Rèmora (Supervivència VI)(RPV230)

Per què els passos han de dur l'estrèpit de la fugida,

El desassossec de veure que les urpes i els ullals recorren

Els camins rojos de la sang abans d'obrir la ferida

Entre els membres lassos de ser escàpols, i encara corren?

Per què el silenci no emmudeix la fràgil vida en apnea

Ni les ales esteses de la tenebra més obscura, i sols ajorna

El sofriment entre el vaticini i la veritat, mentre crea

Mons irreals on l'herba esborra rastres quan el cos sojorna?

Per què els ulls no abasten l'horitzó, i la follia es deixa

Engolir endins de l'ànima, en la falsa certesa de sentir-se feble

I la faula esdevé paraula tangible, el dol que cal péixer?

Per què, digues, la lletania d'un nom és la contínua queixa

D'un cor que reclama abraçades i caliu, i se sent únic deixeble

De la intempèrie, rèmora per sobreviure abans de néixer?

Misèries (51a Crida de VullEscriure)

A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh

En obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de la feina que produïa fruits, escassos estalvis.

Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.

Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.

En òrbita (Melorepte245)

Perquè el món és bell com una gota de rou
Quan apareix la teva veu en cada ínfim racó
I tot moviment és en òrbita amb el so que s'ou
Mentre la dansa és vida i naixença, inici i claror.

Perquè la fruita collida és dolça, perfecta, enorme,
Quan el delicat ventijol l'acaricia i la pluja deixa
Harmonia i música i balls ancestrals, i transforma
La tristor en joia i en peus nounats que cal péixer.

Perquè estimar-te és ballar entre el precipici i el jou
I predir que el silenci omplirà el desànim i la por,
La passa enrere, abans que el núvol sàpiga que plou.

Perquè néixer és cançó i bes, carícia de lletania
Feta de retalls de pètal de rosa, i reposar té l'olor
Dels teus llavis, el gust tendre de la llum d'un nou dia.

Ciclotímia (o Urticària)(Minirepte96)

Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i, al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.

Bitàcola (RPV229)

Tot era pedra, inclús el futur sotjat amb pupil·les impassibles,
I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.

Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.

Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.

Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.

Efemèrides (50a Crida de VullEscriure)

Ho reconec, no és fàcil acceptar que ens fem grans. Ningú no se n'escapa, però, de complir anys i de cremar etapes per endegar-ne de noves. Siguin millors o pitjors. I s'agreuja en el cas de les dones. Jo no en sóc l'excepció, evidentment. Encara que podria relliscar-me prou, tot per dur la contrària i pel fet de burxar. Tot just fa un parell de dies que ha estat el meu aniversari. N'han caigut cinquanta. I ja és una xifra per tenir en compte. Sobretot amb amics que gasten un humor àcid i corrosiu com una servidora. Des dels primers missatges i trucades per felicitar-me que hi havia una gamma ben variada de tons. L'optimista i el taciturn, el confident i el burleta. I d'aquests darrers n'apareixen en excés en moments delicats. Malgrat que la floreta de la figura envejable m'ha fet somriure, ha tardat ben poc el reguitzell de comentaris amb poca gràcia. Posar el cinquanta t'apropa als seixanta. Aquesta frase ha destapat la capsa dels trons i s'han encadenat les bromes referides a l'envelliment i la decadència del cos. I ràpidament han apareguts alzheimers i càncers diversos, divorcis i noves sogres... L'adició de dramatisme i d'obscuritat ha portat el tema a una degeneració força accentuada, amb juguesques incloses. No em pregunteu ara com ha estat la cosa per arribar a aquest punt. L'únic que sé és que, en breus instants, ocuparé el nínxol que reservàvem per a l'àvia, encara fresca com una rosa, mentre s'apropa a la centena.

Deferència (o Confidències)(Minirepte95)

Ho reconec, sento enveja d'un cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència, suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's. Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria crucificat.

L'inesperat contacte dels seus capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques, delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i, amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita, vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en silenci.

Fins que avui, Diumenge de Glòria, he tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja, de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.

Dòmino (o Gènesis apocalíptica)

Insomni, i les fitxes del meu cervell no s'aturen,

Entre l'onatge, que vaticina el naufragi i l'illa,

I la capacitat de comprendre la sang als polsos,

Perquè la vida clama i reclama espais lliures.

Amb l'exactitud dolorosa d'escoltar el rebombori

Del sonall fet de bocins de promeses trencades,

Segueixo la sofrença amb passes tímides, vagues.

Insomni, i la pluja encara cau damunt de les restes

Del somriure esbossat, en un rostre orfe, de tristesa

Manllevada, que és meu i continuo sense reconèixer.

Amb el retrobament, vull desaparèixer on l'alenada

No sigui ofec ni fugida, perquè les vetlles esdevinguin

Mel vellutada i bes als llavis i abraçada corresposta,

On la soledat se senti estrangera com una germana.

Pel·lícula ( o Seqüències vívides)(RPV288)

Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,

Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.

Perímetres i intempèrie (Supervivència V)(Melorepte244)

Per què les veus del passat no emmudeixen i pedalen

On no hi ha asfalt per transitar, dins de la memòria,

Aquests bocins de llum que construeixen una història

Del no-res, entre rialles i llàgrimes, amb l'aire que exhalen?

Per què no és volàtil l'espectre que deixen de la infantesa,

Les siluetes que, perfectes, juguen amb ombres i llum,

I carreguen traülls i tristeses i alegria sense més embalum

Que aquesta àncora que no es deslliga però que tampoc pesa?

Per què, per avançar, cal trencar murs o inclús oblidar mars

Insondables, horitzons que he traçat, per reptar-me sempre,

En l'ingent món que forma el minúscul perímetre del teu melic?

Per què, digues, aquestes veus que em parlen eixorden l'espars

Silenci que anhelo, esborren la quieta calma que sols s'empra

Quan l'ànima es troba enmig de la intempèrie i no cerca abric?

Bèsties bípedes (o Obsolescència instantània)(48a Crida de VullEscriure)

Segons els pares, l'any 2000 havia d'obrir noves portes a l'avenç tecnològic. I la Virgínia ho experimenta amb tota la seva plenitud en prémer el botó. Embadalida comprova que és immediat l'efecte. Ni la velocitat de la llum pot superar aquesta acceleració. Davant seu, reminiscències d'un panorama que li és conegut però tan evident que es troba en ple transcurs del passat que no li cal pessigar-se per saber que no somnia. És real allò que veu, allò que escolta. Se sent privilegiada, malgrat un cert malestar, barreja de vertigen i perplexitat: s'adona que els seus rebesavis mai no haurien pogut ser testimonis com ella d'aquests teletransports quasi instantanis, però potser sentirien el privilegi de ser més feliços. Inclús lliures d'un sistema d'esclavatge silenciós, quasi innocu, invisible a simple vista.

La Virgínia dubta abans de prémer de nou el botó, que la retornarà al seu present, perquè ha quedat paralitzada durant uns segons que li han semblat segles. Ara ja no es burlarà de les narracions de ciència-ficció tan escampades entre les seves generacions anteriors. Recorda l'entusiasme del seu pare en parlar-li de Philip K. Dick, d'Aldous Huxley o de la sèrie Star Trek. Bèsties bípedes d'altres planetes, individus de mons paral·lels que no entenen la societat, foscor... Tots tres elements s'amalgamen davant dels seus ulls avui, en la que és la data vigent: 8 d'abril de 2014. La màquina del temps s'amaga en el comandament a distància del seu televisor, mentre Rosa Díez vomita paraules en l'estrada del Congrés.

Antípodes (Supervivència IV)(Melorepte243)

Per què deixar-te anar, amb tot el llast que suposa,
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?

Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?

Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?

Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?

Galàxies (Melorepte242)

Vola, arrossega'm amb tu, cap al camp
D'estrelles que erigeixes en el meu món
Cada matí que et respiro, present pregon,
Somni despert del desert de voler besar

Els silencis que engendra el teu reclam,
I m'adonaré que sóc ploma que s'enduu
El vent, també pol oposat per atraure'm a tu,
Gota ínfima enmig de la mar a punt de vessar.

Vola, galàxies enllà, quan el camí és llum,
Claror dels teus pits de meravella, foc i rou,
Joia que resta després del rastre del somrís

Com el bressol suau que em bressa el flum
Que esdevé dins de l'ànima quan et sé jou,
Cadena lleu que em lliga al teu esguard precís.

Efímera trajectòria perpètua (Supervivència III)[RPV276]

Per què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?

Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?

Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?

Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?

Vigílies [FINAL D'HIVERN de VullEscriure]

Respiro fondo i em bec les llàgrimes. També l'orgull. Accepto els errors, finalment. A aquestes alçades, ja em sento cansada d'haver de discutir i de lluitar contra tothom, inclús la família. Em sento tranquil·la ara, m'ha costat decidir-me però és la millor elecció que podia prendre. Almenys restar en pau amb qui m'ha ofert l'oportunitat de néixer i de gaudir de la vida. Potser amb imperfeccions o amb moments millors i altres de pitjors. Potser inclús he sentit odi per ell, que s'ha esfumat gràcies a l'amor que, dia rere dia, em demostrava i jo li he estat recíproca. Encara que em costi baixar del ruc...

Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...

Memòria funàmbula (Supervivència II)[RPV275]

Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?

Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?

Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?

Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?

Supervivència (Melorepte241)

Per què he de perdre els somnis on el pont

És pronunciat pels teus llavis amb síl·labes

De tornaveu i d'oneig silvestre, on el batec

És una forma de viure tan semblant a besar-te?

Per què he de fingir ser ombra quan esdevens

Absència i promptitud, gest del vent gèlid,

En cada racó on la llum és pell que et cobreix?

Per què el vers ha de ser la sang que recorri

Aquest cos mortal, que agonitza enmig del mut

Silenci de voler raure en braços de la fal·làcia

Si cal oferir la vida per abastar-te en el far?

Per què, digues, si em lligues les mans al rumb

Dels teus ulls de brúixola, i el nord és perdre,

Un cop més, en constància, el seny i la demència?

Tristíssima pèrdua (o Perpètua memòria)

Quando alguém morre ou desaparece, a palavra escrita é a única respiração

[Quan algú mor o desapareix, la paraula escrita és l'únic alè] 

Milton HATOUM (Órfãos do Eldorado)

Tristíssima, com la bellesa de l'àngel

Que encara bat les seves ales, feixuguesa

Endins del meu cor, que són ploma i brisa,

Retalls de records que remouen entranyes.

I hi ha frases tan tenyides de tu que pinto

Racons de l'ànima amb les lletres del nostre

Teu món de ponts de colors i de guspira,

Una esperança efímera i perpètua, Maria.

Delicada, com el destí que hem d'escriure

I que no gosa deslligar els llavis que tatuo

Amb aquesta meva memòria tan capriciosa.

I sé que tot xiuxiueig clama fins on la fusta

Erigeix passarel·les per minvar la sofrença

I la pèrdua i, als nostres peus, la mar brama.

Pecúnia, Diàfana Letícia

d. e. p.

Viure amb la celeritat del funambulista,
Dirigir-se cap al sud, on el sol escampa
El seu reialme amb l'escalfor dels braços
De la mare més tendra, el bressol únic.

Riure amb la tristesa i la joia de melodies
Fetes penjoll d'albada, rou begut del calze
De jaç d'herba fresc deixat enmig de la via
Dels homes, freda trajectòria de la dalla.

Viure amb la pecúnia del tràfec, diàfana
Letícia de raure on els déus no sol·liciten
Ni escolten arguments ni clemència, sempre.

Riure en l'entrellat d'unes giragonses, oxímoron
del plor i el somrís, mentre la pèrdua abandona
Al fons de l'ànima arestes de la màgia del músic.

Brúixola (o Nímfules)[dibuixet]

Com seguir l'imant de la demència

Amb la brúixola dels dits,
Pell feta ardència,
Allau de nits

On les llunes no tenen clemència
Quan s'és feble, i els pits
Són cau i essència,
I bell laberint.

Com esdevenir humà i beure
A llargs glops àvids la vida,
Plaer succint,

Fins que la febre fa entreveure
La porta escàpola, l'eixida
Que es va diluint.