Decència momentània (o Lúbrica demència selènica)[66a MiniCrida, de VullEscriure - «Gos»]

Estic sexualment viva i emocionalment en 'standby'

Rossy DE PALMA
[La Vanguardia 30/01/2016]

He utilitzat el xiulet d'ultrasons i, en qüestió de minuts, el gos apareixerà entre la vegetació. El seu amo, com és d'esperar, no voldrà perdre de vista un exemplar tan llest i car i amb pedigrí garantit. Per molt que plogui i hi hagi gebrada, per molt que li espantin els senglars que es reprodueixen a mans plenes i salves. Com a molt, agafarà l'anorac per resguarda-se de la baixa temperatura, tot depèn del seu temps de reacció. El gos, però, ja estarà endinsant-se pel bosc i dirigint-se a la ubicació exacta del xiulet, que també és la meva. No em cal el pleniluni per percebre què succeeix al meu voltant, però una ajuda afegida mai no està de més. Les potes del ca seran discretes, però no tant perquè la meva oïda no les detecti. Les trepinades del noi, més matusseres, confirmaran que el meu pla segueix el curs que havia imaginat.

Mentre el cànid ensumi el rastre de menjar que he escampat per tot el perímetre, ell arribarà esbufegant a l'alçada del pou. Hi trobarà el brocal, la corda i la politja ben coberts de molsa i líquens i el resplendor de les mànegues de llums leds al fons de l'excavació. Allà, palplantat, es preguntarà què coi està passant. Aquell marge de temps serà crucial perquè l'encanteri li anul·li la consciència i caigui sota el meu influx. L'esclavitzaré per gaudir-lo i perquè em saciï aquesta demència selènica, sense fixar-me en la seva mirada seductora o el seu cos perfecte. Només serà avui, que necessito un mascle per sadollar aquesta lava que em crema dins del ventre. Demà, l'estat febril s'haurà calmat lleument i el podré controlar. Si no, la fam lúbrica, que em regeix tan sovint (i més gràcies a la lluna plena), se m'apoderarà i, llavors, amb quin ànim, amb quina decència presentaré la Gala dels Gaudí?

Màscara/Bàrbara [80a Crida, de VullEscriure - «Mar»]

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

Taràntula (o Resistència)(ARC a la ràdio)

La mires de fit a fit en detectar la seva presència, carregada d'immobilitat i d'indiferència alhora, com una taràntula que es prepara per atrapar la seva presa. Aquest tarannà es pot titllar de desídia, però, com un nou Uri Geller, creus que, mitjançant el poder de la ment, finalment sucumbirà als teus encants i, inclús, t'obeirà sense cap ombra de dubte. T'hi esmerces, et concentres i llances les ones mentals contra la seva silueta, per connectar amb els brins de còrpora conscient que puguin regir-la encara i anul·lar-los perquè no ofereixin cap tipus de resistència. Però arrufes el nas, corrugues les celles, el teu rictus és de fastig: la concentració ha d'augmentar, ho tens clar. Si no, sentiràs ferit el teu orgull de solter autosuficient.

No parpelleges i gairebé no goses respirar perquè tota l'energia convergeixi en un sol punt. Des d'allà, quan pressentis que és el moment adequat, tornaràs a intentar-ho. La miraràs de nou, amb fixació, emetràs un lleu xiuxiueig amb paraules que has triat com a mantra, més per petulància que per efectivitat o superstició. I, quan t'adonis que, com les altres, tampoc no hi ha res a fer amb ella a través de les teves influències telepàtiques, desistiràs de l'experiment. Ho provaràs fins que una d'elles claudiqui de la seva tossuderia i es dirigeixi cap a la rentadora. Potser així la resta també segueixi el seu camí.

Mentrestant, però, et llevaràs del sofà i aniràs a comprar una nova dotzena de camises, a veure si aquest cop són menys díscoles que les que s'amunteguen per tota la casa.

Onírica (o Inconsciència)[65a MiniCrida, de VullEscriure - «Somni»]

Somnia i se n'adona. Sobretot perquè, en parar-hi esment, ella l'està maquillant i això no és possible. En teoria, només es coneixen d'haver-se creuat en el trajecte d'anar a llençar la brossa o de tornar de la feina. Aquesta és la gran sort de viure en una gran ciutat, amb un veïnat extens i ésser gairebé anònim. Murmuraria el seu nom però, al darrer moment, dubta uns instants. Té dues opcions per anomenar-la, que li ronden pel magí. Però, com que somnia, no cal emetre cap so perquè els somnis que sol tenir són muts. Vívids però muts. Tampoc no la flaira, ni detecta els matisos del fregament dels estris maquilladors damunt de la seva pell. Es queixaria però és tan inútil com voler-se despertar de forma voluntària. Sobretot quan més es desitja. Llavors el son és més profund i la trama del somni es torna enrevessada.

Per tant, es deixa endur per l'immobilisme i es consola: ja arribarà el matí i l'hora de despertar-se. Aquesta darrera frase li ha ressonat dins del cervell i un calfred li recorre l'espinada. Què diu la Clara Tahoces en el seu llibre Sueños. Diccionario de interpretación sobre els somnis sobre maquillatge? Es tractaria d'un avís per mostrar-nos millor del que realment som. També engany, falsedat, traïció... No li costa recordar cada interpretació; són moltes nits en què s'ha llevat sobresaltat per culpa dels malsons i de les imatges oníriques. I també moltes hores de lectura per intentar reordenar, conscientment, un trencaclosques barrejat pel subconscient, per l'inconscient. O per una amalgama de les tres consciències.

Ara, però, somnia que l'Angèlica el maquilla. O potser es deia Brígida. O tal volta Cèlia o Dànae... Els noms i els rostres se li desordenen; vol aturar aquesta pantomima i despertar-se. Encara que el pressentiment és nefast. Sobretot perquè recorda que la veïna treballava de maquilladora de cadàvers.

Rapsòdia per a rècula i rèmores (o Màscares)[un fragment][64a MiniCrida, de VullEscriure - «Pallasso»]

                    

                      ...i calia esmenar el desgavell

I l'única forma era presentant-se a l'hospital

O beure una barreja d'aigua ionitzada i sal

I esperar que produís el seu efecte. El vell

Professional no creia el que veia. El Carnaval

Sempre portava sorpreses però fins a aquell

Nivell mai no havia arribat: el nas s'havia

Mimetitzat amb el de roig làtex, de pallasso

Que, orfe de circ i de públic, vaga tot el dia

Per carrers i avingudes xiuxiuejant un «passo

De la gent i dels rumors; tinc decència suficient

Per suportar revinclades, plantofades i coeficient

Quasi nul. Aquest nas no me la farà perdre mai.»

Però això no hauria desembocat en aital esglai

Perquè el jove no era professional, sols un episodi

Temporal per participar a la rua i, tot seguit,

Gaudir d'un sopar romàntic amb espelmes i un codi

Inherent en aquestes cites a cegues d'una sola nit.

Què pensarà la desconeguda, de mi, pensava mentre

S'aproximava l'hora de la vetllada i aquell nas

Seguia adherit i fixat com un apèndix propi al centre

Del seu rostre transformat i el maquillatge no cedia pas

Un centímetre per esdevenir normal. «És Carnaval!»,

Cridava la gentada i volia que, la frase, ell també la repetís.

I, empès per aquella rècula, travessà la porta del local

I els ulls d'ella eren un poema en veure'l amb un somrís

D'energumen, palplantat al seu davant. «Hola, sóc en Marçal»,

Digué amb decisió i el xiscle ressonà pertot arreu, i xics

I grans varen observar-los, i també veieren com la perruca

Policroma li era arrencada de soca-rel i no calien raigs X

Per saber que se l'havia feta empassar. El doctor el lluca

Mentre li recepta un laxant líquid i un complex emètic.

«Almenys sortirà per baix o per dalt», diu amb sorna

I torna a la feina i en Marçal recull les receptes amb aire patètic...

Aèria (o Diligències)[79a Crida, de VullEscriure - «Aire»]

Es desperta amb el so de fons dels primers compassos de l'ària de la Suite per a orquestra número 3 en Re major (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, coneguda també amb el nom d'Aire per a corda en Sol. Però té la peresa d'un dissabte al matí i no es lleva encara. La mare deu feinejar per casa, després d'haver preparat l'esmorzar per al pare, tot prenent un cafè a peu dret. Com que sap que sol gandulejar al cap de setmana, ja no para la taula per a ella. La sent taral·lejar la melodia d'aquesta peça que tant els agrada, als pares, i que sempre intenten que interpreti al violí. És una composició massa difícil per tocar-la amb les poques classes que porta, i sempre troba una excusa millor per escurçar —i inclús posposar-los— els minuts diaris de pràctica amb l'instrument.

A través de les escletxes de la persiana, detecta un sol càlid que li anuncia un nou dia d'hivern amb temperatures estiuenques, com ja va essent normal enguany. A terra, entre les plantofes, el llibre que l'ha abduïda durant la matinada i que no ha parat de llegir fins que el pare l'ha enxampada encara desperta. Les aventures d'Isabel, d'Ernestito Tejada i de la resta de nens que protagonitzen Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto), li semblen tangibles, versemblants, com diria el pare. Però són adjectius que no acaba d'entendre i mai no gosa preguntar-ne el significat, ni cercar-lo al diccionari. Creu que, si ho preguntés, la veuria com una nena burra, ignorant. I això no vol que ocorri perquè no és cert.

Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.

Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.

«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.

Soporífera experiència (o Còrpora sanguínia)[RepteDCXX]

Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida”*), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.

*Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).

**Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011).

Cucurbitàcies (o Cagamandúrries)[MiniCrida62, de VullEscriure]

Dorm, tros de quòniam, merda seca, rodatavernes, plàcidament. Demà despertaràs i les carabassoneres no es podran recuperar, amb les arrels rosegades del tot, inservibles. Maleiràs els conills voraços, els ratolins de camp subrepticis, mentre cerques una solució al disgust previsible de la teva filla. Ho intentaràs perquè el seu cor no es trenqui de desil·lusió a la seva edat tendríssima i complicada, i perquè s'acabi, d'una vegada, aquesta anèmia que se l'apodera, que et trasbalsa dia rere dia i que fa viure amb l'ai al cor la seva mare.

Dorm, cap de suro malgirbat, marfanta, càgola, que el panorama nefast ja et farà esbatanar els ulls, empassar saliva i maquillar el desastre imminent, les llàgrimes de la teva filla, que encara és enmig del somni dels justos. Malgrat la seva extrema primesa, no oblidis que ella és intel·ligent i llesta i rumia més del que penses, i coneix millor que tu la fauna i la flora que us envolta. Inclús et podrà dir que han estat els talps els artífexs d'aquest moviment de terra i la subsegüent ratada de radicel·les de les cucurbitàcies. Potser així aprendràs a no confondre mamífers.

Ara, però, dorm, sòmines, cagamandúrries. Ja mouràs cel i terra per trobar carabassons al mercat, abans que la petita es llevi, els col·locaràs entre les plantes com si es tractés de garlandes nadalenques i, com qui no vol la cosa, et faràs el graciós perquè ella accedeixi, amb una ombra de disgust, i accepti com a vàlides aquestes hortalisses alienes. Tal volta et creus que li podies aixecar la camisa tan fàcilment? Ella, per sort, no ha heretat la teva malaptesa, bufanúvols, llardufa, capsigrany; et dono la meva paraula de tàlpid barroer, renegaire i malparlat.

Càbales (o Vèrbola)(ARC a la ràdio)

La Camèlia estrena viduïtat i la tasca feixuga de pujar, a partir d'ara tota sola, dos fills adolescents. Continuarà amb ells al poble del seu difunt marit, que l'ha acollida sense problemes i que s'ha abocat per complet d'ençà de la desgràcia. Encara és aviat per llançar-se a l'aventura de refer la seva vida en una altra banda. L'ajut que percep de l'assegurança de vida és exigua, perquè les circumstàncies de l'accident laboral no es van aclarit massa bé. Per aquest motiu, després dels quefers domèstics i de dur els nens a l'escola, se submergeix a l'alenada fresca i social de les xarxes, deixant a banda cabòries i càbales.

Ningú no l'ha refusada en cap moment per la seva condició de vídua o per haver perdut el vincle amb el seu món anterior. Sinó perquè la naturalesa humana és inescrutable i rara. A més, per què no es pot considerar, també ella, mereixedora d'ocupar aquest espai comú, sense haver-se d'amagar de les males llengües? Com passa a qualsevol altra banda, té el seu grup d'amistats confidents i més properes, a l'igual que hi ha les persones que la ignoren o li restringeixen l'accés a les seves converses. No es posa pedres al fetge per aquestes rancúnies; al contrari, s'apressa per enllestir la compra o la neteja i així no es perd les xafarderies més suculentes. Encara que no gosi posar-hi cullerada perquè peca de prudent.

La Camèlia feineja i segueix atenta tant el darrer rumor com el fil de la trama perquè, enmig de l'emoció de descobrir una infidelitat o d'escoltar els entranyables records d'infantesa de les ancianes del poble, l'ordit no se li emboliqui i se li vagi en orris tot el sargit. L'ormeig ha de quedar perfecte perquè la captura no se'n ressenti, malgrat la vèrbola de les dones dels mariners.

Conseqüències (o Violàcia)[61a MiniCrida, de VullEscriure - «Bufanda»]

T'hauria semblat divertit esmentar que la bufanda feia joc amb la seva llengua, però no era moment de parlar. Per respecte, sobretot, i perquè la broma ja havia passat de taca d'oli. També t'hauria semblat absurd fer-se el fatxenda tot dient que l'havies estat teixint per al teu germà amb esforç i admiració, però segurament hauries ofès els vostres pares i tot l'elenc que s'amuntegava al parc. Ara és massa tard per a disculpar-se, et diria el progenitor, qui no es mossega mai la llengua. I tindria raó i hauries de callar de nou.

T'hauria semblat coherent esmentar-los la il·lusió amb què li havies embolicat el regal i quins ullets feies en veure'l somriure amb sinceritat, però els esdeveniments no deixaven marge per a paraules tendres, i menys venint de tu tan ple de culpa. Potser hauria estat millor reconèixer que havia estat mala idea baixar al parc, però no sabies que les conseqüències arribarien a ser tan extremes. Per això, mires cap al terra i t'enterres sota els fonaments d'un edifici imaginari, ingent.

Inclús t'hauria agradat abraçar el teu germà un cop més, tot demanant-li perdó perquè una imatge que corre per la xarxa ja no pertany a ningú, ni a qui l'ha presa —en aquest cas, l'amic més malparit que es pugui imaginar— ni a qui hi apareix en ella —la bufanda horrible i el teu germà, concretament—, però això tampoc no canviaria res del succeït. Potser hauries deixat caure el comentari graciós sobre l'anècdota de la fotografia si, anys més tard, un dels vostres fills la trobés per casualitat, mentre navega per la xarxa.

Però sabies que no era moment per a les paraules. Només intentaves dissimular el plor, sobretot en veure que els serveis mèdics el despenjaven del travesser del gronxador, amb la llengua violàcia a causa de l'asfíxia, a joc amb la bufanda.

Currículums (o Entelèquies fisiològiques)[60a MiniCrida, de VullEscriure - «Vàter»]

És massa aviat per al meu cos que, mig endormiscat encara, lluita contra la son. Però la feina és la feina. I una entrevista per aconseguir-la és inclús més important. I ja em teniu amb ulls lleganyosos esperant ser atès pel cap de personal de l'única empresa que s'ha dignat a respondre'm en la massiva tramesa de currículums per tota la província. Les entelèquies fisiològiques, però, no es poden preveure quan hi ha una modificació en l'equilibri somàtic d'una naturalesa nocturna com és la meva i la tragèdia pot creuar el llindar finíssim del mateix i desembocar en un desenllaç fatídic. En altres paraules, m'orino viu i no hi ha massa marge per a la reacció. Les múltiples portes que s'escampen pel llarg passadís no faciliten cap pista de la ubicació d'un lavabo i, com que la noia de la recepció, a banda d'estrangera, sembla més atrafegada pel funcionament de la impressora que d'atendre'm i entendre'm, serà impossible localitzar-ne un abans de ser entrevistat.

Per tant, opto per aixecar-me del seient, recórrer una distància prudencial no massa curta ni llarga en excés i, sobretot, no pensar que em pixo. De la cadira fins a l'espai enjardinat, que hi ha a l'entrada del vestíbul, per exemple. Però el sistema de reg per degoteig del parterre tampoc no m'ajuda i, amb la gota, arriba la font, l'afluent, el riu, la cascada i tot el cicle de l'aigua imaginable fins a la presa, on la comporta ha estat oberta mínimament. És a dir, noto com la humitat m'envaeix el pantaló al mateix temps que una de les portes també s'obre i en surt l'entrevistador. Rumio amb rapidesa per evitar el mal tràngol i la vergonya.

—Avui, precisament, és dia de regar els cactus i la pobra gent que els està observant? —pregunto amb veu alta, palplantat davant d'ell, mentre gesticulo amb exagerada indignació.

Conveniència (o Ciclogènesi)(Repte DCXVII)

L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i minvava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.

Impaciència (o Còrpora centenària)[77a Crida, de VullEscriure - «Camí»]

L'espero una nit més. Dins meu, el dubte de si la tornaré a sentir tan endins de l'esperit com la primera vegada m'esparvera, m'angoixa. Amb la seva aparició, m'he adonat que els camins són inescrutables. I no només els de Déu. Arraulit a la vora del foc, m'intento escalfar i treure'm del damunt el fred que m'acora, la nàusea que creix per moments i que no em faria passar ni un glop d'aigua ni el més esperitós dels licors. Tan sols els seus llavis vellutats, l'encís dels seus iris, tot acollint l'ocre profund de les muntanyes que m'han vist néixer. Respiro amb calma i neguit.

L'espero, i la matinada m'engoleix, em succiona dins de la seva vesta obscura, i les flames ballen amb el ritme primigeni dels seus malucs, que s'han tatuat al fons del meu cervell, i de la seva vincladissa silueta, que avançava sense emetre cap so audible, passes felines i cos de fembra que em desvetllen, que em mantenen alerta i amb una fam sempiterna, inacabable. I la febre lluita contra el glaç dels meus membres, i tremolo com la darrera fulla groguenca, fràgil, envoltada i amenaçada per la tardor, mentre experimento l'ofec del nounat que agonitza al ventre matern. Exhalo l'oxigen que se'm corromp al pit.

L'espero, i m'inflamo de desig i d'impaciència. Pressento la feblesa del meu batec, que em trota en el pit encara, i és l'únic indici clar que la vida continua abraçant-me. Perquè, serà cert que es pot morir d'enamorament? Inclús si aquest embruix és nociu, salvatge, ancestral com la primera mostra de passió? I em visualitzo com un peix que boqueja enmig de l'asfíxia, i cerco l'empenta que em retorni a l'empara de l'estany d'on he estat tret, a la intempèrie de tot. Com si li resseguís amb els capcirons dels dits la columna fins a l'os sacre, l'espai on convergeixen la demència i la bogeria.

L'espero una nit més. I sé que el seu retorn m'és necessari. Observo qualsevol punt, cap en concret, d'aquesta minsa estança en què m'he mantingut gairebé immòbil, sense cap altra fixació que veure de nou el cel com fosqueja, els estels titil·lants, l'omnipresència de la lluna. En el reialme de la nit, l'esperança de la retrobada és vívida i exasperant alhora. M'envolto amb els meus propis braços i frego les incisions del coll, que no cicatritzen. Les noto fresques, abastables, tangibles com el pleniluni que auguro i que em vincula a ella, a la seva còrpora centenària i al refús de la llum del dia.

Concòrdia (o Fal·làcies)(Relats conjunts)

No t'agrada esperar. I menys en una estació. T'has engalanat i inclús t'has aplicat fixador als cabells per tenir una millor aparença. Aquesta és una regla d'or per a les primeres cites. No la vols defraudar abans de l'hora. El teu aspecte extern és impol·lut, extraordinari. Com si tinguessis una vida també extraordinària i impol·luta. Les sabates de xarol, els pantalons de pinça que han sortit impecablement planxats de la tintoreria, el càrdigan fosc, a joc amb l'armilla, i la camisa més blanca de la gamma de tres-cents blancs que es troba a Place Vendôme. Hauries obviat el bastó però sempre confereix un tret d'elegància i de distinció. Els guants de cabirol són l'exigua herència que et queda de la darrera relació i et protegiran de la incòmoda suor que sempre apareix quan l'adrenalina i l'emoció t'aclaparen.

Esguardes un cop més el Rolex d'imitació, que sempre retarda, i cerques la concòrdia entre l'espera i el somriure més fal·laç. Cal dissimular la incomoditat que et provoca la gare Saint-Lazare perquè és la que ha presenciat totes les teves primeres cites. Però ets un home de costums i un xic supersticiós. Qualsevol canvi que s'esdevingui en el teu tarannà pot malmetre els resultats i accelerar els fets. I això seria del tot fatídic. Vols tornar a començar amb bon peu, que ella agafi la confiança suficient que la diferència d'edat de vegades no ofereix, que es relaxi. Així tornareu a veure-us, iniciareu un festeig, compartireu àpats i converses, i confidències i secrets, pors i alegries. I, mica en mica, augmentaràs la dosi d'arsènic perquè sigui mortal i indetectable. I que sembli accidental, com amb les altres. Però continua exasperant-te el seu retard, fins al punt que et provocarà matar-la violentament.

Relats conjunts 

Alexitímia (o Confidències)(ARC a la ràdio)

Arribes al bar amb l'ànim d'un cor que, imbuït per una alexitímia extrema, encara té presents les passades cartes d'un amor esgrogueït, enterrades a l'últim calaix de la còmoda. Però, en veure en Cóssimo, enmig de la cridòria, tot llegint, com de costum, deixes la ment en blanc enmig del trasbals que et provoca. El mateix que t'ha fet oblidar una de les regles bàsiques del Centre: No es permeten vincles afectius entre el personal del Centre i l'alumnat. Allà imparteixes classes d'ensenyament i perfeccionament de la llengua dels signes. Perquè ell és sordmut. I sempre et provoca un somriure quan dibuixa les lletres amb les mans i les perfila en els seus llavis silenciosos. Aquelles ganyotes mitiguen la part tràgica del seu aïllament.

En veure't, la seva mirada s'omple de llum i les seves mans balbucegen una salutació que contestes ràpidament. El seu rostre és increïble, inclús quan forma la histriònica circumferència que correspon a la o, i t'ha fet perdre el seny com mai ningú havia aconseguit abans. Entre signes que resumen accions i paraules escrites damunt del quadern que sempre duu a sobre, us enteneu cada vegada millor. La seva atenció el fa progressar i et satisfà veure resultats. Per això, quan obre els ulls verds i eixampla la palma de la mà, l'entens a la primera i atures els teus moviments espasmòdics i nerviosos. De la seva bossa extreu un paquet embolicat amb paper de regal i t'emociona.

És l'única persona, tret de la teva família, que s'ha recordat que avui és el teu aniversari. I, abans que els teus dits tremolosos desfacin l'embolcall, l'abraces amb efusió. La proximitat et provoca reaccions que desconeixies, amb sentiments que no recordaves, i perllongues l'abraçada. No et fa res aguantar-li la mirada i traçar les lletres d'un t'estimo que havies emmudit pel desamor. Ja et sents lliure del llast d'aquelles cartes, i saps que el besaràs amb desig i t'adonaràs que aquests llavis, que et mantenien despert i estrany, són tan excitants com els d'una dona.

Existència fructífera (o Hectàrees)

Aire. Més aire si cal. I tot el món en un devessall

De llum per als ulls del poeta que escriu l'origen

De la vida amb lletres de foc i de terra, amb l'aigua

Del riu de l'existència que s'escola fins a l'última vall.

Foc. Més fogueres on cremar allò que ens és aliè

I fer de les cendres un nou territori que perllongui

L'estada fructífera de la sement en la Terra i sigui

Regada per la pluja; i la brisa, el seu primer alè.

Terra. Més hectàrees si vols. I enterrarem les pors

Fins que el dinosaure desperti en el xipoll de l'onada

I en l'escalfor de la llar i ens la robi del nostre redós.

Aigua. Més mars per navegar-hi i eixamplar el món

Que ens pertany i cantem amb melodies que flairen

Com la tempesta, com la lluïssor d'un somni pregon.

Finlàndia (o Rúbrica lígnia)

He assolit els límits on l'aurora boreal és la màgia del món

I la terra no pertany a ningú; només al patrimoni de l'arbre

I a la veu aquàtica dels núvols i al cicle de la vida sempitern.

He habitat l'espai on la neu emplena el paisatge més pregon

Amb partícules de somni i de silenci, etèria bellesa de marbre

Per caure en mans de l'àmbit regnat per les lleis de l'hivern.

He deixat la llum per a embellir les ombres i seguir el camí

Cap als teus ulls, aquesta pàtria en què alenar és esguardar-te

Fins a la sacietat la sinuosa figura i descobrir-hi els confins

Dels boscos de coníferes, lluny d'un Déu que no ens salva.

Podré escometre el futur allà on la teva pell esdevingui la fi

Del fred perpetu, l'esperança dels mots escrits en una carta

De joventut mentre el pas del temps batega i avança endins

Del cor, la rúbrica per a la independència, l'inici de l'alba?

7-BA-5-84-91 (o Nostàlgia i bitàcola)

A blaumut

[Oriol Aymat,

Xavi de la Iglesia,

Vassil Lambrinov,

Manel Pedrós

i Manuel Krapovickas]

Has visitat el país que vàrem crear tu i jo

I l'abraçada, que ens entortolligava el somriure

I les il·lusions, les forces estalviades per lluitar

Contra les pors i les barreres i la fi de l'amor?

Has resseguit el traç de la bitàcola i el ressò

Dels xiuxiueigs, que duien paraules per viure

A l'abric de tot perill, i esdevenir rumb pel demà

Abans que s'escapi dels dits i ens deixi el rancor?

Potser llavors vindràs amb la barca de l'alba

Per il·luminar el crepuscle nascut en el meu cor,

Aquest cor vell que encara batega i sospira per tu,

I així descobrirem que la pell abandonada i balba

Encara reté l'escalfor d'ahir, i l'espurna del record

Pot encendre els encenalls d'aquest desig en dejú.


Cartes de l'Orient (blaumut) 

Estridència (o Influències etíliques)[59a MiniCrida, de VullEscriure - «Despertador»]

L'estridència del despertador et sobta. I l'alçada que hi ha entre el matalàs i el terra, quan hi caus de quatre grapes i has de coordinar els moviments per no perdre l'equilibri a la primera passa. No entens res quan, gràcies a la llum que penetra per les escletxes de la persiana, l'habitació et brinda unes noves dimensions, que et superen amb escreix. T'astores i et dirigeixes cap al bany, tot ensopegant amb enormes peces de roba escampades pel terra, la passada nit, en arribar del sopar amb la colla d'amics i despullar-te sota la influència de l'alcohol. Creus que és per anar encara mig pitof però, en encendre el llum, l'interruptor et queda gairebé fora de l'abast: no es tracta d'una massiva ingesta etílica ni una ressaca de categoria. T'has encongit, ha disminuït la teva mida. I això és fàcil de corroborar. Desisteixes a moure el mobiliari per llambregar quins canvis s'han esdevingut en el teu cos. Ja t'imagines amb una estatura lil·liputenca. No et calen miralls ni que et creuis amb el teu gat, que et mirarà com a una presa. Per si de cas, prefereixes que no faci acte de presència fins que puguis rumiar un pla. Hi ha una urgència que et constreny més; ara tens seriosos problemes per orinar. Com que no goses emparrar-te a la tassa, ho fas al plat de la dutxa. Després ja netejaràs el que sigui. Vols tornar al llit però topes amb el musell i els ulls del felí més immens que hagis vist mai. Et desmaies de la impressió.

L'estridència del despertador et sobta. Obres els ulls i tot sembla haver estat un somni agitat. En alçar el braç, una pota d'insecte apareix al teu davant. Intentes pronunciar el teu nom. Però, en lloc de Gregor Samsa dit amb veu humana, un lleu so animalístic ressona per tota l'estança.