El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.
Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri
Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.
Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada