deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/5/13

Termòmetres (o Pletòrica)

Desperto sabent que m'he guanyat un lloc a l'ombra
Entre el silenci i la quietud, un nou començament
Per a aquest rònec cor que gemega en cada batec,
I la mà invisible del dol m'enfonsa somnis i joia.

Em desvetllo amb la dringadissa de la pluja endins,
I els termòmetres indiquen la gelor de les pupil·les
Que ja no poden mirar un esguard càlid, que desitgen,
I torno al vagareig d'uns llavis perduts en el laberint.

Regiro hores viscudes, converses mantingudes, glops
D'aigua per a la set i respirs contra l'ofec, i et recordo,
Pletòrica com mai, trista com qui ha perdut el món.

Em maleeixo en aquest topall, la cel·la on empresono
Realitat i frases, envers tota pronúncia, fins que el mot
Sigui sang, fins que la veritat m'habiti el cos, si no moro.




The New Beginning (Lunatic Soul [2008, Lunatic Soul])

4 comentaris:

Siberia ha dit...

Preciós poema amic, com sempre. M'emociono. El llegeixo una,una altra i una altra.

M'arriba al cor la teva poesia

Gràcies

Llia ha dit...

Dràstica Intempèrie ( o Atònita Foscúria)

Dijous de primavera, 00:00h. Freda, una altra nit freda. Ja no queda res en mi i ja no trobo calma en res. Me'n vaig i lluito per no ofegar-me ara que no hi ets. S'ha mort un dia més de la meva vida, vida que no existeix quan el que t'estimes se'n va per sempre. S'ha apagat el llum, m'he quedat en la foscúria més negra mai visible i soc bèstia ferida per aquest amor. El meu cor vola lluny de tu per no ser mai més conquistat per cap ànima solitària.
Plou, quina gran decepció, ara que els records apareixen per omplir cada buit de l'ànima, ja no em queden forces per seguir lluitant. Si, dràstica decisió presa a la intempèrie de la nit, però si tinc que morir, retindré un racó que conservi el batec dels nostres cors sonant a l'uníson per rememorar els dies més feliços de les nostres vides.
A partir d'ara, caminaré espai i esperaré que passi la pròxima persona per deixar-li el meu lloc, mentre miro impassible com perdo una vegada més la partida.
T'estimo Lluís.

A.G.C

Mariola Nos ha dit...

Trista la pèrdua i trist el poema igualment que bell i subtil ... però no moris encara no entenguis ...
Tendra i dura a la vegada la desesperança del poema.

deomises ha dit...

Ho sento, Anna, i pagaré el preu més alt que em mereixo: el somni mutu trencat.

Sempre i per sempre.

Sols em resta demanar disculpes un dia rere l'altre. Sabent que no hi haurà respostes ni perdó. Massa tard..., ho reconec.

T'estimo, Anna


Lluís S. G.