Faràndula (o Ignorància)(REC de la Cadena Ser. VIII; 019)

S'adreça a la gàbia dels lleons per demostrar quant s'equivoca. Farà que s'empassi les seves pròpies paraules, perquè la ignorància és molt agosarada. Ell, que sap tant sobre el circ, els seus tripijocs i els seus trucs. Perquè fins i tot aquest món de faràndula té goigs i ombres. A més, aquest gamarús és un simple pallasso, en el sentit literal. Què opinarà ell sobre les dietes dels grans felins, si ni sap desmaquillar-se? Qui s'imagina un lleó sent vegetarià? Pobre infeliç, murmura ja dins de la gàbia. I somriu en ratificar que ell té raó: són carnívors!, crida als quatre vents mentre se li abalancen les lleones amb els ullals esmolats.

Descendència (o Cèlebres)(Relats Conjunts)

Fa goig veure la gatzara i les rialles de tothom, avui, 12 de febrer de 2015. Les copes alçades, brindis a dojo, inclús l'avi, que tot just surt d'una pneumònia força greu... Aquesta reunió no sembla la commemoració anual de l'aniversari del naixement del meu quadravi, entaulades tan avorrides que desesperen la quitxalla com jo. Però, diuen que cal recordar-lo, inclús després de 133 anys de la seva mort. Perquè ell va ser el cèlebre naturalista Charles Darwin. I a ell li devem tantes coses... i tantes comoditats. El pare m'ha explicat aventures i dificultats, viscudes per ell a bord d'un vaixell. Bangle, Beagle, Beatle... Batallo per recordar-ne el nom...

...Però els meus pensaments es veuen destorbats pel crit de l'avi, que reclama l'atenció de tothom. Fins i tot de la canalla, que juga, allunyada de la taula, al jardí. Ara, però, no fa alçar les copes sinó que demana que s'engegui el vídeo de nou. Sembla que aquest trasto sigui el motiu real d'enguany, i no pas un aniversari. Segons m'ha explicat el pare, han aparegut un nou indici que la teoria de l'evolució és irrefutable i correcta: com va dir el quadravi, l'home descendeix del simi. Això en un llenguatge que no entenc massa. Jo només observo les imatges en la pantalla de plasma i ric, com si entengués tant...

...I hipnotitzada pel que veig, bado boca davant de l'escena que ja em sé de memòria. Els quatre homes palplantats en un escenari de gala; un d'ells amb un trofeu a la mà; agraïments amb un accent pastós que em provoca angúnia, com el cabell ple de fixador i les celles depilades. La part que més entusiasma als adults és el crit d'orangutan, emès pel guapot del trofeu en forma de pilota daurada, com un energumen. Brindo amb aigua entre les abraçades dels grans i també esclafeixo a riure, per no ser menys. Algú m'hauria d'explicar l'acudit, que no he entès. L'oncle Peter ha dit que és un personatge cèlebre, també. Però esperaré a complir els deu i preguntaré de nou...

Relats Conjunts 

Pàmfila d'indecència (o Peripècies)(RepteDLXXXV)

He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...

Còmode (REC de la Cadena Ser. VIII; 018)

Li faltaran, almenys, un parell de centímetres per arribar a la barra. Del trapezi no voldrà saber ni el seu aspecte. Ni parlar de les cames, que li faran mal fins al límit del que és suportable. I tot el reguitzell de músculs i ossos que ni sap anomenar, però que demanarà protagonisme. El simple fet de pensar-ho li provoca prémer la mandíbula i cloure els ulls. Abans de començar a omplir el formulari, deixa el bolígraf damunt del taulell i s'acomiada amb un somriure forçat. Ho consultarà, novament, amb el coixí: no veu clar que l'halterofília sigui un assumpte que mereixi tan precipitada decisió, i el sofà de casa és tan còmode, confortable...

Càbales (o Sòmines)(RepteDLXXXIV)

No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

—Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!

Intempèrie (o Ímpetu d'adolescència)[63a Crida de VullEscriure]

Esbufega i prega perquè la canalla mengi ràpid i marxi lluny i la deixi tranquil·la. També perquè ell, que avui tampoc no li agrairà el dinar, s'arrepapi i faci una becaina d'allò més reparadora. Els observa, murris i afamats. Des de la seva perspectiva, veu que la parella ja no rutlla. Hi ha retrets i indirectes, mirades de menyspreu. Ha arribat el moment que no reconeix els seus propis fills, que emulen el gandul del pare. Ell, que no fa res més que exhibir-se i dropejar. I es troba a la intempèrie, desemparada inclús, del que creia que era el seu clan. Se sent entre desconeguts, aliens a ella mateixa, que no sap ben bé d'on han vingut.

Exhala novament, rosegada pel desassossec de qui s'impacienta, descol·locada. Encara li resta l'esperança de l'escapada quan tots s'han descuidat. Quan torna a ser ella i aquestes alenades d'aire fresc li eixamplen els pulmons i, per consegüent, li il·luminen la grisor de la rutina, que és la vida d'un temps ençà. Ho nota. Havia caigut en barrina i es trobava en un bucle que la xuclava. Uns ulls pregons van ajudar-la a sortir d'aquell pou fosc de moure's d'esma, com un arbre al bres del vent. Ell fou tan oportú que avui encara li sembla viure un somni. També li fa respecte anomenar-lo amant. Però és clandestí. Quin altre nom té aquest tipus d'amor? Perquè l'estima, s'estimen. No s'ha atrevit a confessar-ho però li ho transmet amb mirades furtives, de caçadora i de maula.

Suporta estoicament la cançoneria diària del dinar abundant, perquè el premi és enorme, i s'ho prenen com un repte: aconseguir veure's sense que siguin descoberts. Les males llengües i els orígens diferents, per molt que diguin que són cosins llunyans... La fressa dels més petits, jugant, quasi inaudible i els lleus roncs, que han començat, li indiquen que ja pot absentar-se sense cap perill. Corre, amb ímpetu d'adolescència, cap a la sabana, on l'espera el guepard. Almenys ell li té més sensibilitat i atencions que el rei de la selva, expert en espantar mosques amb la cua, mentre dorm.

Cabòries (o Penúries)[Lliga de Microrelataires; J2]

Rebràs el correu amb la nova proposta de la Lliga. Aquesta jornada t'imposaran escriure sobre progrés. Arran d'un reportatge, se t'acudirà la història d'un adolescent congolès que es guanya la vida en una mina de coltan. Plasmaràs al paper les penúries, els sacrificis d'aquell vailet, que anomenaràs Bene o Koffi, d'uns tretze anys. Reflectiràs en cada frase les cabòries d'un noi que, abans de descobrir la joia de viure, ja està cansat de lluitar i de guanyar una misèria a canvi d'aquest mineral. Li faràs picar entre els riscs de l'asfíxia i el límit de la claustrofòbia, en forats cavats a la muntanya, mentre pensa en un mòbil i en una tauleta, gràcies als primers guanys i a la cobdícia del progrés, vista en cartells publicitaris pels carrers de Lusamba. Et bullirà la idea dins del magí i l'entrellaçaràs amb allò que has copsat, bocabadat, davant del televisor. Gairebé desistiràs, per poc versemblant o per la ubicació tan llunyana, però encara falten dies per al final del termini. Reposaràs l'esbós mental i, a l'endemà, potser veuràs més clar l'argument. Només són dues-centes paraules, sense cap altra dificultat o handicap. Però no podràs adormir-te, que el temps també progressa i transcorre...

Règia hemorràgia (o Demència cromàtica)[Minicrida #030 - Et falta un cargol!]

— Et falta un cargol! —exclama amb totes les seves forces, encès de ràbia.

Jo me'l miro i una ganyota, que indica fàstic, menyspreu i cinisme, se'm dibuixa al rostre. Ja no em mereix respecte, aquest impostor. El canell se li ha tenyit d'un vermell intens, ferruginós, degut a l'hemorràgia. La fulla esmolada del punyal li ha provocat un tall profund, del què en brolla un doll de sang abundant que, mica en mica, s'escampa pel terra de la gran sala. La resta d'homes bada els ulls, sense immutar-se. L'atac també els ha agafat per sorpresa, i ningú no gosa moure ni un dit. Potser perquè la ferida oberta corrobora les meves sospites: a les venes del xitxarel·lo que han coronat nou rei, arran de l'abdicació del seu pare, no hi corre la sang blava de la casta reial. Per tant, no mereix el Regne.

— Et falta un bull, boig! — vocifera de nou, abans d'enfonsar-li el punyal a la gorja i que els guàrdies reials, finalment, m'aturin i em redueixin pel suposat regicidi.

Alfabètica lascívia (Niporepte136+RPV252)

Excèlsior I: Cúpula
I si retornen
Les dones de ma vida,
Tindré prou besos?

I. Àngela
Pitram que alleta
L'esperança que acabi
La fam a l'Àfrica.

II. Bàrbara
L'esguard observa
Les corbes sinuoses
De la nuesa.
No cal dir cap paraula...
Heus ací l'Harmonia.

III. Cecília
Gel i foguera.
La faldilla més curta,
La llengua perversa.

IV. Dànae
El cos més tendre
Sucumbeix per fi al setge.
Dents que el devoren.

V. Èrica
Tremolo, vesta
De fulles al vent: temo
Recórrer membres
Ignots amb dits maldestres,
Que han oblidat les dones.

VI. Fàtima
La nit despulla
Desig, caliu i segles
D'arts amoroses.

VII. Gràcia
Fingir que dormo
Quan el batec compassa
Pell i libido?

VIII. Hipòlita
Vine i fustiga'm
De nou. Fins a trenc d'alba,
Tria la forma
Del martiri que aferri
El meu cor als teus llavis.

IX. Ifigènia
Gaudeix com verge
Oferta a Déu en ànima
I cos. Jo et lloo...

X. Jèssica
Quin nom tindries
Al regne del Valhalla?
I al meu jaç, bella?

XI. Kàtia
Amor, desvetlla'm
Pe gaudir de la posta
I de l'albada.
Tenir la mel als llavis
És present de la vida.

XII. Lucrècia
Blau, verd, roig, porpra...
Has pintat els meus somnis
Amb ton somriure.

(...)

Excèlsior II: Mènsula
Per què recordo
El gust, la pell, l'aroma
De totes elles?

Paràboles (o Clarividència)(RepteDLXXXIII)

Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els enigmes foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.

Òlibes (o Vèrbola de Gènova)(Repte ClàssicDLXXXI)

Les òlibes ululen a l'exterior, quan la nit avança a marxes forçades. És un bon auguri, ho pressent. És gat vell i sap què signifiquen les bones vibracions; ell es guia pel cor. Lentament, abans que la mandra l'endormisqui, repeteix dins del seu cap els fets del dia d'avui, en arribar al luxós palau, on les zones enjardinades són extenses i els gossos i d'altres espècies domesticades s'hi arraïmen. Fora del recinte, cérvols, senglars i daines no són tan dòcils com els animals de companyia, inclòs ell mateix, i sols es deixen atrapar per les escopetes.

El primer contacte és afable, distès, a pesar del nerviosisme del començament. Trobar-se cara a cara amb l'amo sempre provoca respecte, però ho trampeja amb una abaixada d'ulls tan plena de seducció com de temor. Quan li indica que s'apropi més, sap que ha tingut l'efecte esperat: ja el té a la butxaca. La connexió visual és satisfactòria, i les seves paraules, carregades de complicitat, li vaticinen una relació extraordinària, carn i ungla diu ell. Cul i merda, apuntaran els envejosos.

Respira fondo, alleujat. Com si la nova llar li conferís el confort i les comoditats que durant tant de temps ha perseguit. Ara s'adona que la mà que l'amo li allarga no l'ha de mossegar, i es mantindrà fidel, mesell i llagoter fins a l'extenuació, perquè els rumors que li arriben sobre caceres d'elefants són certs. I ell, pessimista de mena, vol descartar aquesta fi per als seus ossos. És un gallina, ho reconeix, a banda de gos falder. Però, segons com es miri, també és una fura, malgrat que les males llengües el titllin de voltor, per l'aparent perícia i l'oportunisme que traspua. Seguirà endavant, ara que té el rei al seu favor; sols li resta ensabonar-lo convenientment amb l'assiduïtat que el caracteritza, i li demostrarà la submissió absoluta, com la primera de les seves mascotes.

S'ha adormit profundament, encara vestit, i somnia en l'endemà, quan comenci a greixar els engranatges del país, com ha promès, dies enrere, des del balcó del carrer Gènova, amb la vèrbola de parlar sense dir res.

Benevolència [Minicrida #027 - Atrapat!]

Si ho sé, això em passa per ruc. Tantes bromes i tantes frases tòpiques i, al final, de cap a l'atzucac. Que si sóc un bon jan, que si em deixo entabanar a la mínima, que si els amics s'ajuden entre ells... Ja ho veig. Sol, completament sol davant del perill. I com és que tot el món somriu si no hi ha motius? Se'n fumen de mi o què? Ho reconec, culpa meva per no saber dir que no... I ara el seu pare i ella que s'apropen, també somrients! I jo que suo i no sé com escapolir-me ja, desemparat i palplantat enmig de l'altar. Em sento atrapat!

Ímpetu (o Retrògrada)(REC de la Cadena Ser. VIII; 016)

Vostè és el primer que l'obre, em va dir d'amagat de tothom, protegit per la penombra i el murmuri. I és admirable tanta valentia, prosseguí el seu discurs, és agradable ser testimoni de la decisió de la joventut, del seu ímpetu. Reconèixer que, gràcies a vostè, hi ha més horitzons si alcem la vista i deixem de contemplar-nos el melic. Demostrar, sense enervar a ningú, que no existeixen límits excepte els d'una societat retrògrada, abstreta, tancada de mires com la nostra. Vostè és el primer que l'obre, va repetir i, estrenyent-me la mà, afegí, emocionat : i el seguirem com el cec ramat dòcil que som.

Idíl·lica (REC, de Cadena Ser Castelló)

Sense saber per què em vaig enamorar dels seus ulls. Les seves pupil·les penetrants i negres com la nit més abandonada em provocaven insomni, desassossec, i, alhora, em transportaven al racó més idíl·lic mai imaginat. Els volia observar per omplir-me l'ànima. I va arribar el dia en què no vaig voler respondre a aquesta pregunta; no m'importaven els motius, només gaudia dels seus iris maragdins, de la seva mirada capaç de provocar l'aleteig de mil papallones. Encara dormo malament, tot i tenir-los al meu costat, guardats en formol.

Molècula unànime (o Existència i alquímia)(Melorepte262)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.


RAIMON.

Deixa'm l'esquena i hi escriuré versos i besos i llum
I ombres i tot el desfici del món, en alquímia suprema,
Per entrellaçar-nos l'existència per sempre i no témer
El pas del temps vers el camí de la cendra i del fum.

Deixa'm el teu esguard i hi llegiré els mots del cor
I les paraules que abasta un xiuxiueig, mentre crema
Les entranyes amb la passió de cercar un esquema
Per explorar el misteri de les pigues i el seu record.

Deixa'm els llençols fins que pronunciï el teu nom bell,
L'encens i l'espelma, l'aigua que s'escola per la pell
Abans que l'acariciï, i obriré el llibre de la teva ànima.

Deixa'm tastar la intempèrie per gaudir del retorn
A la llar, la dolçor de veure't adormida a la vora sojorn
Rere sojorn, i seré molècula dins teu, plaer unànime.

Penúries (o Època de màgia)(Relats Conjunts)

Tinc retalls de records de la meva etapa de nena. Difuminats en gran part. Com qui mira una pel·lícula aclaparat per la somnolència. L'únic que em queda palès són les penúries que passàvem, la meva família i jo. I la fam... Aquelles llargues cues per una engruna de pa immenjable, però que ajudava que el rau-rau de l'estómac es calmés una mica. I la roba heretada dels germans, sargida vint-i-quatre vegades, apedaçada com aquella època que ens tocava viure. Imagineu quina cara se'm quedà en veure, al jardí, una taula ben parada, engalanada, amb el veïnat alegre, regit per la disbauxa i l'alegria més pura. Els brindis i les abraçades apareixien del no-res, i fou un dijous sense escola ni preocupacions. La panxa, al final de la tarda, gairebé m'explotava i reia, de forma mecànica, en veure els pares besant-se com mai no havia vist. Anys més tard, vaig comprendre per què aquell 20 de novembre de 1975 la màgia omplí el nostre jardí.

Relats conjunts 

Adolescència (o Quadrícules)(ARC a la ràdio)

La porta cedeix a la petita empenta. Ha quedat mal tancada en entrar-hi la darrera persona. Això em permet d'esquitllar-me dins del portal, a les fosques. És de matinada i fa fred. M'arrecero sota l'escala, on hi trobo un cotxet de nadó. Sense pensar-m'ho, estiro la roba i la faig servir de flassada. Estic cansada. He corregut durant mitja hora llarga en quadrícules; no sóc massa lluny de casa, ho sé. M'he escolat per la finestra de la meva habitació i he començat a córrer, tot just quan els llums del rebedor de casa dels pares s'han encès. El cor encara segueix desbocat, respiro amb dificultat i temo que algú em descobreixi i m'escridassi per haver entrat en una propietat privada i haver fet malbé allò que no és meu. Sóc rebel, rebeca, adolescent. Les hormones se sobreïxen del meu cos, en continu canvi. Un programa de desaparicions a la cadena estatal, que acapara audiència a dojo, o les lectures tampoc no m'ajuden a tranquil·litzar aquesta rebel·lia sense causa.

Si ara em preguntessin per quina raó m'he escapat de casa, no sabria què respondre. També desconec per què no m'he aturat en sentir el meu nom, quan la mare ha aparegut al porxo. L'he visualitzada, amb plantofes i bata, amb els ulls somnolents, neguitosa perquè ha escoltat una persiana que s'apujava en plena matinada i ha comprovat que el llit de la seva filla és buit. Tot i així, intento dormir. Les imatges, però, s'agrupen en el meu cap i em remouen. Serà llarga aquesta nit, igual que per als meus pares, que telefonaran als Mossos, alarmats i pensant el pitjor. És llépola una noia atractiva i de tendra edat per a les màfies... La roba, impregnada d'olors d'infant, em transporta a temps amb ulls i atencions només per a mi. Un reguitzell de records em deixa, sense adonar-me'n, el rostre banyat de llàgrimes. No sóc lluny de casa però sento vergonya d'haver comès aquest acte de nena malcriada. Em queixo per vici, amb el punt de vista de l'egoisme i de l'adolescència. Sóc covarda i no tardaré en tornar a casa.

Ínfules (o Península estrafolària)[Lliga de Microrelataires; J1]

De vegades, els esdeveniments ajuden a decidir-nos. L'atemptat de l'11 de setembre del 2001 va ajudar-me a mi. Ho recordo com si fos avui mateix. Bocabadat davant del televisor, per les imatges que arriben des de Nova York, el timbre i el missatger, paquet en mà, em treuen del moment hipnòtic. És la prova d'impremta del poemari d'un amic de la infantesa. Mesos enrere, m'havia demanat que li escrivís un pròleg i havia arribat l'hora. Després de sopar, amb les notícies de fons, començo a fullejar el plec de poemes. El títol, Península estrafolària, dístics místics, augura sensacions extremes. I l'endreça fa mala espina, A Ausiàs March, el lliri entre cards. En girar el full, el primer dístic apareix amb lletres gòtiques, plenes d'ínfules literàries:

Memòria

L'oblit és un rastre de bava que brilla,

Una dona que esputa i, alhora guilla.

Aquests versos sí que són cards per a la meva sensibilitat; l'atac de les Torres Bessones sembla un joc d'infants al costat d'aquests poemes breus. No tardaré massa en contestar-li, diplomàtic i ambigu, que he experimentat el terrorisme en estat pur i que em veig incapaç d'escriure res durant molt de temps. A data d'avui, no he rebut resposta...

Persistència de la memòria (o Òmnibus)[61a Crida de VullEscriure]

Després de rememorar el tret, a l'altiplà desert, fa unes passes enrere i s'amaga dins de la cova de nou. Als narius li persisteix l'olor de pólvora, també la memòria, que costarà d'esborrar. Tant allò que ha captat la pupil·la i ha quedat registrat en cada neurona com allò que han percebut les terminacions nervioses de la seva pell. Dins del cau, li sembla seguir escoltant la cridòria i les queixes, l'esclat de ràbia que no s'aturarà. Però se sent protegit en la concavitat de l'amagatall. A pesar de saber que aquella bala ha abatut un ésser viu, té son i dormirà sense cap problema, sense pesos ni rosecs a la consciència. Es mostra impassible, tan calculat que no hi ha res que l'aturi quan pren la decisió: supera qualsevol limitació física i s'enforteix psicològicament fins al punt de sentir-se invencible, infal·lible. Abans d'estirar-se al jaç, regira el farcell de les provisions i n'extreu una llauna d'estofat de vedella. L'engolirà sense escalfar, per no despertar sospites ni deixar més rastres dels necessaris. Sap que hi ha una recerca endegada, que qualsevol individu que el trobi i el reconegui pot disparar-li a boca de canó, sense contemplacions. Com ell mateix ha fet.

S'arrecera sota l'abric, que actua de vànova precària. No hi ha foguera per sentir el confort d'una llar, tampoc cap lot o llum d'oli que l'il·lumini quan el sol ha caigut. Hauria d'haver fugit, abandonar aquest paratge, on durant setmanes han estat planificant-ho tot. Però se sent exhaust. Només ha reunit forces per a la pregària del crepuscle. Té la convicció de qui actua sota els designis de Déu però la sang és més espessa que l'aigua de les ablucions. I l'esguard que demana misericòrdia fendeix més profundament l'ànima. Ho sap, per això tanta fadiga... Avui, 18 Rabî Al-Awwal de 1436 (*), dos dies després de presenciar la matança, en M. s'adona de l'estupidesa de voler aturar un llapis, que és la veu de tothom per a tothom, amb l'eixordador bram d'una arma. Perquè, com un dòmino gegantí, han aparegut milers, milions de nous llapis per recuperar la sang vessada.

(*) Data equivalent al 9 de gener de 2015, en el calendari islàmic.

Text dedicat als morts en la matança del diari satíric Charlie Hebdo

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.