Libèl·lules (o Infància)[dibuixet]

Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.

Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.

Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.

I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.

Misèria (o Rapsòdia ibèrica)[ RPV238+Niporepte122]

A M. R. B., el titella papissot

Dies de passar fam, amb les soles de sabata llestes

Per ser devorades esdevingudes filet suculent, sols

I cansats de les bufetades vingudes de qualque banda,

De les plantofades d'un futur estranyament millor.

Nits d'insomni i de misèria, amb el rau-rau del cap

Enmig de l'estómac, i aquestes vísceres que senten

Basques de tot allò que ens envolta, com un verí

Que hem d'engolir, junt amb la queixa i la rebel·lia.

Jorns de buidesa interior i de dèficit d'abraçades,

Si el xim-xim és diluvi que ens deixarà sense llar

I amb el discurs de trista comicitat d'un míser clown.

Vetlles eternes de decisions i de condicions subjugades,

Entre fantasmes en blanc i negre, del passat, mentre un

Putxinel·li creu que ens governa, minúscul gran dictador.

Fragàncies aquàtiques (dibuixet)

Potser perquè la humitat duu el teu nom,

Venero aquests murs curulls de racons

Per abandonar-se i sadollar sets i fams

Mil·lenàries, entre besos i carícies i focs.

Perquè el doll, de vegades, també provoca

Flames en incendiàries llengües calentes

I columnes de cames, de desig que anhela

La fondalada i poder encimbellar la muntanya.

Potser perquè ets aigua que crema i apaivaga

El dejú i la lava, la fragància que regalima

Esquena avall, perles de suor per alimentar-nos.

Perquè el foll també demana clemència al seny,

De vegades, per no perir allà on el món esdevé

Ànima bessona de l'Infern més celestial, i bany.

Màgia (o Pèrdua contínua)[Melorepte253]

Cal sembrar la veritat en el camp de sal de les fal·làcies?
Cal saber l'origen de les paraules per parlar i comprendre?
O seguirem en el ventre matern fins al darrer dia, protegits
Pel silenci i la calma i el desig d'un cel blau sense tempestes?

Cal plegar veles abans de començar l'aventura i la màgia?
Cal guarir ferides tot just quan el batec ressona en les venes
I pressentim la sang temples endins mentre cerca camins?
O sabrem evitar paranys i dies, vigílies d'humans que respiren?

Cal devorar els tanys, els raigs de sol, les ofrenes de l'alba
En la celeritat de viure per sobreviure al bell mig de l'huracà?
O aprendrem a defugir el conflicte amb l'armistici i la vèrbola?

Cal construir els fonaments de l'enderroc, en la futura runa?
O deixarem els peus entre les llambordes del gueto interior
Si, en la fam dels carrers, roman el vagareig, la pèrdua contínua?

Màscares (Repte ClàssicDLXVIII)

L'olor de cuir ho impregna tot. S'ha calçat les sabates més noves i és inevitable que això succeeixi perquè encara no s'han airejat prou. Els pantalons grisos, de cotó, segueixen demanant els elàstics perquè no s'arriïn. Damunt de la samarreta blanca, sense cap estampació, llueixen vistosos, poc amics de ser discrets. Un cop enllestit el ritual de vestir-se pel matí, en Robin fa una ullada al mirall del vestidor. Hi veu un vell conegut, amb massa arrugues ja, amb el coll assetjat per les petges del pas dels anys, amb una panxa més prominent degut a tantes exigències dels guions. Somriu amargament, i apareix en el seu rostre una ganyota més adient a Popeye.

Recorda les paraules d'ànim que fa escasses hores ha gravat per a la Vivian Waller, i se li fa un nus a la gola. La vida l'ha defraudat i ell ara també esdevindrà un frau per a la jove neozelandesa, potser. No ho pot evitar, però. Tants anys darrere de les màscares més insòlites, tants diàlegs apresos i personificats... Avui vol ser ell mateix, l'home que falla, que s'entristeix, que és humà com qui més. De ben segur que, en unes hores, el titllaran de covard o d'amagar el cap sota l'ala, però, quan la vida ja no ofereix cruïlles sinó atzucacs, cal abandonar-la. Amb el màxim decòrum. En silenci, sense remor ni renou, a pesar que intenti animar l'altra gent. Un cop més, és un mestre provocant una rialla però ha perdut definitivament la capacitat de somriure.

Treu el cinturó nou de trinca de la calaixera. L'agafa entre les mans i l'estén, el sotmet a diverses estrebades. Pell de vedell ben adobada, de primera qualitat, es nota; producte estatunidenc cent per cent. Tot seguit, comprova l'hora al rellotge de polsera. Li queda temps però no ha d'encantar-se. Amb perícia, atrapa la sivella entre el marc i la porta, en ajustar-la. Grimpa damunt d'un tamboret i s'envolta el coll amb el cinturó. Abans de saltar al buit, rememora cada personatge encarnat al llarg d'aquesta farsa. El preferit segueix essent John Keating i els seus poetes morts, seguit de molt a prop de l'entranyable Mrs. Doubtfire o del brillant Sean Maguire, complementat pel rebel i intel·ligentíssim Will Hunting...

La seva mà esquerra tremola, com recordant-li què és el que l'ha dut a escollir aquest camí. Els peus li llisquen damunt del tamboret, igual que les darreres peces enderrocades del seu món fràgil, maquillat per una comicitat extraordinària. La batzegada li usurpa la màscara, definitivament, mentre l'asfixia.

Ànima sacrílega (dibuixet)

La meva ànima sacrílega venera el sacre
Mur del temple del teu cos, laberint on ser
Minotaure i Teseu, amb l'anhel pel moaré
Teixit amb fils d'Ariadnes, somnis de nacre.

I resa en l'església on l'illa és blancor i sorra,
Ofrena a la mar més blava, i als llavis la sal,
I a la nafra d'aquest cor enamorat de l'espiral
Quan el camí ral mai no es deixa ni s'esborra.

I rememora els càntics que exhala la teva pell,
Les oracions que són rosaris plens de besos,
En denes que alliberen amb cadenes els presos

Dits, les tendres nits en què és feixuc el mesell
Delit que em guia aquest esperit heretge, la petja
Que resta, al camp, després del combat i del setge.

Còrpora mediterrània (dibuixet)

Aquesta mar no té barca si no la menes tu,
Aquest rumb, aquesta vida que és l'onada
On convergeix el salobre i la teva mirada,
I la visc per fruir-la mentre afronto el dejú.

Aquesta platja recorda el teu nom, la rialla
Bella i sonora que omple la xardor de l'estiu,
Aquest frec a flor de pell que és sentir-se viu,
Quan em parles, lluny del silenci que amortalla.

Aquest horitzó, fet de límits infinits i d'ulls,
No és la línia que ens separa, quan la matinada
És el capità que ens mena i no ens abandona,

És la rojor dels teus llavis, el bressol de l'ona,
El tresor secret que, en la teva esquena, es bada
Quan descobrim nous motius per evitar els esculls.

Magnànima (dibuixet)

Quin secret forn hi ha en el teu cos blanc,
Calç que ha de cremar-me les entranyes
I el seny, la guspira tendra amb què banyes
A foc aquest cor fet de carn i d'entrebanc?

Quina ignota llar guardes en el teu ventre,
Terratrèmol per descobrir a l'hivern i a l'estiu
Mentre la tardor i la primavera sembren caliu
I fam i set als membres enmig de l'epicentre?

Quin xiuxiueig, quina brisa, quina finestra
Per escoltar, per alenar i per abocar-hi l'ànima
Hi ha en aquest deliri que és créixer i desitjar

La sina que m'alleta els somnis, la mà destra
Que em refugia de la tempesta, la magnànima
Blancor que il·lumina el fosc camí cap al demà?

Dècades (o Sístole oceànica)[relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: blanc-blau-or-maragda-lapislàtzuli-Arc de Sant Martí-oceà

En arribar a coberta, respira fondo. Davant seu, l'extensió blau maragda de l'oceà és un espectacle que li esborra les nits en blanc que ha suportat d'ençà que ha començat la travessia. És el primer cop que navega i té els nervis a flor de pell, a pesar que li assegurin que, en un vaixell construït a l'edat d'or de la navegació, està més segur que en qualsevol lloc del món. Amb ell, per matar les hores, duu la seva llibreta de dibuix i els llapis de carbó per plasmar instants damunt del paper. Ja voldria tenir els verds de la malaquita o els atzurs del lapislàtzuli de Les molt riques hores del Duc de Berry, dels germans de Limburg, però se sent limitat. Tanmateix, els seus són dissenys més realistes.

Vol captar els matisos cromàtics d'aquell paisatge insòlit i novíssim, que potser mai més no es repetirà. La mà gargoteja traços precisos i ràpids mentre el sorprèn un Arc de Sant Martí definit perfectament, en l'horitzó. Es meravella de tanta bellesa i que ningú més la capti. Massa diners, massa egolatria, massa fums perquè el món sembla girar al seu voltant. Se senten els reis de l'Univers, de ben segur. Ell ja els ha caricaturitzat, en un afany de venjança silenciosa i personal, perquè no pertanyen al seu món de classe mitjana cap a baixa. Encara que, a ell, sols li capfiquen els cromatismes del capvespre, i que atraquin aviat, abans que se li regiri de nou les vísceres i acabi sentint nàusees un cop més. No n'és conscient, però, del moment històric que viu. Qualsevol que li digui que en breus hores, aquest tità de les aigües besarà els fons abissals i que, durant dècades, se'n parlarà i s'escriuran milers de pàgines. Inclús algú megalòman acabarà filmant una pel·lícula al voltant d'un diamant blau enorme, el Cor de la Mar, amb el rerefons del naufragi.

Són les set del vespre, sense gana encara, i en Jack Dawson inhala i exhala tranquil. Perquè les basques no l'aclaparin, aquest 14 d'abril de 1912.

Pestilència [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dàrsena-doll-font-forassenyat-joventut-elixir-simbiosi

Puja les escales de forma forassenyada, com si aquelles cametes haguessin pres l'elixir de l'eterna joventut, entre les queixes dels seus pares, perquè, un cop més, no ha desparat la taula. Protegida del món, ja dins de la seva habitació, obre la finestra de bat a bat i aspira l'olor pestilent que li arriba de les dàrsenes on atraquen les barques de pesca, mentre recorda fets desagradables. Només cal esperar el temps just perquè la simbiosi faci el seu efecte.

Aquesta vegada no es fa pregar massa i quasi sense temps d'arribar a la tassa, el vòmit apareix a doll, com una font violenta que cerca pas entre les roques. Quan ha acabat, polsa el botó del lavabo, que buida el dipòsit en segons. Així es desempallega d'aquella metzina que l'enverina a diari. Es mira al mirall i els seus ulls la troben encara massa grassa, entre la pell i ossos que està esdevenint lentament.

Xènia [relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: Fólkvangr-màgia-Univers-quimera-deessa-diccionari-embruix

La Xènia obre de bat a bat els ulls, meravellada pel treball d'orfebreria que s'endevina a les portes d'entrada de Fólkvangr, el món de Freia, la deessa nòrdica de l'amor i de la fertilitat. Ho té clar perquè durant nits de vetlla, ha escoltat atenta com el pare li descrivia amb tot detall aquest món emmurallat que es troba a Asgard. No sap ben bé, però, què hi fa allà. De sobte, després d'escolar-se per un forat, mentre es capbussava al riu Isàvena, ha anat a parar davant d'aquestes ingents portes, que li brinden tot un univers nou i ple de màgia, de riquesa i d'elements fantàstics que són arran. Avança endavant, cap al tron que es troba col·locat al centre de la gran sala. Hi distingeix una figura majestàtica, solemne, bella. El vestit d'or i pedres precioses, la diadema daurada, els cabells llisos i de color coure. No té cap dubte que es tracta de Freia, que la fita sense emetre ni un sol so, i ningú no li impedeix que s'apropi a ella. Sols l'observen, entre la sorpresa i l'expectació, immòbils, com si fossin víctimes d'un embruix.

“Què hi fas aquí?”, pregunta una veu estrident, que ressona per tot el recinte. No se l'esperava, la Xènia, i això fa que boti i s'aturi, amb el cor accelerat. Abans que respongui qualsevol cosa, uns grunys de dues formes horripilants acaben amb el ressò de la interrogació. Un monstre amb cos de cabra, cap de lleó i cua de serp s'entortolliga amb un gos de tres caps, sense discernir-se si és baralla o joc. La noia els reconeix; es tracta de la Quimera i del gos Cèrber, germans de sang, cosa que explicaria la batussa. Però el que no té lògica és que es trobin on es troben. I menys quan escolta les queixes d'un personatge blau cendrós, amb tres ulls. Si no s'erra, és Shiva, el déu destructor de l'hinduisme, però, a l'Asgard com els dos monstres olímpics? Esmaperduda i garratibada, la Xènia no detecta la tremolor que assola l'estructura del palau, un terratrèmol que augmenta d'intensitat en qüestió de segons. De tots els racons, apareixen personatges mitològics ben eclèctics, des de titans hel·lènics a herois nòrdics, caps de cariàtides rodolant igual que l'ou de la creació de la Polinèsia, i Zeus, Freyr, Vishnu, Lilith, Osiris,... sols li falta que arribi Noè amb la seva arca i se'ls endugui a tots. Vol cridar auxili, abans que la corredissa l'envolti com una allau. O que el martell de Thor no li rebenti el cap.

La Xènia obre de bat a bat els ulls, espantada per l'estrèpit que fa el diccionari de mitologia universal en caure a terra. S'ha quedat adormida al sofà mentre llegia.

Òptica i luminescència (o Erínies)[relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: medusa-pedra-zoom-gat-llum-escull-acabar

Amb la davallada de turistes al setembre, el capvespre a la platja és generós per a la fotografia. No calen aparells professionals ni trípodes sofisticats, ni filtres perquè les tonalitats s'anivellin. La proximitat de la tardor i la calma ajuden a aquesta afició que ha agafat darrerament. Amb una vella Nikon, heretada del pare, s'escapoleix dels seus quefers per unes hores i desapareix de tothom, tot inventant qualsevol excusa. La platja li ofereix matisos diferents en cada nova visita, per això sent aquest entusiasme per l'òptica i per la luminescència, els secrets més intrínsecs de la fotografia, i no el vol compartir amb ningú. Encara no.

Avui ha escollit una cala quasi solitària, gairebé sense sorra però amb roques banyades per l'onatge, que les llepa rítmicament. Dins de l'aigua, hi detecta un parell de banyistes. Abraçats i entrellaçades les seves boques, es besen igual que dos gats en zel, com si s'hagués d'acabar el món aquesta mateixa nit. Sent un pèl d'enveja per l'ímpetu i el fervor que mou la parella, perquè a ell mai no l'han desitjat de tal forma. Ni la seva xicota ho fa, per molt que dissimuli orgasmes inexistents. Intenta deixar de banda els dos enamorats i ajusta l'objectiu de la càmera; ha d'aprofitar les darreres llums per captar les millors imatges, sense flaix, només amb el zoom i la perícia d'enquadrar els elements triats.

Els xiscles extasiats de la noia, però, el distreuen. Les onades han augmentat la intensitat, o això li sembla. Potser contagiades pels embats amorosos... Amb el corc de la curiositat, dirigeix l'aparell cap al lloc on no només hi ha petons. I bada la boca quasi sense respirar. La nuesa de la noia tan evident i la musculatura del noi ben formada el deixen de pedra, com si hagués mirat de fit a fit els ulls de la Medusa. Però ell no s'escandalitza per l'espectacle d'un coit en plena Natura, sinó perquè sap prou bé qui són aquells individus.

Junt amb l'enveja, se li barregen diversos sentiments, com la fúria, la ràbia, la desesperació, el plor o l'abandó. I el desig perquè, de sobte, com si invoqués les Erínies, del no-res, aparegui un temporal de finals d'estiu, hostil i devastador, que generi xucladors o que faci aparèixer esculls pertot arreu, que s'endugui mar endins tot el que trobi al seu pas, inclús aquell parell de temeraris folladors. Però es calma. El dit prem una i una altra vegada l'obturador. L'escena és gairebé la mateixa en les fotografies que realitza. No tindran massa valor artístic, ho sap, però seran la forma de silenciar la rèplica quan acusi la seva xicota de ser-li infidel amb el seu millor amic.

Sentències [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: mandra-peresa-vulnerable-parsimònia-obnubilat/ada-vermell/a-jutge

(En homenatge a Vincent van Gogh, en el seu 124è aniversari de la mort)

Traços damunt del llenç, entre el deliri i el goig obnubilat de qui ha abraçat la bogeria, que en el cavallet reposa després d'hores de feina i de parsimònia. Ara arriba el moment d'aturar-se, quan els ulls senten la mandra del cansament, i els pinzells semblen buidats per la inspiració, en el capvespre vermell. Potser més tard fustigui el seu esperit vulnerable i malaltís i reflecteixi damunt del paper els tints de la nit, la nit estrellada que es vaticina. Però cal descansar una estona més, i la idea del repòs etern li descarrega damunt dels membres la peresa absoluta. Dins del seu cap, una frase, com la sentència d'un jutge, solemne: La tristesa durarà sempre. La recordarà dies després, en plena agonia, per repetir-la al seu germà Theo. Avui és insuportable el dolor al lloc on hi havia l'orella, temps enrere tallada. Pintar el seu món interior és la seva raó de viure. Per això, avui, que sent les mandíbules de la follia devorant-lo lentament, cal que trobi una sortida. O un revòlver.

Hòrrida demència (Melorepte250)

Començo a cercar entre mapes i astrolabis

El meu lloc enmig dels arxipèlags i de les mars,

Abans que la demència per tu i pels teus llavis

Em faci caure en els esculls creient que són fars.

Romeu i nàufrag, m'engoleix l'ona en terra ferma

I desplego el velam de la buidor per recollir brises

Malaltisses i flèbils, l'esperança esquàlida i erma

Del teu retorn després de l'adéu amb què no avises.

Començo la llar per la teulada, entre errors i glavis,

En la desorientació de no desxifrar el tot on les parts

Que el formen són un trencaclosques incomplet, espars.

Nàufrag i romeu, m'atrapa la duna després d'haver-me

Embolcallat la marea hòrrida, mentre obtinc les divises

Que em diuen que això és la vida, sota un cel que allises.

Fórmules [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dilluns-tarot-badalot-furt-bruixa-bedoll-mandràgora

Algú molt savi va dir que els dilluns eren dolents. Però això ja ho corrobora ella després de la tercera mà de cartes del tarot que dóna idèntic resultat que les anteriors vegades. Ja ho ha intuït en ser-li tan difícil trobar una escorça de bedoll blanc prou adient i en bon estat per polvoritzar-la sense cap entrebanc. Unes són massa humides, les altres tenen clapes senceres de fongs que les han fetes malbé. Abans d'això, però, ja s'olorava l'etapa de malastrugança en anar a comprovar quantes làmines d'arrel de mandràgora tenia i veure que inclús el pot no era al seu lloc. No ha volgut pensar en cap moment en un possible furt. Segurament l'Azazel, amb la cua, l'ha fet caure a terra però es fa creus de com l'ha fet desaparèixer de l'antre dels maleficis.

Regirarà el bosc si cal per trobar la resta d'ingredients de la fórmula que li interessa. Ha localitzat les quatre ungles de salamandra, les tres pestanyes de drac mort per Sant Jordi i la dotzena de gotes d'orina de verge. Junt amb l'escorça i l'arrel, i la flama encesa a la falda de l'Olimp, deixarà que tota la poció bulli i es condensi en l'alambí utilitzat només per als afers del cor. La bruixa comença a estar cansada de la seva solitud i desitja una companyia masculina que no s'espanti de les berrugues ni de les arrugues, ni que tingui vertigen per suportar els vols amb escombra o senti al·lèrgia per la pols centenària del seu rònec casalot perdut en les muntanyes.

Alça la vista cap al badalot del sostre i conjura als seus esperits invisibles, que ho regeixen tot. Necessita llur ajuda, i ho sap. Si aquest encanteri no funciona amb el bruixot que viu a les planúries més properes, haurà de cercar una solució dràstica. Ja sigui afegint-hi a la recepta un pèl de la seva barba, arrencat en el proper pleniluni. O inclús se li passa pel cap segrestar-lo... Fins a tal punt arriba la seva desesperació i el seu zel...

(des)memòria (Repte ClàssicDLXVI)

Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempciói deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...

Termòmetres [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: geni-estiu-màgia-amagar-amarg/a-llàntia-llanta

Ho té clar. A l'estiu no hi ha màgia que valgui per fer desaparèixer la xafogor. Ni que sigui un geni o un mag il·lustre. Ni la bruixa de la sogra fa abaixar un grau centígrad la temperatura del termòmetre. I ja no sap en quin racó ombrívol de la casa amagar-se, que ja li arriben totes les xacres, com una amarga mossegada de mal humor que li dura tot el sant dia.

Sigui on sigui, la calor l'assetja. És quelcom del tot indefugible, talment com l'acció de girar per una llanta d'un cotxe. Aleshores, remenant per entre les golfes, que és la part més fresca de l'habitatge, la llàntia màgica se li apareix enmig del desordre. La seva sort sembla haver canviat. Amb un sol desig, aconseguirà defugir d'una vegada per totes d’aquesta hòrrida calitja. Quan la frega, però, no passa res de res. I és que fora de la llàntia no hi ha aire condicionat.

[relat escrit a quatre mans junt amb l'Edgar Cotes Argelich]

Niàgara (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: garjola-ominós/osa-Toronto-cascada-obús-hivern-pervers/a

Potser la primera opció de les vacances no havia d'haver estat les cascades del Niàgara, però no vol cometre un nou error ominós com mesos enrere. I és que tot comença així, emmarcat en un hivern tranquil, a la vora de la llar de foc, després d'un sopar frugal però gustós, que l'edat no perdona. I, entre l'endormiscament i la graella televisiva tan suculentament insípida, una pregunta de la dona, que és inesperada i contundent com un obús. I aquest agost, on tens pensat que anem de vacances, reiet? Amb la IMSERSO de nou no, oi? Que tot el que és barat ja saps com acaba... El to ja es pressent hostil, amb l'alçament del volum, perquè ell sordeja. Aquest to, però, queda maquillat amb un pervers somriure tan dolç com la fel. L'home, dòcil i calçasses, tot cal dir-ho, esprem en dècimes de segon la neurona per cercar una resposta diplomàtica, retingut en la gàbia que és el sofà, amb la presència titànica dels malucs d'ella i la mirada inquisidora, que s'impacienta per rebre una veloç i concisa paraula que endegui la rèplica al seu interrogant explicatiu. On tu vulguis, caramelet, tu decideixes. I com si ja sabés que aquesta seria la frase, ella, amb un lleu xiuxiueig quasi inaudible, li etziba: Toronto.

Cal dir que la ciutat canadenca és l'inici d'una discussió d'allò més animada, entre crits i insults i paraules grolleres i gruixudes? Només afegirem que diverses trucades del veïnat fan aparèixer una patrulla de la guàrdia urbana i que, gràcies a l'impol·lut civisme del matrimoni al llarg dels anys i l'excusa que el senyor veí cridaner no duu l'audiòfon col·locat en el moment de la batussa, es lliuren d'una nit a la garjola. I a l'agost ell ja es veu embolicat en una nova ruta programada amb els vellards que repapiegen. Per això, dies més tard, amb la calma després de la tempesta i abans que no hi hagi més malentesos, el reiet s'espavila per tenir a les mans i, posteriorment, allargar-li, al caramelet, el prospecte amb la propera destinació. No sigui cas que aquest cop ell proposi Canberra i ja es destapi la capsa dels trons de nou... Perquè ella també comença a sordejar, per molt que no ho admeti...

Coherència i lògica (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: dinosaure-barjaula-paraula-gronxar-llibreta-França-saule

(En homenatge al miniconte “El dinosaurio”, d'Augusto Monterroso)

En despertar el dinosaure, la libido creixent d'haver tingut tota la nit somnis humits no ha desaparegut. No pensa en l'esmorzar. Encara no, almenys fins que aquesta xardor seva no arribi a nivells acceptables. S'alça i, sense emetre ni un gruny ni el que podria ser una paraula d'afecte en el seu idioma primigeni, albira cap al mar de falgueres i saules i d'altres espècies arbòries i herbàcies que no sabria anomenar. Hi deu haver alguna velociraptora desperta ja, i tan calenta com ell. Ho suposa per la forma de gronxar-se aquella part de vegetació, i per la flaire carregada de feromones que li arriba amb el ventijol càlid d'aquest començament de dia.

Corre cap al punt on suposa la presència d'aquesta barjaula moguda. I si el seu instint l'enganya, pot tirar pel dret i acabar l'aventura amb una decapitació neta i ràpida, com si es tractés d'un rei de França. O algun president papissot d'algun país decadent i peninsular...

S'atura. Tot el que rellegeix no té cap sentit. Dinosaures excitats, països moderns en ple Juràssic... Tanca, enfurismat, la llibreta i apaga el flexo. Per avui no seguirà escrivint. Massa porros i massa cerveses en el seu cos per pensar amb lògica i coherència. S'allitarà i demà, segurament, quan desperti, el dinosaure encara serà allà...

Demència famèlica (Supervivència VIII)[Melorepte249]

Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?