deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/1/15

Artròpodes (o Glòria pretèrita)(RepteDLXXIX)

A Joan PERUCHO (In Memoriam)

El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa, rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put. Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i comprovant que sóc l'únic supervivent.

La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa, com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res, igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni. Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de les hores.

A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.

1 comentari:

deomises ha dit...

Artrópodos (o Gloria pretérita)


A Joan Perucho (In Memoriam)



El cielo se prepara para un nuevo atardecer. Tonos azules, turquesa, rojizos... Hasta que la oscuridad engulle esta gama cromática, y el sol. Entre las cañas, en los humedales, las aves hace días que no alborotan, los que hace que estoy vestido con la misma ropa que ya hede. Ahora flotan, exánimes, por el estanque. Sólo quedan mosquitos y libélulas, y todos los artrópodos que me pueda imaginar. Sigo hambriento, después de ingerir un número asquerosamente grande para mantener las fuerzas. Desde la catástrofe nuclear, me muevo maquinalmente, explorando el terreno y comprobando que soy el único superviviente.

La luna que aparece tras las nubes me ofende, tan llena, tan luminosa, como si se mofara de mí. Ahora es inútil que me influya porque solamente siento nostalgia por las chicas vírgenes que he seducido, y que ya no volverán. Me siento solo, porque estoy solo. Nadie en los caminos que he recorrido, ni en las aldeas vecinas, en las colinas o caseríos... Tanta desolación contrasta con la multitud de insectos que encuentro por todas partes, que no se han inmutado por nada, al igual que yo. Tampoco las casas o los márgenes de las viñas. Tendré que tomar una decisión y viajar, aprovechando la noche y este plenilunio. Porque no puedo durar mucho tiempo con la ingesta de hemolinfa. Mi naturaleza y mi origen dual se resienten. Lo noto con el transcurso de las horas.

En la claridad selènica gimo, respiro con dificultad y descontrolo mis miembros, que se encogen y se transforman. Sobrevuelo, en cuestión de segundos, los campos abandonados a regañadientes por los agricultores, y los dejo yo también. En favor de mi supervivencia. Me dirigiré al este, hacia Transilvania, en el corazón de los Cárpatos. Quizá también haya escasez de alimento pero estaré de nuevo en casa. Lejos de Pratdip, donde ya me había habituado a los peligros y a las persecuciones.


d.