deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/9/14

Libèl·lules (o Infància)[dibuixet]

Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.

Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.

Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.

I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.

1 comentari:

deomises ha dit...

Libélulas (o Infancia)

Había momentos en los que la tormenta era el seno
En flor, con la calma, a la vez, de un tiempo inocente,
Con la exactitud de aquel que, a raíz del amanecer, adivina
El horizonte y las nubes, el camino de mar, el beso ferviente.

Había instantes apacibles de quietud y de frenesí,
En los que vivir era el regalo más codiciado, el deseo
De beber a chorro el pezón materno del fin del día,
Del atardecer hecho doncella y libélula y leve pisoteo.

Había segundos solamente creados para nosotros, amantes
De la luz y del verano, de la gravedad en que la hoja
Se mece entre los sueños de la realidad de tus manos.

Y hoy, que despierto a tu cobijo, la vida es regreso
A la alegría de respirar el oxígeno perfumado con la estancia
De una infancia en tus pechos, que el viento desnuda.


d.