Festina lente
August (Suetoni dixit)
La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de
les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara
queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig
del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema
del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a
engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir
el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.
La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la
Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i
amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest
viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em
distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la
Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de
Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del
Sacré Coeur.
I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys
que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que
immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi
infinitament.
Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses,
però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no
sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres
vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i
el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a
minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et
giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de
besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres
per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a
l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha
de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos,
per damunt del passat més negre i el futur més incert.
La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet,
sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com
breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una
vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però
que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He
travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel
Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que
em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O
seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure
en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un
Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.
