Abans d'entrar al menjador amb el cabàs
de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al
divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els
anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia,
la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una
gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu
princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès
personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.
N'està fins al capdamunt, ella,
d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li
desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne
safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit,
passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament,
sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el
monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia
mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de
qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat,
mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués
atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?
Ja se'n penedirà, però, d'aquesta
desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca,
l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà
apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se
n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també
s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada