Júlia (o Parafernàlies)[Relats Conjunts]

La tieta quasi l'obliga a acompanyar-la a la platja, dia rere dia. A la seva preferida, no la més propera de casa. Perquè és la més atractiva i sovintejada per les seves amigues. Així, la visita té una doble funció. Prendre el sol, que sempre beneficia els ossos i el bon color de la pell, i el bany social, entre safareigs i mirades més o menys discretes, segons convingui. En Chris se la mira amb ulls de besuc, cada cop que es veu arrossegat cap a la sorra, amb l'ombrel·la, les tovalloles, la carmanyola amb el dinar llest, la pamela, les xancles, i gairebé mitja casa, amb una parafernàlia insòlita... Tot aquest embalum s'encabeix miraculosament dins del turisme atrotinat de la tieta. Per no avorrir-se, s'enduria la guitarra, però només hi ha espai per a les coses d'ella. Cosa estranya també...

No vol començar el juliol amb un reguitzell de discussions i acata tots els capricis de la tieta. És conca i ja se sap que no haver tastat carn també pot ser contraproduent. Inclús per a la forma de pensar. Sota els pantalons curts i la samarreta porta el vestit de bany, perquè no vol repetir episodis vergonyants dins de la caseta del canviador. Arribar a la platja canviat és garantia contra qualsevol pestell defectuós. Això tampoc no se li oblidarà mai. Sobretot si torna a veure els ulls de la Júlia, que és l'únic avantatge que hi ha trobat, en les excursions a la platja. Si la torna a veure avui, és capaç de taral·larejar-li la melodia que li ha inspirat la profunditat blava dels seus iris. O de recitar-li unes paraules que hi ha encabit entre quatre acords gargotejats en una partitura secreta, guardada sota el matalàs. També sent vergonya encara que no el mirin els ulls de la noia que li agrada...

I com si els déus i els fats i tota la patuleia possible, que té potestat per girar la roda de la Fortuna, es mofessin del seu tarannà més introvertit, en arribar a Whitby, no hi ha més temps per col·locar la nimfa de la Júlia en el camí d'en Chris. Radiant, amb la silueta perfecta per somniar-la en qualsevol indret, fins i tot en un racó ben solitari de South Beach, lluny del rigor exacte dels pinzells de John Sloan. Perquè ell té la culpa, junt amb la tieta, que odiï tant les platges, amb bruixes i espantaocells tapats fins a les celles. Ara, però, només té els pensaments centrats en la Júlia, i en l'acceleració del seu batec. I la melodia que li retorna a la gola, a la platja, mentre li canta en sospirs mentals que entre els ulls de l'amor crida el seu nom, darrere d'aquells murs vigilats que sol anar... (*) Mentrestant, el lloro de la seva tieta ja xafardeja amb les quatre amigues trobades. Però això ja és una altra història, que no li incumbeix gens ni mica.

(*) Adaptant al text la lletra d'”On The Beach”, de Chris Rea (Between the eyes of love I call your name/Behind those guarded walls I used to go)


Relats Conjunts 

Màxima crònica minúscula (54a Crida [Gran Final])

Alça la vista i veu l'estructura ben ferma. Hi veu tanta història en ella, tantes generacions que sent un calfred d'emoció. Barrejat amb l'adrenalina, provoca que se li acceleri el pols. Li costa ben poc grimpar els metres que la separen d'observar el panorama des de les altures, després d'haver-se eixugat la suor de les mans matusserament damunt del pantaló. El fil dels seus pensaments apaivaga els sons del seu voltant. Les veus i la música semblen tan llunyanes que no hi para esment. Només hi veu colors de gala, xerinola festiva i la il·lusió d'avançar, a pesar que el camí sigui feixuc i difícil, ple d'entrebancs i amb moments de defalliment.

No evita que els ulls se li humitegin. Pensa en els avis, sobretot, i en aquells que han lluitat amb la sensació que tot era en va. Per això, no s'atura ara. Ans al contrari. Els braços i les cames no perden tensió muscular, i cada passa ascendent és un cúmul d'expectació on el cansament desapareix per art de màgia. El seu cos es fa ingent, enorme, i la nena que era ja ha deixat pas a un cos sense edat que és capaç d'assolir qualsevol repte, inclús el que ara experimenta. I el món s'eixampla davant dels seus ulls quan es veu encimbellada, a força metres del terra.

L'esclat de joia interior coincideix amb l'explosió d'aplaudiments i crits. La gernació multiplica l'entusiasme quan, des de dalt, ella desplega la senyera amb el lema Els catalans volem votar. I no es veu com una minúscula enxaneta coronant un castell preciós, sinó com una peça que ajuda a construir el present de lluita del seu poble, i el símbol del futur que s'obre pas en pau i amb decisió. Això és el que imagina, des d'allà dalt, en abaixar la vista.

Eufòria (279è Joc Literari)

Arran d'una imatge proposada per en Jesús M. Tibau

La seva vida és el futbol. I enguany, amb la Copa del Món, se sent ple d'eufòria. Així, el seu esperit fatxenda i ploramiques fet a la portuguesa i el rosari tranquil i xino-xano del seu tarannà pugnen amb les ganes de gresca i de flirteig que té cada nou cap de setmana. Ha triat les tres noies que més sospiren pel seu aire de cràpula; no és gens primmirat, tot s'ha de dir, igual que amb l'ortografia, que prefereix que sigui anàrquica. Aquesta és la tàctica a seguir, amb una tècnica acurada i una estratègia d'allò més sorprenent. Escriu els aparellaments, en un lloc ben visible, poc discret, enorgullit i confiat que les tres cauran a les seves xarxes, per golejada. Com si fos el cap de llista del Grup A, d'Amor, prefereix ser el visitant en les tres ocasions. La Susanna, l'Àngels i la Vanessa. I els nou punts al sac. I ben lligat. El que no preveu que també podrien ser de sutura, per pocavergonya... Però l'eufòria mundialista l'encega tant... perquè el futbol és la seva vida.

Paràmetres (o Clavícules)[Melorepte248]

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
Mario BENEDETTI.

Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?

Sàpigues l'èxode (o Notícies nàufragues)[Niporepte117+RPV233]

Tanmateix, entre els taulons escampats a la platja,
En el desordre capriciós engendrat per les onades,
Crèiem sentir la flaire familiar de la llar, endebades,
La seva confortable calma, barrejada amb el paisatge.

Sèiem, emmudits, amb el silenci hermètic, necessari,
Desprès arran dels plors i dels crits i del rebombori
I del torb, després de l'èxode, com orfes en el desori
De cercar unes mans maternes allà on regna el desvari.

I solament esperàvem, com qui reconeix l'esperança,
La clara silueta tènue d'una vela en l'horitzó, dibuixada
Amb traços tan clars com imperfectes al fons de la mirada
Del guaita, en anunciar la notícia, inclús abans del drama.

Tot i així, els nostres ànims eren dèbils com una flama
Encesa al bell mig de l'huracà, rebecs de tanta recança.

Brasília (53a Crida de VullEscriure -Final de Primavera-)

Benvolguts Teresa i companys cridaners,

ja ho sé, tinc tres estrelles de primavera i hauria de participar a la Final d'aquesta estació. Ho sé i, des del primer moment, ja em disculpo, no tinc perdó. Sobretot perquè la raó de la meva absència es degui al Mundial de Futbol d'enguany. I, en un rampell, vaig cercar bitllets cap a Brasil; l'entusiasme es va apoderar de mi arran de la victòria aclaparadora d'Holanda sobre Espanya. En part, com Robben, jo també em vaig treure l'espina del dolorós desenllaç de la final del 2010; en part, perquè el meu cor és més oranje que espanyol. També és cert que la literatura no està renyida amb els esports de pilota, però no queda massa bé anteposar-los. Les passions ho tenen, això de les paradoxes.

Ara, mentre espero facturar i comprovo que siguin correctes totes les dades dels bitllets d'avió perquè no hi hagi imprevistos (les presses no són bones conselleres...), us gargotejo quatre línies per ètica i perquè la meva consciència quedi tranquil·la. Almenys que la meva absència no estranyi massa, si és que es detectava... Si us consola, abans de marxar de casa, he carregat el reproductor mp3 amb música clàssica ben variada, des de l'omnipresent Beethoven a l'entusiasta Dvořák. I ja em veig aterrant a Brasília i dirigint-nos cap a Porto Alegre per arribar abans del començament de l'Austràlia-Holanda de demà dimecres, somrient pels tractes tancats a corre-cuita però favorablement, i taral·larejant fragments de la Cavalleria rusticana, de Mascagni, que ara sona als meus auriculars. Sempre és més culta la lírica que un himne nacional.

Gràcies a la Teresa, per oferir-nos l'oportunitat d'aquestes Crides i a l'esperó de tenir en David Salsas com a company de Crides, que m'alimenta aquest esperit maratonià, com ell l'anomena (no sé exactament per què). M'acomiado, fins a la tornada, i a veure si aquest viatge em porta la satisfacció esperada, la de la Copa del Món per a la selecció holandesa. Per treure'ns l'espina de les tres finals perdudes, sobretot. A la tornada us explico. Encara que no siguem campions mundials...

Sent from my BlackBerry

Psicodèlia (dibuixet)

Regna en l'harem la psicodèlia d'haver sabut

Que, més enllà dels besos, hi ha, a cremadent,

El gust propici del precipici fet rostre i pit,

Camaleònica bellesa femenina que em desperta.

I saber que la preferida és la vida, amb l'ajut

D'un dia rere l'altre, a pesar que el pendent,

De vegades sigui desfavorable, de negra nit,

Pot deixar en el cos d'oasi la mirada deserta.

Regna en l'harem el silenci eixordador del temps

Quan xiuxiueja la boca goluda mots de misteri

Com una sínia que elogia el doll, la llera, el riu.

I saber que l'escollida és la llum, que alena i viu
Al fons del cor que estima, gràcies al pas eteri
De les hores, farà que els llavis es devorin ensems.

Bàscules (Niporepte115)

En la disbauxa
Del jou i dels contrastos,
Quin pes tindria
L'ànima d'un sol home
En la tardor dels Règims?

Cèl·lules (o Memòria i matèria)(RPV231)

Regiraré els espais de la memòria fins que trobi
El bri de matèria grisa que no et recordi: en l'ofici
D'oblidar-te hi ha tanta feina, que esdevinc gandul
I enllustro hores amb el teu rostre, nobles sabates

Que han recorregut carrers i avingudes, ciutats
Pronunciades pels teus llavis, com si anunciessin
La fi del món entre el teu coll i el teu ventre, tota tu.

Reclutaré les cèl·lules del meu cos que hagin gaudit
Del teu somrís i les nits de saliva i goig, amb la pena
De renovar la nostàlgia d'enyorar-te, i rememoraré
La infància, la innocència plena, capaç d'entendrir-me

La negror d'un futur sense tu, amb la fam a les portes
De tocar la glòria amb dits inexperts, mentre s'ha fet tard
Per engolir tota la mar de la passió d'un sol glop solitari.

Fragància (o Vítrica cadència)(dibuixet)

Despertaré per saber-te dona i brisa,

Aljub on abandonar la set i la fragància

De totes les flors collides en el teu pit.

Despertaré, enmig de l'obscura nit,

Per sembrar-me de llum teva i d'ànsia,

Per descobrir en tu el Cel que s'allisa.

Deixa'm el tacte de la vítrica cadència

De desitjar la nuesa que em calma la carn,

Que esbatana les portes de la tempesta,

I sabré cercar el rumb i el deliri del naufragi.

Deixa'm el pleniluni etern, allà per on vagi,

La lluïssor ancestral de la flor de la ginesta,

I construiré els teus somnis amb fusta d'arn,

Lleus com la vida que t'emplena de presència.

Cadència rítmica (52a Crida de VullEscriure; 2)

Recordar amb agraïment. Aquesta és l'alternativa i el consol, com si resignar-se fos l'única solució als nou-cents trenta-tres quilòmetres que el separen del far i dels llavis, de la mar i del temporal. D'ella. I l'abraçada en el pont de fusta com un penjoll que s'entortolliga dins del seu cervell malalt de tantes anècdotes perdudes. I cada matinada el visiten aquests flaixos intermitents, amb una cadència rítmica que se sap de memòria, la veu del far enmig del deliri de somniar-se al recer de la seva cabellera escandinava i de la seva boca dolça i fràgil. Però és tan conscient que no tornarà, que saber-ho és dolorós com un comiat, com un engany...

Agrair amb records. I al llarg d'aquesta distància, que augmenta cada cop que ella decideix fugir una mica més, una il·lusòria catifa d'herba apareix i també s'espesseix. Com si la verdor hagués d'ajudar a martiritzar-lo encara més, duent-li les contrades gerdes on varen trobar-se els seus cossos delitosos però tan porucs i fugissers...

En aquesta extensió herbàcia hi ha somniat les quatre fulles d'un trèvol únic. Tan clarament que l'astora aquesta visió. Està decidit, un cop més, a desfer el camí recorregut, a recompondre les paraules que l'apropin a ella, que és la dona que estima i que el desvetlla, perquè aquest trèvol -ho sap- és la metàfora del seu amor, perfecte, únic, quasi sense esperança, el rosec que, nit i dia, l'embogeix. Encara que sigui el darrer que faci en aquesta vida, que és agonia ara...

Cobdícia i perícia (Supervivència VII)[Melorepte246]

Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?

Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?

Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?

Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?

Parèntesis (52a Crida de VullEscriure)

Ja se sap de memòria la ubicació dels parcs de la gran ciutat. Escassos però tots amb major o menor extensió de zona verda. La gespa i el gram vesteixen aquests espais que, de tant en tant, i gràcies a la generositat del veïnat que en defensa la propagació, s'inunden de coloms cobdiciosos a la recerca de grans d'arròs o de molles de pa. També hi apareixen pardals, que han de ser agosarats i destres per aconseguir engrunes d'aliment. Abans que hi bati el sol del migdia i faci insuportable romandre al ras, regirarà l'herbam. Si cal, traurà de la seva vista aquells ocellots insulsos i inútils a puntades de peu. Davant de les amenaces, però, no mouran ni una sola ala. Llur insolència el crispa. Sols serveixen per cagar i fer malbé l'herba acabada de sembrar. I, per tant, que claregin els espais verds i minvin els trèvols, que arbitràriament hi creixen. I els que hi ha són de tres fulles, cap de quatre. Aquests darrers el duen de corcoll de fa setmanes, i li han retornat aquella dèria d'infant de remoure cel i terra per trobar-ne un. Llavors deien que un trèvol de quatre fulles portava bona fortuna. Ara, quan la necessitat constreny, seria una solució per a la malastrugança que li toca viure. Almenys pot rosegar les arrels de les altres plantes, mentre no apareix aquest trèvol cobejat. Li trauen el rau-rau de l'estómac, i són un parèntesi en l'exercici vexatori de visitar, a diari, els contenidors.

Vèrtebres (reloaded)[Relats Conjunts]

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

La Virgínia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

A pesar d'això, deixa el paper al tambor de la Underwood. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

Relats Conjunts 

Memòria (Minirepte97)

La primavera quasi arriba. Se sent l'olor a l'ambient, junt amb el rasclum de la suor que, paradoxalment, sembla que els acompanya des de primera hora del matí. Mira al seu voltant i les cares de son de la gran majoria anuncien la nostàlgia pels llençols que els embarga. És el que té haver de matinar per arribar a l'hora a la feina, en l'anonimat de l'urbs enorme.

Hi ha qui opta per fer una capcinada tot just havent tingut el privilegi de trobar un seient lliure. O qui discuteix per mal partit del Reial Madrid contra el Bayern, a la Champions, a pesar del golàs de Zidane. També qui llegeix un llibre o el diari. A ell no li cal res d'això, resta en silenci i segueix observant aquells homes i dones anònims, que repeteixen el mateix trajecte matí rere matí, de forma mecànica i monòtona, amb lleus variacions. Ell, però, regira aquella amalgama de ferums i de veus; no troba en cap rostre les faccions del seu germà, que tant enyora. Dins d'aquell vagó hi ha un microcosmos, aliè i vulnerable als imprevistos o als retards, encara que no els assumeixi ni els pensi. Ell recorda el seu germà. Dos anys i mig després, es retrobaran, n'està convençut.

Instintivament, fa un cop d'ull al rellotge. Els dígits marquen les 7:38, i el comboi és a punt d'entrar a l'estació de Santa Eugenia. Resa, per darrer cop, a Al·là abans de la detonació que l'apropi al seu germà difunt.

Màcula (o Sàvia)[dibuixet]

[a un dibuixet de Ramon Navarro Bonet]

...I quina és la penitència que mor
Entre els teus llavis de sàvia follia,
Quin el batec esdevingut melodia
Per a la feblesa d'aquest meu cor?

Començarà el nou dia i l'Infern
No haurà salvat la meva ànima
Del foc, la teva boca magnànima,
I seré la cendra, el caliu sempitern.

I quina és la màcula que resta
Després del desig i la tempesta
Mentre la carn reclama el diluvi?

Endegarem el combat i la requesta
Abans que la foscor engoleixi la resta
De la passió, eterna i infinita d'antuvi...

Rèmora (Supervivència VI)(RPV230)

Per què els passos han de dur l'estrèpit de la fugida,

El desassossec de veure que les urpes i els ullals recorren

Els camins rojos de la sang abans d'obrir la ferida

Entre els membres lassos de ser escàpols, i encara corren?

Per què el silenci no emmudeix la fràgil vida en apnea

Ni les ales esteses de la tenebra més obscura, i sols ajorna

El sofriment entre el vaticini i la veritat, mentre crea

Mons irreals on l'herba esborra rastres quan el cos sojorna?

Per què els ulls no abasten l'horitzó, i la follia es deixa

Engolir endins de l'ànima, en la falsa certesa de sentir-se feble

I la faula esdevé paraula tangible, el dol que cal péixer?

Per què, digues, la lletania d'un nom és la contínua queixa

D'un cor que reclama abraçades i caliu, i se sent únic deixeble

De la intempèrie, rèmora per sobreviure abans de néixer?

Misèries (51a Crida de VullEscriure)

A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh

En obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de la feina que produïa fruits, escassos estalvis.

Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.

Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.

En òrbita (Melorepte245)

Perquè el món és bell com una gota de rou
Quan apareix la teva veu en cada ínfim racó
I tot moviment és en òrbita amb el so que s'ou
Mentre la dansa és vida i naixença, inici i claror.

Perquè la fruita collida és dolça, perfecta, enorme,
Quan el delicat ventijol l'acaricia i la pluja deixa
Harmonia i música i balls ancestrals, i transforma
La tristor en joia i en peus nounats que cal péixer.

Perquè estimar-te és ballar entre el precipici i el jou
I predir que el silenci omplirà el desànim i la por,
La passa enrere, abans que el núvol sàpiga que plou.

Perquè néixer és cançó i bes, carícia de lletania
Feta de retalls de pètal de rosa, i reposar té l'olor
Dels teus llavis, el gust tendre de la llum d'un nou dia.

Ciclotímia (o Urticària)(Minirepte96)

Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i, al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.