Asfíxia (o Foscúria)(33a Crida de VullEscriure)

El Vendrell, 22 de juny de 2013

Estimada Anna,

No calen presons ni zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé: no és fàcil ni de color de rosa...

No calen amagatalls ni segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i l'amor que mereixes.

No cal esperar la nit per experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat, el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.

Sempre i per sempre.