deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/4/11

Pronúncies (Melorepte142)

Silenci (com pronunciar el teu nom i saber cada
Síl·laba de la desesperació, avui que ets misteri
I carícia, batalla perduda enmig d'un desert eteri
On no existirà mai més l'oasi de la teva mirada;

O com saciar la set de besos tendres en ple dejú,
La fam de pell aliena entre la sequera del cos
I sentir la brisa que s'huracana abans que les flors
Puguin ser collides, i la flaire es perdrà amb tu.

Com venir per una drecera que ningú no traça
I caure exhaust, desolat en la boscúria més espessa
Sense ajut ni consol, i voler-ho engegar tot a passeig;

O trobar-se fora de lloc, orfe de gènere i de raça,
Perquè l'enyorança envaeix la vida sense fressa,
I plorar per recuperar la teva presència.) o xiuxiueig.

Promíscua papirofàgia (RPV167)

Devoro amb fam d'insecte voraç els fulls de la vida.
I no hi ha cap racó que quedi immaculat de dents
Ni de petges del meu pas quan he acabat amb els mots
I les frases, amb les llàgrimes i els secrets més ocults.

No m'importa si he d'engolir amargor o alegries,
Si allò que endrapo és un pou de sentiments
O l'epístola austera d'un comiat que no hauria
De venir, perquè només devoro llibres humans, estults.

Vine amb mi, deixeble de la devoració, tèrmit golut,
Que ens empararem en el silenci de la foscor, entre
Lleixes curulles de delícies vàries, on la fidelitat

És un pecat que no hem de tastar; vine amb mi,
Ganàpia que trepitges per primer cop el centre
D'aquest Paradís de paper, i serveix-te sense vergonya.

14/4/11

Dèria (Repte Clàssic CDLXII)

No li costa massa entrar a la casa. La clau de la porta principal és sota del pelut de l'entrada. Tot és en penombra, el pleniluni s'escola entre les finestres. El vestíbul immens i l'escala que duu al pis superior, la sala d'estar a l'esquerra i la cuina i l'accés al garatge a la dreta. I una remor gairebé silenciosa que és trencada pel rellotge de pèndol just al damunt de la llar de foc. Deuen ser a la cambra de matrimoni. Els imagina entre els llençols ja, amb poques peces de roba, si és que encara en duen alguna, petonejant-se i excitats.

Ajusta la porta, amorteix el soroll que pugui fer el pany i es descalça perquè no se senti cap passa que faci a partir d'ara. Nota la presència dels dos amants mentre clou el puny esquerre amb força. Sota els guants, les ungles deuen haver senyalat el cuir; li fan mal els dits i atura la pressió de ràbia concentrada. Treu el cap a la sala d'estar. Amb la claror de la lluna que entra de l'exterior, el pèndol brilla i s'endevina el seu moviment constant, acompanyat pel tic-tac rítmic. Atura la respiració i aguditza l'oïda. Rialles febles , que sap on localitzar, frec de llençols, que sap que són els del llit de matrimoni, setí suau contra els cossos que s'amanyaguen, amb la dèria de qui vol sadollar en una sola nit la set dels endarreriments.

Amb rapidesa puja les escales, quinze graons fins al replà del pis superior. Ara és quan més sigil imprimeix als seus moviments. La penombra deixa pas al resplendor d'unes espelmes enceses al dormitori. Les rialles ara s'escolten clarament. Fins i tot, els lleus espetecs que acompanyen els petons, que duen un gemec sord de tant en tant. La porta del dormitori és oberta, i l'escena que comença a entrellucar és la que esperava. El color dels llençols destaca per la seva blancor extrema, i els cossos es perden enmig del garbuix de la tela. Els pits d'ella, descoberts, són quasi tan blancs com els llençols. Però en destaquen els mugrons. La flama de les espelmes evidencia que estan durs i excitats. Ell, encara amb el boxer posat, s'abalança damunt d'ella, sense arribar a jeure-hi.

El cruixit del parquet alerta els amants. Tots dos miren cap a la seva direcció i el veuen. Empunya el revòlver. La dona, que és l'esposa de l'intrús, es cobreix els pits nus mentre el jove allarga el braç com si li demanés que baixi l'arma. Abans de disparar, musita entre dents un lacònic insult, que serveix per a tots dos.

Les darreres pinzellades seran per a la cabellera de la figura que donarà l'esquena a l'espectador. El revòlver fumejarà. Dos cossos damunt del llit tacat d'abundant sang i la claror d'un canelobre per emmarcar l'escena. Deixarà el pinzell quan hagi signat el llenç, al costat de la paleta. Observarà el quadre i se sentirà satisfet de la seva obra. La idea li haurà estat rondant durant dies pel cap però fins avui no s'haurà vist amb cor d'enllestir-la i de plasmar-la en la tela. S'eixugarà les mans amb el drap i es dirigirà a l'habitació. El llit de matrimoni del quadre serà idèntic al del seu dormitori, els llençols, però, seran d'un altre color. La còmoda, on hi haurà un canelobre igual que el del quadre, es trobarà tacada per la cera despresa de les espelmes ja consumides, que en el quadre haurà pintat gairebé senceres.

Seurà al llit per descalçar-se les plantofes. Pensarà en les fesomies dels dos cossos que haurà pintat. Li semblaran familiars, però no sabrà dir qui són. Tampoc no recordarà el lloc on va enterrar els dos cossos. Quan obri el calaix de la còmoda per extreure'n el pijama, es preguntarà de nou per què hi ha camisoles i roba interior femenines, que ell mai no gosarà usar. Potser quan trobi el revòlver al fons de l'últim calaix de la tauleta de nit, al costat de les tres gotes imperceptibles de sang, que es va descuidar de netejar, també es preguntarà qui n'és el propietari d'aquella arma. I no s'adonarà que hi falten dos projectils. Ni trobarà a faltar, llavors tampoc, la seva esposa perquè no té constància que hagi estat mai casat. Potser per això també la figura de l'assassí l'haurà pintada d'esquena a l'espectador.

Màscares de Venècia (Relats conjunts)

Camina lentament, abillat amb una disfressa d'un blanc immaculat i ornaments daurats. El rostre pàl·lid de la màscara no varia massa de la pal·lidesa de la seva pell. Però ningú no se n'adona. És Venècia. I quina ciutat és més idònia per lluir aquests abillaments carnavalescs que la capital del Vèneto? De prop és seguit pel seu criat més fidel, qui es preocupa d'ell en tot moment. També ell duu la mateixa disfressa que el seu amo, gairebé els mateixos complements. Com dues gotes d'aigua que ningú no és capaç de diferenciar ni de reconèixer.

Les dues figures es dirigeixen en silenci al Gran Canal. En sentit contrari als indrets on la disbauxa se centra. Ja fa mesos que ha acabat el Carnaval, però no hi ha res d'estrany en les extravagàncies d'un ric. “És lliure de fer allò que vulgui, s'ho pot permetre, amb la quantitat de diners que té...”, pensa la gent del seu voltant. Perquè també fa mesos que el veuen alternar les màscares amb el maquillatge més imaginatiu i poc discret. Viu en un Carnaval sense fi, es podria assegurar. I no ha de rendir comptes amb ningú. Vidu, sense descendència ni familiars propers. Sols en Bruno, el fidel criat.

Les dues figures comencen a travessar el Ponte dell'Accademia. Però la primera s'atura a la meitat del pont. Es treu la màscara i queda visible el seu rostre, ocult fins al moment. Unes faccions deformades i demacrades per una afecció que, des de fa uns mesos, ha aflorat al seu rostre i a la resta del cos. Per això, ha intentat amagar-se darrere de màscares i de pólvores, de cremes i pigments, i sentir com s'escampaven els rumors de la seva extravagància creixent.

Abans de dur a terme el seu darrer pla, se senya, com a bon cristià practicant, i demana perdó. Es llança a plom dins del Gran Canal. Les aigües l'engoliran amb rapidesa i acabarà el seu suplici de dolor i de decadència. A Venècia, la ciutat idònia per ocultar la mort.


Relats Conjunts

10/4/11

Deífica Presència (dibuixet)

Magrana de vida, melic de les delícies que desprèn
Desig i carícies, clarícies d'una fam que rebrosta
I reneix, i conquerir el pujol de la sina, que endevina
Un foc que corprèn.

Desgrana els batecs que t'ofereixo, aquesta posta
Que és crepuscular com la meva defensa contra tu,
Avui que, en dejú,
Visc i t'admiro, en el silenci de l'amagatall. Esbrina

Quin somni segueix en el meu cap, Deífica Presència,
En veure't la pell
Colrada per sols de delit, que m'encén la incandescència,

Quina fortalesa quedarà dempeus quan el ferm castell
De la meva humanitat sigui atacat per la teva brisa,
Perfumada de dona, que s'escola endins i no avisa?

Heràldica (Melorepte141)

Has sentit la màgia de la ciutat en la pell
Quan una carícia és frisança i desig,
Quan recórrer els carrers és el trepig
Més suau per oferir a l'amor novell?

Has ignorat el rellotge quan el temps
És l'homicida que separa les vides,
Quan les gotes de pluja són humides
Boques que es busquen sense tremps?

Guaita'm, perquè et cerco per l'avinguda
Deserta, ampla, que em retorna el record
De veure't lumínica com els fanals i els fars
Que il·luminen aquesta melangia -muda

Llera d'un riu que no empara, orfe de mars
I de planys-; guaita'm, que sóc herald de la dissort.

Pàgines trèmules (Repte Clàssic CDLXI)

La Valèria dorm. Deixo d'escriure al portàtil i, sense pensar-m'ho, detecto el senyal desblocat del veí i em connecto a la xarxa, després de mesos de desconnexió total. Penso en el compte de correu electrònic. Si no ha caducat, la safata d'entrada ha de ser plena a vessar. Correu brossa i publicitat i cadenes de reenviament dels escassos contactes que tinc en el meu compte.

Elimino la majoria sense obrir-los perquè els remitents no em són coneguts o el títol del missatge no em diu res. Però un calfred em baixa per l'espinada, que m'esborrona, en trobar un correu de facebook, m'avisa d'una publicació al meu Mur. És tan fàcil pitjar l'enllaç que, contra tot pronòstic de rumiar-ho dues vegades, ja s'obre una nova finestra amb la pàgina inicial del meu perfil. Tot segueix com ho havia deixat mesos enrere, només han augmentat les xifres en vermell que m'indiquen les sol·licituds d'amistat, els missatges per llegir i les notificacions noves. Números elevats que em fa mandra anar obrint...

Em sento inquiet, trasbalsat. Aquesta caràtula em burxa el record i em porta al període en què malgastava hores de son davant de la pantalla, navegant per xats i consultant de forma impulsiva tots els comptes oberts en diverses pàgines de contacte. La soledat és tan mala companyia... Miro la Valèria, comprovo que segueix adormida. Els dits es mouen automàticament damunt del teclat, i componen un nom i un cognom massa familiars. En prémer la tecla de l'ENTER, apareix el seu perfil i la seva fotografia.

No ha canviat gaire d'aspecte. Potser el cabell més llarg però la fesomia de nena tendra i dolça segueix en el seu rostre. La veig davant de la catedral de Burgos. I a la vora del Tíber, a Roma. Fins i tot, resisteixo la convulsió de veure-la amb biquini, de boca-terrosa, amagant lleugerament la mirada darrere dels vidres translúcids de les ulleres. Ressegueixo la seva pell, colrada per un bronzejat intens, com era habitual en ella quan la tenia més a l'abast. La voldria acariciar...

La següent fotografia em transporta a dies grisos i tristos, quan érem amants i un bretó s'interposava entre ella i jo, i es barreja amb l'alegria de veure la criatura acabada de néixer, que dorm i que ella besa; és el seu fill. Així ho indiquen els comentaris i les polseres que mare i fill duen als canells. I la vida, sempre tan sorneguera, m'ofereix veure-la entre els braços d'un altre home. Després d'anys de no voler trencar amb el bretó, i haver esdevingut segon plat d'una relació malaltissa, insostenible i denigrant.

Teclejo, ja sense tenir cura si la Valèria dorm encara o hi ha risc que es desperti de sobte.

T'envio salutacions des de ...

Ja veus, encara viu, malgrat tot. I seguint amb les meves passions d'escriure i llegir.

M'alegro de comprovar que ja ets mare, Verònica, una il·lusió feta realitat. Tinc ganes de veure't... és possible? Una abraçada.


I trameto el missatge abans de penedir-me'n. Apago l'equip, tot seguit, per no aixecar sospites. La Valèria no s'ha immutat, segueix en la mateixa posició. Amb el llum apagat, em concentro en el meu batec, que s'ha accelerat per l'excitació i pel trasbals d'haver retrobat la primera dona que vaig estimar i vaig voler deixar perdre per no saber com lluitar per aconseguir-la. Demà serà un altre dia. Amb el neguit afegit d'obrir el meu compte de correu i rebre l'avís que el missatge que he tramès ha estat respost. I m'adonaré que hi ha pàgines trèmules en el llibre de la meva vida que costen de girar i oblidar...

8/4/11

Sístole rítmica, marítima diàstole (RPV166)

Sístole, xiscle
De gavina que endega
El seu vol fràgil.

*

Aigua. Més aigua,
Amb l'ímpetu de l'ona
Que abraça i sembra
La sal, el bressol, l'alga
En el batec de l'home.

*

Naufragi o vida.
I el silenci retorna
Quan l'embat fèrtil
De l'aigua ha de romandre
Entre el cel i la platja.

*

Aigua. Més aigua.
Mentre la brisa és l'hàlit,
La llum propera.
I l'aurora rogenca
Creix, galerna callada.

*

Onatge rítmic,
Diàstole que compta
El malmès viure.

4/4/11

Confidències (Repte Clàssic CDLX)

Crido en Liezer perquè s'afanyi. El sento xipollejar amb l'aigua del gibrell mentre taral·leja la darrera cançó que li he ensenyat perquè no oblidem el nostre poble. Sobretot ell, que ha nascut tan lluny d'Israel. La llesca de pa negre i el tassó de llet, que comença a agrejar, és el minso esmorzar que, ara per ara, encara puc oferir-li. El luxe de la carn o del peix o d'un parell d'ous són un regal de Déu.

En aparèixer a l'estança, que ha estat condicionada per acollir la cuina i la meva habitació, el trobo ben pentinat i amb la cara lluent. Restes d'escuma al coll, que li trec amb el drap, però res més a dir del seu aspecte. Els mitjons apedaçats la nit abans, les ungles ben arranades i polides, darrere de les orelles sense rastre de la ronya de dies anteriors. Això gràcies a la pastilla de sabó que, junt amb el betum, el pa i la llet, vaig poder aconseguir d'en Mevaser. En Mevaser és amic de la família des que en Meretz i jo ens vam casar, i, després de la seva mort, ha continuat oferint-nos el seu ajut i recolzament.

Mentre en Liezer esmorza, enllustro les sabates i acabo d'esborrar dels nostres abrics el tret diagnòstic que ens delataria. L'estrella de sis puntes groga que hem de dur obligatòriament i que dóna dret a qualsevol membre de la Gestapo a aturar-nos i a vexar-nos sense contemplacions. Així m'ho ha aconsellat en Mevaser. Ell diu que, d'aquesta manera, es podran mantenir en secret els nostres moviments.

Faig una darrera repassada a en Liezer. No hi ha rastres del seu origen semític. Tremolo mentre li botono l'abric. El beso abans de sortir al carrer. El cel té els indicis de l'alba, que comencen a aparèixer, però encara és fosc. Caminem amb pressa, encongits pel ventijol fred del matí. L'adreça que em va indicar en Mevaser és a prop. Ens hi estarà esperant. Segons m'ha dit, és la mansió d'un peix gros de la Gestapo, un KriminalKommissar que el té de sastre particular, malgrat ser jueu. Però és bon treballador i discret. Per això ha tingut accés a les seves confidències.

Estic a punt d'oferir el meu propi fill a un estrany, que persegueix el meu poble pel simple fet d'envejar-lo i de voler-li mal. Perquè li ha confessat a en Mevaser que mai no ha tastat el sexe circumcidat d'un jove jueu. Per què ha pensat en nosaltres, en Mevaser? No hi vull reflexionar, sols actuo per inèrcia. Ploraré, em neguitejaré quan en Liezer sigui amb aquell individu? Sento nàusees per la idea, que m'esborrona, però fa tant de temps que no mengem carn... Potser sí que en Liezer (*) és una ajuda per a mi...


(*)Liezer='una ajuda per a mi'
Mevaser='el missatger'
Meretz='coratge'

31/3/11

Gasòfia (Relats conjunts)

DRAMATIS PERSONAE

MÀSCARA 1
MÀSCARA 2

ACTE PRIMER (i ÚNIC)
ESCENA PRIMERA



L'escena és en un lloc incert al sud del Gran Riu, també anomenat Ebre.

Hora crepuscular. Un carreró amb una il·luminació escassa. S'acosten dues figures amb màscara i vestits elegants, imitant els típics que s'usen als Carnavals de Venècia. La figura de la dreta (MÀSCARA 1), espigada i amb passa lleugera, es contraposa a la figura de l'esquerra (MÀSCARA 2), rabassuda i feixuga en caminar. Sexe difícil de determinar perquè les robes amaguen bé les formes dels cossos. I que podrem endevinar quan els xiuxiueigs acaben esdevenint conversa, que ha començat ja fa estona...


MÀSCARA 1: ...i marxem d'allà sense ser reconeguts.
MÀSCARA 2: No n'estic del tot segura, Francisco.
MÀSCARA 1 (gesticulant): Com que no, Rita?! Però si el pla és perfecte! Aprofitarem el rebombori i el Carnaval, les Falles i l'alcohol que hagin ingerit els transeünts...
MÀSCARA 2: I no es pot esperar els tècnics? Si només tardaran dos dies més...
MÀSCARA 1 (esbatana els ulls, sorprès): IM-POS-SI-BLE! Aquesta gent no ha de seguir infectant-se amb la gasòfia catalana. Tants anys d'aquesta influència no poden ser bons... per nosaltres i el nostre futur en el País...
MÀSCARA 2 (gargamelleja): Ejem...
MÀSCARA 1 (s'atura i separa els braços): ...la Comunitat Valenciana.
MÀSCARA 2: Oh, Francisco, ets un solet... El nostre futur... (se li acosta i l'abraça fortament)
MÀSCARA 1 (se la treu de sobre amb una empenta suau): Prou, prou, Rita! No hem d'aixecar sospites. Deixa de magrejar-me ja... Som-hi.

Surten de l'escena i s'abaixa el teló.


ESCENA SEGONA (i ÚLTIMA)


L'escena ha canviat. Però segueix essent el lloc incert al sud del Gran Riu, anomenat també Ebre.

Hora crepuscular. Un edifici enorme, amb estructures metàl·liques com antenes i vallats. Una portella, que era tancada amb un forrellat, oberta de bat a bat. Cables que surten de totes bandes, i les dues figures segueixen emmascarades i disfressades.


MÀSCARA 1: Ja hem arribat. (abaixa la veu fins al xiuxiueig) Hem de fer-nos invisibles, que no ens escolti ningú que pugui haver per aquest indret. Passa'm les tenalles per tallar els cables.
MÀSCARA 2: Quines tenalles?
MÀSCARA 1: Les que havies de portar tu, dona!
MÀSCARA 2 (emet un xiscle curt i agut, de sorpresa): Ups, doncs no hi he pensat...
MÀSCARA 1: Collones... Ara sí que l'hem ben espifiada... Que no servirà de res haver vingut fins aquí subreptíciament.
MÀSCARA 2: No pot ser, no pot ser...
MÀSCARA 1: Ara haurem d'esperar als tècnics, per força!
MÀSCARA 2 (ressignada): Però, Francisco, mentre arriben els tècnics... si m'hi assec al damunt, no serà el mateix que si els talléssim, els cables?
MÀSCARA 1: Ca!...

S'abaixa el teló.

FI DEL DRAMA (?)


* * *



Relats conjunts

Pútrides cèl·lules (Melorepte140)

Per què duem la destrucció de la mare
En les nostres cèl·lules, el missatge
D'un demà més negre que diàfan,
La sang que en el pou ens atrapa?

Per què ens cal arrabassar
Cada pam de terra, i sembrar
La sal i l'eixorca espiga d'un blat
Que ha tatuat en la seva tija la fam?

Per què seguim repetint el malson
D'equivocar-se i caiem en la foscor
D'un riu pútrid d'aigua i de plom?

Pare, per què hi ha un sol camí invisible
On trescar per contemplar la mar, lliures
D'aquest destí destructiu que al cor ens fibla?

30/3/11

Laberíntica zitzània (RPV165)

Precipici del menyspreu, del desfici de l'hereu
Del dolor que delma i repta i converteix en repte
La vida només amb la mort com a objectiu
I el laberint com a llera d'un torrent desèrtic.

Creix la molsa, la falguera, la Natura microscòpica
Entre escletxes i atzars que cal acomplir i no evitar,
Entre llambordes d'un sòl que cedeix sota els peus.

Frontispici del temple on les ares han d'emplenar-se
De segles i de pols, de plors i de cingles per escalar
I guarir l'esforç amb suor i existència. Amb sang,
Fins i tot -zenit de la sofrença més àrdua-.

Neix la dolça brisa al fons de la timba, la utòpica
Delícia de saber-se viu i esdevenir mundà
Record, i només ser amnèsia i agonia dels tornaveus.

28/3/11

Màscares (Repte Clàssic CDLIX)

Sorpresa de tu mateixa, et veus en els braços d'aquell jove al què, uns minuts abans, estaves a punt de tancar la porta als morros. No saps com ha fet trontollar la teva negativa a deixar-lo passar però ho ha aconseguit. Et besa mentre la mà s'escola entre la brusa descordada i t'acaricia un pit. Pateixes i et sents excitada, alhora. El teu marit encara tardarà a arribar, i l'olor del jove et sedueix els sentits. T'has deixat endur per l'instint, sense pensar-ho dos cops ni posar-hi seny. La seva llengua goluda et ressegueix la boca i es refrega amb més intensitat. Li notes l'erecció sota els pantalons i et mors de ganes de palpar-la, d'assegurar-te que no t'equivoques. Fa tant de temps que no fas l'amor...

Et descobreix els pits i el teu cap pensa que és la primera infidelitat que comets en vint-i-cinc anys de matrimoni. El que més et sobta, però, és la tranquil·litat que l'acompanya. No et veus a mans d'un jove que pot ser de l'edat dels fills de les teves amigues, sinó que gaudeixes de les carícies i dels petons que han escassejat durant els darrers anys. Quan et besa al coll i descendeix cap a la clavícula en direcció al mugró esquerre, murmures una frase referent a la diferència d'edat. Però ell et fa callar amb una pressió lleu a la mà. I, en arribar al melic, la respiració i els batecs ja són massa accelerats per amagar una humitat que notes massa evident...


En escoltar la clau que s'introdueix al pany i gira una vegada, t'atures. Amagues totes les proves sota el llit, t'alces a corre-cuita. El teu marit ha arribat una hora abans de l'habitual. Escoltes com deixa les claus damunt del rebedor quan comences a aplicar-te, per dissimular, la màscara facial a base de cogombre i aloe vera. Sents com et crida quan respires fondo abans de contestar. Busques un to que soni convincent, que no mostri espant ni nerviosisme, que no delati l'amagatall d'allò que durant mesos has estat ocultant-li.

El veus palplantat al llindar de la porta del dormitori i, abans de canviar-se de roba, com sempre, deixa el tricorni a la còmoda i observa el seu voltant. Tems aquests moments d'inspecció visual, en què et veus engolida per un malson masclista, perquè et demostra que solament pots ser la seva esclava i serventa. I també tems que, un dia d'aquests, trobi sota el llit els papers amb els relats eròtics basats en les teves fantasies sexuals insatisfetes, que has escrit d'amagat d'ell.

25/3/11

Eulària (dibuixet)

Envia'm la blancor d'uns membres, d'un mur que empara
La cara d'un déu que no es mostra, la quietud dels anys,
El temps aturat a l'ampit d'una finestra orientada a la mar,
Que és salobre i escuma, onada feta dona, vida en el fenc.

Envia'm la majestuositat d'un edifici de senzillesa austera,
D'una illa que és misteri i amalgama de silenci i gatzara,
Quan els dies són el repòs que ajuda a gaudir de sentir-se viu.

24/3/11

Diferències (Repte Clàssic CDLVIII)

Desembre. Nit d'hivern cru. Finalment t'has decidit, fart de tot plegat, i els esperes. Han de passar, tard o d'hora, per aquest carrer, ho saps perquè és el punt intermedi entre el restaurant on s'han citat i el domicili d'ella. Ja no hi ha volta de full. I menys quan els veus aparèixer al cap de poc.

Palpes l'empunyadura del ganivet dins de la butxaca de l'abric, ple d'ira envers l'home que va oferir-te gaudir d'aquella dona en safata de plata i, al mateix temps, te la treia tot just haver tastat el cel dels seus llavis i la delícia del seu cos. Però ple d'ira també per ella que en els braços de l'altre, se la veu sempre tan somrient. Els veus arrapats, amb els caps a tocar, i, de tant en tant, s'aturen i es devoren a petons. Et provoquen fàstic aquestes mostres d'afecte, tu que has sabut com acariciar-la i besar-la perquè obtingui el màxim plaer i el seu subconscient enyori aquests matisos que us diferencien. Malgrat no adonar-se que existeixes realment.

És un pecat desitjar la dona d'altri?, t'ho has preguntat tantes vegades... No és la dona d'un altre home. És la teva dona, malgrat no tenir cap compromís amb ella. Almenys no de la forma més ortodoxa. L'únic compromís que tens, ara per ara, i que estàs a punt de trencar és mantenir-te al marge de la parella i oferir els teus serveis quan siguin requerits. Però en cap lletra petita hi havia la possibilitat de caure enamorat d'aquesta dona, de no poder-la oblidar ni treure't del cap cada centímetre del seu cos.

Quan el darrer fanal que hi ha entre ells i tu els il·lumina, apareixes d'entre la fosca. Empunyes el ganivet, ja fora de la butxaca, i els teus ulls desprenen odi, menyspreu, set de venjança, fins i tot, gelosia. La parella s'astora en veure l'arma i en veure't a tu. Per dues raons ben diferents. Ella per trobar al seu davant un home idèntic al que s'arrapava a ella uns segons abans i segueix al seu costat. Ell per adonar-se que ha jugat amb foc en flirtejar amb les dones que li han vingut de gust i, per cobrir-se les espatlles davant de la dona que li importava de veres, haver-te utilitzat pel seu propi interès només. A tu, que ets la persona idònia per provocar el malentès que va idear en el seu dia i tu vas acceptar esbojarradament; a tu, el seu germà bessó, que t'assembles a ell com dues gotes d'aigua.

Filadèlfia (Melorepte139)

Para, germà, amic: dic el teu nom i la mà m'empara
Dels cops de la vida, dels dies sense sortida que, de retop,
Amarguen l'aire que es respira i allarguen la nit.

Fibla el dolor i la llangor quan és impossible el delit
D'un amor impassible que és escàpol, furibund com un llop
Que devora la consciència i la rutina, que fascina adés i ara.

Para, germà, amic: on cal raure per no caure mentre es camina
Enmig dels núvols, a través de la mar i se sobrevola la joia
Del retrobament i se sotmet la ment a l'artiga de la besada
Fervent, callada, sense més motiu que reposar en el teu ventre?

Vibra cada paraula en la boca, que retinc per dir-te entre
Carícies i saliva, la més viva de les delícies que, d'una vegada,
Poden matar, perquè basteixen mons per a tu i per a mi, la boia
Que em manté a flor d'aigua, lluny de la paranoia d'enyorar-te; vine.

21/3/11

Platxèria mínima a Xènia (A la Poètica)[Dia de la Poesia'11]

1. Platxèria

Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix
I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma
Que xuma la xocolata de la mateixa xicra.

He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs
Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle,
Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti
Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi.

Xerro per no desxifrar ximples exhortacions
Que ruixen de xaragalls les xurriaques
De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles
En els xiprers del nínxol extrem i exhumat.

Puix que xollo els xais del xafardeig,
M'afegeixo al xivarri i a la platxèria
Com el peix que es queixala i no es queixa.

*


2. Mínima

M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans
I moc les mans amb moviments de marees meditabundes.
Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món
I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid

(La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix
Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor,
Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).

*


3. A Xènia

(o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA)



Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre el xuetim m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xuplit de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.

Cíclica (o Litúrgia onírica)[RPV164]

I retornes a brollar en plor i càntic.

Xantalam (Empar Sáez)



En el cercle, les mans, la suor, la forja de la força conjunta.
I dansen els somnis en corrua, i pressenten que la nit eterna
S'ha engalanat amb colors de flama i de cel, en la caverna,
On només hi ha espai per a la nuesa, per al silenci -pressumpte

Pou que s'enduu els mots enllà-, per al càntic mut, per al plor,
I els peus segueixen un moviment de passes invisibles ancestral,
Que ha estat escrit en la pols dels segles, en les llàgrimes, en la sal
De la mar que s'alberga en cada cos, i ha esdevingut batec i ressò.

En el cercle, silents, homes i dones que no saben què és el descans
Quan el deliri s'apodera de la carn i de l'esperit, i els transporta
Fins als marges d'un precipici cap a l'èxtasi, cap al fons d'un mateix.

I guareixen l'atàvica ombra del ritu, i la vida i la mort amb escreix,
Litúrgic malabarisme que roda cíclicament en el llindar de la porta
Del món tangible i el més enllà, la força que s'agrupa en les mans.

18/3/11

Bullícia (Repte Clàssic CDLVII)

Suca el calçot en el bol ple de romesco. I, hàbilment, sense que degoti i empastifi el tapet, l'alça i l'introdueix en la boca. En mossegar-lo, sent com les aromes li envolten el paladar i s'hi amalgamen per dur-lo a un èxtasi gustatiu. Mastega amb lentitud, acluca els ulls i respira, perquè l'aire inspirat dugui cada partícula del ceballot a cada racó de la seva boca i l'impregni.

Imagina una cala. Hi construirà un restaurant per plasmar en els seus plats l'apoteosi que experimenta en degustar les creacions que pensa dins del seu cap. És un cuiner, es reconeix com a tal, i vol esdevenir el millor del món. Imagina una cala i un restaurant amb el nom de la seva mascota. Hi cuinarà per a la gent més important del seu país, i de l'estranger. Dinars amb roba informal i distesos i sopars amb les millors gales i els brocats més filigranats. I menús de degustació que siguin explicats fil per randa. Imagina una cala i un laboratori d'exquisideses culinàries. Hi formarà nous cuiners que creïn una escola amb el seu nom i cognom.

S'empassa finalment la ceba tendra i beu un glop de vi tot seguit. Perquè li agrada barrejar l'aspresa del vi negre amb la dolçor del calçot i el regust fumat, que deixa la salsa, dins de la boca. Suca de nou un altre calçot. També li agrada la gernació que s'ha congregat en aquesta capital de comarca, l'Alt Camp, per menjar unes simples cebes que esdevenen delicioses si se saben assaborir. A pesar que acabi amb les mans cobertes d'un sutge enganxifós que desllueix l'espectacle.

Imagina una sala envoltada d'estris de cuina, de fogons pertot arreu, de marbres. Serà així com voldrà tenir la seva cuina-laboratori. Treballarà amb textures i gustos, amb sistemes que ajudin a aprendre a apreciar d'una nova manera la gastronomia. Imagina taules àmplies i cambrers per a cada taula. Serviran perquè la clientela se senti còmoda, i els cambrers facin d'instructors i de guies més que simples transportistes. Imagina mentre

alça la copa amb la barreja que ha estat perfeccionant, amb una aroma dolça i fumada, d'un carbassa pàl·lid que no endevinaria mai com s'ha realitzat. Se l'acosta als llavis. En beu una part del contingut i, immediatament, es veu envoltat per una gentada en plena bullícia, que suca calçots. Hi ha alguna cosa familiar en aquell indret. És massa vivaç aquest record. Dubta uns instants. Ha clos els ulls per indagar en cada matís, per trobar la dolçor que li ronda el cap, i el regust fumat que no sap quan va envair-lo. I s'ha trobat immers en aquesta mescla de realitat i de record, però més aliè i descol·locat del que mai no s'ha sentit. En obrir els ulls, contempla la Cala Montjoi, l'extensió de mar, un paratge idíl·lic on una minoria privilegiada pot degustar les seves creacions. Sense empastifar-se les mans. Al fons, se sent el lladruc de la seva mascota, que juga a la platja.

15/3/11

Extravagància de la magnòlia (Melorepte138)

Dona, has entès el motiu del patíbul, la remor
De cada paraula quan només la pregària
Pot salvar-te la pell de la soga, en la solitària
Lluita per evitar la pesantor del fruit del rancor?

Bella, has comès el crim de voler discernir l'amor
Entre ombres on tan sols existeix la gregària
Fel que amarga l'existència amb el grinyol sonor
D'una cadena que t'arrossega cap al fons de la nit?

Digues, fruit estrany, pell colrada per l'extravagància
De la magnòlia, on has deixat el sol que t'habita el pit,
O els pètals d'eben que t'emplenen de subtil fragància?

Digues, qui gaudeix amb les teves llàgrimes, amb l'ànsia
De ferir-te l'ànima amb còdols de les pedreres del despit,
En el tarter cap a la llibertat que no minva la distància?