Camina lentament, abillat amb una disfressa d'un blanc immaculat i ornaments daurats. El rostre pàl·lid de la màscara no varia massa de la pal·lidesa de la seva pell. Però ningú no se n'adona. És Venècia. I quina ciutat és més idònia per lluir aquests abillaments carnavalescs que la capital del Vèneto? De prop és seguit pel seu criat més fidel, qui es preocupa d'ell en tot moment. També ell duu la mateixa disfressa que el seu amo, gairebé els mateixos complements. Com dues gotes d'aigua que ningú no és capaç de diferenciar ni de reconèixer.
Les dues figures es dirigeixen en silenci al Gran Canal. En sentit contrari als indrets on la disbauxa se centra. Ja fa mesos que ha acabat el Carnaval, però no hi ha res d'estrany en les extravagàncies d'un ric. “És lliure de fer allò que vulgui, s'ho pot permetre, amb la quantitat de diners que té...”, pensa la gent del seu voltant. Perquè també fa mesos que el veuen alternar les màscares amb el maquillatge més imaginatiu i poc discret. Viu en un Carnaval sense fi, es podria assegurar. I no ha de rendir comptes amb ningú. Vidu, sense descendència ni familiars propers. Sols en Bruno, el fidel criat.
Les dues figures comencen a travessar el Ponte dell'Accademia. Però la primera s'atura a la meitat del pont. Es treu la màscara i queda visible el seu rostre, ocult fins al moment. Unes faccions deformades i demacrades per una afecció que, des de fa uns mesos, ha aflorat al seu rostre i a la resta del cos. Per això, ha intentat amagar-se darrere de màscares i de pólvores, de cremes i pigments, i sentir com s'escampaven els rumors de la seva extravagància creixent.
Abans de dur a terme el seu darrer pla, se senya, com a bon cristià practicant, i demana perdó. Es llança a plom dins del Gran Canal. Les aigües l'engoliran amb rapidesa i acabarà el seu suplici de dolor i de decadència. A Venècia, la ciutat idònia per ocultar la mort.
Relats Conjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada