Dèficits (o Memòria)(Melorepte222; 1)

[A Lluís Barbó López, en el seu 33è aniversari]


Recordes els nostres aniversaris, entaulats,
Quan la felicitat era tan senzilla com abraçar-se
I trobar la galta amb un bes, abans que la garsa
Del futur ho enfosquís tot amb somnis trencats?

Recordes les rialles i les converses banals,
I els brindis, David nounat, abans que Paula
I Rubén esdevinguessin projectes i la paraula
Més adient era família sense lligams carnals?

Recordes les fotografies, ganyotes incloses,
On el temps s'hi ha esgrogueït, entre bufetades
Del destí i retrobades potser breus però sinceres?

Recordes, Lluís, amic, germà, aquestes roses
Entre cards, que enyoro, somriures amplis, mirades,
Quan la senzillesa era com viure sense esperes?

Metròpoli (o Efemèrides)(RDQ)

    Davant meu, la metròpoli, el cosmos, el laberint,
El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.

Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri

Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.

Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.      [la fotografia és de Jeremias Soler]

Pervivències (o Reminiscències)

Emmetzina'm els dies amb la música dels àngels,

Reminiscències de veus i de deus, de brises noves,

De pous plens de llum, de vetlles, de petges a la sorra

Que indiquen el camí seguit, fins a retornar-me l'onatge.

Enverina'm les nits amb el silenci del precipici,

Pervivències de l'agonia i de l'asfíxia, que retrobes

En cada despertar, degoteig i pluja, torrent que esborra

Alegries en el llot del neguit, fins que m'acostumi a l'ofidi.

He callat. La paraula restarà muda al fons de la gola

Com el batec del difunt; mentrestant, el verm del desfici

Em devora el fetge, com a Prometeu, amb fam salvatge.

I esperaré. El temps és l'estrany llimac que s'escola

Sense esment entre els episodis caòtics i t'ordena: arranja'ls

Abans que la vida et difumini sobtadament l'existència i t'oblidi.

Alquímia de Diògenes (o Nímia ànima)

[amb música de My Chemical Romance de fons
i reminiscències d'Héroes del Silencio]**

Cuando abandones tus sueños,
sabrás que has muerto

Héroes del Silencio.

*               

Cada sítio tem un mapa de luas

Herberto HÉLDER.

Has arreplegat somnis i nits a les teves palmes,
Com qui venja la naixença paupèrrima contra llops
De dents esmolades, que es beu els tolls a glops
Llargs com la follia extrema, que amb res no calmes.

Has cosit a les entranyes retalls de llum de lluna
Per desitjar el pleniluni un cop més, en l'alquímia
Del balanç més negatiu, com la boca més nímia
Que endrapa plom, sense deixar ni una engruna.

Has batejat els teus íncubes amb l'aigua maleïda
Del temple que decreix dins teu, amb el foc ardent
De viure en l'ombra del turment de seguir amb vida.

I has despertat amb l'eclipsi d'una el·lipsi decadent
Per no respondre les preguntes que el vent et porta
Perquè viure no exclou que ja tinguis l'ànima morta.    

**=les músiques es poden escoltar si es pitgen els enllaços.

Parsimònia (29a Crida de VullEscriure)

Abans d'entrar al menjador amb el cabàs de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia, la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.

N'està fins al capdamunt, ella, d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit, passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament, sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat, mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?

Ja se'n penedirà, però, d'aquesta desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca, l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...

Vigilància (o Nívia màlica)(Minirepte74)

Tot comença un dimecres qualsevol. Nívia agafa l'ascensor per pujar fins a la vuitena planta, on hi té l'estudi. Al seu poble no n'hi ha hagut mai, d'aquestes andròmines, perquè edificacions de més d'un pis no se n'hi troben. Però a una gran ciutat com Nova York i en una zona com Manhattan... Per tant, no li estranya que s'aturi al primer pis, sense haver premut cap botó. En obrir-se la porta, se li suma un desconegut que, com ella, també puja. Nívia s'enretira sense adonar-se'n. Com un acte reflex, diria més tard. Al segon pis, l'operació anterior es torna a esdevenir. Les portes s'obren i a aquest primer desconegut se li suma un nou desconegut, i ella els fita i es mostra cada cop més neguitosa. Sobretot en veure que l'ascensor s'atura, sense excepció, en cada pis. La seva estranyesa, però, és majúscula en veure que, un cop fora de l'aparell, els set desconeguts agafen la mateixa direcció que ella. Quan vol parar esment del que succeeix, no hi és a temps. La subjecten entre tots i l'emmordassen. I, sense saber de quina forma ho fan, l'adormen immediatament. Quan es desperta, reconeix casa seva. Però detecta set panys nous de trinca a la porta de l'entrada. Potser és efecte dels narcòtics...

Tres setmanes després del seu captiveri, encara no entén per què la retenen dins de casa seva, si aquella és casa seva de debò. No ha rebut visites ni trucades de cap tipus. I això li suscita una certa estranyesa. Com aquesta vigilància intimidatòria que l'obliga a fer les tasques domèstiques, inclosa la llista de la compra, que és supervisada per catorze ulls, per si de cas (sobretot en l'apartat de la fruiteria) hi apareix la paraula poma, que és ratllada immediatament amb un nerviosisme exasperat. Quasi ridícul...

NOTA: un modest homenatge a Carmen Martín Gaite i la seva Caperucita en Manhattan, res a veure ni en qualitat ni en temàtica; un mer 'divertimento' maquillant el conte infantil de la Blancaneu i els set nans, gens aconseguit, de ben segur...

Incòmode (o Fragància etèria)(RDQ)

Et faig nosa quan em retrobes al camí,

Matoll fragant, immòbil mà, veu callada,
Si et flairo i et miro una altra vegada,
I et malmeto la calma i el regne, romaní?

Et sents incòmode quan la meva mirada
Et cerca les flors violàcies, i el dit mesquí
Trenca el teu repòs que, des de l'albada
Fins a la nit, és constant? M'ho pots dir?

Et delimito el domini quan em meravelles
Amb perfums i colors tan nous i mundans
Per a mi, que els vull amb ganes meselles?

Potser aquestes requestes seran mots vans
Perquè les teves arrels són fermes i belles,
Com la fragància que em fuig de les mans?         [la fotografia és de Jeremias Soler]

Sibèria (o Inexistència)

[aprofitant les circumstàncies de dues visites gratificants]
[A Anna Garrido, companya de l'ànima, i a Siberia, desconeguda amiga de lletres] 

Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra

Biel MESQUIDA.

En la inexistència, m'adono que no tinc res en comú
Amb el món que m'envolta ni amb la gent que em parla,
I faig recompte de minuts, escolim d'un esperit nu,
I la vida perduda ja no tinc esma de recuperar-la.

T'escric des de Sibèria, gairebé al teu recer però,
Amb el gebre de desitjar la teva febre en acariciar-me,
I el vent udola, i la pluja cau com la nit, buit ressò
En la buidesa, i el matí és llunyà i l'espera em desarma.

En la teva absència, furgo entre el silenci i els sorolls
I no reconec, dins del pit, el batec que em sustenta,
Constant com la tempesta, diapasó de les temples.

T'escric amb la dèria dement de qui troba lenta
L'agonia del jaç fred i soliu, i un fugaç joc de folls
La celeritat del temps quan em respires i em contemples.

Gènesi diària (Sant Jordi 2013 amb BSO)

[Sant Jordi sense princesa a prop, envoltant-la dracs presents]

Prepara la drecera perquè s'aproximi l'hora

En companyia, el cristall de la veu del vent,

Les passes callades de la tardor a les mans,

I seré romeu cap a tu, pelegrí de les paraules.

Un cop més, em tens i em retens, amb baules

I ritmes ancestrals, el batec d'un cor tan mans

Com dolç, captaire del jaç on no hi ha turment

Entre tu i jo, la llar, i la tempesta resta enfora.

Aplana el sender perquè arreli en el nostre pit

La gènesi diària, el riu, la naixença incendiària

De la rosa, que ens mostra la bellesa de la vida.

Una vegada més, sóc núvol per a la mar humida

Del llaç que ens vincula amb la vall necessària

Per perseguir l'escolim cap al record, sense oblit.

Fosforescència (o Eclèctica)(RDQ)

Com un ceptre que capta la llum i l'ombra,

Com una frase que repeteixo fins al final,

Com un nom que sé que respira dins meu,

Et visc per perpetuar-te, Anna, en la memòria.

I ets la mare i l'amiga, aquest amor terrenal

Que no entén llenguatges estranys, d'un Déu

Allunyat dels nostres somnis, sense nombre

Ni veu, tan aliè com qui esborra la història.

Com un calze ple dels teus ulls, com ser teu

En el basar eclèctic dels besos, que escombra

Tristor i languidesa, com sentir-se immortal

Amb el risc d'oblidar, en gaudir-te, l'escòria,

Il·lumino el rètol vívid de les teves pupil·les

Amb el neó de la vetlla d'hores intranquil·les.

[la fotografia és de Jeremias Soler]

Tendríssima Olívia (Minirepte73)

Sua de valent per aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens, que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a la senyora Antònia, que paga i marxa.

Ell s'eixuga el front, perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i, alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra, tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els pits d'una joveneta!

Tèrboles (o Síl·labes)

[intent de seguir la Sílvia i en Jeremias, companys de relatsencatala.cat]

I he pronunciat
Totes les síl·labes
Del teu nom de mar
I d'atzur en calma
I he sabut renéixer
Enmig de la fosca
A empentes, gemecs
Per abastar l'aire.
 
I he llaurat la sal,
Trescant per camins
Sempre indefugibles,
I la set comença
En despertar, amiga,
En el clar desig
De nedar dins teu
I de capbussar-hi
El somni, el demà,
Noor, la pau, tu i jo...
Obsedit, potser,
Amb pupil·les tèrboles.

Pletòrica (Melorepte221; 4)

  I ets llépola com la paraula i la mar d'enyors

Quan et penso, com la tarda que sap que aprenc
Dels teus somriures noves llengües, el tardorenc
Idioma nascut dels capcirons en fregar-te el tors.

I ets intrèpida com la boca que ofereix l'avenc
D'aferrar-se a la fressa dels adolescents, amors
Furtius i endolcits pel temps de rampells gords
I dements, fets de pluja que cau i parla i l'entenc.

I ets pletòrica com la fam d'entortolligar les mans
En la febre de la teva pell, que m'espera, el desig
D'enamorar-te en cada nou dia amb ulls galants.

I ets cíclica com l'espiral on m'has empresonat,
Entre els pits i el melic, i esdevinc esbós i pastitx
De l'home que hauria de ser, si em mires, i nounat.

Paciència (Melorepte221; 3)

I només em resta agrair a la vida i a la follia
Sense remei el glop i el doll d'aigua fresca
En la sequera d'un camí que, invariable, tresca
Cap als braços del desert i de la llunyania.

I sentir la gratitud de la mà que rep la llesca
De pa reconfortant, tan necessària com el dia,
I l'almoina d'una boca que parla i engresca
El cor amb el desig del bes, que dins seu nia.

Diràs que és amor, això que ens mou, amiga,
Aquest terratrèmol que des del despertar fustiga
Els membres i els obliga a avançar i fer drecera?

Diré que ets meva si em sento teu, camp i espiga
Sota la llum d'un sol que ens vigila, i l'ull se'm lliga
Al teu iris, i, pacient, sé que demà acabarà l'espera.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.

Efímera (o Botànica de la ràbia)[Nit de Lletres; 4 {Ràbia}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Això és tot. La buidesa de la nit em porta
Records de tu i glops de ràbia continguda
Sabent que avui, una vegada més, la rude
Ortiga que creix en la sang no se suporta.

I l'escalf d'aquesta gelor és la brisa morta
Que mou veles immòbils de la veu muda
D'un món, que envolta i enteranyina l'ajuda
Vital per atènyer-te el cos, que em conhorta.

Això sóc jo. Un rabiüt intent d'aproximar
Els meus llavis a la teva pell, aquest solitari
Llop estepari que gemega i udola al pleniluni.

I la rigidesa dels freds llençols fa que s'enruni
El somni, i el futur sembla tan efímer com llunyà
Mentre em flagel·la l'erma heura d'aquest calvari.

Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.

Òrbita (o Geòrgica)(RDQ)

Hi ha una mar que ens recorda, amiga,
Brava com la nit més curta entre els teus braços,
Que entén de llaços invisibles, d'escassos
Moments per al foc, que res no mitiga.

I orbito al teu voltant, satèl·lit que es lliga
A la influència de seguir-te els passos,
I visc en el paisatge, fet de pedaços
De somni, on la vida és roca, ona, espiga.

Hi ha una mar, amiga, que ens recorda,
Penyasegat abocat a la bellesa
I a la veritat, i els teus llavis són corda,

Ploma i núvol que fins a l'horitzó no pesa.
Guaito el teu repòs, la brusa que es descorda,
I allibero el drac que anhela la princesa.




[la fotografia és de Jeremias Soler]