El cafè entre converses i diaris, la lletania
D'esperar cada dia que arribi l'hora d'alliberar-me
D'aquesta galàxia de melangies mentre em distreu la feina?
Serà que, després del comiat, sols sé acompanyar-me
A mi mateix i jugar a desfer somnis com qui desfila
Allò que ha filat al llarg dels jorns, moderna Penèlope
Que no espera veles que la puguin salvar de la tristesa?
Serà, digueu-me, que el silenci és la fidel companyia,
Després de l'ombra, que mai no m'ha deixat sense empara?
O potser és que sóc malenconiós i trist de mena...?
Serà alguna d'aquestes coses, o tan sols un cúmul d'elles,
Que provoca dins meu aquest devessall de poemes,
Aquesta espera de les orenetes en despuntar l'alba?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada