Fúnebre

Morir tal volta sigui això: l'enyorança
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,

Com un avenc que s'enduu l'esperança

A l'estimball, i hi llença la vida i pensa

Que l'ombra és la fi i la seva semblança.

[seguiment del poema de Mariola Nos]

Màscares (o Efemèride)

[en el meu 35è aniversari]


Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares

On amagar l'amargor de voler mirar el sol

Amb els ulls oberts

Abans que torni la nit, enyor de l'alba.

Hi ha verí més dolç que la cançó de bressol

Que m'obliga a dormir sense son ni calma,

On el silenci brama

Paraules oblidades en oasis sense deserts.

Hi ha dates que s'han creat per compartir

Gust i tacte, mirades

Que esborren portes i cordes: el dia vindrà

Que esborren portes i cordes: el dia vindrà

Carregat de llum per demostrar-nos que hi ha

Noms que reclamen

L'avui amb tu, el fill de demà, que parlàvem ahir.

Pròrroga (o Incrèdula)(Melorepte223)

T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,

En l'èxtasi de retornar al cel dels teus llavis,
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.

No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol racó del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.

M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.

No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.    

Ínfules (o Majestàtica)[ENTC]

Plou i és de nit, i aturar-se de cop és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg, d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma emmetzinada.

Plou i és de nit, i sóc gripau en l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense adonar-me'n.

Plou i és de nit, i hi ha somnis després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat; creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Termòmetres (o Pletòrica)

Desperto sabent que m'he guanyat un lloc a l'ombra

Entre el silenci i la quietud, un nou començament

Per a aquest rònec cor que gemega en cada batec,

I la mà invisible del dol m'enfonsa somnis i joia.

Em desvetllo amb la dringadissa de la pluja endins,

I els termòmetres indiquen la gelor de les pupil·les

Que ja no poden mirar un esguard càlid, que desitgen,

I torno al vagareig d'uns llavis perduts en el laberint.

Regiro hores viscudes, converses mantingudes, glops

D'aigua per a la set i respirs contra l'ofec, i et recordo,

Pletòrica com mai, trista com qui ha perdut el món.

Em maleeixo en aquest topall, la cel·la on empresono

Realitat i frases, envers tota pronúncia, fins que el mot

Sigui sang, fins que la veritat m'habiti el cos, si no moro.

The New Beginning (Lunatic Soul [2008, Lunatic Soul])

Èpoques

"Hi ha hagut un temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb l'esperança de veure l'alba.

I avui ha arribat el dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.

Dona, nena, ets una illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic, l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat. Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats, buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no sempre es viu de síndromes, amor."

Amb aquestes paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per la força.

[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]

Exànime (o Llànties)(RPV252)

Cap a l'infinit, el pelegrinatge. I més enllà no trobarem
Res més que allò que somniem, la boira, la mar, la vida.
Camina amb pas ferm, amor, i empra sempre el barem
Més exacte que no decanti la balança, en el ressò ligni.

Dubitativa com l'onatge, tindrem la queixa de les gavines,
Al voltant, i el salnitre que ho empleni tot, inclús l'esperit.
Avança nord amunt, tan sols amb el rumb que endevines,
Quan t'envolto entre els braços, al fons dels meus ulls.

Fins a l'infinit, dibuixaré la llar que anheles, el designi
D'aquesta lluita contra l'huracà immòbil, si la humida
Passarel·la que t'ofereixo no t'atura la tristor de l'ànima.

Comprensiva com la raó pura, abastarem tots els esculls
i els superarem, amor, encendrem llànties envers la nit
Més obscura que ha tenyit de dol el somrís, avui exànime.    

 

Deficiència

He begut rius d'alcohol per oblidar-te, princesa, sota nits de lluna canviant, per retrobar el sol. I només ofego la meva vida en l'agonia de no alçar-me més. Ara, sense diners i amb bocins de somnis trencats a les venes, habito la nit: l'enlluernament del dia dura fins al capvespre.

(tot acceptant la proposta a RC de la Berta González Embun, d'inspirar-se en Moonshiner, de Bob Dylan)

Evidència (o Heliòpolis)

En la ciutat del sol, els ulls es busquen als laberints

De l'evidència, on la lluna daurada s'hi escola endins.

Rèplica (30a Crida de VullEscriure)

A l'aparador de l'agència de viatges, el cartell que anuncia el gran esdeveniment li fa obrir els ulls com plats. El centenari del Titanic li sembla una oportunitat d'or per guanyar-se, definitivament, la simpatia de la sogra. Ja va plorar d'emoció amb la Kate Winslet i en Leonardo DiCaprio i això que sols era una pel·lícula amb un final quasi previsible. Imagina la cara que farà si, per al seu aniversari, li lliura un passatge per viure en la pròpia pell l'experiència única de viatjar en una rèplica fidelíssima del famós transatlàntic, tenint cura fins al darrer detall (cristalleria, vaixella, il·luminació, moqueta... també l'orquestra). Somriu visualitzant els ulls de la seva dona, sentint-se orgullosa del seu marit perquè, finalment, ha acceptat el caràcter controvertit de sa mare, sorpresa també per tan inesperat regal. No és mala persona, per molta tírria infundada que li tinguis, li repeteix tan cançonera com reiterativa. I, com a afegitó, la perla: Tanta mania amb les sogres, que paguen la fama de quatre males pècores...!

Consulta el rellotge de polsera i s'adona que encara té prou temps per entrar-hi i assessorar-se'n. No vol precipitar-se ni pecar de rampellut. Arreplegarà fulletons i informació perquè és una inversió de futur que ha de satisfer a les parts implicades. A la sogra, per nostàlgica i amant de les històries al voltant del transatlàntic. I, com no, a ell sobretot, que ja se li fa la boca aigua en llegir allò de la recreació exacta del viatge inaugural del Titanic.

Sinonímia

[A Antoni Santana]

I no cal que la família sigui un lligam de sang

O un cognom idèntic o un pit ple que alimenti

La fam voraç d'un nounat, perquè l'entrebanc

Demostra on hi ha l'amic i el germà veritable.

I no cal que la proximitat ompli nits en blanc

De vetllar la malaltia o la boca que es lamenti

Sense cap pausa, per pressentir que l'esvoranc

Se salvarà amb mà ferma o amb l'ànim afable.

Company, la matinada és sinònim de mort

I de tenebra; també de vida i de mot càlid.

Potser de cruesa divina o de justícia terrenal.

Però, en la fosca i en el silenci, rebràs l'hàlit

Fresc d'un àngel anònim, que endolcirà la sal

Del plor amb la mel de la mare en el record.

Calàndries (o Retòrica)(Niporepte87)

Saps que cal péixer
Els somnis dia rere
Dia amb la joia?

Glòria (o Càlida)(Melorepte222; 3)

Recomptar somriures en l'amargor de la memòria,

Dies sense tempesta, en calma total,
Anhels que cal
Adjudicar a la realitat per sentir-los a la pell.

Reviure en l'espadat famolenc d'un precipici obert
Als peus, mentre el fred s'apodera
De la càlida joia.

Recordar nits de llampec i de rampell, i el castell
D'una vida plàcida és un bleix
Novell que peix
Esperances i renaixences, brins de glòria.

Renovar paraules dites al voltant d'un cor despert
Que accepta l'espera,
Per combatre la letargia que l'acomboia.

Mètodes [3r Concurs de Relats Brevíssims Mandarin Oriental]

[un relat que participa al 3r Concurs de Relats Brevíssims Mandarin Oriental]

La notícia, llegida de casualitat en els titulars de tots els diaris del quiosc del barri, la reconforta i l'acompanya durant una bona estona. Veure que, de nou, la gastronomia catalana és capdavantera al món gràcies al Celler de Can Roca l'enorgulleix més del que sabrà expressar o justificar. No sap res dels seus mètodes de treball ni de les seves condicions o limitacions, si és que els té. I, inclús, ni tan sols sabria on ubicar-lo exactament. Encara que se sent lligada a aquesta terra, malgrat ser filla d'extremenys. De vegades no cal un motiu extraordinari, sols l'amor més sincer. El mateix sentiment que posa dia rere dia en els àpats que cuina per a la seva família, sobretot perquè les retallades i l'augment de les contribucions per part del Govern no es notin a l'economia domèstica que la sustenta.

Paciència (o Hieràtica)

Parets amb frases

Per al demà altruista,

Per a l'insomni,

Com el mur que separa

El Paradís de l'Hades.

Superfície tímida

[un modest seguiment a les paraules d'Anna Sant i Ana]

[Cus la mar a la sang
rere els vidres
les muntanyes
enfosqueixen l'horitzó
Bon dia
de lluny estant sóc nàufrag
que estima la mar]

I les onades
I la vida també.
Com un supervivent
Dels somnis
Que llaura extenses
Superfícies d'aigua,
En vetlla, callant
Suplicis i fuetades,
Enfonsant-se
I tornant a bracejar,
Devorant engrunes
D'instants fugaços
A cremadent,
Mentre la llum
Exhala un bona nit
Ple de timidesa...

**[la part d'Anna Sant i Ana queda entre claudàtors i ben diferenciada]

Mecànica de la nostàlgia (o Herència)(Melorepte222; 2)

I jo que em moro per besar-te avui també,

Somnis com parracs de llençols perfumats

I impregnats de tu encara, i sé que no sabré

Mentir si algú em pregunta quan tornaràs.

Perquè pujo escales cap al cel dels teus ulls,

Com un somnàmbul, i cerco per tots costats,

A tothora, el temps on pluja i bes i antulls

Van invocar, a la Ronda, el lligam veraç.

I jo que agonitzo en despertar, gust acerb

A la boca, enyor dels teus pits, i la galta

De nou rep la bufetada del record al mirall.

Perquè només hi veig el meu cos, i és superb

Aquest dol que m'embarga l'ànima malalta,

I sé que tinc silenci però desitjo terrabastall.

Pudicícia? (o Modèstia artística)(Relats Conjunts)

Els ulls es clouen

Per evitar el sol rude,

Que els enlluerna.

Afalagat, l'artista

Treu pit mentre la pinta.

Relats conjunts

Epístoles [ENTC]

Agenollada al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang, plora al terra, agenollada.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Vísceres (o Bífida)

[arran d'aquesta trista notícia]

Escolta l'home i t'inundarà la veu de l'Avern,
La corrompuda aigua del somiqueig més fals,
Quan viure és plorar sang enmig del trasbals
De despertar entre la llopada, en ple hivern.

Escolta la bèstia i sabràs on comença l'etern
Suplici de caure en les seves mans mortals
Quan els somnis fugen amb promeses irreals
D'un déu de llengua bífida, el dolor hodiern.

Infant innocent, no cridis auxili; el món sord
Solament té ulls cecs per oferir-te, per ferir
La maldat, si té vísceres, amb el remordiment.

No demanis braços que t'acullin amb amor,
Quan la indiferència és estendard del present,
I el silenci clamorós dóna via lliure al botxí.