deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/11/13

Escapatòria (o Bífida amnèsia)(Melorepte235)

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos

Julio CORTÁZAR (Cap. 1, Rayuela)


I la seva llengua bífida condiciona el ritme
De les passes, estàtiques o extàtiques, segons
Convingui, com qui camina rere cossos pregons
I escàpols que no deixen desxifrar l'algoritme
Més senzill de la vida; dents i escates clavades

Allà on qualque passió esdevé foc d'encenalls
I fingir és disbauxa i floc de neu fet d'estralls
I d'orgasmes, i crepitar és xiuxiueig de fulles
Mortes, dansaires, com despulles de mirades

Cegues per mons foscos com l'amor que esbulles
I ofereixes, sacrifici en la pira gèlida del cor,
Amnèsia i record en barreja homogènia, i almenys

Sents com aquest sentiment, que reptava en terrenys
Ferrenys, sols esdevé esperança agònica fins que mor.

25/11/13

Tristíssima facècia (o De l'eròtica de la tàctica)(Repte Clàssic DLIV)

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.

12/11/13

Glòria pacífica (o Plàcida suspicàcia)(Melorepte234)

[A M. D.]
 
 
Habites en la perfecció exacta d'un instant,
En la joia equilibrada d'un bes que és drecera
Cap a la placidesa i al dol d'enyorar la vida,
Quan les veus són cristall i harmonia, el teu nom.

Albergues en tu aquest cor mortal que batega
Al ritme de l'oneig, la mar als peus del pont
Que connecta el record i el sospir amb l'anhel,
Quan rendir-se no és remei sinó malaltia i silenci.

Mentre em pregunto,
al principi era el Verb?
Potser ara és llavi, saliva, desig des de l'impacte
I la glòria sigui tornar a l'origen del teu ventre.

Mentre m'adono que no hi ha més camí que tu,
Estel i sol i llum i pau, marededéu de qui naufraga
Un cop més en una mar de sequera com és Eros.

3/11/13

Bel·ligerància (o Clarividència)(RPV265)

Just, com l'equilibri de forces de la Natura,
Has caminat amb passa ferma i breu, fins
Que la bufetada t'ha presentat el fred mut
D'uns pams de terra on no lluita la paraula.

Compromès, com l'aire que es respira, pur,
I ofereix la vida, el combat i la rebel·lia,
Has superat els botxins amb clarividència
I amb idees de foc tan plenes de franquesa.

Present, com restar dempeus davant del repte
D'avançar inclús contra els corrents, has vist
La bondat en els ulls d'aquell qui vol ser lliure,

I li has brindat la bel·ligerància de recordar-te
En les seves oracions, en el dia a dia, com
Una ànima bessona, germana, d'home just.

15/10/13

Vigília (o Sístole i diàstole)(Relats Conjunts)

I la ferida no sagna, estesa en tot l'horitzó,
Quan la muntanya delimita cada batec del cor,
Sístole i diàstole sense fre, fins que el topall
Sigui la pròpia pell, sense més camí que l'alè.

I la cicatriu és recorreguda pel misteri extens
I intens, canviant com el pas dels núvols davant
Dels ulls, i un cor viu es desviu per no aturar
L'accelerat ritme frenètic del seu món interior.

Desplega artèries, venes, gotes de sang fetes desig,
La vida en un sol segon, els somnis més bells, inclús
Els malsons, perquè la vigília també eternitza la nit.

Desfés nusos amb el passat, glops de fel que faran
Amarg tot centímetre caminat com si fossis nou-nat:
La ruta cap a l'infinit és temerària, com el desconegut.


Èpsilon (Melorepte232)

Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals
De fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors
I la complicitat del teu nom, el poema més bell
Que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot
D'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients
Amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,
Distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó
Semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar
Una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.

Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu
Que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,
La drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell.

25/9/13

Ràbia (o Estàtica majestàtica)(Niporepte100)

Encén la ràbia
Contra natura. L'arbre
És el clar indici
Que el bosc és majestàtic,
Superior a l'home.

18/9/13

Pèrgoles (o Escandinàvia)(Melorepte232)

Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.

17/9/13

Delícia de l'Alcúdia






Prepara't sempre
Pel temps de les magranes:
Serà misteri
Enmig de les paraules
Dites, camí de l'autumne.


[imatge de Rosabel Gumbau]

16/9/13

Solitària planúria (o Quilòmetres exànimes)(Relats Conjunts)

La senda és llarga, extensa i, malgrat el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.

Sigues pelegrí, com llop solitari enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs, llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible horitzó.

Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...


11/9/13

In-de-pen-dèn-ci-a (o Vèrbola pretèrita)






De vegades, el comiat no arriba amb paraules; són gestos i accions que, lentament, obren camí enmig d'una ferida, que no sagnarà per molt que hi furguin les vexacions o els insults.

De vegades, escoltar el so de la pluja en el veïnat aixopluga de la tempesta futura, quan l'aigua ha estat mar d'intempèrie des de l'inici, allà on l'horitzó delimitava els somnis.

De vegades, la vetlla és el preludi d'una albada esplendorosa, on el passat SOLS és un cúmul de vivències, on la llibertat té el nom del vent, sense carn feta llast ni segles de cadenes.

De vegades, despertar és enlluernar-se al primer moment per seguir el camí veritable, cap a la llum i que la defallença no aparegui mentre es fa via cap a la independència.



**La meva participació en la proposta de la cadena de blogs, seguint a en Gazophylacium i enllaçant-lo amb en Deric


22/6/13

Asfíxia (o Foscúria)(33a Crida de VullEscriure)

El Vendrell, 22 de juny de 2013


Estimada Anna,

No calen presons ni zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé: no és fàcil ni de color de rosa...

No calen amagatalls ni segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i l'amor que mereixes.

No cal esperar la nit per experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat, el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.

Sempre i per sempre.

16/6/13

Llargària mastodòntica (o Absència)(RPV255)

Compto amb fogueres els minuts d'espera,
Les hores de necessitat teva quan no hi ets,
I t'escric, com ho faria el poeta, la insipidesa
I la llargària mastodòntica del dia sense tu.

Recompto els segons transcorreguts, tot just
Acabat el primer recompte, i el canvi és ínfim
I desesperant, tan candent com caure endins
De l'avenc obert als meus peus, per l'enyorança.

I em sé adolescent, quasi nounat a trenc d'alba
I enmig de la matinada, fugint de la flama i caient
A les brases, si em pregunto on ets i on sóc.

I et sé il·lusió i somni i vida nova, i esdevindrem
Pell única per contrarestar l'infern de dejú i de silenci,
Per gelar-ne la temperatura amb amor golut, Anna.


 photo a02efcad-2f58-48f9-9da1-23c373e7a32c_zps67cc29a4.jpg



Immundícia (o Desgràcia polièdrica)(Relats conjunts)

Al principi, hi havia el buit.
I el buit va fer-se acer i carn i gana.
I els proletaris, sense atendre Àngelus per venir
Ni senyals ni sirenes, deixaren la tasca
De construir un habitacle per als somnis
Dels rics, per al vidre i per al dic contra el vent.

I onze valents van respondre
A la veu de llurs estómacs amb la pausa
Merescuda i guanyada a pols i equilibris,
Funambulistes construint babels
En el purgatori de l'alçada,
En l'infern del descuit, sabent que no tindran
El premi de gaudir del paradís de viure
Dins d'aquell hivernacle bell i tosc, alhora,
Que permet passar la nitidesa del núvol,
La carícia del sol, però deixa fora la immundícia
Del tràfec i de la pressa, la pobresa
De les mans que erigeixen la majestuositat
D'un poliedre silent i perfecte,
Perenne fins que el travessin unes ales
Metàl·liques guiades per la demència.

Al principi era el vent, fins que la barrera
Va engendrar-se, fita de l'home,
Futura memòria de la desgràcia veïna.


13/6/13

Púrria (Minirepte78)

El sotrac del tren en posar-se en marxa l'espavila de l'ensonyament. Als narius, l'olor de suor i de restes de vòmit d'un nadó encara lactant és un cop de puny que li provoca basques. Les suporta estoicament. No vol formar part d'aquesta ferum escampada pel vagó, almenys mentre duri el trajecte. Això és més suportable que els darrers mesos de la seva vida, en què s'ha vist sense feina i perdent els estalvis. I, per acabar-ho d'adobar, ha d'acceptar que el traslladin per un treball les característiques del qual no coneix. Li molesta aquesta púrria que l'envolta, per molt que diguin que són de la seva mateixa índole. No es reconeix en la seva roba ni en el seu accent. Són de baixa estofa, de la mateixa ciutat potser però d'altres barris de classe pobra.

Troba a faltar el seu cotxe particular, que li ha estat embargat. Si no, de ben segur que no s'hauria creuat amb aquests espècimens. Ara, tanta pudor el comença a ofendre, ara s'hi han afegit altres fluids corporals, que millor no esmentar-los. Amb aquest pensament al cap, les cames li fallen i es desploma, quasi perdent el coneixement. No ha menjat de fa... ja n'ha perdut el compte. Algú del seu voltant demana auxili perquè s'aturi el tren. El responen amb una sèrie de cops, carregats d'odi i de ràbia, igual que la frase que, abans de caure inconscient, sembla un gruny animal: Calla, porc jueu fastigós, que no us tindran tants miraments a Dachau!

Metàfores (o Litúrgia)(Melorepte226)

No parlaré d'actors ni d'actrius, als que admirem
I ens brinden emocions tan paradoxals i oposades
Com versemblants, humans com nosaltres dos,
Que respirem i anhelem d'igual forma; no, Anna.

No faré metàfores gratuïtes per esmentar-te a tu
Ni enginyaré arguments amb litúrgia blana i diàlegs
Encotillats. No en sé quan es tracta d'esdevenir
Reflex al fons dels teus ulls quan m'hi escolo.

Parlaré d'un despertar quasi oníric, amb el teu cos
A la vora, d'una rialla enmig d'un dinar, d'uns llavis
Escàpols que em besen el coll en tornar del bany.

Faré un Univers propi i imperfecte, que ens faci créixer
I millorar, una quotidianitat tan temptadora com normal,
Una llar que abasti el que és necessari, que és la vida.

...i màximes

[seguint un poema de Jaume Dargó]
 
 
(...) T'escolto, calladament, perquè siguis
Balsàmica com el xiuxiueig que anhelo,
Eterna com l'amor que et professo,
Necessària com l'oxigen que servo
Perquè tu també puguis viure, Anna:
I el silenci és fèrtil erm massa ferreny...

T'escolto, amor, amb la mirada plena
D'esperança, amb els dits que llauren
Nit i dia els teus somnis, i la mà estesa
No cessa d'oferir-te la llum d'una sortida.

12/6/13

...o ànimes oníriques

[seguint un poema de Jaume Dargó]


Clourem els ulls plegats
Quan els dits palpin la pell.

Sabrem, Anna, que l'escalf
És cert i tangible com l'anhel.

Clourem els ulls plegats
I seguirem el somni fet realitat,
La frase en la paret, el mode de viure:

Guiar-nos per les dreceres
Preses per la saliva, per l'amor
Encès amb foc perenne, ànima.

11/6/13

...còmplices (o Gèminis)

[seguint un poema de Jaume Dargó]
 
 
No ho dubtis mai, vida meva,
Anna gerda com el rou enmig
Del camp, amb el lligam ferm.

Perquè aquest amor ha nascut
Entre la pluja i el risc, ple de força
I de deliris onírics, còmplices
Que allarguen l'esperança
De la joia perenne, lletres escrites
Allà on la tinta hauria de ser sang,
Aliança del demà més esperat,
El que bastim i anhelem nit i dia.

I sé que vols,
Que mossegaries
Cada centímetre de carn
Que t'oferís sense
Dubtar-ho mai,
Esclaus del pleniluni
O del quart que sigui,
Devots del cos
Aliè i conegut,
Explorable i silvestre
Decididament.

No dubtis mai, vida,
Anna fervent, que despertes
Els meus dits
Amb la pell oferta
A les dents i als ulls.
Més propers cada cop,
Avui que l'enyor dol
L'absència de l'ànima
Que m'uneix a Gèminis.

T'estimo, et desitjo, bessona...

10/6/13

Andròmines (o Sèries i cabòries)(Repte ClàssicDXLVI)

Les rialles del xiquet, que es barregen amb les veus infantils de l'Abella Maia, l'acompanyen mentre carrega la rentadora amb una bugada de color. La fan somriure i l'alleugen una estona, la que ell passa davant del televisor tot berenant. Li agrada que s'esplaï després de l'escola i una de les seves diversions és seguir les aventures de l'abella Maia i tots els seus amics, des de l'inseparable abellot Willi fins al saltamartí Flip, l'aranya Tecla, la mosca Puck, l'escarabat Kurt o el ratolí Alexandre. Ella els recorda de la seva infantesa, i ara, amb ells, ha recuperat aquella època alegre, en què poc món coneixia ella, com si també fos la Maia descobrint racons inexplorats en cada nova aventura, capítol rere capítol.

El veu tan feliç que ella s'omple de joia. Vol tenyir de color rosa tot instant viscut amb ell, des que es lleva que li mostra la seva millor cara, i li ofereix quasi tot el que li demana, sempre amb coherència. Res de capricis innecessaris, ja ho sap bé el petit, i potser caigui un regalet extra, si es porta bé o l'ajuda a guardar la compra. Per això li dol haver-lo de renyar quan els nervis la traeixen o arriba al capvespre amb el cap carregat de cabòries. No pot fer durar massa el càstig imposat ni l'emmurriament cap al seu fill. Avui vol estar tranquil·la, perquè el sent riure amb tantes ganes que li sap greu escridassar-lo per eternitzar el pa amb xocolata del berenar, quan queda badoc amb els diàlegs animals del país multicolor de la Maia, que ara és desconegut...

Mentre la rentadora endega el programa seleccionat, ella endreçarà els quatre estris del dinar i de preparar el berenar. Embruta poc perquè el xiquet es queda al menjador gràcies a la beca escolar, i ella amb quatre mossades ja queda farta, escanyolida com és tampoc en necessita més. Dins de la cassola queden dos cullerots de cigrons estofats, que allargarà amb un parell d'ous durs i més aigua. Amb això i quatre fulles d'enciam amanides amb un tomàquet de l'hortet de la seva mare, trampeja avui el sopar. Ja intueix les queixes del seu fill quan vegi, un cop més, cigrons en el seu plat, i la ganyota de fàstic en arribar l'amanida. Ara, però, encara recull la cuina, passant la baieta humida damunt del marbre i fent desaparèixer les poques restes de menjar que hi queden. També és un avantatge haver de cuinar tan poc: embruta menys i ha de netejar menys també.

Escombra i deixarà la fregada per a darrera hora, quan ja hagi allitat el xiquet. L'apressa quan ha acabat el capítol de l'Abella Maia i la publicitat del Club Super3 el portarà fins a l'Spirou petit, que no li acaba d'agradar però com que bada tant... Aprofita per dutxar-lo en els quaranta-cinc minuts que tenen de marge, tant mare com fill, per a la dutxa i el canvi de roba. Sincronitzats amb el televisor, acaba de col·locar-li el pijama a corre-cuita i el televisor abdueix de nou al petit, amb la música de Doraemon, la lletra de la qual coneix a la perfecció.

Les rialles del xiquet no tarden en reaparèixer. Les rucades del Gegant i d'en Suneo, amb les sortides de capsigrany d'en Nobita, són infal·libles per a que esclafeixi a riure. A ella també li agraden tots els invents que surten de la butxaca màgica d'en Doraemon, per molt adulta que sigui. Reconeix que és la seva sèrie preferida, deixant de banda el punt nostàlgic de la Maia. S'esperarà a veure quina nova andròmina sorgeix d'allà dins, tan plena d'enginy que la sorprendrà com sempre. N'està segura. Igual que sap del cert que, amb una butxaca màgica com aquella, podria carregar la nevera de menjar, per al seu fill almenys, sense por a no arribar a final de mes, amb el míser subsidi d'atur que li pertoca, i la manutenció del seu exmarit, que no ha cobrat mai encara, cabòries que la obliguen a allargar els cigrons una i una altra vegada...