiques III, 23)

Pètals, carícies,
El teu cos i la lluna
I la fam meva.

El món és fràgil
Més enllà del perímetre
Dels nostres somnis.

Nostàlgia i cridòria (Itineràncies poètiques III, 22)

Mirar amb nostàlgia les pedres antigues,
Però no rònegues, d'un monument de la infantesa
Farà que contem les gestes i els jocs,
Les rialles a peu de platja sense comptar els anys.

Mirall trencat de mil reflexs, romput per la creixença
I el suposat seny de l'edat adulta, cridòria
D'infants de genolls pelats i roges cares emocionades
Per l'ànsia de vèncer en la competició amistosa.

Dormir sota el cel estrellat perquè els somnis
S'omplin de candidesa per aquella època ja passada,
I recordar les regles i les trampes i les baralles,
Que serien perdonades en un instant no ens envellirà.

Mirall trencat, però no oblidat, de dies assolellats
En què l'amistat semblava perpètua, i la joia, immutable.

Tàrraco (Itineràncies poètiques III, 21)

Petita i rodona com el melic del primer amor,
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.

Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.

Teletípia (Minirepte5)

Alícia Dàmata
Reuters (Bèlgica)

Després de parlar de crisi gairebé a diari, avui ja es pot escriure sobre recuperació. I una recuperació que titllen de miraculosa els experts en economia. Perquè no és habitual que un país constituït en tan poc temps afronti la seva curta vida enmig d'una època de crisi i, a sobre, la superi.

No parlem d'un gegant com Alemanya o dels Estats Units, tampoc de cultures mil·lenàries com la Xina o la Índia. Sinó d'un petit Estat europeu del que ja tenim bases documentades de la seva lluita contra l'opressió, d'ençà del segle X, i amb un bagatge cultural i econòmic que ja havia brillat en èpoques de dependència. Aquest bagatge econòmic era la principal raó per no permetre ni la constitució d'un Estat Federal ni la independècia per part d'Espanya.

Malgrat tot, la pressió popular i la il·lusió

El cap d'informatius de RTVE deixa de llegir i estripa el tetetip. No deixarà que aquesta notícia sigui emesa en les cadenes de la seva pàtria, que ja té prou d'haver sofert la independència dels Països Catalans.

Carícies nicotíniques, ignomínia gèlida (Itineràncies poètiques III, 20)

He reptat per la platja d'un record d'infantesa
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.

I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?

Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.

I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?

Matèria d'evanescència (Itineràncies poètiques III, 19)

[seguiment extraoficial del poema Amors propers, de la Montse]


Matèria d'evanescència,
Però el teu record perdura
I l'espiga rep la clèmencia
De la Natura més pura.

Fill, pare, germà,a la mà
Resta la carícia i l'essència
Teva, que no conegué el demà.

Efímera, perpètua (Itineràncies poètiques III, 18)

Parlar de l'efímera eternitat
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.

La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.

Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?

Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.

Càrrega (Itineràncies poètiques III, 17)

Càrrega i fosca,
I l'oreneta nia
Perquè la pausa
És també necessària.
Ombra i llum a trenc d'alba.

Sandàlies (Itineràncies poètiques III, 16)

Caminar descalç per no haver trobat les sandàlies
Que puguin recórrer l'aire fins delimitar la mar
En l'hemisferi sud dels teus llavis. I no rendir-se.

Solcar la pell del camí ofert pel trenc de l'alba,
Núvols tristos en el cel de l'ànima abans que despertin
Els teus parpres de llum, de pluja, de joia. I somriure.

Respirar i arreplegar la flaire d'una onada perduda
En les dunes d'unes llunes desvetllades, els sons purs
Engendrats pel pentagrama del cel, de l'estol d'ocells
Que piulin el teu nom de natura viva. I alenar de nou.

Caminar descalç i sentir el batec de la terra a les plantes,
Les magnòlies esbatanades de les teves galtes als capcirons
I demanar a la reina de les coses un nou món que duri
Tants anys com l'eternitat duplicada. I no trobar les sandàlies.

Letícia ornitològica (Itineràncies poètiques III, 15)

Em porta l'alba
Piuladisses llunyanes,
Herald de vida.
La joia d'escoltar-les
Novament m'omple l'ànima.

Rancúnia (Itineràncies poètiques III, 14)

[seguiment extraoficial del poema Sense dir-te res, d'Isabel]


Silenci ple de poesia.
Temps per no dir res i créixer
On els mots són mudesa,
Tàcita rancúnia inexistent.

Perquè el so i el ritme de la vida
No necessiten gramàtiques
Per seguir el transcurs del temps.

Callem, doncs, i jugarem
A la recerca mútua, famèlica.

Boques segellades pels llavis.

Tendències (Itineràncies poètiques III, 13)

Si la fal·làcia i la prepotència
Agrupen en les entranyes la fam del món,
Arribarem lluny en el camí cap a l'Infern.

Llavors, siguem nobles i humils -tendència
Del poble- i farem que el més pregon
Dels abismes s'ompli, en lloc d'hivern,
De primavera florida, curulla de vida.