[Relat presentat al Repte Clàssic, però retallat: surten 699 paraules...]
La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?
Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. He tret les meves pròpies conclusions i la culpa és de l'oncle Álvaro, sens dubte, aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més vegades em feien anar al parc a jugar a futbol amb els amics. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més. Així que les tardes de futbol al parc s'han acabat.
He dit que em diuen Álvaro. En general, sóc un nen normal, de set anys. Dos braços, dues cames, un cap, i seguiria la llista però no vull avorrir ningú. El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé pas, però, si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany. En tinc una llibreta plena (preguntar on viu la Paciència, la mare d'una tal Ciència; saber per què m'han enrajolat el ventre; esbrinar on guarda la mare el paner de les figues...).
També he dit que estic complint un càstig. I, a hores d'ara, us preguntareu què he fet per ser castigat. Obeir. Sí, sí. Increïble però he estat obedient. Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que de mica en mica s'obre la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs de la pica i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, al poc temps m'he cansat. S'omplia el fons de la pica molt lentament i, quan la mare m'ha cridat per dinar, he corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina. I he deixat l'aixeta degotant.
La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps per dinar es duplica. Sort que no hi ha escola, que ja som a les vacances d'estiu. Si no, tinc llenties per sopar i llestos. La qüestió és que, mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar.
Així ha estat com he pogut escoltar les sirenes dels bombers aproximant-se i aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra. Això de viure en un pis... Ja ho diu l'avi que en un xalet els veïns no molesten mai...
Després del tràfec de bombers i bombes, de mànegues i sirenes, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat de nou amb el dibuix que hi havia a la portella del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I els llumins són a la cuina. Si vaig amb cura, la mare no em sentirà sortir de l'habitació. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats...
7/7/10
Ambivalència
De veure com s'alternen
El sol i l'ombra.
[Haikú inspirat en l'intent de haikú, segons ella..., de l'Elvira FR]
6/7/10
Intempèrie
A l'última esperança
I el precipici
Podrà desaparèixer,
Ocell perdut entre ones.
[Tannka inspirada en una imatge de Carme Rosanas]
Cromàtica
Terrissa que perfuma
De tardor els pètals.
[haikú inspirat en una imatge de la Carme Rosanas]
Jeroglífiques piràmides (Itineràncies poètiques, 55)
Per desxifrar l'absència,
Tendres piràmides,
Quan la vida és més àrdua
Que els mossecs de les hores.
Corro vers l'ombra
Que afeixuga l'espera
De l'oreneta.
Però el temps de les prunes
Tarda, es posposa massa...
Mètode (Itineràncies poètiques, 54)
Les dosis de tristesa
Si em bufeteja
La vida mentre em lliura
Paraules que em corsequen?
Infància (Itineràncies poètiques, 53)
La flor de la infància,
La que omplia el jardí
I havia de tenir-ne cura.
Avui, però, torno a ser nen,
A pesar que les flors
Hagin desaparegut i jo,
A més, ja no recordi res.
Torno a ser nen perquè,
De nou, he d'aprendre
A caminar sense ombra,
A superar el vertigen
De tenir el solil·loqui
Com a única conversa.
Fructífera (Itineràncies poètiques, 52)
Pel crit secret dels sentits,
Fosc com la més fosca de les nits,
Eixordador com un címbal d'aram.
I en la gola ha crescut l'eixam
De les llàgrimes, dels despits
De no tenir el coixí dels teus pits
En despertar. Sinó el revés ham
Amb què la malenconia m'atrapa.
Nadó orfe en la geografia del desert,
D'una novella terra inclement, de dunes
Ingents, d'on mai ja no s'escapa,
Romanc sense braços materns, despert
Fins que no trobi la dolçor de les prunes.
Memòria (Itineràncies poètiques, 51)
Damunt de les parpelles:
L'estiu escalfa
Cultius de la memòria,
On creix la melangia.
Voràgine pacífica (Itineràncies poètiques, 50)
Construïm el silenci
Però l'omplim de paraules.
Sense pronunciar-les,
No trenquem l'edifici
Perfecte de l'amalgama
Que en sorgeix. Accepta-la.
Propera a nosaltres,
La voràgine pacífica
Creix, sense pausa, i s'escampa.
Solitària perícia (1r Convit estiuenc 2010)
Per una casualitat, arribo al blog de Francesc Mompó, Uendos, Greixets i Maremortes i, amant com sóc dels haikús, m'engresca la proposta del convit estiuenc 2010. La imatge que inspira el haikú que presento...
I el haikú, o intent almenys, que participa en el convit:
El banc espera
Els amants i els seus besos
Entusiastes.
I el haikú, o intent almenys, que participa en el convit:
Els amants i els seus besos
Entusiastes.
5/7/10
Eròtica descendència (Relats conjunts)
Davant del quadre goyesc resto impassible. Ni gaudeixo en veure'l ni faig escarafalls de fàstic. Estic mort per dins, com el cadàver que aferra entre les mans aquesta figura deforme pintada amb traços nerviosos i vigorosos pels pinzells de Goya. Aquesta figura, que representa Saturn en ple devorament del seu fill. Aquest cadàver, que pot ser qualsevol dels fills de Saturn i Rea abans d'arribar l'infantament de Júpiter.
He llegit el mite, fa anys que el conec i de sempre m'havia sorprès aquesta crueltat, que impregna la narració. Intentava imaginar quin era el pensament d'aquest pare que anteposa l'hegemonia del poder a la descendència. I entenia l'al·legoria del temps que ens devora lentament. Avui, però, mentre miro de fit a fit l'esguard dement del tità, no sento res. Repugnància? Dolor? Buidesa? Res de res, les emocions completament exhaurides per reaccionar d'alguna manera a aquesta mirada.
Perquè no cal ser fill de Saturn per sentir-se devorat amb una cruesa extrema, la mateixa cruesa que amaga dins seu un comiat breu i inesperat, amb la corresponent pèrdua i l'obligat fracàs. I, des de llavors, sols és fred el que em provoca qualsevol espectacle dels sentits. I apatia. I fadiga. Només això. Potser perquè, sense saber-ho, era fill d'Eros i és un costum entre divinitats, això d'anar devorant els febles...?
Relats conjunts
He llegit el mite, fa anys que el conec i de sempre m'havia sorprès aquesta crueltat, que impregna la narració. Intentava imaginar quin era el pensament d'aquest pare que anteposa l'hegemonia del poder a la descendència. I entenia l'al·legoria del temps que ens devora lentament. Avui, però, mentre miro de fit a fit l'esguard dement del tità, no sento res. Repugnància? Dolor? Buidesa? Res de res, les emocions completament exhaurides per reaccionar d'alguna manera a aquesta mirada.
Perquè no cal ser fill de Saturn per sentir-se devorat amb una cruesa extrema, la mateixa cruesa que amaga dins seu un comiat breu i inesperat, amb la corresponent pèrdua i l'obligat fracàs. I, des de llavors, sols és fred el que em provoca qualsevol espectacle dels sentits. I apatia. I fadiga. Només això. Potser perquè, sense saber-ho, era fill d'Eros i és un costum entre divinitats, això d'anar devorant els febles...?
Relats conjunts
Galàxia
El cafè entre converses i diaris, la lletania
D'esperar cada dia que arribi l'hora d'alliberar-me
D'aquesta galàxia de melangies mentre em distreu la feina?
Serà que, després del comiat, sols sé acompanyar-me
A mi mateix i jugar a desfer somnis com qui desfila
Allò que ha filat al llarg dels jorns, moderna Penèlope
Que no espera veles que la puguin salvar de la tristesa?
Serà, digueu-me, que el silenci és la fidel companyia,
Després de l'ombra, que mai no m'ha deixat sense empara?
O potser és que sóc malenconiós i trist de mena...?
Serà alguna d'aquestes coses, o tan sols un cúmul d'elles,
Que provoca dins meu aquest devessall de poemes,
Aquesta espera de les orenetes en despuntar l'alba?
Càrrega (Itineràncies poètiques, 49)
Amb paraules pretèrites.
Em llasta el dia
I carrega de còdols
Cada bri d'esperança.
Incògnites (Itineràncies poètiques, 48)
I, de ser així, qui aconsegueix regular-ne la quantitat,
El volum, els significats? Si és més breu, és menys dura
La paraula?
Sé que parlo massa, que escric poc, o potser és al revés
I m'autoenganyo que allò que he escrit ho he pronunciat abans
De plasmar-ho al suport que sigui i, per això, em condemno
Al silenci?
Demà. La paraula amb més incògnites que he pogut imaginar
Ha de portar-me les orenetes i la piuladissa novament
En llevar-me.
Demà. Aquest mot m'ofereix esperances de guarir les ferides
Obertes, les penúries sofertes. Parlaré com sé, mentrestant:
Escriuré.
Posidònies (Itineràncies poètiques, 47)
És la Mar.
I la histèria és un oneig constant
Que em bressa
Amb ales fetes de mots plens que canten
La buidesa.
Sóc esclau de la presó que vaig construir-me.
La clau cal buscar-la entre posidònies.
Però ara
Sóc nàufrag
Amb pànic d'acostar-me a la platja...
Dinàmica (Itineràncies poètiques, 46)
Que ha estat conegut per tu
Perquè no es gangreni de pena.
Flairo al meu voltant aromes
De pètals que l'alegria del sol
Ha permès que m'omplís l'esguard
De bellesa, lluny de la teva nuesa.
Jardins florits amb flors que sovint
No sé anomenar. En absència de la mar,
Un doll d'aigua clara també consola
Brúixola (Itineràncies poètiques, 45)
El de la primera abraçada,
Aquell que no es deslliga
Amb facilitat de la pell.
Visc, en equilibri feble,
Sense saber encara quina
Orientació té la brúixola
De la vida acabada d'encetar.
Demà, potser, l'argonauta
En terra ferma que esdevingui
La rutina de lamentar-me
Indicarà un nord hipotètic,
Un nou horitzó que, a hores d'ara,
És llunyà, pagà, erm, solitari.
Celístia (Itineràncies poètiques, 44)
Paraules en la matinada
I les escolto mentre es bada
Dins meu la melangia d'atzabeja,
Fosca com la nit més obscura.
I entortolligo els llençols
Al voltant del meu cos: vull sols
Que il·luminin la vida futura
Amb sempiterna claror, lluernes
Que resplendeixin amb constància
La meva ànima, curulla d'ànsia
Per retrobar-te. Per què no alternes
Els silencis i les paraules,
Muda verge dels meus retaules?
Somnolència (Itineràncies poètiques, 43)
Els teus llavis; penyora
De mar maragda,
Ofrena vellutada
Que em crema les entranyes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)