«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.

Soporífera experiència (o Còrpora sanguínia)[RepteDCXX]

Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida”*), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.

*Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).

**Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011).

Cucurbitàcies (o Cagamandúrries)[MiniCrida62, de VullEscriure]

Dorm, tros de quòniam, merda seca, rodatavernes, plàcidament. Demà despertaràs i les carabassoneres no es podran recuperar, amb les arrels rosegades del tot, inservibles. Maleiràs els conills voraços, els ratolins de camp subrepticis, mentre cerques una solució al disgust previsible de la teva filla. Ho intentaràs perquè el seu cor no es trenqui de desil·lusió a la seva edat tendríssima i complicada, i perquè s'acabi, d'una vegada, aquesta anèmia que se l'apodera, que et trasbalsa dia rere dia i que fa viure amb l'ai al cor la seva mare.

Dorm, cap de suro malgirbat, marfanta, càgola, que el panorama nefast ja et farà esbatanar els ulls, empassar saliva i maquillar el desastre imminent, les llàgrimes de la teva filla, que encara és enmig del somni dels justos. Malgrat la seva extrema primesa, no oblidis que ella és intel·ligent i llesta i rumia més del que penses, i coneix millor que tu la fauna i la flora que us envolta. Inclús et podrà dir que han estat els talps els artífexs d'aquest moviment de terra i la subsegüent ratada de radicel·les de les cucurbitàcies. Potser així aprendràs a no confondre mamífers.

Ara, però, dorm, sòmines, cagamandúrries. Ja mouràs cel i terra per trobar carabassons al mercat, abans que la petita es llevi, els col·locaràs entre les plantes com si es tractés de garlandes nadalenques i, com qui no vol la cosa, et faràs el graciós perquè ella accedeixi, amb una ombra de disgust, i accepti com a vàlides aquestes hortalisses alienes. Tal volta et creus que li podies aixecar la camisa tan fàcilment? Ella, per sort, no ha heretat la teva malaptesa, bufanúvols, llardufa, capsigrany; et dono la meva paraula de tàlpid barroer, renegaire i malparlat.

Càbales (o Vèrbola)(ARC a la ràdio)

La Camèlia estrena viduïtat i la tasca feixuga de pujar, a partir d'ara tota sola, dos fills adolescents. Continuarà amb ells al poble del seu difunt marit, que l'ha acollida sense problemes i que s'ha abocat per complet d'ençà de la desgràcia. Encara és aviat per llançar-se a l'aventura de refer la seva vida en una altra banda. L'ajut que percep de l'assegurança de vida és exigua, perquè les circumstàncies de l'accident laboral no es van aclarit massa bé. Per aquest motiu, després dels quefers domèstics i de dur els nens a l'escola, se submergeix a l'alenada fresca i social de les xarxes, deixant a banda cabòries i càbales.

Ningú no l'ha refusada en cap moment per la seva condició de vídua o per haver perdut el vincle amb el seu món anterior. Sinó perquè la naturalesa humana és inescrutable i rara. A més, per què no es pot considerar, també ella, mereixedora d'ocupar aquest espai comú, sense haver-se d'amagar de les males llengües? Com passa a qualsevol altra banda, té el seu grup d'amistats confidents i més properes, a l'igual que hi ha les persones que la ignoren o li restringeixen l'accés a les seves converses. No es posa pedres al fetge per aquestes rancúnies; al contrari, s'apressa per enllestir la compra o la neteja i així no es perd les xafarderies més suculentes. Encara que no gosi posar-hi cullerada perquè peca de prudent.

La Camèlia feineja i segueix atenta tant el darrer rumor com el fil de la trama perquè, enmig de l'emoció de descobrir una infidelitat o d'escoltar els entranyables records d'infantesa de les ancianes del poble, l'ordit no se li emboliqui i se li vagi en orris tot el sargit. L'ormeig ha de quedar perfecte perquè la captura no se'n ressenti, malgrat la vèrbola de les dones dels mariners.

Conseqüències (o Violàcia)[61a MiniCrida, de VullEscriure - «Bufanda»]

T'hauria semblat divertit esmentar que la bufanda feia joc amb la seva llengua, però no era moment de parlar. Per respecte, sobretot, i perquè la broma ja havia passat de taca d'oli. També t'hauria semblat absurd fer-se el fatxenda tot dient que l'havies estat teixint per al teu germà amb esforç i admiració, però segurament hauries ofès els vostres pares i tot l'elenc que s'amuntegava al parc. Ara és massa tard per a disculpar-se, et diria el progenitor, qui no es mossega mai la llengua. I tindria raó i hauries de callar de nou.

T'hauria semblat coherent esmentar-los la il·lusió amb què li havies embolicat el regal i quins ullets feies en veure'l somriure amb sinceritat, però els esdeveniments no deixaven marge per a paraules tendres, i menys venint de tu tan ple de culpa. Potser hauria estat millor reconèixer que havia estat mala idea baixar al parc, però no sabies que les conseqüències arribarien a ser tan extremes. Per això, mires cap al terra i t'enterres sota els fonaments d'un edifici imaginari, ingent.

Inclús t'hauria agradat abraçar el teu germà un cop més, tot demanant-li perdó perquè una imatge que corre per la xarxa ja no pertany a ningú, ni a qui l'ha presa —en aquest cas, l'amic més malparit que es pugui imaginar— ni a qui hi apareix en ella —la bufanda horrible i el teu germà, concretament—, però això tampoc no canviaria res del succeït. Potser hauries deixat caure el comentari graciós sobre l'anècdota de la fotografia si, anys més tard, un dels vostres fills la trobés per casualitat, mentre navega per la xarxa.

Però sabies que no era moment per a les paraules. Només intentaves dissimular el plor, sobretot en veure que els serveis mèdics el despenjaven del travesser del gronxador, amb la llengua violàcia a causa de l'asfíxia, a joc amb la bufanda.

Currículums (o Entelèquies fisiològiques)[60a MiniCrida, de VullEscriure - «Vàter»]

És massa aviat per al meu cos que, mig endormiscat encara, lluita contra la son. Però la feina és la feina. I una entrevista per aconseguir-la és inclús més important. I ja em teniu amb ulls lleganyosos esperant ser atès pel cap de personal de l'única empresa que s'ha dignat a respondre'm en la massiva tramesa de currículums per tota la província. Les entelèquies fisiològiques, però, no es poden preveure quan hi ha una modificació en l'equilibri somàtic d'una naturalesa nocturna com és la meva i la tragèdia pot creuar el llindar finíssim del mateix i desembocar en un desenllaç fatídic. En altres paraules, m'orino viu i no hi ha massa marge per a la reacció. Les múltiples portes que s'escampen pel llarg passadís no faciliten cap pista de la ubicació d'un lavabo i, com que la noia de la recepció, a banda d'estrangera, sembla més atrafegada pel funcionament de la impressora que d'atendre'm i entendre'm, serà impossible localitzar-ne un abans de ser entrevistat.

Per tant, opto per aixecar-me del seient, recórrer una distància prudencial no massa curta ni llarga en excés i, sobretot, no pensar que em pixo. De la cadira fins a l'espai enjardinat, que hi ha a l'entrada del vestíbul, per exemple. Però el sistema de reg per degoteig del parterre tampoc no m'ajuda i, amb la gota, arriba la font, l'afluent, el riu, la cascada i tot el cicle de l'aigua imaginable fins a la presa, on la comporta ha estat oberta mínimament. És a dir, noto com la humitat m'envaeix el pantaló al mateix temps que una de les portes també s'obre i en surt l'entrevistador. Rumio amb rapidesa per evitar el mal tràngol i la vergonya.

—Avui, precisament, és dia de regar els cactus i la pobra gent que els està observant? —pregunto amb veu alta, palplantat davant d'ell, mentre gesticulo amb exagerada indignació.

Conveniència (o Ciclogènesi)(Repte DCXVII)

L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i minvava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.

Impaciència (o Còrpora centenària)[77a Crida, de VullEscriure - «Camí»]

L'espero una nit més. Dins meu, el dubte de si la tornaré a sentir tan endins de l'esperit com la primera vegada m'esparvera, m'angoixa. Amb la seva aparició, m'he adonat que els camins són inescrutables. I no només els de Déu. Arraulit a la vora del foc, m'intento escalfar i treure'm del damunt el fred que m'acora, la nàusea que creix per moments i que no em faria passar ni un glop d'aigua ni el més esperitós dels licors. Tan sols els seus llavis vellutats, l'encís dels seus iris, tot acollint l'ocre profund de les muntanyes que m'han vist néixer. Respiro amb calma i neguit.

L'espero, i la matinada m'engoleix, em succiona dins de la seva vesta obscura, i les flames ballen amb el ritme primigeni dels seus malucs, que s'han tatuat al fons del meu cervell, i de la seva vincladissa silueta, que avançava sense emetre cap so audible, passes felines i cos de fembra que em desvetllen, que em mantenen alerta i amb una fam sempiterna, inacabable. I la febre lluita contra el glaç dels meus membres, i tremolo com la darrera fulla groguenca, fràgil, envoltada i amenaçada per la tardor, mentre experimento l'ofec del nounat que agonitza al ventre matern. Exhalo l'oxigen que se'm corromp al pit.

L'espero, i m'inflamo de desig i d'impaciència. Pressento la feblesa del meu batec, que em trota en el pit encara, i és l'únic indici clar que la vida continua abraçant-me. Perquè, serà cert que es pot morir d'enamorament? Inclús si aquest embruix és nociu, salvatge, ancestral com la primera mostra de passió? I em visualitzo com un peix que boqueja enmig de l'asfíxia, i cerco l'empenta que em retorni a l'empara de l'estany d'on he estat tret, a la intempèrie de tot. Com si li resseguís amb els capcirons dels dits la columna fins a l'os sacre, l'espai on convergeixen la demència i la bogeria.

L'espero una nit més. I sé que el seu retorn m'és necessari. Observo qualsevol punt, cap en concret, d'aquesta minsa estança en què m'he mantingut gairebé immòbil, sense cap altra fixació que veure de nou el cel com fosqueja, els estels titil·lants, l'omnipresència de la lluna. En el reialme de la nit, l'esperança de la retrobada és vívida i exasperant alhora. M'envolto amb els meus propis braços i frego les incisions del coll, que no cicatritzen. Les noto fresques, abastables, tangibles com el pleniluni que auguro i que em vincula a ella, a la seva còrpora centenària i al refús de la llum del dia.

Concòrdia (o Fal·làcies)(Relats conjunts)

No t'agrada esperar. I menys en una estació. T'has engalanat i inclús t'has aplicat fixador als cabells per tenir una millor aparença. Aquesta és una regla d'or per a les primeres cites. No la vols defraudar abans de l'hora. El teu aspecte extern és impol·lut, extraordinari. Com si tinguessis una vida també extraordinària i impol·luta. Les sabates de xarol, els pantalons de pinça que han sortit impecablement planxats de la tintoreria, el càrdigan fosc, a joc amb l'armilla, i la camisa més blanca de la gamma de tres-cents blancs que es troba a Place Vendôme. Hauries obviat el bastó però sempre confereix un tret d'elegància i de distinció. Els guants de cabirol són l'exigua herència que et queda de la darrera relació i et protegiran de la incòmoda suor que sempre apareix quan l'adrenalina i l'emoció t'aclaparen.

Esguardes un cop més el Rolex d'imitació, que sempre retarda, i cerques la concòrdia entre l'espera i el somriure més fal·laç. Cal dissimular la incomoditat que et provoca la gare Saint-Lazare perquè és la que ha presenciat totes les teves primeres cites. Però ets un home de costums i un xic supersticiós. Qualsevol canvi que s'esdevingui en el teu tarannà pot malmetre els resultats i accelerar els fets. I això seria del tot fatídic. Vols tornar a començar amb bon peu, que ella agafi la confiança suficient que la diferència d'edat de vegades no ofereix, que es relaxi. Així tornareu a veure-us, iniciareu un festeig, compartireu àpats i converses, i confidències i secrets, pors i alegries. I, mica en mica, augmentaràs la dosi d'arsènic perquè sigui mortal i indetectable. I que sembli accidental, com amb les altres. Però continua exasperant-te el seu retard, fins al punt que et provocarà matar-la violentament.

Relats conjunts 

Alexitímia (o Confidències)(ARC a la ràdio)

Arribes al bar amb l'ànim d'un cor que, imbuït per una alexitímia extrema, encara té presents les passades cartes d'un amor esgrogueït, enterrades a l'últim calaix de la còmoda. Però, en veure en Cóssimo, enmig de la cridòria, tot llegint, com de costum, deixes la ment en blanc enmig del trasbals que et provoca. El mateix que t'ha fet oblidar una de les regles bàsiques del Centre: No es permeten vincles afectius entre el personal del Centre i l'alumnat. Allà imparteixes classes d'ensenyament i perfeccionament de la llengua dels signes. Perquè ell és sordmut. I sempre et provoca un somriure quan dibuixa les lletres amb les mans i les perfila en els seus llavis silenciosos. Aquelles ganyotes mitiguen la part tràgica del seu aïllament.

En veure't, la seva mirada s'omple de llum i les seves mans balbucegen una salutació que contestes ràpidament. El seu rostre és increïble, inclús quan forma la histriònica circumferència que correspon a la o, i t'ha fet perdre el seny com mai ningú havia aconseguit abans. Entre signes que resumen accions i paraules escrites damunt del quadern que sempre duu a sobre, us enteneu cada vegada millor. La seva atenció el fa progressar i et satisfà veure resultats. Per això, quan obre els ulls verds i eixampla la palma de la mà, l'entens a la primera i atures els teus moviments espasmòdics i nerviosos. De la seva bossa extreu un paquet embolicat amb paper de regal i t'emociona.

És l'única persona, tret de la teva família, que s'ha recordat que avui és el teu aniversari. I, abans que els teus dits tremolosos desfacin l'embolcall, l'abraces amb efusió. La proximitat et provoca reaccions que desconeixies, amb sentiments que no recordaves, i perllongues l'abraçada. No et fa res aguantar-li la mirada i traçar les lletres d'un t'estimo que havies emmudit pel desamor. Ja et sents lliure del llast d'aquelles cartes, i saps que el besaràs amb desig i t'adonaràs que aquests llavis, que et mantenien despert i estrany, són tan excitants com els d'una dona.

Existència fructífera (o Hectàrees)

Aire. Més aire si cal. I tot el món en un devessall

De llum per als ulls del poeta que escriu l'origen

De la vida amb lletres de foc i de terra, amb l'aigua

Del riu de l'existència que s'escola fins a l'última vall.

Foc. Més fogueres on cremar allò que ens és aliè

I fer de les cendres un nou territori que perllongui

L'estada fructífera de la sement en la Terra i sigui

Regada per la pluja; i la brisa, el seu primer alè.

Terra. Més hectàrees si vols. I enterrarem les pors

Fins que el dinosaure desperti en el xipoll de l'onada

I en l'escalfor de la llar i ens la robi del nostre redós.

Aigua. Més mars per navegar-hi i eixamplar el món

Que ens pertany i cantem amb melodies que flairen

Com la tempesta, com la lluïssor d'un somni pregon.

Finlàndia (o Rúbrica lígnia)

He assolit els límits on l'aurora boreal és la màgia del món

I la terra no pertany a ningú; només al patrimoni de l'arbre

I a la veu aquàtica dels núvols i al cicle de la vida sempitern.

He habitat l'espai on la neu emplena el paisatge més pregon

Amb partícules de somni i de silenci, etèria bellesa de marbre

Per caure en mans de l'àmbit regnat per les lleis de l'hivern.

He deixat la llum per a embellir les ombres i seguir el camí

Cap als teus ulls, aquesta pàtria en què alenar és esguardar-te

Fins a la sacietat la sinuosa figura i descobrir-hi els confins

Dels boscos de coníferes, lluny d'un Déu que no ens salva.

Podré escometre el futur allà on la teva pell esdevingui la fi

Del fred perpetu, l'esperança dels mots escrits en una carta

De joventut mentre el pas del temps batega i avança endins

Del cor, la rúbrica per a la independència, l'inici de l'alba?

7-BA-5-84-91 (o Nostàlgia i bitàcola)

A blaumut

[Oriol Aymat,

Xavi de la Iglesia,

Vassil Lambrinov,

Manel Pedrós

i Manuel Krapovickas]

Has visitat el país que vàrem crear tu i jo

I l'abraçada, que ens entortolligava el somriure

I les il·lusions, les forces estalviades per lluitar

Contra les pors i les barreres i la fi de l'amor?

Has resseguit el traç de la bitàcola i el ressò

Dels xiuxiueigs, que duien paraules per viure

A l'abric de tot perill, i esdevenir rumb pel demà

Abans que s'escapi dels dits i ens deixi el rancor?

Potser llavors vindràs amb la barca de l'alba

Per il·luminar el crepuscle nascut en el meu cor,

Aquest cor vell que encara batega i sospira per tu,

I així descobrirem que la pell abandonada i balba

Encara reté l'escalfor d'ahir, i l'espurna del record

Pot encendre els encenalls d'aquest desig en dejú.


Cartes de l'Orient (blaumut) 

Estridència (o Influències etíliques)[59a MiniCrida, de VullEscriure - «Despertador»]

L'estridència del despertador et sobta. I l'alçada que hi ha entre el matalàs i el terra, quan hi caus de quatre grapes i has de coordinar els moviments per no perdre l'equilibri a la primera passa. No entens res quan, gràcies a la llum que penetra per les escletxes de la persiana, l'habitació et brinda unes noves dimensions, que et superen amb escreix. T'astores i et dirigeixes cap al bany, tot ensopegant amb enormes peces de roba escampades pel terra, la passada nit, en arribar del sopar amb la colla d'amics i despullar-te sota la influència de l'alcohol. Creus que és per anar encara mig pitof però, en encendre el llum, l'interruptor et queda gairebé fora de l'abast: no es tracta d'una massiva ingesta etílica ni una ressaca de categoria. T'has encongit, ha disminuït la teva mida. I això és fàcil de corroborar. Desisteixes a moure el mobiliari per llambregar quins canvis s'han esdevingut en el teu cos. Ja t'imagines amb una estatura lil·liputenca. No et calen miralls ni que et creuis amb el teu gat, que et mirarà com a una presa. Per si de cas, prefereixes que no faci acte de presència fins que puguis rumiar un pla. Hi ha una urgència que et constreny més; ara tens seriosos problemes per orinar. Com que no goses emparrar-te a la tassa, ho fas al plat de la dutxa. Després ja netejaràs el que sigui. Vols tornar al llit però topes amb el musell i els ulls del felí més immens que hagis vist mai. Et desmaies de la impressió.

L'estridència del despertador et sobta. Obres els ulls i tot sembla haver estat un somni agitat. En alçar el braç, una pota d'insecte apareix al teu davant. Intentes pronunciar el teu nom. Però, en lloc de Gregor Samsa dit amb veu humana, un lleu so animalístic ressona per tota l'estança.

Instantànies i matràfoles (o Tel·lúrica indiferència)[76a Crida, de VullEscriure - «Aigua»]

A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan ho has perdut tot. L'aigua t'ofegarà, però l'aire també pot asfixiar-te, amb aquestes paraules, la fetillera et parla. Vols treure l'entrellat del que expressa però el fum que emplena l'estança és cada vegada més dens i no et permet mantenir el cap clar. Encara et preguntes per què has recorregut tants quilòmetres i has esmerçat tantes hores per arribar fins aquí, i que una desconeguda et xerri sense mirar-te ni preguntar-te res de la teva vida. Et mostres incrèdula i escèptica, però també t'adones que et mantens en tensió, com si esperessis la garrotada en qualsevol moment o que el missatge que s'amaga en aquests mots és més sinistre del que imagines.

Remou una altra vegada les cendres i el trànsit retorna als seus ulls, que es mouen circularment sota les parpelles closes. El fruit del ventre de la teva mare, que és també el teu germà, et sobtarà amb tel·lúrica indiferència; sos ossos abandonats en el camí has de témer, i calla. Aquesta darrera matràfola et supera. T'alces i li llences, amb menyspreu, els bitllets acordats, mentre escups quatre paraules malsonants. L'anciana obre els ulls d'un blau intens i murmura un reguitzell inintel·ligible de sons, que podrien ser paraules, però que no aconsegueixes discernir.

A fora, la nit ha engolit el sol crepuscular que t'havia menat fins a la cova i una lluna creixent s'alça, majestàtica, entre núvols de tempesta. Olores el vent i saps que has d'afanyar-te perquè la pluja no t'atrapi en la intempèrie i lluny d'un resguard. Encens la torxa després d'haver-te cordat l'abric, l'aire gèlid bufa en ràfegues intermitents i en intervals irregulars, que t'agafen per sorpresa. Mantens el cos en tensió, amb la sensació que el món sencer està confabulat amb tu. No hi ha més fills de la teva mare que no siguis tu. N'estàs tan segura que hi pujaries al damunt, perquè va morir en el teu part, la primera i única filla seva.

Però també tens un cert dubte que la versió oficial sigui diferent a la veritat. Per això sents que la ràbia creix dins teu, i el cervell et bull i apresses el pas quan un llampec trenca el cel i l'olor de terra mullada envaeix l'atmosfera i t'indica que la pluja ja cau en algun punt proper. La flama no il·lumina massa extensió del caminoi i el traç escarpat de la muntanya tampoc no ajuda a avançar. Les ratxes provoquen embats que et priven de la respiració durant uns instants i et fan trontollar i gairebé desequilibrar-te. Els peus dubten on cal trepitjar per minvar els accidents del terreny. Però el que disminueix és el resplendor de la flama que et guia i ensopegues aparatosament amb una roca al bell mig de la ruta, que no has intuït.

El precipici t'espera i caus daltabaix; en qüestió de segons, toparàs contra la pedra nua que traça el pendent de la muntanya. Llavors, en plena caiguda, mentre vegis tota la teva vida en instantànies veloces, entendràs el significat del vaticini. I la Mare Terra restarà impàvida davant de la teva mort imminent.

Diferències (o Epístola d'absència i de memòria)[76a Crida, de VullEscriure - «Aigua»]

El Vendrell, 28/XI/2015

Estimat Lluís:

sembla estrany que, tot i les diferències que teníem i alguns moments de desavinences, ara encara et tingui tan present en els meus records. Perquè era el teu subordinat, sí, però alhora també era el teu amic, amb qui podies compartir xerrades sobre temes tan diferents i tan deslligats de la feina... Ja saps que sempre et preguntava per música que escoltaves, melodies amb reminiscències ancestrals i amb sons que transportaven a mons diferents. Chris Spheeris, Yanni o Wim Mertens n'eren exemples de fora del país. Però un grup que realment em va sobtar i sorprendre va ser Luar Na Lubre, de la llunyana Galícia.

Per què avui t'escric, i hi ha tanta emoció dins meu que he de desembocar-la com sigui i encara que no em podràs llegir, adreçar-me a tu com si encara fossis a la vora, a quatre carrers o al poble del costat? Avui m'he sentit com un infant en plena Nit de Reis, que esbatana els ulls per captar cada detall de la màgia que li desfila pel davant, que gairebé no parpelleja per no perdre's res d'allò que succeeix i que dibuixa un somriure que cap mal del món no podrà esborrar. Avui he experimentat novament el recorregut del calfred per l'espinada, la llengua solta per balbucejar paraules entrapussades, els moviments nerviosos d'un neguit que no marxa fàcilment.

Però per què t'escric, ho saps? El so de l'aire, que algú va rescatar i renéixer amb la cançó del sol, m'ha captivat un cop més com si no hagués transcorregut ni un sol minut des que la vaig escoltar entre els compactes que m'oferies. I ha vingut de la mà d'en Bieito Romero i del seu elenc, ha estat un encontre humà i terrenal, amb brins de la màgia d'una trobada anhelada i desitjada però que agafa per sorpresa. Quan l'aigua et mulla amb versos en gallec de García Lorca, encara que no siguis a Santiago de Compostela, o quan sents el mestissatge de Rosa Cedrón i de Pablo Milanés són moments per a recordar. Però quan la genialitat compositora que ha tenyit d'emoció aquests minuts sonors apareix i és tan real com tu mateix, i menja i beu i riu i parla...

No calen Nits de Reis, creu-me. Només allò que és capaç d'emocionar-te o allò que t'importi, perquè tothom té barems per calibrar les seves prioritats. I avui m'he adonat que encara et tinc present i t'enyoro en certa manera; trobo a faltar aquells debats en què la raó basculava, aquelles arestes que mai no acabaven de llimar-se però que sempre ens esperonaven per tirar endavant. I el que donaria per abraçar-te i deixar-te un racó aquí. Escoltaríem plegats els nous temes, recordaríem les velles melodies, potser discutiríem si Rosa Cedrón tenia una veu més carismàtica o si Paula Rey és la millor de les vocalistes que han interpretat les cançons del grup. Però el que sí tindríem clar és que no hi hauria cap batalla aferrissada ni la sang arribaria al riu.

Rep una forta abraçada, amic.

In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)

Alícia (o Oxímoron)[58a MiniCrida, de VullEscriure - «Neu»]

Paradoxalment, és tan fredolica... Odia el fred i el gebre, la neu i tot allò que estigui relacionat amb l'hivern, amb les glaçades i amb els termòmetres quan indiquen temperatures que freguen la demència. Per això no comprèn els seus pares. Avui menys que mai perquè, després de la treva de dies quasi estiuencs en ple novembre, en sorgir dels dominis de la vànova, s'ha trobat amb la inclemència de la gèlida atmosfera deixada per un vent del nord capaç de gelar-li les idees.

Tremola i li repiquen les dents; se sent morir en l'encarcarament provocat per aquesta Antàrtida enmig de l'habitació i, per acabar-ho d'adobar, també s'estén al passadís, al lavabo... Tota la casa és un glacial particular. Quan apuja la persiana del menjador, el paisatge completament nevat l'astora. El calfred que li recorre l'espinada és de categoria. Regirarà l'armari a la recerca d'un vestuari més adient per a aquest canvi sobtat.

Entre el caos de l'armari, curull de bruses de màniga curta i bermudes, ha de tenir els jerseis de punt i els pantalons de pana, la jaqueta de gore-tex i les bufandes, les manyoples, la gorra de llana amb borla inclosa... Tot l'arsenal tèxtil que pugui arreplegar és benvingut per cobrir-se i escalfar aquest cos seu. Si no, està condemnada a perir en l'onada de fred polar que assola la ciutat. Però, en voler lliscar dins dels camals dels pantalons, sembla que el teixit s'hagi encongit. El mateix li ocorre en cordar-se els botons de la brusa de franel·la.

Com si hagués regirat la roba d'una altra persona o com si hagués crescut mentre dormia, cada peça que s'emprova li queda estreta i petita. Com si fos un malson i hagués aterrat al País de les Meravelles. No entén res del que passa. Ni als seus pares, que la podrien haver anomenat Alícia en lloc de Neus.

Dodecàedre (o Cròniques)(Repte DCXV)

Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;

després hi veurem cara a cara.

Ara el meu coneixement és limitat;

després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

1 Co. 13.12

I. Cr. 5.52. "Reflection"

Neguitós, tanques el llibre i mires novament el telèfon. Els dígits et revelen que han transcorregut només dos minuts de l'últim cop que l'has consultat. El reflex que et retorna la pantalla de l'aparell en blocar-lo és el d'un rostre demacrat amb bosses sota els ulls, envermellits pel descans precari que suporten. Tens la sensació que el temps s'ha aturat capriciosament i la reminiscència d'una immobilitat que et deixa en el desempar del món. Obres el llibre i continues la lectura, encara més nerviós.

II. Cr.4.07."Restoration"

Les paraules es transformen sobre la blancor de la pàgina i es barregen entre elles, com si la dislèxia et visités i no et permetés restaurar el teu sistema. L'enderroc és latent i has entrat en una decadència que evidenciaries en cada detall si l'analitzessis. Lentament, compons el trencaclosques del que llegeixes i intentes captar-ne el missatge, capint les frases lapidàries amb un sentiment feble que cal enfortir. Sota el tamborineig dels dits, l'escalfor del telèfon et manté en un assossec inquiet.

III. Cr. 4.08. "Revelation"

Esbufegues en girar el full i trobar-hi indicis dels teus errors. Cada paraula ressona dins teu i entomes la bufetada quan t'hi veus representat. Una ínfima tremolor a la mà provoca que canviïs el ritme dels teus moviments i el dit índex llisqui damunt de la superfície d'aluminosilicat, tot descrivint el traç del patró de desbloqueig. A la pantalla, però, no hi ha cap element que t'indiqui una novetat. Només els dígits de l'hora, que han afegit un minut a l'anterior consulta.

IV. Cr. 5.30. "Reflections of Reality (Revisited)"

Has imaginat la vibració per desenganxar els ulls de la realitat; te n'adones. Reconeixes que ets feble i ja és un pas. Una música inexistent et fa moure la cama esquerra al seu ritme accelerat mentre et duus un dit als llavis. Te'l mossegues amb ràbia i observes un cop més la portada del llibre. El cercle, el triangle, la doble a. L'autoria queda relegada a un segon pla. El que importa és el control. Expires i et convences que així serà.

V. Cr. 4.47. "Release"

Penses en fets de mesos enrere, la sensació de sentir-te llastat, ancorat a una rajola qualsevol, com si l'estaticisme ajudés a passar les hores i a empènyer dies. En el cap emboirat i amb una única fixació: restar minuts en trams cada vegada més curts i la comprovació que la fita negociada amb tu mateix era fulminada abans d'hora amb escreix. Optes per activar el so del mòbil i així no hi haurà l'excusa de la vibració per consultar-lo. Ressegueixes el patró.

VI. Cr. 3.40. "Ready"

Et sents preparat per aguantar durant una hora amb la ment en blanc, només centrat en la lectura del llibre. El sospeses, corrobores el número de la darrera pàgina. Són poca quantitat i és farcit de reflexions que ajuden a agafar les regnes del rumb que és correcte, amb la gràcia de Déu. Però ets ateu, aquest favor ha de venir d'un ens superior. Digues-li Natura, digues-li energia. Crearàs un tòtem per abraçar-t'hi amb força i no naufragar. Fer-ho seria una condemna.

VII. Cr. 4.46. "Remove"

Elimines les imatges mentals d'allò que deleges i les esborres del teu cervell. Penses en el paisatge que es desplega al teu davant, a través dels vidres del finestral, i els ulls es claven al rellotge de paret del menjador. Per l'absència de la busca dels segons, et fa la sensació que s'ha aturat i agafes el telèfon per confrontar les hores. Tot correcte, amb una sincronia quasi helvètica. Aprofites per consultar la connexió. Potser el whatsapp no s'actualitza per estar desactivada.

VIII. Cr. 5.43. "Regret"

Sents la gola seca i el remordiment de no ser capaç de focalitzar-te, de centrar-te. Sense blocar el teclat, deixes l'aparell i tornes a obrir el llibre. La suor a les mans humiteja la plana que toques i la bufarà quan canviïs de pàgina. T'alces i vas cap al lavabo. T'eixugaràs amb la tovallola i agafaràs el paquet de mocadors de paper de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni. El mirall et delata els llavis clivellats. Fas tan mala cara...

IX. Cr. 5.00. "Restitution"

Tornes al sofà. La brillantor de la pantalla, burleta, et recorda que els minuts segueixen transcorrent amb una parsimònia exasperant. Regires la butxaca i n'extreus un caramel. Almenys per salivar i distreure't l'estómac, que reclama alguna partícula per digerir o per calmar-se. Però l'embolcall està completament integrat a la massa ensucrada, que és tova i llefiscosa. Haurà suportat un programa de rentat per una bugada feta amb presses o la temperatura d'una bateria reescalfada pel propi ús. Desisteixes d'entaforar-te'l a la boca.

X. Cr. 5.21. "Restraint"

Rebatries qualsevol objecte per trencar la cadena que et té lligat a la dissort. El llibre, el caramel del dimoni, inclús el telèfon. No li tens por a la incomunicació ni a l'aïllament. Pitjor és ser un titella. Escometries contra les lleixes i les peces de cristalleria, seguiries amb gerros, plats decoratius i souvenirs. D'impotència, sobretot, per no saber acabar amb aquest sortilegi, que et fa viure entre la badoqueria i la letargia, un dia rere l'altre sense trobar-hi cap diferència substanciosa.

XI. Cr. 3.56. "Receive"

Reps la glopada virulenta de fel i comprens els fils que et lliguen a una dependència que t'aliena, aquest deliri que és tremebund i tremend com un metrònom gegantí que et martelleja i et polvoritza el seny en cada nou pas que desitges efectuar. Aquesta amargor àcida et crema per dins i saps que no hi ha marxa enrere quan se t'enduen la renúncia i la rendició. No et calen rellotges per conèixer el temps que ha transcorregut des del darrer cop.

XII. Cr. 3.30. "Responsible"

Ets responsable de les teves accions, sí. I d'ignorar quant fa de la reunió on et comprometies a canviar i a seguir les pautes d'en Bill Wilson i d'en Bob Smith. El que pots dir amb exactitud és quantes hores han passat des de la darrera copa. Amb la màxima responsabilitat, com un autòmat programat per autodestruir-se, et llances a la captura de l'ampolla de brandy de cuinar. La buidaràs d'un trago i desapareixerà el tremolor i el neguit que no et deixen rumiar.

Claustrofòbia (o Inconsciència)[57a MiniCrida, de VullEscriure - «Explosió»]

Davant de les imatges televisives dels impactes dels dos Boeing-767 contra el World Trade Center, imagina els sons eixordadors de les deflagracions i l'explosió en mil bocins de finestrals i estructures i el terror de tota la població de Nova York i sent la claustrofòbia d'aquella persona que, encara amb vida, es veu enterrada entre el garbuix de l'enderroc i enmig de muntanyes de runa i no sap com demanar ajuda perquè no escolta la seva veu ni cap altre so que vingui de l'exterior i s'angoixa amb la idea d'agonitzar a frec de la salvació i d'aquella mà enguantada del bomber o del civil o del soldat —perquè és evident que l'exèrcit també ajudarà en les tasques de salvament—, tant li fa si és plena de brutícia o de pols o de sang, o si és d'una raça diferent de la seva, només desitja amb totes les seves forces ser trobada abans que expiri el darrer alè; imagina, embadalit, el caos extrem i sent el pànic de la munió de gent que, arraïmada en aquella metròpoli, viu i treballa i passa penúries per arribar a final de mes amb un sou exigu i que és sorpresa de bon matí per la demència i el radicalisme i per les flames i la destrossa i això el fa recular en el temps, fins al dia en què una altra explosió demencial, igual de terrífica, va sacsejar la vida dels barcelonins i la seva en particular, perquè allà va perdre el sentit de l'oïda —segons els informes mèdics— i la mare, i va experimentar, en la inconsciència, l'angoixa de sentir-se atrapat i tot desitjant una sortida i una alenada d'aire fresc. Almenys aquesta és la versió dels familiars i d'aquells que el van rescatar del ventre matern, de forma prematura, aquella tarda del 19 de juny de 1987, al Centre Comercial d'Hipercor.

Hipòtesis (o Antípodes)(ARC a la ràdio)

L'estridència omple l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets ple de violència i ràbia:

—Hola, ja ho suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però tingues valor i afronta els temporals si creus que...

El temps per al missatge ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa, s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.

L'Ofèlia es deixa amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver encara a la mà.