Cobdícia (Niporepte77)

Pels carrers vago
Per demanar temps extra
A l'existència,
Per cobejar els teus llavis
De fruita prohibida

Sleeping Beauty (RPV242)

He somniat els traços del teu cos exacte,
El somrís que espera una mirada clara
En nits de vetlla, quan la tristor compacta
Els record en la memòria i s'hi empara;

Els braços que acullen l'escalfor absent,
El neguit d'un cor entusiasta que sobreviu
Gràcies a la il·lusió, quan la pluja és corrent
A seguir i en el diluvi deixa l'amor que escriu.

He somniat paraules contra la melangia làbil,
La pell mentre la devora una boca, que amara
La sequera, perquè l'hivern esdevingui etern estiu;

L'endemà arrapat a l'esquena, pacífica i hàbil
Guerrera, en lluita callada, quan despertar és l'acte
Més bell i pur que es pugui somniar, bella dorment.

Diàspora pròpia (o Cornucòpia)[RPV241]

Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
Cal lluitar per ideals i il·lusions malgrat que signifiquin
La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

I busco en els meus malsons la primavera exacta, la Cornucòpia
Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.

Demència (o El boig de la Ronda)(Melorepte213)

Diré el bes i vindrà a la memòria la pluja i la nit,

El boig que et ronda sense remei quan l'engruna

Més ínfima d'un mot teu és un udol trist a la lluna

Que ens guaita i ens empaita els somnis i el delit.

I retindré en la gola el crit i el desig per cadascuna

De les passes que ens separen, per minvar el neguit

De voler i no poder, el joc i el foc i la passió pel dit

Que et ressegueix l'esquena, dèbil castell que s'enruna.

Diré el bes i retornarà l'eclipsi de la raó al meu Univers,

Satèl·lit d'aquest món creat al teu voltant, on la pupil·la

És foscúria brillant en trencar-se la promesa del silenci.

I retindré a les palmes l'escalfor del teu cos, el pervers

Pou que m'engoleix i em tempta i em remou la tranquil·la

Vida al teu servei, perquè cada segon que visqui et pensi.

Cíclica dèria (Niporepte75)

Entre la brossa,
Les perles de la vida,
Cíclica dèria.

Peripècies (Minirepte65)

Recorda la primera matinada que vam veure sortir el sol, xerrant de tantes coses. Recorda, si no, el rampell sota la pluja torrencial per abraçar-te només. O fins i tot pots recordar el mirador en un dels comiats més dolorosos que hem tingut, entre llàgrimes i tanta tendresa i amor que ens parlàvem amb els ulls.

Rememora les frases pronunciades a cau d'orella, escrites a corre-cuita o d'amagat. També pots rememorar llavis delitosos de besos, dits exploradors d'esquena tatuada o, simplement, un pit disposat a albergar-hi el cansament d'un cap que necessita manyacs. Hores de complicitat i minuts d'impaciència per la proximitat de la nova visita, ja ordida abans de l'adéu anterior.

Remembra el desig per veure'ns a tothora, la inquietud per saber-nos llunyans però propers alhora. Refresca la memòria amb dolls de somriures i passeigs amb les mans entrellaçades. O la calma de Peníscola fora de temporada. Recorda tot segon viscut al meu costat, l'esbós de la felicitat absoluta i mútua. I pensa que, en cap instant que ens manquem, no s'esborrarà el teu record de la meva memòria.

Recorda'ns amb l'única fita de ser ben arrapats, amb un món construït a base de respecte i amor, de calma i passió, sense cap més ambició que delimitar-lo amb els cossos i amb les quatre parets d'una llar. Recorda-ho, Anna, i recorda que no hi ha oblit suficient per dissipar aquesta flama encesa. Sempre i per sempre.

La Noor doblega de nou el paper esgrogueït. Els ulls vidriosos són la prova que aquelles paraules li són familiars. Tantes i tantes vegades ha escoltat amb incredulitat les peripècies que s'hi expliquen... Ara, però, s'adona que l'amor dels seus pares era sincer i desassenyat, sense distàncies ni impertinències que el minvessin. Per això ella és al món, i la il·lusió els dura...

Calma (Repte Clàssic DXXXV)

Llegeixo tranquil·lament a la meva butaca de lectura, en silenci, ara que ja es pot. Però dura poc la calma. La presència de la nena a la sala em fa alçar la vista i deixar la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa. Els seus ulls, sempre a l'aguait, em miren amb odi, freds i amb ràbia condensada. La fito sense pronunciar cap paraula. No mou ni un múscul del seu cos esquifit. Tampoc jo no goso moure'm, per si comencés a xisclar en veure un sol moviment meu. Aquest silenci, tan costós de trobar, és meravellós i no em ve de gust que aquesta marreca el trenqui de nou, capriciosament, per molt extraordinàries que siguin les martingales que pugui idear. La ignoro i segueixo amb el llibre.

Però pressento el punt àlgid d'una ganyota que s'entreveia en els seus llavis just abans de reprendre la lectura. Les seves mans obertes i els dits separats estan en tensió, la mateixa que es pot respirar a la sala. Els seus ulls em provoquen nerviosisme i la respiració se m'accelera, gairebé emulant la de la petita, amb un ritme tan ràpid que sembla ofegar-se. Suplico que em deixi en pau durant el temps que llegeixi. Li ho suplico amb la mirada, sense emetre cap so. Vull gaudir de la lletra impresa durant un interval de temps mínim, escassos minuts si cal. He claudicat fa tant...

La súplica és escoltada. Potser. Perquè l'horrible ganyota cessa a l'instant. Però clou les mans amb força, els ínfims punys agrupen tanta ira que temo per la meva integritat, si es decideix a carregar contra mi. No sabria com defensar-me, de nou, del seu atac violent. Demano calma, tranquil·litat, assossec. Amb la mateixa fórmula que abans. La seva mirada s'alleuja, no hi té tant d'odi. Però el to moradenc de les seves ulleres no em fa confiar en ella. Tot i així, la nena gira cua i surt de la sala. Quedo bocabadat de tanta docilitat. Deixo el llibre damunt de la tauleta i segueixo les seves passes.

La trobo quieta al rebedor, palplantada i amb la vista dirigida a la porta. No sortirà pas. Perquè sap que no pot fer-ho i perquè no li ho facilitaré jo. Aprofito la seva immobilitat per anar cap al lavabo. Encenc el llum i, dins de la banyera, encara hi roman el cos ensangonat de la petita. El ganivet que li travessa la caixa toràcica n'és la prova que l'he morta i que allò que he vist ja no pot trencar el silenci. Com a molt, espantar-me de tant en tant. Torno a la sala i reprendré la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa, sense rialles ni sorolls, sense destorbs capriciosos d'una nena malcriada.

Reclam (o Misericòrdia)[Melorepte212]

Aire. Com qui respira el plom de l'enyorança,
Reclames la llibertat entre cadenes in(di)visibles,
Amb ulls de misericòrdia i l'aixopluc de la flama
De l'amor més devot, que espera i et mira i et parla.

I t'ofega el dia a dia, i l'ànima insubmisa no es resigna
A la grisor del vistiplau mesell, al roc que arrossega
Els membres fins al fons del toll enllotat de l'aliança.

Aire. Com qui s'arrisca a travessar els núvols orfe
D'empar, sols amb les ales de la confiança del somni,
Amb el rampell del cor que sap què vol, sense guiar-se
Per la brúixola del seny, també anheles la felicitat i la vida.

I t'asfixia aquest ingent embalum fet cobdícia pels llavis
Clivellats, que cerquen besos que ja no els corresponen,
L'encenall que revifi un foc derrotat per la passió, pel diluvi.

Llàgrimes de la memòria (peresa)

Plou. Ha plogut tot el dia. Aquesta és una tarda de sofà i vànova. I no fer res més. Ja n'hi ha prou amb la pluja per augmentar l'enyorança que sento per tu. Tinc mandra de refer la meva vida. La mateixa mandra que em ve per oblidar-me de tot el que m'has ofert. I de tota la il·lusió suscitada. D'aquest somni que ha de ser la vida fins a esdevenir una realitat. Ara no em va bé, sincerament. Ni ganes. Bufa el vent. I plou. I deu fer un fred al carrer, que es treuen les poques idees de sortir de casa. Tan bé que s'hi està, a la saleta, sense res més que el silenci. Si tingués el comandament de la cadena de música a mà... Però m'he d'alçar per engegar-la. També és bo el silenci de tant en tant.

Plou. I sembla que no hagi d'aturar-se mai, aquest xàfec. M'endormiscaré amb aquest so constant de gotes caient als vidres, l'espurneig llunyà d'algún llampec esporàdic. Com si l'escalfor del radiador s'escolés dins de la meva consciència i em convertís en autòmat desprovist del seu mecanisme. Estirat al sofà, amb els ulls clucs, no moc ni un sol múscil del cos. Només el lleu moviment del ventre en respirar pausadament. Com si alimentés aquesta peresa que m'aclapara. Pel teu assumpte i per la vida en general. Vull descansar només. Sense son, per mer plaer, si fa falta. Per contrarestar que no puc passar aquesta tarda amb tu.

I et penso. Tenyoro. Et beso en la imaginació, i m'arrapo a la teva esquena. Amb desig de dormir i sentir el teu caliu. Mandrejant, gaudint-te calladament. Mentrestant, plou. Ho ha fet tot el dia. I ja no sé si les llàgrimes que ploro són també pluja de la memòria.

An(n)estèsia (Niporepte74)

Té la mà, pren-la Quan el passeig és vida: L'ànima exhala.

Dèbil (Minirepte62)

Sabia que, tard o d'hora, degut a la seva tenacitat, acabaria cedint la meva part dèbil que no es deixava enganyar a les evidències. L'excusa, però, era en forma de frase lapidària que ni jo la creia últimament. —Som cunyats —li deixava caure, amb un to que minvava progressivament i perdia força i convicció. Llavors, com un animal dòcil, abaixava els ulls i no se li escoltava cap paraula. Durant una bona estona restava en silenci i jo, amb el pes de la consciència al damunt, com si actués malament. I el moment crucial de saber que no hi havia marxa enrere en caure entre els seus braços, malgrat el parentesc tan directe, va ser la darrera celebració de Cap d'Any. L'alcohol i el racó més fosc de la casa foren elements prou diabòlics per acceptar els seus llavis, furtivament, lluny de l'abast dels cònjuges corresponents. Tot i la foscor, cada detall d'aquell primer petó era captat pel meu cos, el tast d'aquell cos prohibit pel vincle familiar, la primera fita per endegar un camí nou i temerari, el que ens ha dut fins aquí. Tanco la porta de l'apartament nou de trinca que serà testimoni de la nostra convivència. Ara miraré jo els seus ulls, sense amagar-me'n, sense envejar la meva germana sobretot a les nits. I em fito al mirall i n'examino el conjunt. La corbata rosa fa joc amb els meus ulls blaus i l'atractiu de la barba de tres dies, tan masculina... com ell.

Senzillesa (Repte Clàssic DXXXII)

Ella obre la porta però la gana supera la curiositat per anar fins al rebedor i comprovar qui ha entrat a casa. A més, entre els xiuxiueigs i les rialles discretes, m'adono que no és un desconegut. Ja és mala sort que coincideixi amb el meu esmorzar... Accelero el ritme de les mastegades per engolir el més ràpid possible tot el menjar. Es fa el silenci, deuen besar-se. I, després d'una palmada gairebé inaudible, els xiuxiueigs es reprenen. Ho agraeixo, tot s'ha de dir... després de tantes discussions, una mica de calma, almenys per una estona, també cau bé al cos.

Unes passes, que s'allunyen del menjador, m'indiquen que, en breu, la porta de l'habitació del petit s'obrirà. El so d'una melodia estrident i metàl·lica omple tot l'apartament quan no troba obstacles. S'obliden de mi, llavors? Escolto el nom del xiquet i sento un bri de gelosia. Que li facin carantoines no acaba d'agradar-me massa. Però ho dissimulo mitjanament bé. Millor que abans, que em queixava en preveure les moixaines que minvaven les festes cap a mi. Ara, però, menjo i no tinc la mala sang que m'estroncava la gana.

El xiquet se sorprèn i parla amb veu greu, barreja d'home i de nen, però que s'escolta amb claredat. L'entusiasme es palpa dins de l'habitació. Les paraules es barregen amb moviments excitats, d'eufòria pel nouvingut. Ha dut alguna cosa amb ell, que fa que el petit boti sense parar i demani d'obrir les bosses, veure'n el contingut. Li falten mans, com sempre que li embarga l'excitació i el nerviosisme. La cel·lofana de les bosses fa soroll quan les intenta obrir el petit, que demana ajuda, de ben segur, a la seva mare. I un ohhhh de sorpresa el reactiva de nou. Les paraules de petició es multipliquen mentre jo, finalment, escuro el plat.

M'asseguro que no hi hagi res més per menjar. Sembla que em tinguin a règim des que estic creixent més del compte. Ensumo pel meu voltant quan un espetec enorme m'espanta. Corro cap a l'habitació del xiquet amb lladrucs d'espant més que una altra cosa. Sóc covard, ja ho diu ella, però si bordo no es nota tant... Els veig als tres somrients, amb llàgrimes als ulls, i envoltats de globus pertot arreu de l'habitació. És tan senzill fer feliç a les persones?

Remeno la cua encara amb el cor accelerat. M'engresco i busco amb la pota el globus més cridaner, d'un roig que reclama l'atenció completament. I, tot d'una, es repeteix l'espetec d'abans, més fort però. El globus s'ha convertit en bocins vermells dispersos pel terra. I penso que també s'han espantat les meves taques de dàlmata. I les rialles tornen a omplir l'habitació, enmig d'un crit que pari quiet i no toqui cap altre globus. M'aturo i esbosso un breu gruny que indica queixa i alegria alhora. Feia tant que no els veia riure, a ella i al seu xiquet...

Indecència (desembre2012)

Meu. És meu. De ningú més que meu. L'he vist jo abans i aquest lladregot ja té prou pena de no tenir ni un mos per dur-se a la boca. Però sí que té la indecència de demanar una almoina o de regirar qualsevol embalum del meu barri. No em provoca cap llàstima, a mi no m'enganya, amb aquesta fotografia llardosa i descolorida, magrejada i escantonada que fa angúnia de mirar. I put a alcohol. Per a què demana la xavalla, per malgastar-la amb un got de vi a qualsevol bar obert? Ja pot oblidar-se de mi, que marxi d'aquí i que deixi aquestes bosses on les ha trobades.

Meu. És meu. Tot el que pugui veure's en qualsevol racó és meu. I les mans plenes d'enveja no embrutaran ni violaran l'harmonia del seu conjunt. He d'afanyar-me, però. Abans que sigui fosc i tard, abans que arribi el final del sopar i el veïnat s'alliti. Al parc quedarà aquell cretí que sempre vol robar-me, treure'm el que em pertany amb la rapidesa i l'astúcia de la fura. Jo sóc més llest, i m'espero que la beguda el deixi fora de joc. No serà la primera vegada que es desperti sense la flassada de cartrons i diaris. Tampoc amb el carretó que, junt amb el gos petaner, arrossega pertot arreu. Ja se sap, això de dormir al ras té els seus inconvenients.

I li passa per tocar-me el voraviu, i intentar manllevar-me el que és meu. Meu i de ningú més. I que gosin treure-m'ho o descobrir l'amagatall on guardo el meu tresor. Se'n penedirà d'haver nascut... Mastega les paraules mentre s'encamina cap a l'apartament. Carrega quatre bosses del supermercat, que ha trobat durant el seu passeig. Seran la nova adquisició per engrandir la seva fortuna, que empudega tota l'escala. Els veïns suporten una mica més, perquè saben que la tramitació ja està endegada. Però el que ningú no sap és la quantitat de deixalles que l'ancià guarda zelosament, que ha perdut el cap arran de la mort de la seva esposa. La guarda amb el mateix zel com el vell avar que compta mil cops les monedes i que desconfia de tothom, fins i tot de la seva ombra.

Pau al món (Minirepte60)

Estimats Reis d'Orient,

Sóc en Pau. Sé que no he estat massa bo aquest any. Que he fet enfadar a la mare i també al pare. I que em portareu carbó. Això m'ho ha dit la mare molts cops amb cara seriota. I jo me la crec.

Us escric també aquest any però no us demano res per a mi. Tinc joguines de sobres i m'avorreixo de tantes que en tinc. I el gos que em vau portar l'any passat ha crescut moltíssim i juga amb mi sempre i l'estimo com als pares.

Vull que aquest any li porteu unes cames noves i un somriure a R., que la mama em va ensenyar la seva buba i els seus ulls em van posar trist. I menjar per als seus germans i els seus pares. Ho sé perquè la mama em diu que m'ho mengi tot o s'enfadaran ells amb mi perquè la seva nevera costa d'omplir-se. I pau al món (això ho diu sempre tothom).

Us escric i no vull el carbó que em mereixo perquè càpiga el que demano per a ells. Jo ja tinc l'amor dels pares, i ja em sembla un regal prou gran. La mare també és més feliç. Això no m'ho ha dit però li brillen els ulls com mai. Molt més des que està més pendent del mòbil. Jo ja sé amb qui parla. Però és el nostre secret...

Besets, Pau.

Octubre (o Anècdotes)(Melorepte210)

Our love is easy
Like water rushing over stone
Oh, our love is easy, like no love I've ever known


M. GARDOT.



Amb els anys, parlarem de l'octubre com qui respira,
De la pluja i de la matinada, del teu ventre maternal
On la llum i la pau habiten, que emmarca i estira,
Per arrencar-los, els fulls del calendari de la nostra joia.

I tindrem anècdotes per explicar-nos, i la pupil·la
Amb el descans aliè, i el silenci de la nit més terrenal,
Una llesca de pa amb oli i sal per passar la tranquil·la
Tarda de qualsevol estació plegats, el pler que acomboia.

Amb els anys, el seny i la bogeria es barrejaran encara,
I la satisfacció per lluitar contra el desànim amb la il·lusió
Primera, i el camp de tarongers ens perfumarà els somnis.

I sabré que en els teus llavis s'apleguen el quotidià i la unió,
El vincle invisible que ens lliga els cors, i el teu nom de mare
Oferirà el pit curull al nounat, bell cúmul d'alegries i d'insomnis.

Hipotèrmia (Minirepte59)

A cops de pedal. Així és com ha viscut d'ençà de les paraules del ministre mediocre. I també com ha escrit. Perquè comptava les síl·labes i les cesures, els hemistiquis i les estrofes d'acord amb el ritme del seu pedaleig. Per la voluntat del seu poble d'esdevenir lliure i sobirà, ha escrit Canto al gener. I per esdevenir poeta anònim, l'ha signat com a Pau de la Suda. Així ha recorregut cada llogarret i cada municipi de la seva nació, recollint paraules i rimes, totes les expressions i frases fetes perquè la seva llengua no mori. Perquè és pessimista de mena. I com corren els temps, un esborrany pot aniquilar la veu de tot un poble. I destrossar el seu estat anímic.

A cops de pedal, ha arribat fins als Pirineus amb la satisfacció d'haver recopilat prou material per salvar els mots. Sense tenir el seny suficient de tenir cura de la roba d'abric. Descarit i amb la baixada de temperatures hivernals, ha quedat com un pollet al costat de la bicicleta, companya incansable. I les alforges amb el manuscrit de centenars de pàgines escrites a base de suor i d'esforç, i d'amor per la pàtria. Algú els trobarà, tard o d'hora, i no entendrà la gesta d'aquest noi que volia ser poeta. Tants de papers amb gargots i ratllades, amb correccions i paraules escrites amb pressa. I, potser, si té sort, sobrevisquin aquests poemes, plens de lluita i de patriotisme. I es publiquin, com a obra incompleta. Amb el darrer poema endegat, tan quotidià com breu. Un parell de versos amb regust a esbós. Fa tant que no matino/que, en lloc d'esmorzar, dino....

A cops de pedal ha viscut, i amb indicis d'hipotèrmia morirà en terres properes a França. Sense més glòria que la d'un ministre mediocre potser.

Un cop més (Repte ClàssicDXXXI)

Un cop més, el funambulista respira fondo i mou el peu dret cap endavant, tot trepitjant la corda en tensió, que cedeix uns mil·límetres imperceptibles a ull nu, però que ell reconeix i avalua mentalment. I comença la seva actuació amb tot el públic pendent d'ell, ulls que el sotgen, boques estrafetes, que preparen un crit d'esglai per si hi ha un pas en fals i perd l'equilibri, amb totes les conseqüències nefastes. Però ningú no sap que ell és un perfeccionista i no concep l'error en la seva feina, per ínfim que sigui.

Un cop més, en caminar damunt de la corda, l'aborden els records de la infantesa i joventut al poble dels avis. Quan era més feliç que mai, envoltat d'animals i amb les tasques del camp, tan feixuga com reconfortant. Els primers besos entre la baluerna de les bales de palla i fenc, que s'emmagatzemaven al paller per a futur abeurall del bestiar. L'aprenentatge constant per al creixement personal i el descobriment dels malabars, oferts fortuïtament per un grup amateur a la plaça major del poble. I la dèria d'enrolar-se en un circ, tan bohemi, tan temptador, tan fora de les lleis del món...

Un cop més, des de les altures, imagina el disgust dels avis en trobar la nota escrita amb presses, que esbossava d'esquitllentes un agraïment pels anys d'acollida, el moment just per desempallegar-se de l'etiqueta d'orfe que el martiritzava dia rere dia. I la familiarització amb pallassos i acròbates, amb bèsties exòtiques i tarannàs tan diferents als agrícoles... que el meravellaven. I la coneixença de la Irina, la funambulista ucraïnesa que el va ensinistrar en el seu art i el va encisar alhora. Anys de felicitat absoluta que, des de fa molt, s'han esvaït. I avui, en la solitud dels seus exercicis equilibristes, de nou l'envaeixen els mateixos fantasmes. Els que van aparèixer arran de la mort d'ella.

Un cop més, els seus peus no vacil·len i avancen decidits al llarg de la corda, amb cabrioles i floritures precises i estudiades, mil cops repetides. Sap que seria fàcil descuidar-se una mil·lèsima de segon i cauria al buit, emulant la seva estimada. Sap que s'acabarien les nits de melangia extrema des d'aquella fatídica actuació. I també sap que posaria punt i final als seus malsons, i abastaria un somni que se li escapa capriciosament, aquest desig que entra en conflicte amb el seu caràcter. I que el fa viure en un miratge diari, tan irreal com dolorós: enyorar sense remei ni consol.

Un cop més, envoltat pels aplaudiments i els crits d'emoció del públic, en arribar a l'altre extrem de la corda, el funambulista es troba en un estat anímic que és una barreja de satisfacció i de decepció. Per una part, se sent satisfet d'haver realitzat el seu espectacle amb una perfecció astoradora, com sempre. Però, per l'altra part, el desànim l'aclapara perquè, un cop més, no ha sabut acabar amb la seva vida ni amb el seu patiment —el seu veritable somni, ara per ara— per aquest maleït perfeccionisme que l'obliga a ser professional inclús en els pitjors moments. També per damunt de les seves idees suïcides.

A la propera actuació ho intentarà de nou. Un cop més.

Projecte (Melorepte209)

Desplego l'amor total en aquest matí tenyit

De tasques rutinàries, de sols dèbils tardorencs,

D'obstacles que cal evitar, de pedaleig pels carrers

Del teu poble, amb la idea de no tenir-ne prou.

Esborro els límits de la sacietat per acollir

Llavis i dits, esquena i esguard, tot el que ets,

Perquè m'has tornat millor home, sempre despert.

Desplego les armes que necessites a mitjanit,

Te les ofereixo per combatre aquest atac constant

I per lluitar, reals com la vida i la benzina i l'asfalt.

Anna, m'empasso el plor d'aquesta meva tristor

I cerco una primavera enmig d'un hivern balb,

Aquest estiu que desitgem a mans plenes, aquest

Projecte contra el món, sense córrer però ferms.

Melorepte209 

[punt i a part]

(.)

Pèrdua d'esdrúixoles (Itineràncies poètiques V, )

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.