Molècula unànime (o Existència i alquímia)(Melorepte262)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.


RAIMON.

Deixa'm l'esquena i hi escriuré versos i besos i llum
I ombres i tot el desfici del món, en alquímia suprema,
Per entrellaçar-nos l'existència per sempre i no témer
El pas del temps vers el camí de la cendra i del fum.

Deixa'm el teu esguard i hi llegiré els mots del cor
I les paraules que abasta un xiuxiueig, mentre crema
Les entranyes amb la passió de cercar un esquema
Per explorar el misteri de les pigues i el seu record.

Deixa'm els llençols fins que pronunciï el teu nom bell,
L'encens i l'espelma, l'aigua que s'escola per la pell
Abans que l'acariciï, i obriré el llibre de la teva ànima.

Deixa'm tastar la intempèrie per gaudir del retorn
A la llar, la dolçor de veure't adormida a la vora sojorn
Rere sojorn, i seré molècula dins teu, plaer unànime.

Penúries (o Època de màgia)(Relats Conjunts)

Tinc retalls de records de la meva etapa de nena. Difuminats en gran part. Com qui mira una pel·lícula aclaparat per la somnolència. L'únic que em queda palès són les penúries que passàvem, la meva família i jo. I la fam... Aquelles llargues cues per una engruna de pa immenjable, però que ajudava que el rau-rau de l'estómac es calmés una mica. I la roba heretada dels germans, sargida vint-i-quatre vegades, apedaçada com aquella època que ens tocava viure. Imagineu quina cara se'm quedà en veure, al jardí, una taula ben parada, engalanada, amb el veïnat alegre, regit per la disbauxa i l'alegria més pura. Els brindis i les abraçades apareixien del no-res, i fou un dijous sense escola ni preocupacions. La panxa, al final de la tarda, gairebé m'explotava i reia, de forma mecànica, en veure els pares besant-se com mai no havia vist. Anys més tard, vaig comprendre per què aquell 20 de novembre de 1975 la màgia omplí el nostre jardí.

Relats conjunts 

Adolescència (o Quadrícules)(ARC a la ràdio)

La porta cedeix a la petita empenta. Ha quedat mal tancada en entrar-hi la darrera persona. Això em permet d'esquitllar-me dins del portal, a les fosques. És de matinada i fa fred. M'arrecero sota l'escala, on hi trobo un cotxet de nadó. Sense pensar-m'ho, estiro la roba i la faig servir de flassada. Estic cansada. He corregut durant mitja hora llarga en quadrícules; no sóc massa lluny de casa, ho sé. M'he escolat per la finestra de la meva habitació i he començat a córrer, tot just quan els llums del rebedor de casa dels pares s'han encès. El cor encara segueix desbocat, respiro amb dificultat i temo que algú em descobreixi i m'escridassi per haver entrat en una propietat privada i haver fet malbé allò que no és meu. Sóc rebel, rebeca, adolescent. Les hormones se sobreïxen del meu cos, en continu canvi. Un programa de desaparicions a la cadena estatal, que acapara audiència a dojo, o les lectures tampoc no m'ajuden a tranquil·litzar aquesta rebel·lia sense causa.

Si ara em preguntessin per quina raó m'he escapat de casa, no sabria què respondre. També desconec per què no m'he aturat en sentir el meu nom, quan la mare ha aparegut al porxo. L'he visualitzada, amb plantofes i bata, amb els ulls somnolents, neguitosa perquè ha escoltat una persiana que s'apujava en plena matinada i ha comprovat que el llit de la seva filla és buit. Tot i així, intento dormir. Les imatges, però, s'agrupen en el meu cap i em remouen. Serà llarga aquesta nit, igual que per als meus pares, que telefonaran als Mossos, alarmats i pensant el pitjor. És llépola una noia atractiva i de tendra edat per a les màfies... La roba, impregnada d'olors d'infant, em transporta a temps amb ulls i atencions només per a mi. Un reguitzell de records em deixa, sense adonar-me'n, el rostre banyat de llàgrimes. No sóc lluny de casa però sento vergonya d'haver comès aquest acte de nena malcriada. Em queixo per vici, amb el punt de vista de l'egoisme i de l'adolescència. Sóc covarda i no tardaré en tornar a casa.

Ínfules (o Península estrafolària)[Lliga de Microrelataires; J1]

De vegades, els esdeveniments ajuden a decidir-nos. L'atemptat de l'11 de setembre del 2001 va ajudar-me a mi. Ho recordo com si fos avui mateix. Bocabadat davant del televisor, per les imatges que arriben des de Nova York, el timbre i el missatger, paquet en mà, em treuen del moment hipnòtic. És la prova d'impremta del poemari d'un amic de la infantesa. Mesos enrere, m'havia demanat que li escrivís un pròleg i havia arribat l'hora. Després de sopar, amb les notícies de fons, començo a fullejar el plec de poemes. El títol, Península estrafolària, dístics místics, augura sensacions extremes. I l'endreça fa mala espina, A Ausiàs March, el lliri entre cards. En girar el full, el primer dístic apareix amb lletres gòtiques, plenes d'ínfules literàries:

Memòria

L'oblit és un rastre de bava que brilla,

Una dona que esputa i, alhora guilla.

Aquests versos sí que són cards per a la meva sensibilitat; l'atac de les Torres Bessones sembla un joc d'infants al costat d'aquests poemes breus. No tardaré massa en contestar-li, diplomàtic i ambigu, que he experimentat el terrorisme en estat pur i que em veig incapaç d'escriure res durant molt de temps. A data d'avui, no he rebut resposta...

Persistència de la memòria (o Òmnibus)[61a Crida de VullEscriure]

Després de rememorar el tret, a l'altiplà desert, fa unes passes enrere i s'amaga dins de la cova de nou. Als narius li persisteix l'olor de pólvora, també la memòria, que costarà d'esborrar. Tant allò que ha captat la pupil·la i ha quedat registrat en cada neurona com allò que han percebut les terminacions nervioses de la seva pell. Dins del cau, li sembla seguir escoltant la cridòria i les queixes, l'esclat de ràbia que no s'aturarà. Però se sent protegit en la concavitat de l'amagatall. A pesar de saber que aquella bala ha abatut un ésser viu, té son i dormirà sense cap problema, sense pesos ni rosecs a la consciència. Es mostra impassible, tan calculat que no hi ha res que l'aturi quan pren la decisió: supera qualsevol limitació física i s'enforteix psicològicament fins al punt de sentir-se invencible, infal·lible. Abans d'estirar-se al jaç, regira el farcell de les provisions i n'extreu una llauna d'estofat de vedella. L'engolirà sense escalfar, per no despertar sospites ni deixar més rastres dels necessaris. Sap que hi ha una recerca endegada, que qualsevol individu que el trobi i el reconegui pot disparar-li a boca de canó, sense contemplacions. Com ell mateix ha fet.

S'arrecera sota l'abric, que actua de vànova precària. No hi ha foguera per sentir el confort d'una llar, tampoc cap lot o llum d'oli que l'il·lumini quan el sol ha caigut. Hauria d'haver fugit, abandonar aquest paratge, on durant setmanes han estat planificant-ho tot. Però se sent exhaust. Només ha reunit forces per a la pregària del crepuscle. Té la convicció de qui actua sota els designis de Déu però la sang és més espessa que l'aigua de les ablucions. I l'esguard que demana misericòrdia fendeix més profundament l'ànima. Ho sap, per això tanta fadiga... Avui, 18 Rabî Al-Awwal de 1436 (*), dos dies després de presenciar la matança, en M. s'adona de l'estupidesa de voler aturar un llapis, que és la veu de tothom per a tothom, amb l'eixordador bram d'una arma. Perquè, com un dòmino gegantí, han aparegut milers, milions de nous llapis per recuperar la sang vessada.

(*) Data equivalent al 9 de gener de 2015, en el calendari islàmic.

Text dedicat als morts en la matança del diari satíric Charlie Hebdo

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.

Acrobàcies (o Sanguínia)(Disparador #12 d'Orciny Books)

L’he encertat de ple, mortalment. Allà on hi havia un nas, ara hi ha una rialla sanguínia, que horroritza aquell qui el mira. La ferida no esquitxa amb tanta força; abans que acabi el nostre número acrobàtic, haurà expirat. Per dissimular el trau l’hi col·locaré el nas de pallasso i, primerament, pensaran que s’ha endormiscat dins del canó de l’home bala accidentalment, amb el seu tarannà bromista. A dalt del trapezi, però, tindré la serenor més calculada. Per no despertar sospites. Qui la fa la paga… Desgraciat pallasso, que no sabia com les gastava el marit de la seva amant…

Orciny Books 

Pèrdues (o Sàpigues la presència...)(Niporepte134+RPV250)

Sigues avui navegant i solitari, barca que guia

La perdició cap a mars ignotes, la llum del dia,
El salobre i el llibre en blanc d'un cor sense metgia.

Sigues soldà i esclau, fustam que ofereix rumb
I resistència, corrent invisible i mudesa del grum,
Jaculatòria i encens quan s'hagi perdut el perfum.

Sigues pedaç i Univers perenne, nit estrellada
I misteriosa palpebra per a la puresa feta mirada,
Dalla que talla i silenci que calla, una altra vegada
Abans que l'horitzó sembli ferida, traç de la mort.

Sigues jo i nosaltres, alhora, la pell que és conhort
Tardoral i la clivella que et respira mentre t'asfixies,
L'esperança que resta i les nits després dels dies,
I seré l'espiral cap a enlloc, el romeu, el rou, les vies.

Artròpodes (o Glòria pretèrita)(RepteDLXXIX)

A Joan PERUCHO (In Memoriam)

El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa, rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put. Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i comprovant que sóc l'únic supervivent.

La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa, com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res, igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni. Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de les hores.

A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.

Antagòniques (REC de la Cadena Ser. VIII; 014)

Sense saber per què, li vaig clavar un cop de puny. Enmig de la cara, amb precisió i sense titubeigs per part meva. A ella la va sorprendre tan inusitada acció; a mi em va descol·locar desconèixer-ne el motiu. Des de l'inici del curs acadèmic, amb prou feines ens dirigíem la paraula, i menys arran d'aquest atac de ràbia infundat. Pel que sembla, cap de les dues no notava l'existència de l'altra però, al seu torn, ens observàvem. Dies després, vaig descobrir les meves enveges i les nostres diferències. Jo era l'aplicada i delegada de classe; ella tot el meu jo antagònic, desordenada i plena de passotisme. Ser l'última de la classe també desperta la ira.

Indigència (o Misèria (o Nostàlgia))(31 paraules de VullEscriure; 25)

L'indigent s'adorm entre cartrons. Nadal sense galets.

Hipotèrmia (o Llúdrigues famèliques)(Repte ClàssicDLXXVIII)

Les llúdrigues famèliques s'abalancen de nou a la carn. Han canviat l'hàbitat i els costums alimentaris. No hi ha esgarips ara, els dos cossos són dos ninots sense consciència. La hipotèrmia ha fet el seu efecte. Però encara són vius. Ho veig en els seus ulls, esbatanats i plens de dolor i de pànic. M'han reconegut, finalment, sense caputxa. Els observo, ja no hi ha gens de rancúnia, més aviat amb pena i tristesa. Per les dates que són, per com ha hagut de concloure aquesta història, enmig del dinar de Nadal. Però des de fa mesos que maquinava aquest moment, en veure'ls follar salvatgement mentre jo era lluny del refugi de muntanya, cercant mostres per als meus estudis biològics. Llavors, a través dels vidres del finestral, era jo qui esbatanava els ulls, incrèdul, era jo qui els hauria estomacat fins a l'extenuació i que els hauria omplert de plom els cossos, era jo qui havia quedat congelat pel panorama glacial que m'oferien aquell parell. La meva dona i el meu millor amic, fins al moment. Els va salvar el gallet de l'escopeta, que va sortir defectuós, sortosament. Va ser allà, a la intempèrie, que saltà el ressort de la venjança freda i calculada.

Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.

Demència (31 paraules de VullEscriure; 24)

Sol a casa, una rialla dement m'astora; espero...

Hipèrbole coronària (31 paraules de VullEscriure; 23)

Inclús Fes-me petons dels Manel l'afecta. És tan sentimental...

Adolescència i peripècies (o Històries ombrívoles)(RPV249+Niporepte133)

A tota Liesel Meminger anònima...

Perquè l'horror i la sang poden esborrar
El plaer més gran d'aquest món, llegeix-me
En somnis o en plena agonia, en l'holocaust
De l'ànima abans que sàpiga que et perdo.

Perquè la inquietud i l'esperit lliure peixen
El guariment i la cendra, el desànim i la por,
Guia'm entre línies i paràgrafs, cap al teu
Pit adolescent, tendre, alè gèlid de la boira.

Perquè ets influx i reflex, flum que transforma
Els meandres en siluetes per combatre la vetlla,
Omple'm els llavis d'històries ombrívoles i noves.

Perquè sóc lligam entre els teus braços, impuls
Abassegador i clam contracorrent, fàstic i goig,
Narra'm les peripècies de l'home; també l'horror.

En guàrdia (REC, de Cadena Ser Castelló)

Compartim moments però ningú no se n'adona. Sobretot perquè passem gairebé desapercebuts. No ens molesten, tampoc no pregunten. Ni tan sols ens parlen a tots dos. Per a aquests moments delicats, que requereixen una ment oberta i sense prejudicis, ja hi sóc jo, que replico davant qualsevol consulta, aldarull o insult. Fins i tot a la nimietat més banal. L'autocontrol, la sang freda mai no fallen, precisos com la punteria. Tant patrullant com en un atestat, som col·legues inseparables, la meva ombra i jo.

L'horror de Nadal (o Regalèssia)(Disparador #11 d'Orciny Books)

En despertar, la boca pastosa, amb un regust de regalèssia, em fa mal. No fou bona idea fer un ninot després de la nevada i la tempesta familiar del dia anterior, enmig del dinar de Nadal. Però era una forma de reconciliar-se entre germans. A més, tothom sap que aquestes dates propicien els conflictes de família. El que no esperava, però, era que, tot aprofitant que amuntegava neu per al cos, el meu germà, rancuniós, m'estampés la pala als morros. I menys que l'eina li servís per cavar la meva pròpia tomba, al meu jardí, sota les fabàcies, encara viu.

Orciny Books 

Pèrdua diària (o Paremiològica)(31 paraules de VullEscriure; 22)

Qui dies passa... perd la salut mentre minven les paraules...

Fúnebre (31 paraules de VullEscriure; 21)

Macabre de mena, sempre difon les bones notícies mitjançant corbs negres.

Domèstica (o Bibliòfila)(31 paraules de VullEscriure; 20)

Construí una llar de paper; lleixes plenes de llibres, el plaer absolut.