Pestilència [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dàrsena-doll-font-forassenyat-joventut-elixir-simbiosi

Puja les escales de forma forassenyada, com si aquelles cametes haguessin pres l'elixir de l'eterna joventut, entre les queixes dels seus pares, perquè, un cop més, no ha desparat la taula. Protegida del món, ja dins de la seva habitació, obre la finestra de bat a bat i aspira l'olor pestilent que li arriba de les dàrsenes on atraquen les barques de pesca, mentre recorda fets desagradables. Només cal esperar el temps just perquè la simbiosi faci el seu efecte.

Aquesta vegada no es fa pregar massa i quasi sense temps d'arribar a la tassa, el vòmit apareix a doll, com una font violenta que cerca pas entre les roques. Quan ha acabat, polsa el botó del lavabo, que buida el dipòsit en segons. Així es desempallega d'aquella metzina que l'enverina a diari. Es mira al mirall i els seus ulls la troben encara massa grassa, entre la pell i ossos que està esdevenint lentament.

Xènia [relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: Fólkvangr-màgia-Univers-quimera-deessa-diccionari-embruix

La Xènia obre de bat a bat els ulls, meravellada pel treball d'orfebreria que s'endevina a les portes d'entrada de Fólkvangr, el món de Freia, la deessa nòrdica de l'amor i de la fertilitat. Ho té clar perquè durant nits de vetlla, ha escoltat atenta com el pare li descrivia amb tot detall aquest món emmurallat que es troba a Asgard. No sap ben bé, però, què hi fa allà. De sobte, després d'escolar-se per un forat, mentre es capbussava al riu Isàvena, ha anat a parar davant d'aquestes ingents portes, que li brinden tot un univers nou i ple de màgia, de riquesa i d'elements fantàstics que són arran. Avança endavant, cap al tron que es troba col·locat al centre de la gran sala. Hi distingeix una figura majestàtica, solemne, bella. El vestit d'or i pedres precioses, la diadema daurada, els cabells llisos i de color coure. No té cap dubte que es tracta de Freia, que la fita sense emetre ni un sol so, i ningú no li impedeix que s'apropi a ella. Sols l'observen, entre la sorpresa i l'expectació, immòbils, com si fossin víctimes d'un embruix.

“Què hi fas aquí?”, pregunta una veu estrident, que ressona per tot el recinte. No se l'esperava, la Xènia, i això fa que boti i s'aturi, amb el cor accelerat. Abans que respongui qualsevol cosa, uns grunys de dues formes horripilants acaben amb el ressò de la interrogació. Un monstre amb cos de cabra, cap de lleó i cua de serp s'entortolliga amb un gos de tres caps, sense discernir-se si és baralla o joc. La noia els reconeix; es tracta de la Quimera i del gos Cèrber, germans de sang, cosa que explicaria la batussa. Però el que no té lògica és que es trobin on es troben. I menys quan escolta les queixes d'un personatge blau cendrós, amb tres ulls. Si no s'erra, és Shiva, el déu destructor de l'hinduisme, però, a l'Asgard com els dos monstres olímpics? Esmaperduda i garratibada, la Xènia no detecta la tremolor que assola l'estructura del palau, un terratrèmol que augmenta d'intensitat en qüestió de segons. De tots els racons, apareixen personatges mitològics ben eclèctics, des de titans hel·lènics a herois nòrdics, caps de cariàtides rodolant igual que l'ou de la creació de la Polinèsia, i Zeus, Freyr, Vishnu, Lilith, Osiris,... sols li falta que arribi Noè amb la seva arca i se'ls endugui a tots. Vol cridar auxili, abans que la corredissa l'envolti com una allau. O que el martell de Thor no li rebenti el cap.

La Xènia obre de bat a bat els ulls, espantada per l'estrèpit que fa el diccionari de mitologia universal en caure a terra. S'ha quedat adormida al sofà mentre llegia.

Òptica i luminescència (o Erínies)[relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: medusa-pedra-zoom-gat-llum-escull-acabar

Amb la davallada de turistes al setembre, el capvespre a la platja és generós per a la fotografia. No calen aparells professionals ni trípodes sofisticats, ni filtres perquè les tonalitats s'anivellin. La proximitat de la tardor i la calma ajuden a aquesta afició que ha agafat darrerament. Amb una vella Nikon, heretada del pare, s'escapoleix dels seus quefers per unes hores i desapareix de tothom, tot inventant qualsevol excusa. La platja li ofereix matisos diferents en cada nova visita, per això sent aquest entusiasme per l'òptica i per la luminescència, els secrets més intrínsecs de la fotografia, i no el vol compartir amb ningú. Encara no.

Avui ha escollit una cala quasi solitària, gairebé sense sorra però amb roques banyades per l'onatge, que les llepa rítmicament. Dins de l'aigua, hi detecta un parell de banyistes. Abraçats i entrellaçades les seves boques, es besen igual que dos gats en zel, com si s'hagués d'acabar el món aquesta mateixa nit. Sent un pèl d'enveja per l'ímpetu i el fervor que mou la parella, perquè a ell mai no l'han desitjat de tal forma. Ni la seva xicota ho fa, per molt que dissimuli orgasmes inexistents. Intenta deixar de banda els dos enamorats i ajusta l'objectiu de la càmera; ha d'aprofitar les darreres llums per captar les millors imatges, sense flaix, només amb el zoom i la perícia d'enquadrar els elements triats.

Els xiscles extasiats de la noia, però, el distreuen. Les onades han augmentat la intensitat, o això li sembla. Potser contagiades pels embats amorosos... Amb el corc de la curiositat, dirigeix l'aparell cap al lloc on no només hi ha petons. I bada la boca quasi sense respirar. La nuesa de la noia tan evident i la musculatura del noi ben formada el deixen de pedra, com si hagués mirat de fit a fit els ulls de la Medusa. Però ell no s'escandalitza per l'espectacle d'un coit en plena Natura, sinó perquè sap prou bé qui són aquells individus.

Junt amb l'enveja, se li barregen diversos sentiments, com la fúria, la ràbia, la desesperació, el plor o l'abandó. I el desig perquè, de sobte, com si invoqués les Erínies, del no-res, aparegui un temporal de finals d'estiu, hostil i devastador, que generi xucladors o que faci aparèixer esculls pertot arreu, que s'endugui mar endins tot el que trobi al seu pas, inclús aquell parell de temeraris folladors. Però es calma. El dit prem una i una altra vegada l'obturador. L'escena és gairebé la mateixa en les fotografies que realitza. No tindran massa valor artístic, ho sap, però seran la forma de silenciar la rèplica quan acusi la seva xicota de ser-li infidel amb el seu millor amic.

Sentències [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: mandra-peresa-vulnerable-parsimònia-obnubilat/ada-vermell/a-jutge

(En homenatge a Vincent van Gogh, en el seu 124è aniversari de la mort)

Traços damunt del llenç, entre el deliri i el goig obnubilat de qui ha abraçat la bogeria, que en el cavallet reposa després d'hores de feina i de parsimònia. Ara arriba el moment d'aturar-se, quan els ulls senten la mandra del cansament, i els pinzells semblen buidats per la inspiració, en el capvespre vermell. Potser més tard fustigui el seu esperit vulnerable i malaltís i reflecteixi damunt del paper els tints de la nit, la nit estrellada que es vaticina. Però cal descansar una estona més, i la idea del repòs etern li descarrega damunt dels membres la peresa absoluta. Dins del seu cap, una frase, com la sentència d'un jutge, solemne: La tristesa durarà sempre. La recordarà dies després, en plena agonia, per repetir-la al seu germà Theo. Avui és insuportable el dolor al lloc on hi havia l'orella, temps enrere tallada. Pintar el seu món interior és la seva raó de viure. Per això, avui, que sent les mandíbules de la follia devorant-lo lentament, cal que trobi una sortida. O un revòlver.

Hòrrida demència (Melorepte250)

Començo a cercar entre mapes i astrolabis

El meu lloc enmig dels arxipèlags i de les mars,

Abans que la demència per tu i pels teus llavis

Em faci caure en els esculls creient que són fars.

Romeu i nàufrag, m'engoleix l'ona en terra ferma

I desplego el velam de la buidor per recollir brises

Malaltisses i flèbils, l'esperança esquàlida i erma

Del teu retorn després de l'adéu amb què no avises.

Començo la llar per la teulada, entre errors i glavis,

En la desorientació de no desxifrar el tot on les parts

Que el formen són un trencaclosques incomplet, espars.

Nàufrag i romeu, m'atrapa la duna després d'haver-me

Embolcallat la marea hòrrida, mentre obtinc les divises

Que em diuen que això és la vida, sota un cel que allises.

Fórmules [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dilluns-tarot-badalot-furt-bruixa-bedoll-mandràgora

Algú molt savi va dir que els dilluns eren dolents. Però això ja ho corrobora ella després de la tercera mà de cartes del tarot que dóna idèntic resultat que les anteriors vegades. Ja ho ha intuït en ser-li tan difícil trobar una escorça de bedoll blanc prou adient i en bon estat per polvoritzar-la sense cap entrebanc. Unes són massa humides, les altres tenen clapes senceres de fongs que les han fetes malbé. Abans d'això, però, ja s'olorava l'etapa de malastrugança en anar a comprovar quantes làmines d'arrel de mandràgora tenia i veure que inclús el pot no era al seu lloc. No ha volgut pensar en cap moment en un possible furt. Segurament l'Azazel, amb la cua, l'ha fet caure a terra però es fa creus de com l'ha fet desaparèixer de l'antre dels maleficis.

Regirarà el bosc si cal per trobar la resta d'ingredients de la fórmula que li interessa. Ha localitzat les quatre ungles de salamandra, les tres pestanyes de drac mort per Sant Jordi i la dotzena de gotes d'orina de verge. Junt amb l'escorça i l'arrel, i la flama encesa a la falda de l'Olimp, deixarà que tota la poció bulli i es condensi en l'alambí utilitzat només per als afers del cor. La bruixa comença a estar cansada de la seva solitud i desitja una companyia masculina que no s'espanti de les berrugues ni de les arrugues, ni que tingui vertigen per suportar els vols amb escombra o senti al·lèrgia per la pols centenària del seu rònec casalot perdut en les muntanyes.

Alça la vista cap al badalot del sostre i conjura als seus esperits invisibles, que ho regeixen tot. Necessita llur ajuda, i ho sap. Si aquest encanteri no funciona amb el bruixot que viu a les planúries més properes, haurà de cercar una solució dràstica. Ja sigui afegint-hi a la recepta un pèl de la seva barba, arrencat en el proper pleniluni. O inclús se li passa pel cap segrestar-lo... Fins a tal punt arriba la seva desesperació i el seu zel...

(des)memòria (Repte ClàssicDLXVI)

Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempciói deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...

Termòmetres [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: geni-estiu-màgia-amagar-amarg/a-llàntia-llanta

Ho té clar. A l'estiu no hi ha màgia que valgui per fer desaparèixer la xafogor. Ni que sigui un geni o un mag il·lustre. Ni la bruixa de la sogra fa abaixar un grau centígrad la temperatura del termòmetre. I ja no sap en quin racó ombrívol de la casa amagar-se, que ja li arriben totes les xacres, com una amarga mossegada de mal humor que li dura tot el sant dia.

Sigui on sigui, la calor l'assetja. És quelcom del tot indefugible, talment com l'acció de girar per una llanta d'un cotxe. Aleshores, remenant per entre les golfes, que és la part més fresca de l'habitatge, la llàntia màgica se li apareix enmig del desordre. La seva sort sembla haver canviat. Amb un sol desig, aconseguirà defugir d'una vegada per totes d’aquesta hòrrida calitja. Quan la frega, però, no passa res de res. I és que fora de la llàntia no hi ha aire condicionat.

[relat escrit a quatre mans junt amb l'Edgar Cotes Argelich]

Niàgara (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: garjola-ominós/osa-Toronto-cascada-obús-hivern-pervers/a

Potser la primera opció de les vacances no havia d'haver estat les cascades del Niàgara, però no vol cometre un nou error ominós com mesos enrere. I és que tot comença així, emmarcat en un hivern tranquil, a la vora de la llar de foc, després d'un sopar frugal però gustós, que l'edat no perdona. I, entre l'endormiscament i la graella televisiva tan suculentament insípida, una pregunta de la dona, que és inesperada i contundent com un obús. I aquest agost, on tens pensat que anem de vacances, reiet? Amb la IMSERSO de nou no, oi? Que tot el que és barat ja saps com acaba... El to ja es pressent hostil, amb l'alçament del volum, perquè ell sordeja. Aquest to, però, queda maquillat amb un pervers somriure tan dolç com la fel. L'home, dòcil i calçasses, tot cal dir-ho, esprem en dècimes de segon la neurona per cercar una resposta diplomàtica, retingut en la gàbia que és el sofà, amb la presència titànica dels malucs d'ella i la mirada inquisidora, que s'impacienta per rebre una veloç i concisa paraula que endegui la rèplica al seu interrogant explicatiu. On tu vulguis, caramelet, tu decideixes. I com si ja sabés que aquesta seria la frase, ella, amb un lleu xiuxiueig quasi inaudible, li etziba: Toronto.

Cal dir que la ciutat canadenca és l'inici d'una discussió d'allò més animada, entre crits i insults i paraules grolleres i gruixudes? Només afegirem que diverses trucades del veïnat fan aparèixer una patrulla de la guàrdia urbana i que, gràcies a l'impol·lut civisme del matrimoni al llarg dels anys i l'excusa que el senyor veí cridaner no duu l'audiòfon col·locat en el moment de la batussa, es lliuren d'una nit a la garjola. I a l'agost ell ja es veu embolicat en una nova ruta programada amb els vellards que repapiegen. Per això, dies més tard, amb la calma després de la tempesta i abans que no hi hagi més malentesos, el reiet s'espavila per tenir a les mans i, posteriorment, allargar-li, al caramelet, el prospecte amb la propera destinació. No sigui cas que aquest cop ell proposi Canberra i ja es destapi la capsa dels trons de nou... Perquè ella també comença a sordejar, per molt que no ho admeti...

Coherència i lògica (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: dinosaure-barjaula-paraula-gronxar-llibreta-França-saule

(En homenatge al miniconte “El dinosaurio”, d'Augusto Monterroso)

En despertar el dinosaure, la libido creixent d'haver tingut tota la nit somnis humits no ha desaparegut. No pensa en l'esmorzar. Encara no, almenys fins que aquesta xardor seva no arribi a nivells acceptables. S'alça i, sense emetre ni un gruny ni el que podria ser una paraula d'afecte en el seu idioma primigeni, albira cap al mar de falgueres i saules i d'altres espècies arbòries i herbàcies que no sabria anomenar. Hi deu haver alguna velociraptora desperta ja, i tan calenta com ell. Ho suposa per la forma de gronxar-se aquella part de vegetació, i per la flaire carregada de feromones que li arriba amb el ventijol càlid d'aquest començament de dia.

Corre cap al punt on suposa la presència d'aquesta barjaula moguda. I si el seu instint l'enganya, pot tirar pel dret i acabar l'aventura amb una decapitació neta i ràpida, com si es tractés d'un rei de França. O algun president papissot d'algun país decadent i peninsular...

S'atura. Tot el que rellegeix no té cap sentit. Dinosaures excitats, països moderns en ple Juràssic... Tanca, enfurismat, la llibreta i apaga el flexo. Per avui no seguirà escrivint. Massa porros i massa cerveses en el seu cos per pensar amb lògica i coherència. S'allitarà i demà, segurament, quan desperti, el dinosaure encara serà allà...

Demència famèlica (Supervivència VIII)[Melorepte249]

Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?

Júlia (o Parafernàlies)[Relats Conjunts]

La tieta quasi l'obliga a acompanyar-la a la platja, dia rere dia. A la seva preferida, no la més propera de casa. Perquè és la més atractiva i sovintejada per les seves amigues. Així, la visita té una doble funció. Prendre el sol, que sempre beneficia els ossos i el bon color de la pell, i el bany social, entre safareigs i mirades més o menys discretes, segons convingui. En Chris se la mira amb ulls de besuc, cada cop que es veu arrossegat cap a la sorra, amb l'ombrel·la, les tovalloles, la carmanyola amb el dinar llest, la pamela, les xancles, i gairebé mitja casa, amb una parafernàlia insòlita... Tot aquest embalum s'encabeix miraculosament dins del turisme atrotinat de la tieta. Per no avorrir-se, s'enduria la guitarra, però només hi ha espai per a les coses d'ella. Cosa estranya també...

No vol començar el juliol amb un reguitzell de discussions i acata tots els capricis de la tieta. És conca i ja se sap que no haver tastat carn també pot ser contraproduent. Inclús per a la forma de pensar. Sota els pantalons curts i la samarreta porta el vestit de bany, perquè no vol repetir episodis vergonyants dins de la caseta del canviador. Arribar a la platja canviat és garantia contra qualsevol pestell defectuós. Això tampoc no se li oblidarà mai. Sobretot si torna a veure els ulls de la Júlia, que és l'únic avantatge que hi ha trobat, en les excursions a la platja. Si la torna a veure avui, és capaç de taral·larejar-li la melodia que li ha inspirat la profunditat blava dels seus iris. O de recitar-li unes paraules que hi ha encabit entre quatre acords gargotejats en una partitura secreta, guardada sota el matalàs. També sent vergonya encara que no el mirin els ulls de la noia que li agrada...

I com si els déus i els fats i tota la patuleia possible, que té potestat per girar la roda de la Fortuna, es mofessin del seu tarannà més introvertit, en arribar a Whitby, no hi ha més temps per col·locar la nimfa de la Júlia en el camí d'en Chris. Radiant, amb la silueta perfecta per somniar-la en qualsevol indret, fins i tot en un racó ben solitari de South Beach, lluny del rigor exacte dels pinzells de John Sloan. Perquè ell té la culpa, junt amb la tieta, que odiï tant les platges, amb bruixes i espantaocells tapats fins a les celles. Ara, però, només té els pensaments centrats en la Júlia, i en l'acceleració del seu batec. I la melodia que li retorna a la gola, a la platja, mentre li canta en sospirs mentals que entre els ulls de l'amor crida el seu nom, darrere d'aquells murs vigilats que sol anar... (*) Mentrestant, el lloro de la seva tieta ja xafardeja amb les quatre amigues trobades. Però això ja és una altra història, que no li incumbeix gens ni mica.

(*) Adaptant al text la lletra d'”On The Beach”, de Chris Rea (Between the eyes of love I call your name/Behind those guarded walls I used to go)


Relats Conjunts 

Màxima crònica minúscula (54a Crida [Gran Final])

Alça la vista i veu l'estructura ben ferma. Hi veu tanta història en ella, tantes generacions que sent un calfred d'emoció. Barrejat amb l'adrenalina, provoca que se li acceleri el pols. Li costa ben poc grimpar els metres que la separen d'observar el panorama des de les altures, després d'haver-se eixugat la suor de les mans matusserament damunt del pantaló. El fil dels seus pensaments apaivaga els sons del seu voltant. Les veus i la música semblen tan llunyanes que no hi para esment. Només hi veu colors de gala, xerinola festiva i la il·lusió d'avançar, a pesar que el camí sigui feixuc i difícil, ple d'entrebancs i amb moments de defalliment.

No evita que els ulls se li humitegin. Pensa en els avis, sobretot, i en aquells que han lluitat amb la sensació que tot era en va. Per això, no s'atura ara. Ans al contrari. Els braços i les cames no perden tensió muscular, i cada passa ascendent és un cúmul d'expectació on el cansament desapareix per art de màgia. El seu cos es fa ingent, enorme, i la nena que era ja ha deixat pas a un cos sense edat que és capaç d'assolir qualsevol repte, inclús el que ara experimenta. I el món s'eixampla davant dels seus ulls quan es veu encimbellada, a força metres del terra.

L'esclat de joia interior coincideix amb l'explosió d'aplaudiments i crits. La gernació multiplica l'entusiasme quan, des de dalt, ella desplega la senyera amb el lema Els catalans volem votar. I no es veu com una minúscula enxaneta coronant un castell preciós, sinó com una peça que ajuda a construir el present de lluita del seu poble, i el símbol del futur que s'obre pas en pau i amb decisió. Això és el que imagina, des d'allà dalt, en abaixar la vista.

Eufòria (279è Joc Literari)

Arran d'una imatge proposada per en Jesús M. Tibau

La seva vida és el futbol. I enguany, amb la Copa del Món, se sent ple d'eufòria. Així, el seu esperit fatxenda i ploramiques fet a la portuguesa i el rosari tranquil i xino-xano del seu tarannà pugnen amb les ganes de gresca i de flirteig que té cada nou cap de setmana. Ha triat les tres noies que més sospiren pel seu aire de cràpula; no és gens primmirat, tot s'ha de dir, igual que amb l'ortografia, que prefereix que sigui anàrquica. Aquesta és la tàctica a seguir, amb una tècnica acurada i una estratègia d'allò més sorprenent. Escriu els aparellaments, en un lloc ben visible, poc discret, enorgullit i confiat que les tres cauran a les seves xarxes, per golejada. Com si fos el cap de llista del Grup A, d'Amor, prefereix ser el visitant en les tres ocasions. La Susanna, l'Àngels i la Vanessa. I els nou punts al sac. I ben lligat. El que no preveu que també podrien ser de sutura, per pocavergonya... Però l'eufòria mundialista l'encega tant... perquè el futbol és la seva vida.

Paràmetres (o Clavícules)[Melorepte248]

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
Mario BENEDETTI.

Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?

Sàpigues l'èxode (o Notícies nàufragues)[Niporepte117+RPV233]

Tanmateix, entre els taulons escampats a la platja,
En el desordre capriciós engendrat per les onades,
Crèiem sentir la flaire familiar de la llar, endebades,
La seva confortable calma, barrejada amb el paisatge.

Sèiem, emmudits, amb el silenci hermètic, necessari,
Desprès arran dels plors i dels crits i del rebombori
I del torb, després de l'èxode, com orfes en el desori
De cercar unes mans maternes allà on regna el desvari.

I solament esperàvem, com qui reconeix l'esperança,
La clara silueta tènue d'una vela en l'horitzó, dibuixada
Amb traços tan clars com imperfectes al fons de la mirada
Del guaita, en anunciar la notícia, inclús abans del drama.

Tot i així, els nostres ànims eren dèbils com una flama
Encesa al bell mig de l'huracà, rebecs de tanta recança.

Brasília (53a Crida de VullEscriure -Final de Primavera-)

Benvolguts Teresa i companys cridaners,

ja ho sé, tinc tres estrelles de primavera i hauria de participar a la Final d'aquesta estació. Ho sé i, des del primer moment, ja em disculpo, no tinc perdó. Sobretot perquè la raó de la meva absència es degui al Mundial de Futbol d'enguany. I, en un rampell, vaig cercar bitllets cap a Brasil; l'entusiasme es va apoderar de mi arran de la victòria aclaparadora d'Holanda sobre Espanya. En part, com Robben, jo també em vaig treure l'espina del dolorós desenllaç de la final del 2010; en part, perquè el meu cor és més oranje que espanyol. També és cert que la literatura no està renyida amb els esports de pilota, però no queda massa bé anteposar-los. Les passions ho tenen, això de les paradoxes.

Ara, mentre espero facturar i comprovo que siguin correctes totes les dades dels bitllets d'avió perquè no hi hagi imprevistos (les presses no són bones conselleres...), us gargotejo quatre línies per ètica i perquè la meva consciència quedi tranquil·la. Almenys que la meva absència no estranyi massa, si és que es detectava... Si us consola, abans de marxar de casa, he carregat el reproductor mp3 amb música clàssica ben variada, des de l'omnipresent Beethoven a l'entusiasta Dvořák. I ja em veig aterrant a Brasília i dirigint-nos cap a Porto Alegre per arribar abans del començament de l'Austràlia-Holanda de demà dimecres, somrient pels tractes tancats a corre-cuita però favorablement, i taral·larejant fragments de la Cavalleria rusticana, de Mascagni, que ara sona als meus auriculars. Sempre és més culta la lírica que un himne nacional.

Gràcies a la Teresa, per oferir-nos l'oportunitat d'aquestes Crides i a l'esperó de tenir en David Salsas com a company de Crides, que m'alimenta aquest esperit maratonià, com ell l'anomena (no sé exactament per què). M'acomiado, fins a la tornada, i a veure si aquest viatge em porta la satisfacció esperada, la de la Copa del Món per a la selecció holandesa. Per treure'ns l'espina de les tres finals perdudes, sobretot. A la tornada us explico. Encara que no siguem campions mundials...

Sent from my BlackBerry

Psicodèlia (dibuixet)

Regna en l'harem la psicodèlia d'haver sabut

Que, més enllà dels besos, hi ha, a cremadent,

El gust propici del precipici fet rostre i pit,

Camaleònica bellesa femenina que em desperta.

I saber que la preferida és la vida, amb l'ajut

D'un dia rere l'altre, a pesar que el pendent,

De vegades sigui desfavorable, de negra nit,

Pot deixar en el cos d'oasi la mirada deserta.

Regna en l'harem el silenci eixordador del temps

Quan xiuxiueja la boca goluda mots de misteri

Com una sínia que elogia el doll, la llera, el riu.

I saber que l'escollida és la llum, que alena i viu
Al fons del cor que estima, gràcies al pas eteri
De les hores, farà que els llavis es devorin ensems.

Bàscules (Niporepte115)

En la disbauxa
Del jou i dels contrastos,
Quin pes tindria
L'ànima d'un sol home
En la tardor dels Règims?

Cèl·lules (o Memòria i matèria)(RPV231)

Regiraré els espais de la memòria fins que trobi
El bri de matèria grisa que no et recordi: en l'ofici
D'oblidar-te hi ha tanta feina, que esdevinc gandul
I enllustro hores amb el teu rostre, nobles sabates

Que han recorregut carrers i avingudes, ciutats
Pronunciades pels teus llavis, com si anunciessin
La fi del món entre el teu coll i el teu ventre, tota tu.

Reclutaré les cèl·lules del meu cos que hagin gaudit
Del teu somrís i les nits de saliva i goig, amb la pena
De renovar la nostàlgia d'enyorar-te, i rememoraré
La infància, la innocència plena, capaç d'entendrir-me

La negror d'un futur sense tu, amb la fam a les portes
De tocar la glòria amb dits inexperts, mentre s'ha fet tard
Per engolir tota la mar de la passió d'un sol glop solitari.