deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/6/13

Asfíxia (o Foscúria)(33a Crida de VullEscriure)

El Vendrell, 22 de juny de 2013


Estimada Anna,

No calen presons ni zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé: no és fàcil ni de color de rosa...

No calen amagatalls ni segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i l'amor que mereixes.

No cal esperar la nit per experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat, el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.

Sempre i per sempre.

6 comentaris:

Elfreelang ha dit...

amb els teus mots és cert que es desclou la tenebra!

Anònim ha dit...

preciosa carta Lluís, en ella se ve el amor tan grande q tienes a tu Anna

Mariola Nos ha dit...

El poeta que estima ...

sargantana ha dit...

tenim un somni,
si tambe es el vostre...
us convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

us hi esperem !!

Carme ha dit...

Puc dir-te que posa la pell de gallina aquesta carta?

Gràcies per venir, deo!

Anònim ha dit...

Hola, Deo!
doncs resulta que se't troba a faltar per RC, i he decidit fer una volteta pel teu blog.
Espero que aquesta relació, que ja havia intuït en alguna de les teves últimes participacions als reptes, estigui anant bé. Tot i que és complicat quadrar un horari laboral com el que tens amb la vida personal, si hi ha amor i força de voluntat tot es pot superar, t'ho diu una que està aparellada amb un autònom apassionat de la seva feina!
Bé, prou persianes! Una abraçada i cuida't,
Anaïs