Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.
Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.
Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.
I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.
Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.
Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.
I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.
1 comentari:
Libélulas (o Infancia)
Había momentos en los que la tormenta era el seno
En flor, con la calma, a la vez, de un tiempo inocente,
Con la exactitud de aquel que, a raíz del amanecer, adivina
El horizonte y las nubes, el camino de mar, el beso ferviente.
Había instantes apacibles de quietud y de frenesí,
En los que vivir era el regalo más codiciado, el deseo
De beber a chorro el pezón materno del fin del día,
Del atardecer hecho doncella y libélula y leve pisoteo.
Había segundos solamente creados para nosotros, amantes
De la luz y del verano, de la gravedad en que la hoja
Se mece entre los sueños de la realidad de tus manos.
Y hoy, que despierto a tu cobijo, la vida es regreso
A la alegría de respirar el oxígeno perfumado con la estancia
De una infancia en tus pechos, que el viento desnuda.
d.
Publica un comentari a l'entrada