Peripècies (Minirepte65)

Recorda la primera matinada que vam veure sortir el sol, xerrant de tantes coses. Recorda, si no, el rampell sota la pluja torrencial per abraçar-te només. O fins i tot pots recordar el mirador en un dels comiats més dolorosos que hem tingut, entre llàgrimes i tanta tendresa i amor que ens parlàvem amb els ulls.

Rememora les frases pronunciades a cau d'orella, escrites a corre-cuita o d'amagat. També pots rememorar llavis delitosos de besos, dits exploradors d'esquena tatuada o, simplement, un pit disposat a albergar-hi el cansament d'un cap que necessita manyacs. Hores de complicitat i minuts d'impaciència per la proximitat de la nova visita, ja ordida abans de l'adéu anterior.

Remembra el desig per veure'ns a tothora, la inquietud per saber-nos llunyans però propers alhora. Refresca la memòria amb dolls de somriures i passeigs amb les mans entrellaçades. O la calma de Peníscola fora de temporada. Recorda tot segon viscut al meu costat, l'esbós de la felicitat absoluta i mútua. I pensa que, en cap instant que ens manquem, no s'esborrarà el teu record de la meva memòria.

Recorda'ns amb l'única fita de ser ben arrapats, amb un món construït a base de respecte i amor, de calma i passió, sense cap més ambició que delimitar-lo amb els cossos i amb les quatre parets d'una llar. Recorda-ho, Anna, i recorda que no hi ha oblit suficient per dissipar aquesta flama encesa. Sempre i per sempre.

La Noor doblega de nou el paper esgrogueït. Els ulls vidriosos són la prova que aquelles paraules li són familiars. Tantes i tantes vegades ha escoltat amb incredulitat les peripècies que s'hi expliquen... Ara, però, s'adona que l'amor dels seus pares era sincer i desassenyat, sense distàncies ni impertinències que el minvessin. Per això ella és al món, i la il·lusió els dura...